Low, o "Una nova carrera en una nova ciutat"

Com ja havia anunciat en Station to Station, Bowie decideix canviar d'aires i tornar a Europa: concretament, se'n va a Berlín amb el seu amic Iggy Pop, a intentar desintoxicar-se. Ho aconseguirà a mitges, però a canvi se n'ixirà d'eixa ciutat amb dos discos més en un mateix any.

Aquests àlbums els fa en un ambient de llibertat absoluta, amb l'ajuda en la composició i la producció de Brian Eno, (teclista ex-component de Roxy Music, especialista en el tractament electrònic dels instruments, i que ja havia publicat el seu meravellós disc Here come the Warm Jets, i també havia començat a treballar en els seus Ambient Works, pioners del concepte de musica ambient). Eno tenia un sistema de treball molt curiós, i molt alliberador: tenia unes cartes amb anotacions aleatories (per exemple: eres un pescador amb dolor d'estómac); els músics les agafaven, i havien de tocar el seu instrument segons les directrius d'eixa carta. D'aquesta manera, el treball de composició i grabació sempre quedava lligat a l'atzar. I això es nota en el disc: Low és un àlbum que respira llibertat creativa: van fer el que els va eixir dels ous en eixe estudi, i els hi va eixir molt bé. I, sobretot, ganes de trencar amb tot: aquest és un album pretenciós, conceptual, artificial i robòtic, encara afectat per l'estat mental de Bowie. A més, és un disc que s'adelanta, encara que siga només uns minuts, al futur: influenciat per Kraftwerk, en Low hi cap l'electrònica acabada de nàixer, l'avant-rock, el postpunk (ara sí), l'ambient i el pop quebrat i tangencial del Bowie d'eixos anys. Cap instrument, a més, sona com toca: la bateria, potent, sona com les caixes de ritmes que sonarien en els 80, i les guitarres de Carlos Alomar, a tot menys a una guitarra...en fi, que és un disc sorprenent, que tal volta costa d'entrar (a mi al principi em va costar d'acostumar-m'hi, perquè no reconeixia el Bowie de Low amb el Bowie del Ziggy) però que realment és una obra mestra. I encara que ho parega, no hi manquen cançons: malgrat tot, Bowie no perd de vista l'efectivitat melòdica i, de fet, molts dels temes de Bowie que més se m'apeguen són d'aquest disc.

El disc està dividit en dues parts: la primera, de cançons, que s'obri i es tanca amb dos instrumentals, i la segona, totalment ambient...
Comença amb Speed of Life, la primera instrumental, i la que et dóna les claus del so del disc; ritmes tribals i sincopats, i melodia apegalosa. Després ve Breaking Glass, una altra cançó efectiva, i inquietant, on insisteix sobre els temes del disc anterior: una imatge deshumanitzada i cruel Baby, I've been breaking glass in your room again. Don't look at the carpet, I throwed something awful on it. You're such a wonderful person, but you've got problems; I'll never touch you. Tot seguit, arriba What in the World, una cançó també cruel amb un ritme i uns loops que pareixen del primer Mario Bros., i Sound and Vision (ací, en una actuació recent), la cançó que marca el cim del disc: una cançó soul feta sota el paraigües del postpunk i l'electrònica, però on el riff de guitarra li atorga tota l'eficiència pop Don't you wonder sometimes 'bout Sound and Vision? Blue blue, electric blue: that's the colour of my room, where I will live, waiting for the gift of Sound and Vision. Les següents són la trista Always crashing in the same car (sobren explicacions) i la desesperada Be my Wife, l'únic single que va traure (eixe piano histèric), i on també expressa la seua sensació de desorientació i de fragilitat, malgrat el gest de desídia (la seua cara en el videoclip fa POR) Please be mine, share my life, stay with me, be my wife. La primera part acaba, finalment, amb la instrumental A New Career in a New Town, molt Kraftwerk, i comença ja la part ambient i més experimental: Warszawa (també és el títol d'on van traure el seu nom els primers Joy Division), amb eixe to de lletania minimal i espiritual, Art Decade, Weeping Wall, i Subterraneans.

No se, a mi és un disc, encara que només siga la primera part, que M'AGRADA MOLT.