Després de la triomfal gira teatral amb els dos àlbums anteriors, el senyor David Bowie decideix trencar amb els Spiders From Mars i, de pas, canviar una mica el rumb de la seua música, cada cop més interessada amb el soul i el pop americà que amb l'anglés. Tanmateix, abans de fer-ho, s'emportarà a tota la banda a un castellet de França a gravar el que serà el darrer disc de la banda, Pin Ups, publicat també en 1973.
Ara bé, aquest no és un disc de Bowie pròpiament dit: per al cant del cigne dels Spiders, farà un disc de versions, en el que serà un dels passos més incompresos de la seua carrera; perquè el que realment fa Bowie ací és retre un homenatge a aquells grups que l'havien influït en els seus inicis, aquells del Swinging London que ja he anomenat més d'una vegada, quan Bowie anava de mod per la vida: així, apareixen per ahí cançons de The Who (I ca'nt explain, Anyway, Anyhow, Anywhere) o dels Pink Floyd de Syd Barret (See Emily Play) de The Easybeats (Friday on my Mind), The Kinks (Where All the Good Times Gone), o The Merseybeats (Sorrow), a banda del single que va traure amb la versió despullada de l'Amsterdam de Jaques Brel.
Les cançons del disc estan molt bé, i hi ha algunes que són tota una troballa (See Emily Play, i Sorrow m'encanten); a més, així demostrava que ell no havia eixit del no-res. El problema rau en que, d'una banda, NO ÉS un disc de Bowie, i de l'altra, que ni molts de l'època, ni moi, coneixien moltes de les cançons o els grups que versiona. Així, falta perspectiva per apreciar la qualitat dels temes i de les versions; a banda, no et lleva el mono d'un nou disc inèdit de Bowie.
A més, la portada, la veritat, no ajuda molt a valorar objectivament el disc...quin horror!! Però bé, aquest disc només és una frontissa entre el passat i el futur. A partir d'ara, morts els Spiders, Bowie se'n torna a la terra promessa (USA, si no hi queda clar), i començarà una nova etapa, només amb l'ajuda de la cocaïna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada