Qualsevol experiència intel·lectual o artística (vore una pel·lícula, llegir un poema, descobrir algun significat ocult...) és totalment menyspreable al costat d'una sola carícia.
(És de veres o no?)
dilluns, de desembre 11, 2006
diumenge, de desembre 10, 2006
dimarts, de desembre 05, 2006
dilluns, de desembre 04, 2006
Música per a follar
La música i les cançons valen per a moltes coses...enfadar-se, emocionar-se, entristir-se, alçar l'ànim...en fi, què en diré, jo, del poder emocional de la música...i també, com no, pot valer per a posar-se calent, o per a quan un ja n'està, de calent. Per això, hui faré una llista de les cançons que per a mi són eròtiques...és una visió subjectiva (hi ha bona cosa de glam rock, i de cançons guarres), i no gens original, però és que jo en el tema del sexe tampoc sóc massa original, hehe. Tanmateix, la faig pública per si a algú li fa paper. També, per això, com que és una llista personal, faig extensiva la proposta, a vore quines són les cançons que fan pujar el color de les galtes a la gent!
1: Let's get it on, de Marvin Gaye. Evidentment. Qui no es pose calent amb aquesta cançó, és que és d'un altre planeta.
2: Venus in furs, de The Velvet Underground. Desde la primera vegada que la vaig escoltar, que desperta en mi una serie d'imatges no molt sanes, que em posen nerviós: cuir, botes, perversió, Sade...
3: Moonage Daydream, de Bowie. Rock star attitude, provocació, purpurina...i Bowie, per supost.
4: Baby's on fire, de Brian Eno. Cançó tòrrida, elèctrica, i molt guarra, sobretot si la canta Jonathan Rhys Meyers en Velvet Goldmine. Sí, el moment de la felació amb la guitarra és una còpia de la cançó anterior, però és que el Rhys Meyers i Ewan McGregor estan molt més bons que Bowie, les coses com siguen.
5. Dirt, de The Stooges. Foc, tensió; perversió, també. I força, molta força.
6. Je t'aime (moi non pus), de Serge Gainsbourg i Jane Birkin. És la més típica de totes, ho se, però no em negareu que és una parada obligatòria; quins gemecs! No cal explicar-la, no?
7. En Melody, també de Serge Gainsbourg. Inclosa dins del disc L'histoire de Melody Nelson; un disc temàtic on el senyor es lliga a una adolescent, interpretada per la seua companya, la també joveneta Jane Birkin, la qual mor en un accident d'avió. Genial (en realitat qualsevol tema del disc podria valer, però en aquesta, el funk i la risa histèrica de la bellíssima Jane Birkin poden posar nerviós a més d'un).
8. 20th century boy, de T. Rex. La majoria de les cançons de Marc Bolan també podrien estar ací (The Slider, per exemple), però aquesta diu "I'm your toy, you'r 20th century boy...". Sense comentaris (per cert, he dit que m'agrada el glam?).
9. Slow, de Kylie Minogue. Jo tinc debilitat per esta xica, i especialment per aquesta cançó. Una i altra perquè, de tan poc subtils com són, les trobe eròtiques i paròdiques alhora.
10.All is full of love, de Bjork. Anava a posar Where is the line?, però no tot ha de ser sexe gorrino...jo també tinc sentiments i, amb aquesta cançó, i el seu video, també es pot posar un calent i emocionar-se al mateix temps.
1: Let's get it on, de Marvin Gaye. Evidentment. Qui no es pose calent amb aquesta cançó, és que és d'un altre planeta.
2: Venus in furs, de The Velvet Underground. Desde la primera vegada que la vaig escoltar, que desperta en mi una serie d'imatges no molt sanes, que em posen nerviós: cuir, botes, perversió, Sade...
3: Moonage Daydream, de Bowie. Rock star attitude, provocació, purpurina...i Bowie, per supost.
4: Baby's on fire, de Brian Eno. Cançó tòrrida, elèctrica, i molt guarra, sobretot si la canta Jonathan Rhys Meyers en Velvet Goldmine. Sí, el moment de la felació amb la guitarra és una còpia de la cançó anterior, però és que el Rhys Meyers i Ewan McGregor estan molt més bons que Bowie, les coses com siguen.
5. Dirt, de The Stooges. Foc, tensió; perversió, també. I força, molta força.
6. Je t'aime (moi non pus), de Serge Gainsbourg i Jane Birkin. És la més típica de totes, ho se, però no em negareu que és una parada obligatòria; quins gemecs! No cal explicar-la, no?
7. En Melody, també de Serge Gainsbourg. Inclosa dins del disc L'histoire de Melody Nelson; un disc temàtic on el senyor es lliga a una adolescent, interpretada per la seua companya, la també joveneta Jane Birkin, la qual mor en un accident d'avió. Genial (en realitat qualsevol tema del disc podria valer, però en aquesta, el funk i la risa histèrica de la bellíssima Jane Birkin poden posar nerviós a més d'un).
8. 20th century boy, de T. Rex. La majoria de les cançons de Marc Bolan també podrien estar ací (The Slider, per exemple), però aquesta diu "I'm your toy, you'r 20th century boy...". Sense comentaris (per cert, he dit que m'agrada el glam?).
9. Slow, de Kylie Minogue. Jo tinc debilitat per esta xica, i especialment per aquesta cançó. Una i altra perquè, de tan poc subtils com són, les trobe eròtiques i paròdiques alhora.
10.All is full of love, de Bjork. Anava a posar Where is the line?, però no tot ha de ser sexe gorrino...jo també tinc sentiments i, amb aquesta cançó, i el seu video, també es pot posar un calent i emocionar-se al mateix temps.
divendres, de desembre 01, 2006
dimarts, de novembre 28, 2006
Sí (amb reserves i tot)
Açò és un confessió pública: ara que el pacte entre el Bloc i EU està avançant, i després de mil voltes anant del sí al no, i del no al sí, he decidit que, si al final surt endavant, jo recolzaré eixe pacte. Sí, ja ho se, ja ho se...ja ho he parlat i pensat mil vegades: se que no és ni de bon tros el que vull; se també que si al final ix tot bé, me'n penediré més tard o més prompte; també reconec que MAI m'he fiat del Bloc, i que del PC, en fi, sempre he pensat que al final són uns flatosos i que són més sectaris que ningú (i del Joan Imbècil millor no en parlem, que em pose nerviós), i també tots els qui em coneixen saben que sóc molt crític en general amb tot el món polític i/o ideològic (com s'ha de ser). A banda, tots sabem que hi ha el perill de la conveniència en comptes de fer allò convenient (per part dels dos)...i també que porten temps bregant, i fins hui mateix, no sembla que la cosa tirara endavant...
Ara bé, jo, pragmàticament, egoistament, no podria suportar quatre anys més del PP. Estic dels nervis ja de pensar-ho. Cal tirar-los fora, per l'amor de Déu! Així, com a mínim, podré queixar-me d'uns altres...
Per això, jo, malgrat totes les ampastraes que puguen fer, tots el dubtes, tots els entrebancs... votaré al Pacte, si al final es fa. I (açò és una enquesta) vosaltres?
Nota: i com sempre dic, el que en el fons mai perdonaré al PP és que sempre em faça engolir-me el meu orgull i les meues paraules, quan dic que és la última vegada que vote, per la por de tornar-los a vore; si no existiren, no em posaria tan condescendent, home!
Ara bé, jo, pragmàticament, egoistament, no podria suportar quatre anys més del PP. Estic dels nervis ja de pensar-ho. Cal tirar-los fora, per l'amor de Déu! Així, com a mínim, podré queixar-me d'uns altres...
Per això, jo, malgrat totes les ampastraes que puguen fer, tots el dubtes, tots els entrebancs... votaré al Pacte, si al final es fa. I (açò és una enquesta) vosaltres?
Nota: i com sempre dic, el que en el fons mai perdonaré al PP és que sempre em faça engolir-me el meu orgull i les meues paraules, quan dic que és la última vegada que vote, per la por de tornar-los a vore; si no existiren, no em posaria tan condescendent, home!
dijous, de novembre 23, 2006
Dos somnis
Últimament estic tenint somnis com no havia tingut mai. Són somnis molt, molt reals, i on ixen sempre amics meus. Estan bé perquè solen ser inofensius, però com en tot somni, sempre hi ha coses surreals que fan que em desperte marejat i una mica descol·locat. Hui he tingut dos somnis d'eixos, i m'han resultat tan vívids que he decidit posar-los per escrit.
Somni nº1. Per a Bata:
En el primer somni tu eres el protagonista, Bataller. Te l'explique: estem en una festa, en una mena de pati interior amb arbres, o tal volta en una caseta de muntanya; el cas és que hem aparegut allí per casualitat. És una festa on hi ha gent que no coneixem, però també estan Anna, Marieta, i Pau. De repent, xarrant xarrant, veig passar per davant meu un doble teu. Però no un doble estricte, no un alter ego ni res d'això: era una cosa totalment versemblant. Algú que es pareix molt -molt- a tu, però més prim i, evidentment, una mica diferent. I no sols físicament, perquè també porta una camisa a ratlles -Pamukale- pareguda a les teues, i com una que portes en eixe moment. L'he vist, i ha passat de llarg; jo, quan l'he vist, ho he dit a tots i, com que no em feu cas (no vos fieu que el grau de paregut és tan evident, com és natural), vaig a buscar-lo i vos porte a ell dissimuladament, entre la multitud que s'acosta a unes barres improvisades amb beguda). Ara sí, un cop demostrada la semblança, comences a riure, divertit pel fet, i Marieta fa algun acudit, en el seu genuí estil, i Pau crec que també. El teu doble comença a xarrar amb nosaltres, divertit amb el que diem, però jo en eixe moment m'aparte un moment no se per què. I en eixe moment, tampoc se per què -coses dels somnis, el teu doble és molt més prim encara i ja no es pareix a tu; es pareix més a Blai.
I ahí s'ha acabat el somni. Curiós, no?
Somni nº2. Per a Sandra i Neus:
En el segon somni, tot era més estrany: estem els tres en una mena de pla amb camps de dacsa, camps d'arròs i aiguamolls (sí, ja se que això no pot ser). És per la vesprada, i el cel està blau, però amb un blau apagat, com el de les pel·lícules dels balcans. Sabem que van a fer una mena de focs artificials allí, en eixe moment, i volem anar a veure-ho de prop. Dotorets com som, volem vore com ho fan; caminem molt, i correm fins i tot, entre eixe conjunt de camps d'arròs i aiguamolls, i camps de dacsa, on la dacsa, que està xafada, s'eleva al nostre pas, fent el soroll que fan les plantes quan es rocen entre elles. Arribem allí on feien els focs que ja han començat (no són només focs artificials, són explosions, i fums i colorets; una cosa ben bonica, de veritat), i hi ha uns gegants tot rojos que manipulen una mena de bombones de butà gegants i de color metàlic, des d'on fan tot eixe espectacle. Ens acostem, però ens miren mal i ens diuen que se n'anem d'allí, que no hi podem estar. Els fem cas -qui no!- i anem a una caseta muntada damunt d'un arbre, ben gran i decidim pujar per vore-ho tot; puge jo primer, i mentre puge les escales veig que el sol s'està tornant roig mentre s'apropa a l'horitzó. Passe pel rebedor, puge per la cuina, i en el penúltim pis de la caseta, em quede allí mirant-ho tot per la finestra (la posta de sol, els camps, els focs), mentres vosaltres i algú més (Joan?) vos prepareu per pujar.
I ahí m'he despertat definitivament; m'he despertat sorprés del que he somiat, i divertit pel que havia somiat. I, sobretot, m'ha fet gràcia que ho recordara tot tan clarament: com era exactament el doble de Bataller, i la llum tan estranya del paisatge amb Sandra i Neus (i els gegants). Mira tu quines coses!
Somni nº1. Per a Bata:
En el primer somni tu eres el protagonista, Bataller. Te l'explique: estem en una festa, en una mena de pati interior amb arbres, o tal volta en una caseta de muntanya; el cas és que hem aparegut allí per casualitat. És una festa on hi ha gent que no coneixem, però també estan Anna, Marieta, i Pau. De repent, xarrant xarrant, veig passar per davant meu un doble teu. Però no un doble estricte, no un alter ego ni res d'això: era una cosa totalment versemblant. Algú que es pareix molt -molt- a tu, però més prim i, evidentment, una mica diferent. I no sols físicament, perquè també porta una camisa a ratlles -Pamukale- pareguda a les teues, i com una que portes en eixe moment. L'he vist, i ha passat de llarg; jo, quan l'he vist, ho he dit a tots i, com que no em feu cas (no vos fieu que el grau de paregut és tan evident, com és natural), vaig a buscar-lo i vos porte a ell dissimuladament, entre la multitud que s'acosta a unes barres improvisades amb beguda). Ara sí, un cop demostrada la semblança, comences a riure, divertit pel fet, i Marieta fa algun acudit, en el seu genuí estil, i Pau crec que també. El teu doble comença a xarrar amb nosaltres, divertit amb el que diem, però jo en eixe moment m'aparte un moment no se per què. I en eixe moment, tampoc se per què -coses dels somnis, el teu doble és molt més prim encara i ja no es pareix a tu; es pareix més a Blai.
