dijous, de juny 30, 2005

Que es besen els padrins

No m'agrada repetir el que diuen altres, però hi ha molta gent que hui se sentirà feliç després de molts anys amagats i uns pocs anys acceptats (i encara no per tots).
Ja està; a partir d'ara no tornaré a fer de tertulià de la SER per dir quatre tòpics trascendents sobre el fet de ser gay. I per acabar, un acudit igual o més de manit: Ja em puc casar. Ara em falta trobar amb qui (rises)

dimecres, de juny 29, 2005

Pregunta capciosa

Per què els bons artistes -bons literats- tenen tan poc criteri en altres camps com el cine, la música (a banda del jazz i el soul, que sempre queda bé) el còmic o, ja posats, en punt de ganxo?

Ànima i/o instint

Grandesa i càstig de la condició humana: la idea de PERFECCIÓ.

dimarts, de juny 28, 2005

Alegria per una derrota o per una victòria

Ja se que açò no vol dir res, i que uns i altres són més o menys iguals...però vaig a sentir per uns moments la enorme satisfacció de veure perdre a Fraga.

Autorretrat


diumenge, de juny 26, 2005

Cinc cèntims sobre la mani de l'orgull de València.

Ahir vaig anar per primer cop a la mani de l'Orgull; no he anat fins ara perquè no m'agrada massa exhibir una cosa que per a mi és d'allò més natural, tal volta perquè en el meu entorn ho és, de natural -i perdoneu-me el tòpic. Però precissament perquè aquests dies ha volgut fer creure que no ho era, vaig decidir anar-hi amb Neus i Joan. Ací van algunes notes sobre el que vam veure per Colón:
-Gent, molta gent i, el que comentàvem, de tot tipus. De fet, ens sobtava, per tan sectaris com som nosaltres, que en una mani es trobaren tantes esferes socials diferents en un mateix carrer.

-Les pancartes. Arran del que he dit abans, estaven els d'Esquerra Verda, els de Revolta, els del Bloc, els Joves Valencianistes ("La juventut valencianista nos solidaritzem amb vosaltres", sic) darrere dels de ERPV ("Matrimoni gay i adopció, gràcies Carod", com si el líder mediàtic d'ERC fora el taumaturg de l'univers, qui fa o desfà en aquest món), els de Samaruc... a banda, és clar, de tots els col·lectius de gays i lesbianes, transexuals...etc. La millor, el frik del Fusil Fotogràfico -quina gent!- amb un cartell que posava "Sí al divorcio h-omo-sexual" i, on posava "omo", hi havia la foto del detergent del mateix nom.

-Les carrosses. Uf, les carrosses! Totes amb música al màxim volum, amb tots ballant allí dalt. La millor, una que era un trenet que portava unes "ueles" amb el ventall d'allò més encuriosides,amb globets i tot. També, una en què anaven tots vestits de boda amb la cançó de "mujer contra mujer" de Mecano, i que, pel que sembla, a una dona li provocar el moment místic de la mani. Una altra amb els osos, els meus preferits: tot de tios, gordos i peluts com camioners, ballant com histèrics en un remolc, descamisats i plens de purpúrina; sense complexos! (encara que es temia per ells quan tremolava el vehicle, dels bots que pegaven). Darrere, els del bar del costat de ma casa, el Nuncadigono, un bar-sauna-laberint: els més underground, però també molt ballaors. I, finalment, els camions extra-large. Un de la disco Queen, que anaven de troglodites i on vaig recóneixer a una tipa que va guanyar La granja de tu vida, i a Niki de GH6, amb go-go's amb taparrabos ballant tots a ritme de, com no, tecno bananero, i un altre de Venial, com no podia faltar.

També, gent coneguda i alguns professors meus que em van alegrar en vore'ls (als amics, no als professors!). I Carla i Adriana, evidentment. Al final la mani es va acabar en la plaça de l'ajuntament, on vam aparcar tots, i van llegir el manifest (aquest any el lema era "avancem, ara els transexuals") i, cosa rara, no vaig sentir ninguna crida a la nostra alcaldesa. Ah, i quan es va acabar vam anar a descansar al Café de la Seu a fer-nos un super-granissat de Taronja, que és el millor del món, i a casa a estudiar: res de festa.

Total, que va ser tot molt curiós, i molt edificant. Vaig treure'n algunes reflexions interessants, però aquest no és lloc per explicar-les.

