dijous, de juny 22, 2006

Scary monsters, o "Tothom sap que Major Tom és un ionqui"


Oh! Arribem al darrer disc! Per fi! I no sols per tal de deixar d'avorrir les granotes amb aquesta discografia, sinó perquè aquest és un dels meus àlbums preferits d'ell. Anem per feina.

Bowie s'anava fent major: ja ho havia viscut tot, i el jove mod de rínxols daurats de l'Space Oddity semblava que ho hagués sigut en una altra vida anterior. Havia perdut la innocència, i la por irracional, per on havia anat oscil·lant en els 70. Ara, havia recuperat per fi la pau interior i, per darrer cop, es presenta en la portada -que jo no se com qualificar; si m'agrada o no- amb una màscara: apareix com un arlequí, fent referència a la seua condició de pallasso, d'actor per a les masses (amb molta classe, això sí). Per això, en aquest disc, publicat el 1980, sembla que faça una mena de compendi, o resum, de tot el que ha fet eixa dècada: és un disc que sona a avantgarde, a postpunk, als New Romantics, i que també deixa lloc al record dels primers àlbums. A més, en aquest disc torna a gaudir de la guitarra solista de Robert Fripp, la qual li dóna una força i una tensió sense la qual les cançons quedarien molt buides. En definitiva, aquest és el millor disc que Bowie podia oferir en eixe moment; i com aquest és un disc de cançons simplement efectives, divides en dues cares (aquest serà el disc que el tornarà als primers llocs en les llistes de venda), anem a repassar-les.

La primera part, la millor de totes, obre el disc amb It's No Game (Part I): el so d'una cassette engegant-se, i una cançó amb molta força (la bateria i la guitarra sincopada i histèrica de nou de Carlos Alomar) que comença amb una tipa parlant en japonés, i Bowie berrejant i desafinant com un porc, dient que no entén el món actual. Fantàstic el moment final d'ell cridant Shout up!! Continua amb Up the Hill Backwards, una cançó aparentment positiva, i que desprén un bucolisme també aparent, que l'enllaça amb els primers discos i, tot seguit, Scary Monsters (and Supercreeps), en la mateixa línia de tensió que la primera cançó; si t'ho proposes, pot fer por i tot...i després, oh! Ashes to Ashes, una de les millors balades d'ell: torna a agafar el seu primer personatge i, sota una base de sintetitadors i guitarres molt simple però efectiva, Bowie li canta al pas del temps, i a les davallades de la vida Ashes to ashes, funk to funky, we know Major Tom's a junky: pèls de punta. I ara, la cançó preferida (és de veres) de Frank Black, el cantant de Pixies, un grup del que per cert Bowie va ser un dels seus primers i més insistents fans: Fashion (el videoclip també és impagable). Un tema on agafa els New Romantics, que ell havia contribuït a crear, i els pega una repassada amb una cançó mig funk, mig disco, mig postpunk (o algo) aparentment tonta, però irressistible. A mi m'encanta Oop bop do do do do do do do do. Fa fa fa fa-Fashion.

La segona part del disc és la que conté les cançons més previsibles, per dir-ho d'alguna manera: Teenage Wildlife i Because you're Young són un altre repàs a les noves joventuts, la primera amb una èpica de nou molt a l'estil "Heroes" en les guitarres; Scream Like a Baby és tot un cant a la igualtat de raça, però des del punt de vista misàntrop (s'entén, no?): el moment final, amb la veu de Bowie oscil·lant entre distorsions ridícules també m'agrada. Tot seguit, una versió fantàstica i "agospelada" de The Kingdome Come, de Tom Verlanie, Because You're Young, i el disc acaba amb It's no Game (Part II), ara en una versió acústica.

I ja està: l'època daurada de Bowie s'acaba ací. El camaleó tancava la paradeta de la creativitat, dels àlbums que no envelleixen, i es tirava de cap al dòlar...però això ho comentaré en el darrer post, on jo també tancaré aquesta paradeta (ho jure).

1 comentari:

lapuça ha dit...

No, sispli, no diguis que 'Teenage wildlife' és previsible. No és una bomba com 'It's no game (part I)', no, però és una meravella de creativitat i sorpresa: sí que diuen per aquí i per allí que sense 'Heroes' no existiria, però i què? 'Heroes' és heroica, té un crescendo magistral, etc. etc., però 'Teenage wildlife' és millor perquè és monstruosa: els herois ja no se'ls creu ningú, encara que siguin per a un dia, he he. Els viratges d'aquesta cançó (no els he comptat, però superen els de 'Station to Station') ens diuen que Bowie va voler fer un tour de force, que estava cansat de l'equació Bowie = 'Heroes' i la va voler destruir (creant 'Teenage wildlife'): quan et penses que s'acaba, torna a començar, però amb un ritme i una melodia diferents. És un 10, la millor cançó de Bowie!!!