I ahí s'ha acabat el somni. Curiós, no?
Somni nº2. Per a Sandra i Neus:
En el segon somni, tot era més estrany: estem els tres en una mena de pla amb camps de dacsa, camps d'arròs i aiguamolls (sí, ja se que això no pot ser). És per la vesprada, i el cel està blau, però amb un blau apagat, com el de les pel·lícules dels balcans. Sabem que van a fer una mena de focs artificials allí, en eixe moment, i volem anar a veure-ho de prop. Dotorets com som, volem vore com ho fan; caminem molt, i correm fins i tot, entre eixe conjunt de camps d'arròs i aiguamolls, i camps de dacsa, on la dacsa, que està xafada, s'eleva al nostre pas, fent el soroll que fan les plantes quan es rocen entre elles. Arribem allí on feien els focs que ja han començat (no són només focs artificials, són explosions, i fums i colorets; una cosa ben bonica, de veritat), i hi ha uns gegants tot rojos que manipulen una mena de bombones de butà gegants i de color metàlic, des d'on fan tot eixe espectacle. Ens acostem, però ens miren mal i ens diuen que se n'anem d'allí, que no hi podem estar. Els fem cas -qui no!- i anem a una caseta muntada damunt d'un arbre, ben gran i decidim pujar per vore-ho tot; puge jo primer, i mentre puge les escales veig que el sol s'està tornant roig mentre s'apropa a l'horitzó. Passe pel rebedor, puge per la cuina, i en el penúltim pis de la caseta, em quede allí mirant-ho tot per la finestra (la posta de sol, els camps, els focs), mentres vosaltres i algú més (Joan?) vos prepareu per pujar.
I ahí m'he despertat definitivament; m'he despertat sorprés del que he somiat, i divertit pel que havia somiat. I, sobretot, m'ha fet gràcia que ho recordara tot tan clarament: com era exactament el doble de Bataller, i la llum tan estranya del paisatge amb Sandra i Neus (i els gegants). Mira tu quines coses!
dilluns, de novembre 20, 2006
McDonald's
Vols ser l'amo de la major responsable de l'obesitat en el primer món? D'un dels majors instruments imperialistes dels USA? D'un dels instruments més efectius també del liberalisme econòmic? D'n dels responsables de la desertització de selves, i de la misèria de milions de camperols? D'un dels responsables de la precarietat laboral més manifesta? Del major uniformitzador del menjar en el món?
D'un monstre, en definitiva?
Doncs juga a aquest joc (també hi ha uns altres on pots saber que se sent treballant en una cadena de muntatge, o trencar amb els rols sexuals imperants en els videojocs...).
D'un monstre, en definitiva?
Doncs juga a aquest joc (també hi ha uns altres on pots saber que se sent treballant en una cadena de muntatge, o trencar amb els rols sexuals imperants en els videojocs...).
El taronja és el meu color
Alguna cosa ha canviat en la meua vida, de la nit al matí. He deixat enrere molt records, i el meu present ja és d'un altre color. I ara...estic cansat...i és que colló! anit només arribar de la Fira Gastronòmica d'Ontinyent, ma mare em va dir que hui, a les huit del matí, venien a pintar la casa: començant per les nostres habitacions. Au, nyas; ràpid, i sense vaselina, amb el terror que li tinc a eixes situacions...doncs vols caldo, dos taces: jo sabia que havien de pintar, però no que seria JA, d'un dia per a l'altre. M'ha tocat alçar-me abans, i mig dormint, fer el que es fa en eixes situacions: llevar mobles, pòsters, llibres, figuretes...en fi, tot el que hi ha en una habitació. La sort és que en la meua cambra no tenia ja massa coses...però així i tot, he acabat tirant al fem coses que tenia des que tenia tal volta deu anys i, encara que estava dormint quan ho he decidit, no se si demà me n'hauré penedit: al cap i a la fi, no em queden massa coses de quan era menut, encara que no sóc massa nostàlgic.
Una altra cosa ha sigut l'habitació de la meua germana: si jo no tinc quasi res, ella té les parets i les estanteries plenes de llibres, entrades, fotos, pedretes, arracades, dibuixos, figuretes...l'he odiat profusament mentre llevava unes marionetes del sostre. I això no és res, perquè el que m'espera per a aquesta setmana és horrorós (el menjador...la saleta! amb el poc -gens- que m'agrada llevar i ordenar trastos), com si no tinguera prou coses ja, i ara estic mig dormint encara. I jo que anit deia que el dilluns anava a descansar...
Però bé, aquesta entrada és bàsicament per a dir que he decidit pintar les meues parets, les que veig tots els dies i totes les nit, de taronja. Després de parlar amb Neus, que em coneix més que jo mateix, he arribat a la conclusió que definitivament el taronja és el meu color (viu, àcid i cridaner, però elegant): si faig un càlcul, tindré o hauré tingut moltes peces de roba taronja, i crec modestament que no em queda malament (encara que algun uniforme ha intentat fer que l'odiara). Així que au, jo volia morat, però serà taronja, que li dóna més vida, i a més és de la terreta.
dimecres, de novembre 15, 2006
Boicot al cinepot!
La rebel·lia comença per un mateix, no? Doncs això és el que vam fer anit: després de tants anys, i lluitant contra dos monstres com són la tradició i la costum, van decidir fer-li boicot al cinepot. I és que ja està bé, home! Porten dues temporades projectant pel·lícules fluixíssimes, només perquè són europees -i barates- però que no aporten res de res; no són ni dolentes, i no et pots ni entretindre criticant-les. Són...fluixes, això, fluixes i tíbies; i posats a triar, quasi que seria millor un Lord Of the Rings, que almenys amb el surround et torbes; on estan els grans autors, els grans actors, les grans obres, xe, amb que ens sorprenien cada setmana, i que van fer que descobrira tantes pel·lícules que m'han marcat?
Per això, ahir, després del també tradicional sopar pre-cinepot (buffet xinés...fartera!), Bata, Annetes i jo, vam decidir que en realitat NO voliem vore la pel·lícula d'eixa setmana, i que de fet, ja estàvem farts de pel·lis tontes com les que portem veient tant de temps; que voliem protestar contra aquesta situació, que voliem fer-li boicot. Sí! La cara que farien en el Serrano quan no ens vegeren arribar, hahaha!! O no, tal volta ningú es va enterar, però ja he dit que la coherència és una qüestió personal, o això pensàvem mentres ens fèiem unes Murphy's en l'Irish, i esperàvem a Aina. x'D
Per això, ahir, després del també tradicional sopar pre-cinepot (buffet xinés...fartera!), Bata, Annetes i jo, vam decidir que en realitat NO voliem vore la pel·lícula d'eixa setmana, i que de fet, ja estàvem farts de pel·lis tontes com les que portem veient tant de temps; que voliem protestar contra aquesta situació, que voliem fer-li boicot. Sí! La cara que farien en el Serrano quan no ens vegeren arribar, hahaha!! O no, tal volta ningú es va enterar, però ja he dit que la coherència és una qüestió personal, o això pensàvem mentres ens fèiem unes Murphy's en l'Irish, i esperàvem a Aina. x'D
dilluns, de novembre 13, 2006
Mon Pare III
Ara fa una estona ha arribat mon pare de la consulta del metge. Doncs sí, el que tenia mon pare era molt, molt dolent...en una escala de l'u al deu d'agressivitat...el tumor de mon pare era de nou. Nyas, un bon ensurt. Però la bona notícia, és que afortunadament, li'l van traure a temps. A temps just. A temps justíssim. De fet, uns mesos més tard, i mon pare s'hauria mort. I, ara sí, ho dic, amb tota la transcendència del terme, amb tota la magnitud del concepte que el meu cap pot arribar a imaginar quan ho dic, perquè no crec -no se, si sóc sincer- que puga arribar a assolir-ho, a entendre-ho. I és que, quan m'han dit que mon pare podria haver mort, perquè sí, no he sigut capaç de penetrar més enllà del so de les paraules. No vull, tampoc.
Però bé, açò és una -relativa- bona notícia, perquè tot açò és el que podria haver passat, però les probes que li van fer sembla que indiquen que no estava encara estés...i que amb una miqueta d' "ones màgiques" acabaran de rematar-ho tot.
De moment, mon pare només eixir de l'hospital se n'ha anat al bar, a esmorzar amb els seus companys de faena, com ha fet tots aquests dies (ell? saltar-se un esmorzar?). I és el que més em sorprén de tot açò. I m'alegra.
Però bé, açò és una -relativa- bona notícia, perquè tot açò és el que podria haver passat, però les probes que li van fer sembla que indiquen que no estava encara estés...i que amb una miqueta d' "ones màgiques" acabaran de rematar-ho tot.
De moment, mon pare només eixir de l'hospital se n'ha anat al bar, a esmorzar amb els seus companys de faena, com ha fet tots aquests dies (ell? saltar-se un esmorzar?). I és el que més em sorprén de tot açò. I m'alegra.
dissabte, de novembre 11, 2006
HOLA I ADEU
La vida està plena d'anades i vingudes, de retorns i d'evolucions; de canvis, en definitiva. Som persones, i qui no es mou, mor. Per això, hui anuncie, amb mescla de tristesa i alegria, la mort i el naixement de dos blogs: tristesa perquè el senyor Xelfer/refleX ha decidit tancar -ara sí definitivament, el seu blog; un blog que tots hem seguit, i amb el qual hem rigut, hem aprés, i ens hem estranyat també manta vegades. I, també, hem aprés a conéixer el nostre amic una mica més, per què no. A més, he de dir que jo, personalment, li tenia una especial estima a eixe blog, perquè va néixer al mateix temps que el meu, només que amb unes hores de diferència: ha anat parell a aquest i, com aquell, jo també he tingut la temptació de tancar-lo més d'una vegada. Però ell és més valent, i ho ha aconseguit, al final. I ho fa, a més, per la porta gran, i amb molta coherència...
En fi, senyor Xelfer, molt de gust, també, i bon vent i barca nova!!
Ara bé, ja he dit que també hi havien alegries; i és que mentre un blog moria, un altre acabava de néixer: un projecte molt interessant, i que està pensat amb molt de carinyo i molt de comboi. I per gent, entre ells dos grans amants de la cuina i el plaer, com són Neus, i el mateix Xelfer, als quals també li tinc molta estima; vaja, que no puc més que estar pagat de De calories i plaers, un projecte que encara està en bolquers, i que com sempre no sabem com acabarà, però que se que es comença amb molta il·lusió. A més, que voleu que vos diga, un blog dedicat a la (nostra) cuina, amb receptes, dietes, fotos, menús, consells, guia gastronòmica...i tot des d'un punt de vista mediterrani, local, casolà i amb amor. Tot això, i alguna cosa més que se'ls acudirà, a mi m'ha de captivar de seguida, no? I segur que a tots també. Així que xiquets, no perdeu fil de com s'anirà construint aquest fantàstic projecte, i aneu comprant carxofes!!
En fi, senyor Xelfer, molt de gust, també, i bon vent i barca nova!!
Ara bé, ja he dit que també hi havien alegries; i és que mentre un blog moria, un altre acabava de néixer: un projecte molt interessant, i que està pensat amb molt de carinyo i molt de comboi. I per gent, entre ells dos grans amants de la cuina i el plaer, com són Neus, i el mateix Xelfer, als quals també li tinc molta estima; vaja, que no puc més que estar pagat de De calories i plaers, un projecte que encara està en bolquers, i que com sempre no sabem com acabarà, però que se que es comença amb molta il·lusió. A més, que voleu que vos diga, un blog dedicat a la (nostra) cuina, amb receptes, dietes, fotos, menús, consells, guia gastronòmica...i tot des d'un punt de vista mediterrani, local, casolà i amb amor. Tot això, i alguna cosa més que se'ls acudirà, a mi m'ha de captivar de seguida, no? I segur que a tots també. Així que xiquets, no perdeu fil de com s'anirà construint aquest fantàstic projecte, i aneu comprant carxofes!!
dijous, de novembre 09, 2006
Incorrecto es que yo vomite mi mollenque antequerano con zurrapilla de lomo
Sempre he sospitat de la paraula "tolerant". Pense que és un terme perillós i, encara pitjor, mentirós: un no ha de "tolerar" o "acceptar", com qui tolera les mosques o les panderoles; m'enteneu, no?
Doncs aquesta senyora, insigne pensadora, en aquest article totalment impagable -sense comentaris- té l'honestedat d'admetre que NO ÉS TOLERANT. Salero! És una mica llarg, però paga la pena.
I de propina, uns moments de record al també inefable Aquilino Polaino, de descollonant memòria...a mans de Xavi Castillo, el nostre heroi i bufó nacional particular.
Doncs aquesta senyora, insigne pensadora, en aquest article totalment impagable -sense comentaris- té l'honestedat d'admetre que NO ÉS TOLERANT. Salero! És una mica llarg, però paga la pena.
I de propina, uns moments de record al també inefable Aquilino Polaino, de descollonant memòria...a mans de Xavi Castillo, el nostre heroi i bufó nacional particular.
dimarts, de novembre 07, 2006
Un dia qualsevol?