divendres, de juny 24, 2005

LE GRAND BUFFET

Igual que tots els bloguistes comenten les pel·lícules, llibres, discos, etc. que els han agradat, jo parlaré d'un resataurant on he dinat hui amb Nati i Pura (ma tia i l'amiga, respectivament, per a qui encara no n'haja sentit parlar): es diu La tastaolletes, i és un local acollidor, de menjar vegetarià, valenciano-parlant i, com diria Ana Botella, pertanyent al lobby rosa. I té menú per nou euros. Hem dinat, de primer, una amanida de diferents encissams, amb algues seques, carlota i vinagreta de figues i timbal de gaspatxo, que és un gaspatxo al revés (o siga, pebres, tomaca i cogombre talladets, i un raig de gaspatxo "normal"): boníssims, fresquets i sabrosos. I de segon, un arròs melós de verdures variades, i rotllets -prou grandets, de xampinyons amb sèsam. Estaven deliciosos, però la grand surprise ha vingut amb els postres: Un tiramissú amb el bescuit de garrofa, una tarta de brullo amb xocolate i un gelat de xocolate blanc amb una crema de té verd. Impressionants; molt suaus i gens dolços, com a mi m'agraden.
En fí, busqueu eixe lloc pel Carme (en Na Jordana) o. millor crideu-me per a tornar a anar. I això va sobretot per al Comando Fartereta!

dijous, de juny 23, 2005

ELECTRICITY

Moments abans de la tempesta: com el silenci abans de la batalla, amb l'aire feixuc, dens, que a poc a poc va fent-se més i més fort, mentres el cel va obscurint-se. De repent, el primer llamp que talla el cel i l'il·lumina, seguit immediatament pel tro (està just damunt!). Tot seguit, l'aigua. Forta, també densa i grossa, que no et deixa veure res...
Arribes tot xop a casa, sense saber si maleir l'aigua o agrair-la; et seques i, de repent, la llum pampallugeja metre et prepares el sopar o mires la tele. Que se'n vaja la llum de nit: el pitjor malson per a una persona que viu sola -soleta- en aquests temps en què si no tens un endoll no ets res...No pots xerrar, ni mirar la tele, ni llegir, (escoltar música?), ni tan sols cuinar de vegades: la tecnologia ens facilita les coses però també ens esclavitza.
Ahir vaig pensava aquestes coses mentre temia quedar-me a fosques en casa, però al final no se'n va anar, i vaig seguir mirant la tele, cuinant i llegint tranquilament mentre la tormenta seguia xillant(això sí, vaig apagar el ventilador per què no em botaren els ploms).

dimecres, de juny 22, 2005

ANTÍDOT PER A AQUESTA SETMANA

Viaje a los sueños polares

"Cuando pesen demasiado la rutina,
el trabajo y la vida en la ciudad,
nos iremos en un viaje infinito con esa tonta sensación de libertad
hacia el fondo de ese mundo del que me has hablado tanto,
paraíso de glaciares y de bosques polares,
donde miedos i temores se convierten en paisajes
de infinitos abedules de hermosura incomparable.
Dibujamos sobre un mapa imaginario
autopistas de gran velocidad;
nos invade una una ilusión desconocida
y nuestra única intención es avanzar
hacia el fondo de ese mundo del que me has hablado tanto,
paraíso de glaciares y de bosques polares,
donde miedos y temores se convierten en paisajes
de infinitos abedules de hermosura incomparable,
dondo siempre te querré"

Family: Un soplo en el corazón, Elefant Records (1993)

De res.

dimarts, de juny 21, 2005

QUINA VERGONYA

Acabe de llegir tot el que he escrit fins ara i m'he adonat de vàries coses (algunes ja les comentaré més endavant) però, sobretot que, horror, escric fatal amb l'ordinador! és vergonyós! no sols tinc faltes amb el teclat; fins i tot tinc faltes que pareixen d'ortografia (no ho són, ho jure!) i errades de discurs molt lleges.
Bo, doncs abans que algú m'ho retrega, jo mateix ho reconec, i demane disculpes: milloraré. De fet, aquest blog era un repte amb mi mateix, com vaig dir el primer dia.
P.D: Mentre escrivia açò he hagut de corregir-me unes vint vegades.

dilluns, de juny 20, 2005

SOBRE EL POST ANTERIOR

Els Smiths...la millor banda del món? No diria tant, però quasi; són de les poques bandes en què TOT el seu repertori és absolutament vàlid. Les seves cançons poden ser dividides en millors i pitjors, però mai en bones i dolentes; una proba és que els seus recopilatoris oficials de singles i cares B no poden ser considerats material d'un fan completista, sinó discos tan o més necessaris que els discos "nous". I què collons: que un pet dels Smiths a mi m'emociona!
Com va dir N.V., "Una vez dije que quería Follarme a Morrissey, però en realidad lo que quería es que Morrissey me follara a mí."

Dedicat al Xelfer i a la Rut, que saben de què parle...
Doncs sí.

DESPRÉS D'ESTUDIAR (UN POC ESPÉS).

