Scary monsters, o "Tothom sap que Major Tom és un ionqui"

Oh! Arribem al darrer disc! Per fi! I no sols per tal de deixar d'avorrir les granotes amb aquesta discografia, sinó perquè aquest és un dels meus àlbums preferits d'ell. Anem per feina.

Bowie s'anava fent major: ja ho havia viscut tot, i el jove mod de rínxols daurats de l'Space Oddity semblava que ho hagués sigut en una altra vida anterior. Havia perdut la innocència, i la por irracional, per on havia anat oscil·lant en els 70. Ara, havia recuperat per fi la pau interior i, per darrer cop, es presenta en la portada -que jo no se com qualificar; si m'agrada o no- amb una màscara: apareix com un arlequí, fent referència a la seua condició de pallasso, d'actor per a les masses (amb molta classe, això sí). Per això, en aquest disc, publicat el 1980, sembla que faça una mena de compendi, o resum, de tot el que ha fet eixa dècada: és un disc que sona a avantgarde, a postpunk, als New Romantics, i que també deixa lloc al record dels primers àlbums. A més, en aquest disc torna a gaudir de la guitarra solista de Robert Fripp, la qual li dóna una força i una tensió sense la qual les cançons quedarien molt buides. En definitiva, aquest és el millor disc que Bowie podia oferir en eixe moment; i com aquest és un disc de cançons simplement efectives, divides en dues cares (aquest serà el disc que el tornarà als primers llocs en les llistes de venda), anem a repassar-les.

La primera part, la millor de totes, obre el disc amb It's No Game (Part I): el so d'una cassette engegant-se, i una cançó amb molta força (la bateria i la guitarra sincopada i histèrica de nou de Carlos Alomar) que comença amb una tipa parlant en japonés, i Bowie berrejant i desafinant com un porc, dient que no entén el món actual. Fantàstic el moment final d'ell cridant Shout up!! Continua amb Up the Hill Backwards, una cançó aparentment positiva, i que desprén un bucolisme també aparent, que l'enllaça amb els primers discos i, tot seguit, Scary Monsters (and Supercreeps), en la mateixa línia de tensió que la primera cançó; si t'ho proposes, pot fer por i tot...i després, oh! Ashes to Ashes, una de les millors balades d'ell: torna a agafar el seu primer personatge i, sota una base de sintetitadors i guitarres molt simple però efectiva, Bowie li canta al pas del temps, i a les davallades de la vida Ashes to ashes, funk to funky, we know Major Tom's a junky: pèls de punta. I ara, la cançó preferida (és de veres) de Frank Black, el cantant de Pixies, un grup del que per cert Bowie va ser un dels seus primers i més insistents fans: Fashion (el videoclip també és impagable). Un tema on agafa els New Romantics, que ell havia contribuït a crear, i els pega una repassada amb una cançó mig funk, mig disco, mig postpunk (o algo) aparentment tonta, però irressistible. A mi m'encanta Oop bop do do do do do do do do. Fa fa fa fa-Fashion.

La segona part del disc és la que conté les cançons més previsibles, per dir-ho d'alguna manera: Teenage Wildlife i Because you're Young són un altre repàs a les noves joventuts, la primera amb una èpica de nou molt a l'estil "Heroes" en les guitarres; Scream Like a Baby és tot un cant a la igualtat de raça, però des del punt de vista misàntrop (s'entén, no?): el moment final, amb la veu de Bowie oscil·lant entre distorsions ridícules també m'agrada. Tot seguit, una versió fantàstica i "agospelada" de The Kingdome Come, de Tom Verlanie, Because You're Young, i el disc acaba amb It's no Game (Part II), ara en una versió acústica.

I ja està: l'època daurada de Bowie s'acaba ací. El camaleó tancava la paradeta de la creativitat, dels àlbums que no envelleixen, i es tirava de cap al dòlar...però això ho comentaré en el darrer post, on jo també tancaré aquesta paradeta (ho jure).