Hui ha sigut el meu primer dia del CAP...i algunes coses més: primer de tot, no he dormit aquesta nit, i allò d'alçar-me a les 8 del matí ja feia temps que no ho patia...he eixit al balcó del pis, per vore quina llum hi ha a eixes hores, i he vist que estava plovent. Estupendu: no tinc paraigües, només l'impermeable. Baixe al carrer mig dormint; el meu itinerari és anar fins l'estació del nord, i agafar un autobús fins el final de l'Avinguda del Regne. Error. No tinc ni un miserable euro per pagar l'autobús...corrents entre la pluja, els cotxes, autobusos i tota la fauna urbana que en València es mobilitza quan plou. Arribe a l'hora (!) a Magisteri. Ole. Busque l'aula mig sufocat, mig xopat i mig dormint encara. No hi ha ningú: els meus companys ("hola! quant de temps!") tampoc en saben res. Au, a buscar l'aula i/o el mestre pels pavellons...mentre la pluja s'anima en el clímax del matí. Un cop en classe, quan ha arribat el professor, i quan han arribat Josep i Aina amb les seues katiuskes (respeto), tot ha anat millor. El curs...bé, encara és prompte per a dir-ne res, però bona pinta no té, ja ho dic jo (i ja ho deien tots, de fet). Un cop acabada la classe (bé, més que classe ha sigut una presentació), al bar a esmorzar, o desdejunar en el meu cas, amb diners que m'ha hagut de deixar el bo de Josep: com deia Josep, ja semblava la típica taula de bar on s'ajunten els professor en l'institut. Després, cap al tren, i cap a Gandia, on hi havia en casa un argentí instal·lant la televisió per cable i -oju- internet!! De fet, ara mateix estic escrivint des del llit de la meua habitació, tot tranquil, i tot exhaust perquè he hagut de carregar una caixa amb 2500 fotocòpies per al meus alumnes del mitjà. Ah, i abans he acabat el curs de la moto.
Així les coses, crec que hui he arribat a la fase 2 de la meua incorporació al món dels adults: treballe (pluriempleat), la setmana que ve tindré el carnet de la moto (oh! direu tots, el senyor Eloi motoritzat!), ja he començat el CAP, ja tinc internet...només em falten algunes cosetes, com per exemple algú amb qui follar que no siga moi, que encara que ens tenim estima, crec que tots dos necessitem una mica d'espai (això ha quedat de persona madura, no?)
I això és el que m'ha passat hui, si no em deixe res. Ah sí, d'ací un ratet me'n vaig al cinepot.
UF!
Així les coses, crec que hui he arribat a la fase 2 de la meua incorporació al món dels adults: treballe (pluriempleat), la setmana que ve tindré el carnet de la moto (oh! direu tots, el senyor Eloi motoritzat!), ja he començat el CAP, ja tinc internet...només em falten algunes cosetes, com per exemple algú amb qui follar que no siga moi, que encara que ens tenim estima, crec que tots dos necessitem una mica d'espai (això ha quedat de persona madura, no?)
I això és el que m'ha passat hui, si no em deixe res. Ah sí, d'ací un ratet me'n vaig al cinepot.
UF!
dimecres, de novembre 01, 2006
Músiques per a la tardor
Ara que estem a la tardor (sí, sí; jo, estic a la tardor, diga el que diga el clima, que ja està bé), ací van algunes cosetes noves que escolte sota la llum eixa d'octubre...algunes les he enllaçat ací a la dreta, però com que m'han agradat tant, les vull comentar =P.
Beirut, Gulag Orkestar: sota aquest nom de ciutat del pròxim orient, s'amaga un tipet nord-americà que, fascinat pels sons dels gitanos de l'est, ha fet un primer disc de temes pop sota aquestes coordenades. Rar, en un principi, però el resultat són cançons elegiaques i ben boniques on el banjo, els vents, i l'acordió tenen tot el protagonisme. Allò que se li pot discutir és (a banda de que a algun ortodox se li acudisca criticar-lo per la gosadia de ser un americanet que es posa a fer música de l'Europa de l'est) és alguna cançó, com Scenic World, bastant anecdòtica, o Mont Wroclay (Idle Days), on plagia els famosos valsos de Yann Tiersen, i en general l'evidència que és un disc primerenc en què sembla que encara estiga provant què fer en comptes de fer-ho amb total convenciment. De tota manera, a mi m'agrada cada dia més, i s'haurà de vore si realment hi ha expectatives, o es queda només en un hit de temporada. Resumint, hauria d'agradar, d'una banda, els fans de Goran Bregovich (els temes són com les cançons més contingudes del director de La Banda de Bodes i Funerals, i alerta, els fans del pop-folk una mica diferent com el del meu estimat Sufjan.
Micah P. Hinson, And the Gospel of Progress i And the Opera Circuit: Pau em va deixar el seu primer disc ja fa temps, i cada dia ha anat creixent segons l'escoltava, fins fer-me fan d'aquest texà ben jove també, i amb pinta de delinqüent (que ho ha sigut, de fet). Tanmateix, no ho sembla, que siga jove: les seues cançons tenen una entitat enorme, i tant el primer disc com el segon són meravellosos. Seria, amb les seues diferències, un Nacho Vegas americà que, com ell, fa rock d'arrel country, reinventant-lo, i fent-lo elegant i cruel i despullat a la vegada.
Grupo de expertos Solynieve, Alegato merdional: tinc la meua opinió, però com és ben semblant a la del senyor Xelfer, doncs a ell em remet.
Las Grecas, Por siempre Grecas: Per fi he acomplit un dels meus desitjos amagats: escoltar les cançons d'aquestes dues dones que amb Te estoy amando locamenti em tenien de sempre fascinat. I la veritat, ni boutade ni res: tenen cada cançó que és per a caure de cul (en tots els sentits): pareix flamenc-rock psicodèlic, i ben guitarrer, on aquelles canten per damunt, això sí, com si la música no anara amb elles. Molt fortes, molt fortes.
Los Chichos i Los Chunguitos, discografia: també, sempre he tingut curiositat per escoltar-los als dos, i vaja, estic fascinant amb eixes lletres que parlen de barraques, de pares presos, d'homes dolguts amb la dona, de drogues, del Vaquilla...molt fort, molt lumpen: real life.
Bambino: ja he parlat d'ell moltes vegades, però és que no puc deixar d'escoltar-lo i que se'm pose la carn de gallina amb eixes rumbes interpretades tan esgarradorament (ni rumba catalana ni polles), i amb eixes lletres que deixen les cançons més fortes de J de Los Planetas.
Camera Obscura, Let's get out of this country: Sempre havia desconfiat d'aquest grup amb xica-que canta i que va eixir amb l'etiqueta de còpia de Belle and Sebastian. Amb un ja en tenia prou, però al final vaig escoltar el darrer disc, i m'he hagut de tragar les meues idees, davant d'un pop tan, tan ben fet, tan ben arranjat (no sembla d'aquesta època, realment), ple de pop, de soul, de folk, de glam, fins i tot. Hey Lloyd, I'm ready to be heartbroken, Let's get out of this country, o If looks could kill m'emocionen sempre que les escolte, i després se m'apeguen tot el dia. I no és avorrit, eh?
The Pipettes: sembla que hi ha un revival de la música dels grups de xiques dels 60, a la manera de les Ronettes, the Crystals, Supremes...i per mi fantàstic, perquè sempre m'han agradat eixes cançons que aconsegueixen ser pop prefabricat i alhora emocionar-te realment amb eixes veus que canten amors adolescents tan simples i tan ben explicats. El problema és que les Ronettes sempre seran les Ronettes, per més que diguen, i les Pippettes aquestes, llevat de dos o tres cançons (les que més s'acosten a eixa música, i a eixa manera de cantar tan característica "ronronron"), no m'emocionen gens, i només serveixen per a sentir en una festa, o en un bar. Però bé, no estan gens malament. I un grup de xiques sempre va bé, no?
Beirut, Gulag Orkestar: sota aquest nom de ciutat del pròxim orient, s'amaga un tipet nord-americà que, fascinat pels sons dels gitanos de l'est, ha fet un primer disc de temes pop sota aquestes coordenades. Rar, en un principi, però el resultat són cançons elegiaques i ben boniques on el banjo, els vents, i l'acordió tenen tot el protagonisme. Allò que se li pot discutir és (a banda de que a algun ortodox se li acudisca criticar-lo per la gosadia de ser un americanet que es posa a fer música de l'Europa de l'est) és alguna cançó, com Scenic World, bastant anecdòtica, o Mont Wroclay (Idle Days), on plagia els famosos valsos de Yann Tiersen, i en general l'evidència que és un disc primerenc en què sembla que encara estiga provant què fer en comptes de fer-ho amb total convenciment. De tota manera, a mi m'agrada cada dia més, i s'haurà de vore si realment hi ha expectatives, o es queda només en un hit de temporada. Resumint, hauria d'agradar, d'una banda, els fans de Goran Bregovich (els temes són com les cançons més contingudes del director de La Banda de Bodes i Funerals, i alerta, els fans del pop-folk una mica diferent com el del meu estimat Sufjan.
Micah P. Hinson, And the Gospel of Progress i And the Opera Circuit: Pau em va deixar el seu primer disc ja fa temps, i cada dia ha anat creixent segons l'escoltava, fins fer-me fan d'aquest texà ben jove també, i amb pinta de delinqüent (que ho ha sigut, de fet). Tanmateix, no ho sembla, que siga jove: les seues cançons tenen una entitat enorme, i tant el primer disc com el segon són meravellosos. Seria, amb les seues diferències, un Nacho Vegas americà que, com ell, fa rock d'arrel country, reinventant-lo, i fent-lo elegant i cruel i despullat a la vegada.
Grupo de expertos Solynieve, Alegato merdional: tinc la meua opinió, però com és ben semblant a la del senyor Xelfer, doncs a ell em remet.
Las Grecas, Por siempre Grecas: Per fi he acomplit un dels meus desitjos amagats: escoltar les cançons d'aquestes dues dones que amb Te estoy amando locamenti em tenien de sempre fascinat. I la veritat, ni boutade ni res: tenen cada cançó que és per a caure de cul (en tots els sentits): pareix flamenc-rock psicodèlic, i ben guitarrer, on aquelles canten per damunt, això sí, com si la música no anara amb elles. Molt fortes, molt fortes.
Los Chichos i Los Chunguitos, discografia: també, sempre he tingut curiositat per escoltar-los als dos, i vaja, estic fascinant amb eixes lletres que parlen de barraques, de pares presos, d'homes dolguts amb la dona, de drogues, del Vaquilla...molt fort, molt lumpen: real life.
Bambino: ja he parlat d'ell moltes vegades, però és que no puc deixar d'escoltar-lo i que se'm pose la carn de gallina amb eixes rumbes interpretades tan esgarradorament (ni rumba catalana ni polles), i amb eixes lletres que deixen les cançons més fortes de J de Los Planetas.
Camera Obscura, Let's get out of this country: Sempre havia desconfiat d'aquest grup amb xica-que canta i que va eixir amb l'etiqueta de còpia de Belle and Sebastian. Amb un ja en tenia prou, però al final vaig escoltar el darrer disc, i m'he hagut de tragar les meues idees, davant d'un pop tan, tan ben fet, tan ben arranjat (no sembla d'aquesta època, realment), ple de pop, de soul, de folk, de glam, fins i tot. Hey Lloyd, I'm ready to be heartbroken, Let's get out of this country, o If looks could kill m'emocionen sempre que les escolte, i després se m'apeguen tot el dia. I no és avorrit, eh?
The Pipettes: sembla que hi ha un revival de la música dels grups de xiques dels 60, a la manera de les Ronettes, the Crystals, Supremes...i per mi fantàstic, perquè sempre m'han agradat eixes cançons que aconsegueixen ser pop prefabricat i alhora emocionar-te realment amb eixes veus que canten amors adolescents tan simples i tan ben explicats. El problema és que les Ronettes sempre seran les Ronettes, per més que diguen, i les Pippettes aquestes, llevat de dos o tres cançons (les que més s'acosten a eixa música, i a eixa manera de cantar tan característica "ronronron"), no m'emocionen gens, i només serveixen per a sentir en una festa, o en un bar. Però bé, no estan gens malament. I un grup de xiques sempre va bé, no?
Nou rècord
Últimament, no se si per la tardor (dic tardor més que res per mantindre les tradicions), per aquesta època d'impass, o per haver tornat a Gandia després de tants anys, estic molt, molt, abúlic; desficiós, sí, però sense res que aconseguisca llevar-me la sensació de continuum, de repetició ad nauseam (m'agraden les expressions llatines)d'avorriment, en definitiva. I no és una qüestió de coses a fer, sinó d'avorriment intern, anímic (eixe és un dels motius pels quals no publique amb massa freqüència: no hi ha res que em sorprenga tant com per contar-ho, i la inspiració també se'n ressenteix). Hi ha dies que estic lleugerament content, i altres que estic lleugerament trist, però sempre sense exir-se'n massa del centre-zero. I no m'agrada.