Estava estudiant les discusions tèoriques sobre l'estat de la literatura catalana, i les cabòries que tenen els crítics sobre els models de novel·la que ens convenen per tal de donar-li pretigi i normalitat a la llengua (és a dir, que siga "bona" comparativament i, a més, que arribe a la gent), i m'he posat a rellegir un dels còmics que sempre revisite de tant en tant. Llavors, m'han vingut al cap algunes qüestions:

  1. El fet que el còmic haja estat oblidat sempre del camp teòric lingüístic i literari. Aquest és un problrma generalitzat, que hi anem a fer.
  2. Sempre ens estem queixant que el català no arriba mai a tots els àmbits socials; docns bé, còmic és un d'aquests àmbits descuidats. Sembla que els estudiosos de la llengua i la literatura catalana és creuen que només amb la novel·la i la poesia, i en els mitjans de comunicació (tv3 i Canal 9 -je je-) es pot dignificar i normalitzar la nostra llengua, i de fet, sembla que en alguns sectors de la societat, la cuota de material en català està coberta: l'àmbit escolar amb els contes, novel·les i còmics "de tota la vida" (Astèrix, Tintín, El petit Nicolau...tots en sabem uns quants), fins arribar a l'institut amb l'horrorosa psicoliteratura, que en diuen. Després, de majors, amb els best-sellers de Ferran Torrent, la Clara-Simó, Monzó...segons què t'agrade i quant estimes la literatura.
  3. Ara bé, què passa quan et fas gran però et segueixen agradant els còmics? hem de seguir llegint Astèrix per a llegir en català? Per què la "cultura catalana", preocupada per la normalització no es fixa en altra gent a banda dels sectors esmentats abans? Pareix que ja estiga tot solucionat amb els llibres escolars i amb la literatura més o menys acadèmica.
  4. Vull dir, a banda d'aquests, i de l'ortodòxia nacionalista d'esquerres (últimament aquest tema, el de l'ortodòxia cultural em té capficat, com es veu), hi ha joves que ho són, de nacionalistes i d'esquerres, però ENS interessen altres coses a banda del Martí i Pol, o l'Ovidi (i ho dic amb tota l'admiració).
  5. Per això, i acabe -de moment- m'agradaria llegir el König, el Bilal o el Jodorovski, per posar uns quants del cànon dels "rarets" en català. Pense que no sols li faria bé a la nostra cultura catalana, sinó a la cultura dels nostres en general.

diumenge, de juny 19, 2005

JA MÉS TRANQUIL
Ara que m'he desfogat, vull fer unes quantes aclaracions prèvies que hem vaig deixar ahir:
a) El títol del blog: per si algú s'ho pregunta o m'ho pregunta, "a lad insane" és una de les maneres de llegir el títol d'un disc de David Bowie, Aladdin Sane (1973), i que es pot traduir per "un noi boig". I la raó per la qual he triat aquest nom és que Bowie és el meu músic preferit (època 1970-1980, després tot el que ha fet és merda), com saben tots els qui hem coneixen i que ara estaran somrient llegint açò, i també perquè sempre m'ha fet gràcia aquest joc de paraules, mira tu.
b) Vull aclarir que jo NO SE D'ORDINADORS NI ESCRIURE AMB EL TECLAT llevat de les quatre nocions bàsiques, així és que si algú veu faltes o errates d'eixes del teclat, que no m'ho tinga en compte, perfa...
c) Ahir vaig dir que tenia amics amb blogs: ací van el nom dels autor, i el degut respecte i devoció: "Sou la meva inspiració, xicons", com diria la guanyadora d'un Grammy, o un Premio Amigo. Vull una ovació a cada nom :) DUGONGO!, MAI! GONÇALET! FELIP! GABRIEL PETIT!
(the first of the first, però ja no funciona, ohhh...) i, last but not least, XELFER! Crec que no hem deixe cap, a banda d'altres que visite però que no els conec, i crec que ja he dit tot el que volia dir hui. A més, se m'acaba el temps en el locutori xungo on estic escrivint, així es que, xiquets, vos deixe. Bon nadal i bon any.
Diumenge, resaca; i tinc un acosa a dir:
HEM CAGUE AMB EL "FORO ESPAÑOL DE LA FAMÍLIA" I AMB LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL(volia fer un argumentació extensa explicant els motius pels quals aquesta manifestació que vam PATIR ahir no té cap mena de validesa moral, i que no hi ha ningú amb un mínim de trellat que no se n'adone del pensament feixista que s'amaga darrere de l'eufemisme que és dir "por la familia, y por el derecho a un padre i una madre", però he pensat que a hores d'ara ja ens aconeixem tots, -sobretot després de vore les imatges- i no cal donar massa explicacions).

dissabte, de juny 18, 2005

Primer de tot, hola a tot l'univers de la xarxa (s'ha de ser educat, no?).
En segon lloc, abans de res, hauria de justificar el perquè d'un blog. Doncs, bé, bàsicament, la raó és que no se perquè ho faig, això d'escriure publicament allò que de tant en tant em passa pel cap, però he pensat que seria interessant vore'm a mi mateix, què sóc capaç de fer en un mitjà com aquest, i si en sabré traure'n profit. Però, en fi, que realment no tinc cap motiu, ni tampoc se encara per a què el faré servir; ja ho veurem: és una manera atractiva de començar, eh? creant interés!
Per últim, abans d'acabar, vull fer un acte d'agraïment i respecte autorial a tots els meus amics que ja tenen un blog, els quals, aforça de llegir-los, són els que m'han fet caure en aquesta "xarxa".
Ja diré quins són la pròxima vegada.