Però bé, ahir vaig tindre comboi, comboi personal, què bé: anit va haver sopar de gala (la gala del sopar fou cosa meua, però per a mi, va ser un so-par-de-gal-la) en ma casa; estic orgullós de dir-ho. Vaig arribar, i els vaig fer galtetes amb cuscús (el menú...ja oficial en el meu pis), i em vaig mudar i tot. Després, quan es va acabar la nit, algú havia acabat amb el peu embenat, i amb un esguinç en el turmell com uan pilota de ping pong (pobre!). Algú altre va acabar en una discoteca lluny, lluny. Jo vaig acabar en casa menjant lassanya congelada, després d'haver rodat bona cosa pel Carme...però la notícia de veritat és que, després de tants anys en aquest pis, de tantes coses viscudes, anit vam batre el rècord de gent sopant en ma casa: nou persones! Clar, qui no conega el meu pis, no entendrà la magnitud de l'esdeveniment...però vaja, en el meu pis hi ha sis cadires i una taula minúscula, com la resta de la casa: va ser tota una odissea. A tant de comensal, a més, s'ha d'afegir la compareixença de quatre persones més, que van arribar per al ron: en total, tretze persones borratxes en la saleta del balcó. Però cíviques, eh?
Resumint: gràcies a Neus, la más grande, i l'única que pot fer que alguna cosa que en principi semble una burrà, quede bé només perquè ella ho pense aixina. Ella ho sap. Gràcies també a Josep (con tu espíritu...), a Ruth, a Sandra, a Lucas, a Tàlia, a Joan...jo que se! Tanta gent...! Per la vostra assistència al sopar, i per haver tingut una rebuda així in my own home.
Nota: en realitat, vam batre dos rècords. El d'assitència, i el de (oju) no portar ningú, ningú, una càmera digital a sobre per a immortalitzar eixe moment. En aquests dies és una cosa quasi impossible d'aconseguir, no? Una pena, xe. O no.
Però bé, ahir vaig tindre comboi, comboi personal, què bé: anit va haver sopar de gala (la gala del sopar fou cosa meua, però per a mi, va ser un so-par-de-gal-la) en ma casa; estic orgullós de dir-ho. Vaig arribar, i els vaig fer galtetes amb cuscús (el menú...ja oficial en el meu pis), i em vaig mudar i tot. Després, quan es va acabar la nit, algú havia acabat amb el peu embenat, i amb un esguinç en el turmell com uan pilota de ping pong (pobre!). Algú altre va acabar en una discoteca lluny, lluny. Jo vaig acabar en casa menjant lassanya congelada, després d'haver rodat bona cosa pel Carme...però la notícia de veritat és que, després de tants anys en aquest pis, de tantes coses viscudes, anit vam batre el rècord de gent sopant en ma casa: nou persones! Clar, qui no conega el meu pis, no entendrà la magnitud de l'esdeveniment...però vaja, en el meu pis hi ha sis cadires i una taula minúscula, com la resta de la casa: va ser tota una odissea. A tant de comensal, a més, s'ha d'afegir la compareixença de quatre persones més, que van arribar per al ron: en total, tretze persones borratxes en la saleta del balcó. Però cíviques, eh?
Resumint: gràcies a Neus, la más grande, i l'única que pot fer que alguna cosa que en principi semble una burrà, quede bé només perquè ella ho pense aixina. Ella ho sap. Gràcies també a Josep (con tu espíritu...), a Ruth, a Sandra, a Lucas, a Tàlia, a Joan...jo que se! Tanta gent...! Per la vostra assistència al sopar, i per haver tingut una rebuda així in my own home.
Nota: en realitat, vam batre dos rècords. El d'assitència, i el de (oju) no portar ningú, ningú, una càmera digital a sobre per a immortalitzar eixe moment. En aquests dies és una cosa quasi impossible d'aconseguir, no? Una pena, xe. O no.
dimarts, d’octubre 24, 2006
CAP
Au, ja està: la FASE DOS de la meua incorporació al món adult ja ha estat encetada amb el pagament del peatge necessari, a les 9: 25 del matí! de la matrícula del CAP. No és tan car, però així i tot dol.
En fi, vorem com d'inútil és açò (per més que busque, no trobe ningú que no faça cara de fàstic quan parla del CAP)...i ja estic esperant la FASE TRES.
El dubte que tinc (que sempre he tingut) és si, al final de tot, com diu Ingrid Bergman en Sonata de Otoño, tal i com ho citen en cert llibre, tindré Talent per a la realitat.
En fi, vorem com d'inútil és açò (per més que busque, no trobe ningú que no faça cara de fàstic quan parla del CAP)...i ja estic esperant la FASE TRES.
El dubte que tinc (que sempre he tingut) és si, al final de tot, com diu Ingrid Bergman en Sonata de Otoño, tal i com ho citen en cert llibre, tindré Talent per a la realitat.
divendres, d’octubre 20, 2006
dijous, d’octubre 19, 2006
Dirty Shame
Ahir vaig vore Dirty Shame, la última pel·lícula del bigotet de John Waters...només per vore al sempre elegant Chris Isaak (és com Mozz, però en guapo de veritat) fent de purità apardalat, i una de les escenes, totalment inesperada, on David Hasselhoff (as himself) se'n va a cagar al vàter d'un avió i la merda solidificada per la pressió atmosfèrica li cau a una de les protagonistes. Impagable.
Una manera de passar l'estona.
dimecres, d’octubre 18, 2006
Oh, torne a creure
Últimament, no se si per raons que conec, o per raons que desconec, estic molt afectat. Per fi se m'ha passat eixa desesperant sensació que em fa pensar que res no té solució en aquest món, i que els sentiments són una eina inútil per eixa mateixa raó. Ho parlava amb Joan l'altre dia: ja se m'ha passat el descrèdit, les idees ressuciten, i tornen a reclamar la seua necessitat en aquest món. Les coses importen, i prou. És per això que em torne a emocionar amb una pel·lícula com Salvador, encara que després la trobe discutible (pose aquest exemple per la polèmica que em ronda últimament): les coses se'm tornen a remoure per dins, i l'esperança torna, també: com deien més o menys en La ciudad de los cazadores tímidos -i perdó per ser reiteratiu, però els llibres de l'Spanbauer em costen mesos, i anys, de llevar-me'ls de damunt-, al capdavall la vida és eixa fantàstica sensació agredolça de desitjar alguna cosa que saps que no aconseguiràs, i tanmateix, seguir desitjant-la.
I, com que amb l'esperança sempre va la ràbia, ací deixe una cançó del grandíssim Bambino, el rei de la rumba del sabor amargo i del amor prohibido, dedicada a tots aquells que es dediquen des de dalt a fer-nos la vida impossible (especialment els de més cap ací)
I, com que amb l'esperança sempre va la ràbia, ací deixe una cançó del grandíssim Bambino, el rei de la rumba del sabor amargo i del amor prohibido, dedicada a tots aquells que es dediquen des de dalt a fer-nos la vida impossible (especialment els de més cap ací)
BRAVO
Bravo, permiteme aplaudir
por tu forma de herir mis sentimientos.
Bravo, te vuelvo a repetir,
por tus falsos e infames juramentos.
Todo aquello que te di
en nuestra intimidad, tan bello,
quien me iba a decir
que lo habrias de volcar en sufrimiento?
Te odio tanto, que yo mismo me espanto de mi forma de odiar.
Deseo que después de que mueras,
no haya para ti un lugar.
El infierno es un cielo
comparado con tu alma,
y que Dios me perdone,
por desear que ni muerta tengas calma.
Te odio tanto, que yo mismo me
espanto de mi forma de odiar.
Deseo que después de que mueras,
no haya para ti un lugar.
El infierno es un cielo
comparado con tu alma,
y que Dios me perdone,
por desear que ni muerta tengas calma.
Bravo, permiteme aplaudir
por tu forma de herir mis sentimientos.
Bravo, permiteme aplaudir
por tu forma de herir mis sentimientos.
Bravo, te vuelvo a repetir,
por tus falsos e infames juramentos.
Todo aquello que te di
en nuestra intimidad, tan bello,
quien me iba a decir
que lo habrias de volcar en sufrimiento?
Te odio tanto, que yo mismo me espanto de mi forma de odiar.
Deseo que después de que mueras,
no haya para ti un lugar.
El infierno es un cielo
comparado con tu alma,
y que Dios me perdone,
por desear que ni muerta tengas calma.
Te odio tanto, que yo mismo me
espanto de mi forma de odiar.
Deseo que después de que mueras,
no haya para ti un lugar.
El infierno es un cielo
comparado con tu alma,
y que Dios me perdone,
por desear que ni muerta tengas calma.
Bravo, permiteme aplaudir
por tu forma de herir mis sentimientos.
dimarts, d’octubre 17, 2006
Torne perquè és precís dir açò
Llegiu, fill meus, llegiu el plaer de ser un mateix perquè contes la teua història. Sota la inclement llum zenital fluoerescent, en la "Ciénaga de los lobos", en la ciutat del "jódete y cáete muerto", el ritus iniciàtic, la dansa i el vol entre el monstre que dorm en Manhattan amb nom de sigles i que arrassa sense contemplacions; d'un William Parker encreuat que busca el seu amor de joventut, i que descobreix que si vol trobar-lo haurà de no-buscar-lo. I mentres, conviu amb les despulles de la societat en mans de Reagan i Nancy: personatges, com ell, com el llibre mateix, en la corda fluixa i sense xarxa, però més lúcids que ningú, dels quals és impossible no enamorar-se.
Llegiu La ciudad de los cazadores tímidos, la darrera novel·la de Tom Spanbauer, i sabreu què és la màgia de crear, de ser, amb les paraules: eixa sensació fantàstica de sentir que les paraules, les creadores, se't posen dins el cos, dins la boca, i les pots assaborir. I és que cal una mica de sentiment en aquest món.
Perquè el supervivent és qui ha de contar La Història. I pot ser per a Spanbauer siga la última, perquè té la Sida.
Llegiu La ciudad de los cazadores tímidos, la darrera novel·la de Tom Spanbauer, i sabreu què és la màgia de crear, de ser, amb les paraules: eixa sensació fantàstica de sentir que les paraules, les creadores, se't posen dins el cos, dins la boca, i les pots assaborir. I és que cal una mica de sentiment en aquest món.
Perquè el supervivent és qui ha de contar La Història. I pot ser per a Spanbauer siga la última, perquè té la Sida.
dilluns, de setembre 25, 2006
Serà el blanc?
Ja fa temps que vull tancar el meu blog; almenys durant un temps (i mira que em dol, eh? que un té el seu orgull). El motiu? Doncs, entre la boira de les diferents raons, el principal, i el més subjectiu, és que quan el mire, així, un cop obert, veig que no m'agrada. Ja hi ha massa entrades de les quals no n'estic gens satisfet: el que dic em sembla inútil, i la manera de fer-ho també. Com vaig dir fa temps, la crisi del blogaire: no tinc res a dir. O almenys, no crec que pague la pena publicar-ho...
Bo, qui sap, tal volta torne demà, o vaig publicant de tard en tard...no se, no se.
De moment, vaig a descansar...
Bo, qui sap, tal volta torne demà, o vaig publicant de tard en tard...no se, no se.
De moment, vaig a descansar...
divendres, de setembre 15, 2006
TEMPO
Tempo no és una història, són moments viscuts per quatre personatges que, des de la poesia, la diversió i la sensualitat, conviuen dins un espai on les fronteres entre les arts es dilueixen.
A Tempo, la música, el teatre i el circ comparteixen protagonisme amb un univers de sons i emocions quotidianes.
La poesia que pot haver en un home tocant i fent acrobàcies en un contrabaix penjat d'un sostre, o en el sol fet de rodar i rodar en cercles tots penjats de cordes al ritme de La valse à mille temps de Brel. Genial, l'espectacle que vam vore Annetes i jo anit en la Mostra Internacional de Mim de Sueca.
A Tempo, la música, el teatre i el circ comparteixen protagonisme amb un univers de sons i emocions quotidianes.
La poesia que pot haver en un home tocant i fent acrobàcies en un contrabaix penjat d'un sostre, o en el sol fet de rodar i rodar en cercles tots penjats de cordes al ritme de La valse à mille temps de Brel. Genial, l'espectacle que vam vore Annetes i jo anit en la Mostra Internacional de Mim de Sueca.
dimecres, de setembre 13, 2006
Music is my boyfriend
Els Hidden Cameras són un dels meus grups preferits; un d'eixos pels quals tens debilitat: jo els vaig descobrir en els seu primer disc gràcies, aquest cop sí, a la Reppelux, i des del primer moment que em van encisar...ací van algunes raons que fan que eixe grup m'encante:
-Perquè sonen a Beach Boys, a Brian Wilson, a Phil Spector (River Deep, Mountain High!), a Magnetic Fields i a alguna cosa pareguda al Gospel,com els Polyphonic Spree: pop plusquamperfecte, ultra orquestrat però prou low-fi, basat en crescendos simfònics que fan que se't pugen el collonets a la gola de l'emoció (capici?). A banda, cors i cors de veus com si estigueres en una esglèsia protestant: festa i alegria de viure, sense deixar de banda alguna baladeta simple, que sempre van bé. Vaja, el que a mi m'agrada.
-Perquè és un grup ultra gai: les lletres que fan parlen d'enemes, de vergues, d'arcàdies de xics, de golden rains, de cuir, d'olors masculines o de bodes on el promés arriba tard perquè s'estava follant a un tipet en un vàter: en fi, tot allò que val realment la pena. I tot, ja he dit, amb unes melodies perfectes. Si hi haguera justícia en el món, el seu primer disc (el millor, per a mi, i el més explícitament gai), The smell of our own, seria idolatrat per les masses gais de tot el món, en comptes de seguir NOMÉS a petardos/es tecnopoperos/es; en fi, ja sabeu de què i qui parle.
-També. perquè el seu líder, a banda de ser d'allò més guapet, no va de diva de maricones: quasi no fa entrevistes, i passa de tot.
-En directe, segons he sentit, són molt divertits, i poden montar una festa impressionant, amb centenars de persones, go-go's, boes, i jo-que-se.
-Ja porten tres discos: el que ja he esmentat, Mississauga Goddam (Mississauga és el poble cutre de Canadà d'on són ells) i el darrer, que ja el tinc (gràcies, senyor!), Awoo. Tal volta se'ls podria acusar de repetir-se, i fins i tot de baixar el nivell. Bé, pot ser: de tota manera, no deixen de fer bones cançons. Això és innegable.
-Perquè, xe, són molt divertits.
PD: toquen en Barcelona d'ací dues setmanes. Shit.
-Perquè sonen a Beach Boys, a Brian Wilson, a Phil Spector (River Deep, Mountain High!), a Magnetic Fields i a alguna cosa pareguda al Gospel,com els Polyphonic Spree: pop plusquamperfecte, ultra orquestrat però prou low-fi, basat en crescendos simfònics que fan que se't pugen el collonets a la gola de l'emoció (capici?). A banda, cors i cors de veus com si estigueres en una esglèsia protestant: festa i alegria de viure, sense deixar de banda alguna baladeta simple, que sempre van bé. Vaja, el que a mi m'agrada.
-Perquè és un grup ultra gai: les lletres que fan parlen d'enemes, de vergues, d'arcàdies de xics, de golden rains, de cuir, d'olors masculines o de bodes on el promés arriba tard perquè s'estava follant a un tipet en un vàter: en fi, tot allò que val realment la pena. I tot, ja he dit, amb unes melodies perfectes. Si hi haguera justícia en el món, el seu primer disc (el millor, per a mi, i el més explícitament gai), The smell of our own, seria idolatrat per les masses gais de tot el món, en comptes de seguir NOMÉS a petardos/es tecnopoperos/es; en fi, ja sabeu de què i qui parle.
-També. perquè el seu líder, a banda de ser d'allò més guapet, no va de diva de maricones: quasi no fa entrevistes, i passa de tot.
-En directe, segons he sentit, són molt divertits, i poden montar una festa impressionant, amb centenars de persones, go-go's, boes, i jo-que-se.
-Ja porten tres discos: el que ja he esmentat, Mississauga Goddam (Mississauga és el poble cutre de Canadà d'on són ells) i el darrer, que ja el tinc (gràcies, senyor!), Awoo. Tal volta se'ls podria acusar de repetir-se, i fins i tot de baixar el nivell. Bé, pot ser: de tota manera, no deixen de fer bones cançons. Això és innegable.
-Perquè, xe, són molt divertits.
PD: toquen en Barcelona d'ací dues setmanes. Shit.
dissabte, de setembre 09, 2006
LUJO Y MISERIA
Ja el tinc/on tot va començar/ el mite avant la lettre/ això és punk (autogestió, nens!)/ Hidrogenesse/ Edició 1900/Stardu-Astrud/ Arden/ "Con Mao Tse Tung se baila el siglo XX"/ CHYCHA/ Una mica de tecnopop d'anar per casa/ la veu de pitufo de Manolo/ Itàlia/ Liberad a Willy 3/ impagable tot/ disseny espectacular, amb verga inclosa/ "las cuatro Biscuits juntas, bueno, bueno, bueno..."/ Chocho loco!/ Sonajero 96-97-98/ Hidroboy, evidentment/ Arre Austrohúngaro!.....
EL TRESOR.
dilluns, de setembre 04, 2006
Vaig a fer la crònica del FRA, hahaha.
Doncs sí, xico, tot molt bé, molt bonico. Sobretot la vomitera que em va entrar quan va començar, justament, Ojos de Brujo (el grup que va ser el resultat de la mala baba dels representants de SFA, i The Raveonettes): tot va començar unes hores abans en el tren, quan ja el meu nas va començar a alertar-me que el meu cos no estava en perfectes condicions...vergonya núm1. Després, dues cervesses (no, no, espera: eren tres, en total) i mig canut van fer la resta: en mig del concert (havien començat ja els Ojos de Brujo, o encara tocaven Lori Meyers?) em vaig sentir una mica marejat i vaig eixir corrents cap a fora, abans no caure, i abans no em vegeren els demés (perquè per una banda, em sabia mal per la gent, i també, perquè em feia vergonya (núm2), si he de ser sincer).
Total, que vaig estar ajocat en un banc mig mort, mentre sentia com els del costat es burlaven de mi (fills de puta!) i intentava vomitar sense èxit, fins que la meua santa dona va vindre a la recerca de moi. Mig mort, encara, vam tornar on estaven tots (perdó, perdó, perdó, per haver-me aguantat...) i em vaig ajocar entre la gent, fins que ho vaig tirar tot, per fi, i em vaig sobar teeendrament una estona.
Després, un cop recuperat, la tornada a casa, de la qual me'n recorde ben poc, però crec que va ser com totes les tornades d'un concert: pesades, i llargues, però en fi. De tota manera, el pitjor estava encara per arribar...perquè al final, com ja he dit, el que passava en realitat era que estava covant un constipat de l'hòstia: no vaig poder dormir en tot el matí, dels mocs, dels estornuts i pel meu insomni innat. Després, un cop en Gandia, tampoc vaig poder fer la migdiada, i anava per casa com un mort en vida (mocant-me a tothora, mig marejat dels estornuts, i de no dormir): de fet, vaig estar apunt d'anar a Ondara, perquè JO VOLIA!, però cada vegada que m'alçava del sofà, notava que tot em pegava voltes, a banda que sempre que algú de casa em parlava, no era capaç ni d'entendre'l, d'espés que estava. Em vaig cagar en tot, i en el meu nas (origen i culpa de tot), i em vaig quedar en casa...em vaig gitar prompte i...què vaig poder dormir? Doncs no! tampoc. Ahir, senyors, estava ja tan fart, i tan fet pols, que pensava "si he de morir, que siga ara, per favor!"
Al final, però, el meu constipat es va enretirar una mica (s'acaben els estornuts, i els mocs passen a ser sòlids, en comptes de líquids; cosa que em permet respirar, al fi) i vaig poder dormir bé la migdiada i hui per la nit. Encara em fa una mica de mal el cap, i note tota la zona nasal irritada i pesada, però ja puc fer vida normal, colló!
En resum: que quin cap de setmana més inútilment horrorós, i que al final, ho he de destacar, el baixó en el FRA no era tant per les drogues, com pels virus que estaven començant a actuar, els cabrons.
PD: de tota manera, torne a reiterar el meu perdó per un comportament tan indecorós, xe, que els vaig fer perdre mig concert!
Actualització 9-9-2006: Vaig escriure aquesta entrada el dilluns pel matí, amb un to una mica massa de queixa; qui m'anava a dir que el destí encara em tenia preparades un parell o tres de bromes macabres només unes hores després (motiu pel qual he hagut de desconnectar d'esta la nostra blogosfera durant tota la setmana)...però en fi, LA SETMANA JA HA PASSAT! alegria! alegria! HAHAHAHA!!!!!
Total, que vaig estar ajocat en un banc mig mort, mentre sentia com els del costat es burlaven de mi (fills de puta!) i intentava vomitar sense èxit, fins que la meua santa dona va vindre a la recerca de moi. Mig mort, encara, vam tornar on estaven tots (perdó, perdó, perdó, per haver-me aguantat...) i em vaig ajocar entre la gent, fins que ho vaig tirar tot, per fi, i em vaig sobar teeendrament una estona.
Després, un cop recuperat, la tornada a casa, de la qual me'n recorde ben poc, però crec que va ser com totes les tornades d'un concert: pesades, i llargues, però en fi. De tota manera, el pitjor estava encara per arribar...perquè al final, com ja he dit, el que passava en realitat era que estava covant un constipat de l'hòstia: no vaig poder dormir en tot el matí, dels mocs, dels estornuts i pel meu insomni innat. Després, un cop en Gandia, tampoc vaig poder fer la migdiada, i anava per casa com un mort en vida (mocant-me a tothora, mig marejat dels estornuts, i de no dormir): de fet, vaig estar apunt d'anar a Ondara, perquè JO VOLIA!, però cada vegada que m'alçava del sofà, notava que tot em pegava voltes, a banda que sempre que algú de casa em parlava, no era capaç ni d'entendre'l, d'espés que estava. Em vaig cagar en tot, i en el meu nas (origen i culpa de tot), i em vaig quedar en casa...em vaig gitar prompte i...què vaig poder dormir? Doncs no! tampoc. Ahir, senyors, estava ja tan fart, i tan fet pols, que pensava "si he de morir, que siga ara, per favor!"
Al final, però, el meu constipat es va enretirar una mica (s'acaben els estornuts, i els mocs passen a ser sòlids, en comptes de líquids; cosa que em permet respirar, al fi) i vaig poder dormir bé la migdiada i hui per la nit. Encara em fa una mica de mal el cap, i note tota la zona nasal irritada i pesada, però ja puc fer vida normal, colló!
En resum: que quin cap de setmana més inútilment horrorós, i que al final, ho he de destacar, el baixó en el FRA no era tant per les drogues, com pels virus que estaven començant a actuar, els cabrons.
PD: de tota manera, torne a reiterar el meu perdó per un comportament tan indecorós, xe, que els vaig fer perdre mig concert!
Actualització 9-9-2006: Vaig escriure aquesta entrada el dilluns pel matí, amb un to una mica massa de queixa; qui m'anava a dir que el destí encara em tenia preparades un parell o tres de bromes macabres només unes hores després (motiu pel qual he hagut de desconnectar d'esta la nostra blogosfera durant tota la setmana)...però en fi, LA SETMANA JA HA PASSAT! alegria! alegria! HAHAHAHA!!!!!
divendres, de setembre 01, 2006
Poètiques
M'agrada l'art (nyas, cosa evident, però no se com introduir el tema). I quan dic art vull dir la música (la que m'agrada), el cine, la literatura i el còmic, bàsicament, perquè és el que jo consumisc normalment. Això ja ho se, no? El que sempre m'he preguntat, i he intentat esbrinar, és per quina raó hi ha coses que m'agraden i hi ha coses que no; vull dir, quin són els paràmetres que em permetrien justificar(me) les meues preferències. El problema és que la típica dicotomia fons/forma no m'apanya, perquè se que el tema, o més modernament, el concepte, no m'és suficient com per què m'agrade una cançó o una pel·li, ja siga banal, o extremadament profunda (a més, em repeleixen tant les idioteses com les actituds pedants, per molt justificades que estiguen: l'últim exemple, la pel·li de Godard Vivre sa vie). I també, les actituds morals massa evidents en l'art, la majoria de vegades tampoc arriben a copsar la meua atenció (Martí i Pol, pobre, ha sigut la diana de les meues manies últimament).
Això pel costat del fons (i utilitze aquesta terminologia perquè és la més bàsica i comú, però ja se que això està més desfassat que els "panyos" de les dones): pel costat de la forma...gustos colors: de vegades abelleix una cosa senzilla, i de vegades tinc ganes de calfar-me el cap desxifrant els codis (musicals, cinematogràfics...en fi, ja se m'entén), però tampoc això és suficient: molt bonico, o molt pensat, però buit, també em fa ràbia (per no parlar que els jocs d'estil tampoc m'agraden, aixina com aixina).
Resumint, que ja m'estic ampastrant, que mai se explicar-me per quina raó m'agraden certes coses i altres no. I crec que ja tinc una resposta (a mi m'agrada categoritzar, què hem de fer):
Crec que allò que m'agrada (compte que el que vaig a dir pareix evident, però tampoc ho és tant, eh?) és allò que em mou per dins. Allò que el senyor Aristòtil anomenava catarsi.
Però no sols com una qüestió de depuració espiritual, no, sinó com allò que em permet aïllar-me per uns moments del món, i centrar-me activament en l'obra, per un motiu o altre: ja siga pel que diu, o per com ho diu. Això, eixe fer que tot el món en eixe moment siga una cançó, un llibre o una pel·li, ha de fer, a més, que tot el meu cos es moga per dins: que totes les connexions neuronals s'activen pel descobriment d'una veritat, o per la simple bellesa, per exemple. Eixe és l'art que a mi m'agrada, el que em sacsa per dins, pel motiu que siga. Ja dic que és una cosa evident, però a mi em val.
(Anava a explicar-ho més, però ja està bé de parides).
Això pel costat del fons (i utilitze aquesta terminologia perquè és la més bàsica i comú, però ja se que això està més desfassat que els "panyos" de les dones): pel costat de la forma...gustos colors: de vegades abelleix una cosa senzilla, i de vegades tinc ganes de calfar-me el cap desxifrant els codis (musicals, cinematogràfics...en fi, ja se m'entén), però tampoc això és suficient: molt bonico, o molt pensat, però buit, també em fa ràbia (per no parlar que els jocs d'estil tampoc m'agraden, aixina com aixina).
Resumint, que ja m'estic ampastrant, que mai se explicar-me per quina raó m'agraden certes coses i altres no. I crec que ja tinc una resposta (a mi m'agrada categoritzar, què hem de fer):
Crec que allò que m'agrada (compte que el que vaig a dir pareix evident, però tampoc ho és tant, eh?) és allò que em mou per dins. Allò que el senyor Aristòtil anomenava catarsi.
Però no sols com una qüestió de depuració espiritual, no, sinó com allò que em permet aïllar-me per uns moments del món, i centrar-me activament en l'obra, per un motiu o altre: ja siga pel que diu, o per com ho diu. Això, eixe fer que tot el món en eixe moment siga una cançó, un llibre o una pel·li, ha de fer, a més, que tot el meu cos es moga per dins: que totes les connexions neuronals s'activen pel descobriment d'una veritat, o per la simple bellesa, per exemple. Eixe és l'art que a mi m'agrada, el que em sacsa per dins, pel motiu que siga. Ja dic que és una cosa evident, però a mi em val.
(Anava a explicar-ho més, però ja està bé de parides).
dimarts, d’agost 22, 2006
Advertisment
Cercar paraules és bonic. Saber d'on venen també: encara que no sigues especialista en la matèria, és tot un divertiment vore com evolucionen les formes i els sentits d'eixes coses que anomenem paraules. I també, és bonic, simplement, gaudir de la bellesa formal, sonora, que tenen alguns mots.
Doncs amb això juga l'autor del recent blog, Etimologies,que hi ha ací a la dreta. I dic juga amb tota la transcendència del mot, perquè el que ell pretén, més que analitzar, o estudiar, és gaudir, i fer gaudir, de les paraules. I això és bonic, i no és cap tonteria. Més, això ho pot fer perquè si hi ha alguna cosa que caracteritze al seu autor (també responsable de Pans de pessic) és la curiositat inesgotable, i la voluntat d'encuriosir els demés; sempre, però, amb la senzillesa com a premisa. Perquè allò que més li preocupa al meu amic Gonçal són, primer de tot, les persones. I això hui en dia és important.
(Ara que ja t'he tret de l'anonimat, senyor Lopez-Pampló, hauràs de agafar-t'ho més seriosament, eh?)
Doncs amb això juga l'autor del recent blog, Etimologies,que hi ha ací a la dreta. I dic juga amb tota la transcendència del mot, perquè el que ell pretén, més que analitzar, o estudiar, és gaudir, i fer gaudir, de les paraules. I això és bonic, i no és cap tonteria. Més, això ho pot fer perquè si hi ha alguna cosa que caracteritze al seu autor (també responsable de Pans de pessic) és la curiositat inesgotable, i la voluntat d'encuriosir els demés; sempre, però, amb la senzillesa com a premisa. Perquè allò que més li preocupa al meu amic Gonçal són, primer de tot, les persones. I això hui en dia és important.
(Ara que ja t'he tret de l'anonimat, senyor Lopez-Pampló, hauràs de agafar-t'ho més seriosament, eh?)
divendres, d’agost 18, 2006
Brut(alment)
Ja fa molt anys, però des de que tenia uns huit o nou, que estic calent. La testosterona no baixa de nivell i, malgrat petites oscil·lacions, SEMPRE m'he recordat a mi mateix més eixit que un gos. No se si és un fet vergonyós o no, però així és, què hem de fer. El mal és que últimament el desig està augmentant perillosament, fins a cotes vertaderament difícils de suportar...aquest darrer mes, vaja, ha sigut insuportable, per a què enganyar-nos. Fins i tot, crec que supera les èpoques de major ebullició hormonal, quan eres pubertós, i et mates a palles com una mona (això és indestriable d'eixa època. Bé, d'eixa època, i de qualsevol altra). El mal és que ara també continue igual, i l'ànsia de pell cada dia augmenta...hi ha vegades, fins i tot, que sent que m'animalitze, i em llençaria damunt de qualsevol cosa (i dic qualsevol cosa amb tot el sentit tràgic del terme) si no fora perquè encara la urbanitat no ha sigut vençuda per la líbido.
Necessite, no només sexe, sinó pells. Pells que m'abracen i m'asfixien entre la seua dermis. Jo crec que això seria suficient per a mi: alenaria alleugerit com si m'hagueren llevat una carrega de damunt...
De veres, que jo no entenc com hi ha persones que són capaces de suportar tan estòicament la crida de la carn, amb cara de no necessitar el sexe, ni tan sols el més personal. Jo no puc, i aixina vaig pel món.
Necessite, no només sexe, sinó pells. Pells que m'abracen i m'asfixien entre la seua dermis. Jo crec que això seria suficient per a mi: alenaria alleugerit com si m'hagueren llevat una carrega de damunt...
De veres, que jo no entenc com hi ha persones que són capaces de suportar tan estòicament la crida de la carn, amb cara de no necessitar el sexe, ni tan sols el més personal. Jo no puc, i aixina vaig pel món.
dimecres, d’agost 16, 2006
Torna la série "Jo, jo i jo; i el cosmos"
Anit em vaig fumar un canut en la solitud de ma casa i, com sempre que em gite fumat, em van aparéixer pel cap milers i milers d'idees, reflexions i preguntes que no vaig poder retindre, excepte aquestes que ara plantege (supose que se m'han quedat perquè són algunes que sempre han sigut recurrents per a mi):
Ara ja he arribat a entendre -més o menys- que quan passe per algun lloc, o quan parle, o quan xafe algú, no desaparec després d'anar-me'n; sempre m'ha costat d'assimilar, i de fet, hi ha algunes coses que han sigut consequència de la meua inconsciència, que deia algú. Molt bé, ja dic que poc a poc vaig assimilant-ho. Tanmateix, sempre em quedarà el dubte de saber com em veu la gent, com s'interpreta des de fora tot allò que jo trobe lògic i normal des de la meua perspectiva i les meues premises vitals i també, evidentment, aquelles que, per no ser més eufemístic, m'avergonyeixen (precisament perquè no entren dins dels meus valors). Se m'entendrà del tot? Ho trobaran estrany? Se m'aprova i se'm respecta tal i com sóc i com faig, o se m'aguanta i prou?
I la pregunta més important de totes, la que m'interessa més, realment; i la més impossible de contestar: si jo em conegués, si jo un dia em trobara per ahí (per tal i com som prou especialets, jo i l'altre jo que acabaria de conéixer) em cauria bé?
Ai, com m'agradaria tindre les respostes...!
Ara ja he arribat a entendre -més o menys- que quan passe per algun lloc, o quan parle, o quan xafe algú, no desaparec després d'anar-me'n; sempre m'ha costat d'assimilar, i de fet, hi ha algunes coses que han sigut consequència de la meua inconsciència, que deia algú. Molt bé, ja dic que poc a poc vaig assimilant-ho. Tanmateix, sempre em quedarà el dubte de saber com em veu la gent, com s'interpreta des de fora tot allò que jo trobe lògic i normal des de la meua perspectiva i les meues premises vitals i també, evidentment, aquelles que, per no ser més eufemístic, m'avergonyeixen (precisament perquè no entren dins dels meus valors). Se m'entendrà del tot? Ho trobaran estrany? Se m'aprova i se'm respecta tal i com sóc i com faig, o se m'aguanta i prou?
I la pregunta més important de totes, la que m'interessa més, realment; i la més impossible de contestar: si jo em conegués, si jo un dia em trobara per ahí (per tal i com som prou especialets, jo i l'altre jo que acabaria de conéixer) em cauria bé?
Ai, com m'agradaria tindre les respostes...!
dimarts, d’agost 08, 2006
Mon Pare II
Woody Allen deia en no-se-quina pel·lícula que les dues paraules més boniques d'un idioma eren "és benigne". Doncs hui no les hem sentit. Resulta que el tumor de mon pare és dolent...però estic tranquil, perquè conec a mon pare: ha arribat a casa després de la notícia com un xiquet que no s'asusta ni es preocupa per res, i s'ha posat a fer el dinar. En fi, ja dic que se (i sabeu) com és mon pare, i se que, siga benigne, maligne, o austrohongarés, ho aguantarà tot amb bona cara, i que se'n sortirà de l'operació i del que calga.
Paraula de Kylie Minogue.
Paraula de Kylie Minogue.
dilluns, de juliol 31, 2006
Eixir de l'armari
En aquesta època de tolerància social, crec que ja és hora de ser sincer amb tots. Vaig a confessar algunes coses (unes poques, les primeres que em vinguen al cap: la misèria humana pot ser molt vasta) que sempre m'ha fet vergonya dir públicament, perquè se suposa que no corresponen a una persona intel·ligent, culta i amb criteri com jo...(rises). Algunes coses ja les sap tothom, però d'altres mai no les havia dit públicament:
1: M'encanta ABBA; acò ja ho saben tots, però en fi. A més, crec que Dancing Queen, Gimme Gimme Gimme i Waterloo son tres monuments pop indiscutibles: i a qui no li agraden, és un amargat de la vida.
2: M'agrada I will always love you de Withney Huston i Unchained Melody (això ha sigut dur de traure de dins).
3: M'agrada Eres tu de Mocedades: a mi és que les harmonies vocals em fascinen.
4: Wuthering heights de Kate Bush em posa la pell de gallina: tota bucòlica, tota naïf, tota coenta, eixa veu agudíssima...segur que tothom l'ha escoltat alguna vegada; a mi m'encanta imitar-la en el video (impagable) dins la soledat del meu pis. De veres que és una cançó impressionant!
5: M'agraden les fotos de Pierre et Giles, i m'encanten els Beefcakes; sobretot el Physic Pictorial. Això eren homes!
6: Una de les meues pel·lis preferides és Priscilla reina del desierto; des de sempre.
7: Per culpa de mon pare, m'agraden els musicals de Broadway: El meu preferit, Hair, i la cançó Don't cry for me Argentina (pastosa, pastosa de veritat). Sense oblidar Dirty Dancing, clar.
8: El "movimiento niño prodigio" també m'ha marcat: Marisol, Joselito i Marcelino Pan y Vino encara m'emocionen...horror!
En fi, com ja he dit, açò només són algunes coses terribles que se suposa que NO m'haurien d'agradar...però en fi, la vida humana és molt complexa. Si algun dia me'n recorde de més, faré una altra secció com aquesta. Ara, per favor, quan vaja pel carrer, no em senyaleu amb el dit, o em gireu la cara...
1: M'encanta ABBA; acò ja ho saben tots, però en fi. A més, crec que Dancing Queen, Gimme Gimme Gimme i Waterloo son tres monuments pop indiscutibles: i a qui no li agraden, és un amargat de la vida.
2: M'agrada I will always love you de Withney Huston i Unchained Melody (això ha sigut dur de traure de dins).
3: M'agrada Eres tu de Mocedades: a mi és que les harmonies vocals em fascinen.
4: Wuthering heights de Kate Bush em posa la pell de gallina: tota bucòlica, tota naïf, tota coenta, eixa veu agudíssima...segur que tothom l'ha escoltat alguna vegada; a mi m'encanta imitar-la en el video (impagable) dins la soledat del meu pis. De veres que és una cançó impressionant!
5: M'agraden les fotos de Pierre et Giles, i m'encanten els Beefcakes; sobretot el Physic Pictorial. Això eren homes!
6: Una de les meues pel·lis preferides és Priscilla reina del desierto; des de sempre.
7: Per culpa de mon pare, m'agraden els musicals de Broadway: El meu preferit, Hair, i la cançó Don't cry for me Argentina (pastosa, pastosa de veritat). Sense oblidar Dirty Dancing, clar.
8: El "movimiento niño prodigio" també m'ha marcat: Marisol, Joselito i Marcelino Pan y Vino encara m'emocionen...horror!
En fi, com ja he dit, açò només són algunes coses terribles que se suposa que NO m'haurien d'agradar...però en fi, la vida humana és molt complexa. Si algun dia me'n recorde de més, faré una altra secció com aquesta. Ara, per favor, quan vaja pel carrer, no em senyaleu amb el dit, o em gireu la cara...
dijous, de juliol 27, 2006
At Last I am...
OH!!! OH!!! OH!!! El FIB 2006!!! Vam arribar a Benicàssim a les 14h, i vam deixar el recinte a les 6h del dia següent: 16 hores entre les quals van passar moltes coses...vam vore Mat Eliott, que no coneixia, i que em va agradar prou. Vam vore -bé, vore vore no; ballar més bé- Franz Ferdinand com a bojos, fruit del Red Bull, i del fet que són bons en directe, no ens enganyem. També vam sentir Rufus Wainwright, però no el vam gaudir perquè la carpa estava plena, i el concert el va fer amb ell només al piano; i clar, a mi m'agrada més la seua cara més teatral i queer. No podien faltar tampoc els 2many djs, amb els quals també vam ballar espitosos...
i...i...i...ELL, per l'amor de Déu, ELL, al qual vaig vore en segona fila, davant de mi, després d'hores de fer cua, i de dies de nervis...i d'una carrera salvatge per les primeres posicions (hi ha qui va eixir lesionat, pobre). He estat dies pensat com podria escriure la meua experiència en el concert, què vaig sentir mentre cridava com una fan pubescent i em quedava sense veu i sense líquids al cos de tant ballar; de com em feia mal el coll i el braç quan es va acabar, de tant mirar cap amunt i imitar els seus moviments que tant em conec...he estat dubtant, dic, com descriure el millor concert de la meua vida (i no exagere: després del de Flaming Lips+confetti...), i eixa sensació de comunió que només se té amb ell, sense trair la realitat, i l'únic que se m'ha acudit és una frase que podria haver dit (o ja ho ha fet, ves a saber) Morrissey: ara ja se què sent la gent quan és abraçada per algú que realment l'estima.
i...i...i...ELL, per l'amor de Déu, ELL, al qual vaig vore en segona fila, davant de mi, després d'hores de fer cua, i de dies de nervis...i d'una carrera salvatge per les primeres posicions (hi ha qui va eixir lesionat, pobre). He estat dies pensat com podria escriure la meua experiència en el concert, què vaig sentir mentre cridava com una fan pubescent i em quedava sense veu i sense líquids al cos de tant ballar; de com em feia mal el coll i el braç quan es va acabar, de tant mirar cap amunt i imitar els seus moviments que tant em conec...he estat dubtant, dic, com descriure el millor concert de la meua vida (i no exagere: després del de Flaming Lips+confetti...), i eixa sensació de comunió que només se té amb ell, sense trair la realitat, i l'únic que se m'ha acudit és una frase que podria haver dit (o ja ho ha fet, ves a saber) Morrissey: ara ja se què sent la gent quan és abraçada per algú que realment l'estima.
dimecres, de juny 28, 2006
Liniers
Gràcies al regal d'aniversari de Gonçal, el còmic Macanudos, he descobert un nou ídol: el dibuixant de tires còmiques argentí Liniers. M'ha encantat: amb una sèrie de personatges recurrents (els meus preferits, els follets i els pingüins), Liniers parla de manera senzilla de l'absurd quotidià, de les relacions personals, de les petites tragèdies de la vida diària, i també de les petites alegries, de la poesia i la màgia que es pot trobar un passetjant pel carrer. També, i això és una cosa que sempre m'ha agradat, explora constantment els recursos del metaacudit, i tot això amb un estil clàssic i infantil, de conte, i molt naïf, però tractant sempre al lector de manera intel·ligent: pareix fet per a mi! Ahir, entre la massacre d'exàmens, vaig estar rient-me tot el dia. Però, oh! He descobert que puc seguir alegrant-me tots els dies, perquè he trobat que l'autor té un blog on penja diàriament una tira nova...no sempre són tan fantàstiques com en la selecció del recull, però a partir d'ara, cada matí, a despertar-me amb un somriure gràcies a Liniers. I qui vulga (no se, a mi em fan riure molt), ací a la dreta està l'enllaç
diumenge, de juny 25, 2006
Benvolgut diari (hui em cal un diari, com aquell que jo tenia)
Són les tres del matí, i acabe d'arribar a casa. No tenia gens de ganes, però he cregut necessari fer-ho abans que s'ampastrara més la cosa; que la setmana que ve tinc dos exàmens, i he d'acabar la carrera...però hi ha un altre motiu, estimat diari, pel qual he tornat a casa més d'hora del que caldria. I el motiu és aquest: just cap al final de la manifestació m'ha saludat Ell. Sí, Ell, el meu amor platònic adolescent; aquell amb el qual vaig fer aquella tonteria totalment pubescent, i que em va durar tan de temps i,alhora, em va fer madurar tan ràpid (ho va fer indirectament, i sense saber-ho; a més, més tard o més prompte hauria tingut la mateixa actitud -hauria eixit de l'armari, vaja-, però per cirumstàncies de la vida, li va tocar a ell, o a la seua "idea", ser el detonant). Hem estat xarrant cin minuts, i ahí ha estat el meu error: em sembla, i no m'equivoque, que Ell tenia ganes de tindre una conversa (normal, no?), per banal que fora, amb l'excusa de no tornar a perdre'ns entre la massa; i això com a mínim. I jo, covard de mi, he inventat l'excusa més vella -però real, no com quan me l'he trobat (dos o tres vegades en sis anys, reduïdes a una salutació formal i que no arribaria a la categoria d'anecdòtica, però de les quals puc fer recompte i repàs), que feia com si no el vegera-, i me n'he anat tontament...i, efectivament, excepte un segon fugisser, no l'he tornat a vore. I m'ha fet molta ràbia, i per això, a banda dels exàmens, i de la coentor del concert -per favor...-me n'he tornat abans.
Això sí, benvolgut diari mental, no et cregues ni una mínima suggestió literària, ni pena ni malenconia, que et pugen dictar la tradició dels "doctes"...no tindré cap seqüela "to see you grow up": jo em se curar a soles, i a més, no fotem, ha passat ja mitja vida (ja ha passat tot, no?) Tanmateix...m'ha afectat, molt o poc, ací estic, en casa, dient-te açò: com a mínim vol dir alguna cosa, no?
En fi, que demà serà un altre dia, i com a mínim, no ha afectat als altres...quedarà com una cosa entre tu, i jo. Au, bona nit.
Això sí, benvolgut diari mental, no et cregues ni una mínima suggestió literària, ni pena ni malenconia, que et pugen dictar la tradició dels "doctes"...no tindré cap seqüela "to see you grow up": jo em se curar a soles, i a més, no fotem, ha passat ja mitja vida (ja ha passat tot, no?) Tanmateix...m'ha afectat, molt o poc, ací estic, en casa, dient-te açò: com a mínim vol dir alguna cosa, no?
En fi, que demà serà un altre dia, i com a mínim, no ha afectat als altres...quedarà com una cosa entre tu, i jo. Au, bona nit.
dissabte, de juny 24, 2006
Mea culpa (descàrrec)
Estava discutint sobre el tema del post anterior, i m'he adonat que he sigut massa injust amb el pobre home. A més, m'he adonat que el que em passa, al final (i crec que moltes de les meues argumentacions i pensaments poden respondre a aquesta causa), és que li tinc alèrgia al dogmatisme, als mites i als ídols: en definitiva, a tot allò establert que se suposa que he d'asumir a priori. No m'agrada, ja ho he dit, que res és done per suposat, i molt menys, que pensen per mi. Aleshores, quan sospite que passa això, em revolte i em pose agressivament a l'altre costat, de manera irracional. I això tampoc és.
Mea culpa (ara bé, després d'aquesta confessió, si alguna vegada em torne a posar impertinent, no pense permetre que se'm recorden aquestes paraules).
Mea culpa (ara bé, després d'aquesta confessió, si alguna vegada em torne a posar impertinent, no pense permetre que se'm recorden aquestes paraules).
Martí i Pol no s'ha tirat mai un pet, o què?
Estava llegint ara mateix uns poemes de la Teresa de Calcuta catalana, i notava com el gest se m'anava torcent cada vegada més...i és que, jo crec que allò que em fastigeja -o em repeleix, no vaig a ser tan taxatiu- del artistes que basen la seua obra en fer proselitisme polític -d'eixos que la progressia més o menys girada cap a la correcta direcció (i això no és cap ironia) adoren tant-, no és que siguen quasi sempre tan evidents, tan simples i tan mesiànics ("aquest és el camí correcte, xiquets"). Ni que mai m'haja agradat que em diguen què he de pensar, i com. Allò que més ràbia em fa és que, implícitament, o explícita, amb això demostren una actitud prepotent d'innocència, de manca de pecat: no sols ells saben el camí (jo també, si ens posem, i tu), sinó que a més, no se n'han eixit mai d'ell.
dijous, de juny 22, 2006
Discografia de Bowie: fi, i proposta
En fi, ja he acabat el meu "magne projecte" (rises): he comentat tots els discos de Bowie des del primer fins al 13é, que són els que corresponen a la seua millor etapa o, millor dit, als anys on realment va valdre la pena. Per què? Doncs perquè a partir d'ací, com vaig dir en la introducció: Bowie, en comptes de ser un signe dels temps, com deia Prince, es va quedar enrera, i va ser directament mediocre. I mira que ho he intentat, eh? He escoltat discos i cançons dels 80 i dels 90, i res, no hi ha manera: totalment inòqües...si de cas, salvaria el següent disc, Let's Dance, perquè encara que va ser el disc que el va catapultar cap al pop més previsible,i de masses (èxit brutal de vendes) no està tan mal encara: és musica disco prou digna, i està produït per Nigel Rogers, de Chic (productor també del primer disc de Madonna; poca broma). Però ja partir d'ahí, es va convertir en un esperpent, no per ser extravagant, sinó per cutre: ahí estan la gira Glass Spider, seguint totalment l'estela de grandiloqüència de les velles estrelles del rock, o l'intent dels 90 de ser Nine Inch Nails, a vore si així se li borraven les arrugues. Per no parlar, encara que se d'alguna que em durà la contrària, de la infàmia que es va fer a ell mateix en la pel·lícula Labyrinth, on pareixia una paròdia huitantera de la seua època glam (a mí la pel·li sempre m'ha agradat, no ho negue; però és que el veig, i em fa una pena...). Però bé, tanmateix, i això és incontestable, la influència de Bowie en els 70, 80 i 90 es pot rastrejar per multitud de grups. Au, i ja està. Per tal d'acabar, volia fer, com una mena de servei públic, una proposta d'antologia; de cada disc, pose les cançons imprescindibles si es vol fer aquesta per cançons i, a banda, destaque en roig els àlbums que més m'agraden, si el que li agrada tindre a un, com a mi, són àlbums i no cançons soltes.
-Space Oddity: Space Oddity, Letter for Hermione, Cygnet Committee, The Wild Eyed Boy From Freecloud.
-The Man Who Sold the World: The Width of a Circle, All the Madmen, The Man Who Sold the World.
-Hunky Dory: Changes, Oh! You, Pretty Things, Life on Mars?, Quicksand, Queen Bitch, Bewlay Brothers.
-Ziggy Stardust: Five Years, Moonage Daydream, Starman, Lady Stardust, Hang on to Yourself, Ziggy Stardust, Sufraggette City, Rock'n'Roll Suicide.
-Aladdin Sane: Watch that Man, Aladdin Sane, Cracked Actor, Jean Genie, Lady grinning Soul:
-Pin Ups: Sorrow, See Emily Play.
-Diamond Dogs: Diamond Dogs, Candidate, Rebel Rebel, 1984, Big Brother.
-Young Americans: Young Americans, Fame.
-Station to Station: Station to Station, Golden Years, TV15.
-Low: Breaking Glass, Sound and Vision, Be my Wife, Warszawa.
-"Heroes": Beauty and the Beast, Joe the Lion, "Heroes".
-Lodger: DJ, Boys Keep Swinging, Look Back in Anger.
-Scary Monsters: It's No Game (Part I), Scary Monsters, Ashes to Ashes, Fashion, Kingdome Come.
Let's Dance: Modern Love, Let's Dance.
Ai, què agust m'he quedat!
-Space Oddity: Space Oddity, Letter for Hermione, Cygnet Committee, The Wild Eyed Boy From Freecloud.
-The Man Who Sold the World: The Width of a Circle, All the Madmen, The Man Who Sold the World.
-Hunky Dory: Changes, Oh! You, Pretty Things, Life on Mars?, Quicksand, Queen Bitch, Bewlay Brothers.
-Ziggy Stardust: Five Years, Moonage Daydream, Starman, Lady Stardust, Hang on to Yourself, Ziggy Stardust, Sufraggette City, Rock'n'Roll Suicide.
-Aladdin Sane: Watch that Man, Aladdin Sane, Cracked Actor, Jean Genie, Lady grinning Soul:
-Pin Ups: Sorrow, See Emily Play.
-Diamond Dogs: Diamond Dogs, Candidate, Rebel Rebel, 1984, Big Brother.
-Young Americans: Young Americans, Fame.
-Station to Station: Station to Station, Golden Years, TV15.
-Low: Breaking Glass, Sound and Vision, Be my Wife, Warszawa.
-"Heroes": Beauty and the Beast, Joe the Lion, "Heroes".
-Lodger: DJ, Boys Keep Swinging, Look Back in Anger.
-Scary Monsters: It's No Game (Part I), Scary Monsters, Ashes to Ashes, Fashion, Kingdome Come.
Let's Dance: Modern Love, Let's Dance.
Ai, què agust m'he quedat!
Scary monsters, o "Tothom sap que Major Tom és un ionqui"
Oh! Arribem al darrer disc! Per fi! I no sols per tal de deixar d'avorrir les granotes amb aquesta discografia, sinó perquè aquest és un dels meus àlbums preferits d'ell. Anem per feina.
Bowie s'anava fent major: ja ho havia viscut tot, i el jove mod de rínxols daurats de l'Space Oddity semblava que ho hagués sigut en una altra vida anterior. Havia perdut la innocència, i la por irracional, per on havia anat oscil·lant en els 70. Ara, havia recuperat per fi la pau interior i, per darrer cop, es presenta en la portada -que jo no se com qualificar; si m'agrada o no- amb una màscara: apareix com un arlequí, fent referència a la seua condició de pallasso, d'actor per a les masses (amb molta classe, això sí). Per això, en aquest disc, publicat el 1980, sembla que faça una mena de compendi, o resum, de tot el que ha fet eixa dècada: és un disc que sona a avantgarde, a postpunk, als New Romantics, i que també deixa lloc al record dels primers àlbums. A més, en aquest disc torna a gaudir de la guitarra solista de Robert Fripp, la qual li dóna una força i una tensió sense la qual les cançons quedarien molt buides. En definitiva, aquest és el millor disc que Bowie podia oferir en eixe moment; i com aquest és un disc de cançons simplement efectives, divides en dues cares (aquest serà el disc que el tornarà als primers llocs en les llistes de venda), anem a repassar-les.
La primera part, la millor de totes, obre el disc amb It's No Game (Part I): el so d'una cassette engegant-se, i una cançó amb molta força (la bateria i la guitarra sincopada i histèrica de nou de Carlos Alomar) que comença amb una tipa parlant en japonés, i Bowie berrejant i desafinant com un porc, dient que no entén el món actual. Fantàstic el moment final d'ell cridant Shout up!! Continua amb Up the Hill Backwards, una cançó aparentment positiva, i que desprén un bucolisme també aparent, que l'enllaça amb els primers discos i, tot seguit, Scary Monsters (and Supercreeps), en la mateixa línia de tensió que la primera cançó; si t'ho proposes, pot fer por i tot...i després, oh! Ashes to Ashes, una de les millors balades d'ell: torna a agafar el seu primer personatge i, sota una base de sintetitadors i guitarres molt simple però efectiva, Bowie li canta al pas del temps, i a les davallades de la vida Ashes to ashes, funk to funky, we know Major Tom's a junky: pèls de punta. I ara, la cançó preferida (és de veres) de Frank Black, el cantant de Pixies, un grup del que per cert Bowie va ser un dels seus primers i més insistents fans: Fashion (el videoclip també és impagable). Un tema on agafa els New Romantics, que ell havia contribuït a crear, i els pega una repassada amb una cançó mig funk, mig disco, mig postpunk (o algo) aparentment tonta, però irressistible. A mi m'encanta Oop bop do do do do do do do do. Fa fa fa fa-Fashion.
La segona part del disc és la que conté les cançons més previsibles, per dir-ho d'alguna manera: Teenage Wildlife i Because you're Young són un altre repàs a les noves joventuts, la primera amb una èpica de nou molt a l'estil "Heroes" en les guitarres; Scream Like a Baby és tot un cant a la igualtat de raça, però des del punt de vista misàntrop (s'entén, no?): el moment final, amb la veu de Bowie oscil·lant entre distorsions ridícules també m'agrada. Tot seguit, una versió fantàstica i "agospelada" de The Kingdome Come, de Tom Verlanie, Because You're Young, i el disc acaba amb It's no Game (Part II), ara en una versió acústica.
I ja està: l'època daurada de Bowie s'acaba ací. El camaleó tancava la paradeta de la creativitat, dels àlbums que no envelleixen, i es tirava de cap al dòlar...però això ho comentaré en el darrer post, on jo també tancaré aquesta paradeta (ho jure).
dimecres, de juny 21, 2006
Lodger, o "No se on collons anar"
Arribem al final de la trilogia berlinessa: el 1979, després de la gira d'Stage, Bowie torna a deixar la producció totalment en mans de Visconti, i Eno ara només figura com a músic de sessió (a banda, per a ser exactes, aquest disc no va ser grabat en Berlín, sinó en Suïssa); tanmateix, es considera part de la trilogia perquè participa encara d'un so i una actitud semblants... Aquest, ho he de reconéixer, és el disc de Bowie, a banda del Pin Ups, que menys he escoltat. I no ho entenc, tampoc, perquè se suposa que és el més accessible de tots tres. Efectivament, ara, malgrat que encara utilitza els trucs i les premisses de la música "avanguardista" i experimental dels dos darrers àlbums, ara aquests estan encaminats diractament al pop. Ací hi ha només cançons, i no hi ha parts instrumentals. Això sí, com ja he dit, no deixa de banda les dissonàncies i les estructures quebrades del pop del Bowie en eixa època: podriem dir que és el disc que uniria Bowie amb els Talking Heads postpunks. Però..llevat de dos o tres cançons, no arriben a emocionar-me d'una manera o altra: malgrat la sorpresa, i la troballa esparsa, els temes no em diuen gran cosa. I de fet, sembla que a ningú li va acabar d'apanyar: ni el públic, ni el mateix Bowie, li van fer massa cas. Però bé, les cançons, de nou, estan molt bé, i tracten un tema encara d'actualitat: la "deslocalització", el sentiment d'apàtrida en aquest segle però vist des d'un punt de vista personal i emocional (Lodger vol dir "hoste", com reflexa la seua portada).
Les més destacables són Fantastic Voyage, amb el mateix carècter èpic que "Heroes"; African Night Flight, una canço desestructurada, amb pregàries en suahili incloses. A banda, evidentment, els hits: DJ, on torna al tema de la solitud i el tedi vital amb una cançó realment efectiva, i molt de l'epoca; Boys Keep Swinging, un tema irònic i absolutament pop que podria estar al costat de Oh! You Pretty Things, o All the Young Dudes, del Hunky Dory (què lluny pareix ja eixe disc, eh?), on tornen a aparéixer les guitarres espacials d'Eno (ací hi ha una actuació de Bowie, junt a Klaus Nomi cantant eixa i TV15...en fi; sense paraules: incomprensible tot), i la més seriosa i metafísica Look Back in Anger, amb una melodia que recorda molt al tren histèric de Station to Station.
Acabem: aquest disc ja he dit que no va tindre massa -gens, diria jo, llevat de Boys Keep Swinging i DJ- èxit, però com a mínim tanca una etapa dignament: el pròxim disc...l'últim! El seu cant del cigne particular qualitativament parlant, però un cant del cigne molt, molt digne.
dimarts, de juny 20, 2006
"Heroes", o "Podem ser herois, encara que només siga per un dia"
El segon disc en col·laboració amb Eno, publicat el mateix any, el 1977, segueix la línia de Low, però amb -notables- diferències...d'una banda, manté l'estructura de dues parts: una de cançons, i una part instrumental. Tanmateix, en primer lloc, mostra un so més dens, més treballat: els instruments se solapen en una mena de wall of sound, a la manera de Phil Spector. També, les cançons són una mica més humanes; ja no hi ha el "so" Kraftwerk, almenys a primera vista. De fet, "Heroes" té un so més analògic que electrònic, i les guitarres ara són el protagonista, gràcies sobretot a la presència de Robert Fripp (el líder de King Crimson) com a guitarra solista. A més, ara, encara que manté eixe gest de despreci constant, sembla estar més assentat en el món: ara eixa actitud és més una pose arty que altra cosa, i això també es nota en les lletres; allí eren en certa manera confessionals (o evidents), i ací són críptíques, indesxibrables.
A mi, si he de ser sincer, mai m'ha acabat de convéncer el "Heroes", i no se per què: tal volta perquè encara que aquest àlbum seguisca uns patrons més reconeixibles, melòdicament no el trobe efectiu: eixes teranyines de guitarres, i eixe so de vegades molt spacerock no van acompanyats d'una melodia que s'apegue. Relativament, és clar: ahí està, per exemple, la cançó titular, un des seus majors èxits de sempre, amb eixos loops de guitarra tractades en l'estudi per Eno, molt en la línia del que havia fet -moltíssim millor- amb Here Come the Warm Jets (mai em cansaré de recomanar eixe disc, i eixa cançó). La resta, evidentment, tampoc estan gens malament: Joe the Lion, amb eixe vers tan tonto Joe the Lion, made of iron cantat desafinant; la primera, Beauty and the Beast, la més wall of sound; Blackout, una cançó on es junten postpunk, disco i spoken word, i queda bé. I, per supost, Sounds of the Silent Age, molt bonica.
En la segona part, tornem a l'ambient en Moss Garden, composada per al koto (un instrument de corda japonés) Neköln i Sense of Doubt. Destaquen, sobretot, V-2 Schneider, o la versió de Bowie de l'Autobhan de Kraftwerk
(per dir-ho finament, i no dir plagi), i the Secret Life of Arabia, molt disco-funk i, per tant, la més accesible -i inòqua- del disc
Resumint: que sí, que està molt bé, i quant a producció és fins i tot millor que el disc anterior (més homogeni i cohesionat). Però no m'ha acabat de convéncer mai, supose que per eixa èpica i aire arty tan alemany...
Ja dic, però, que "Heroes" va tindre més èxit que Low, i això el va animar a fer una gira, Stage, on va presentar els tres discos anteriors; en aquesta ocasió, el directe es va plantejar com un espectacle expressionista, dominat per una llum blanca omnipresent que eixia de darrere, i on Bowie mantenia una actitud rígida, distant, i intel·lectual (seguint amb el paper de the Thin White Duke): vaja, com un espectacle conceptual, i tot molt europeu (en els concerts alternava els hits -va recuperar Five Years, i Ziggy Stardust, amb les parts instrumentals). Sembla ser que va tindre moltes bones crítiques, i prou d'èxit: un es pot fer una idea amb el disc en directe Stage, que a mi m'agrada bastant. Un cop acabada la gira, a tancar-se en l'estudi amb Eno, Alomar i Tony Visconti, i a fer un nou disc, una mica diferent.
Low, o "Una nova carrera en una nova ciutat"
Com ja havia anunciat en Station to Station, Bowie decideix canviar d'aires i tornar a Europa: concretament, se'n va a Berlín amb el seu amic Iggy Pop, a intentar desintoxicar-se. Ho aconseguirà a mitges, però a canvi se n'ixirà d'eixa ciutat amb dos discos més en un mateix any.Aquests àlbums els fa en un ambient de llibertat absoluta, amb l'ajuda en la composició i la producció de Brian Eno, (teclista ex-component de Roxy Music, especialista en el tractament electrònic dels instruments, i que ja havia publicat el seu meravellós disc Here come the Warm Jets, i també havia començat a treballar en els seus Ambient Works, pioners del concepte de musica ambient). Eno tenia un sistema de treball molt curiós, i molt alliberador: tenia unes cartes amb anotacions aleatories (per exemple: eres un pescador amb dolor d'estómac); els músics les agafaven, i havien de tocar el seu instrument segons les directrius d'eixa carta. D'aquesta manera, el treball de composició i grabació sempre quedava lligat a l'atzar. I això es nota en el disc: Low és un àlbum que respira llibertat creativa: van fer el que els va eixir dels ous en eixe estudi, i els hi va eixir molt bé. I, sobretot, ganes de trencar amb tot: aquest és un album pretenciós, conceptual, artificial i robòtic, encara afectat per l'estat mental de Bowie. A més, és un disc que s'adelanta, encara que siga només uns minuts, al futur: influenciat per Kraftwerk, en Low hi cap l'electrònica acabada de nàixer, l'avant-rock, el postpunk (ara sí), l'ambient i el pop quebrat i tangencial del Bowie d'eixos anys. Cap instrument, a més, sona com toca: la bateria, potent, sona com les caixes de ritmes que sonarien en els 80, i les guitarres de Carlos Alomar, a tot menys a una guitarra...en fi, que és un disc sorprenent, que tal volta costa d'entrar (a mi al principi em va costar d'acostumar-m'hi, perquè no reconeixia el Bowie de Low amb el Bowie del Ziggy) però que realment és una obra mestra. I encara que ho parega, no hi manquen cançons: malgrat tot, Bowie no perd de vista l'efectivitat melòdica i, de fet, molts dels temes de Bowie que més se m'apeguen són d'aquest disc.
El disc està dividit en dues parts: la primera, de cançons, que s'obri i es tanca amb dos instrumentals, i la segona, totalment ambient...
Comença amb Speed of Life, la primera instrumental, i la que et dóna les claus del so del disc; ritmes tribals i sincopats, i melodia apegalosa. Després ve Breaking Glass, una altra cançó efectiva, i inquietant, on insisteix sobre els temes del disc anterior: una imatge deshumanitzada i cruel Baby, I've been breaking glass in your room again. Don't look at the carpet, I throwed something awful on it. You're such a wonderful person, but you've got problems; I'll never touch you. Tot seguit, arriba What in the World, una cançó també cruel amb un ritme i uns loops que pareixen del primer Mario Bros., i Sound and Vision (ací, en una actuació recent), la cançó que marca el cim del disc: una cançó soul feta sota el paraigües del postpunk i l'electrònica, però on el riff de guitarra li atorga tota l'eficiència pop Don't you wonder sometimes 'bout Sound and Vision? Blue blue, electric blue: that's the colour of my room, where I will live, waiting for the gift of Sound and Vision. Les següents són la trista Always crashing in the same car (sobren explicacions) i la desesperada Be my Wife, l'únic single que va traure (eixe piano histèric), i on també expressa la seua sensació de desorientació i de fragilitat, malgrat el gest de desídia (la seua cara en el videoclip fa POR) Please be mine, share my life, stay with me, be my wife. La primera part acaba, finalment, amb la instrumental A New Career in a New Town, molt Kraftwerk, i comença ja la part ambient i més experimental: Warszawa (també és el títol d'on van traure el seu nom els primers Joy Division), amb eixe to de lletania minimal i espiritual, Art Decade, Weeping Wall, i Subterraneans.
No se, a mi és un disc, encara que només siga la primera part, que M'AGRADA MOLT.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)