dilluns, de juny 19, 2006

Station to Station, o "No són els efectes de la cocaïna, crec que és amor"

Bé, arribem a una altra etapa totalment diferent: nous camins musicals, nova careta, nova actitud...i, per a mi, dos o tres dels millors àlbums de Bowie. És el naixement de The Thin White Duke, el Duc Blanc, i de la trilogia de Berlín. Però abans de parlar del primer disc d'aquesta nova etapa, caldrà parlar una mica de com li anaven les coses a Bowie...doncs li anaven mal, molt mal. En primer lloc, s'havia divorciat de la seua dona, i s'havia endut el fill; en segon lloc, la cocaïna estava fent estralls en la seua vida, i en el seu cap: és l'època de viure en L.A., d'obsessionar-se per l'ocultisme, de llegir Mein Kampf i de sentir-se fascinat per la figura de Hitler, i per la teoria del Superhome de Nietzsche...i declarar-ho publicament. També, conten que s'alimentava a base de llet, que s'havia quedat en els ossos, que no eixia de casa, que estava sempre en estat de paranoia, que alternava dies sencers de frenètica activitat amb dies en què la seua secretària havia de posar-li un espill en la boca per vore si respirava encara...en fi, tot un panorama.

Bowie està perdut, desorientat, deshumanitzat, i aquest és el tema dels pròxims álbums. De moment, Station to Station (amb només cinc cançons, un fet destacable) el publica al mateix temps que protagonitza The Man Who Fell to Earth, el 1976: una -mala, supose- pel·lícula de ciència ficció que conta la història d'un extraterrestre que arriba a la Terra, i acaba sent fagocitat per la misèria moral de la humanitat. Bowie presenta un aspecte esquàlid, i una actitud freda, isolada, distant (ací es pot vore el tràiler de l'epoca), i aquest és el paper que adoptarà en els pròxims anys: una màscara, com la de Ziggy, però amb la diferència que aquesta pertorba i fa por. I llàstima: serà l'època més controvertida, molesta i desconcertant per als fans de Bowie que l'havien seguit des del principi; ara, ja no l'entenen, i el veuen antipàtic, distant, i sense esperança.

I això, es reflexa en el nou disc i, sobretot, en la primera cançó, una de les seues obres mestres, amb una lletra plena de troballes, i que només per ella ja paga la pena tot açò. Station to Station és un tema de deu minuts on hi ha reflexada tota la seua situació del moment i, a més, amb un nou llenguatge musical: ara el que li interessa és el krautrock, l'avant-rock, el (proto)postpunk -a no ser que fora un dels seus creadors-, sense oblidar el pop, i el R'B de sempre. Així, el tema titular comença amb la presentació del Duc Blanc The return of the thin white throwing darts to lovers eyes...amb una lletania seca i distant, que poc a poc es va accelerant fins a convertir-se, gràcies al ritme constant de la bateria, i de la guitarra també histèrica de Carlos Alomar (que serà una part important a l'hora de crear el so dels nous àlbums), en un tren desesperat per fugir dels USA, i tornar a Europa It's too late to be grateful, it's too late to be late again. It's too late to be hateful, the European cannon is here. Bowie expressa també la seua desorientació, la sensació d'estar "desconnectat", com diu ell, del món...i la seua paranoia constant It's not the side effects of the cocaine, I'm thinking that it must be love...A mi, ja he dit que és una de les cançons de Bowie que més m'agraden i m'afecten, i això que és dels darrers discos que em vaig comprar d'ell: m'encanta.

Les altres cançons, però, no són gens menysperables: tot seguit ve Golden Years, un intent amarg de fer pop, o Word on a Wing, on també expressa eixe desampar en una balada que deixa els pèls de punta. TV15 és el single que segueix el camí musical d'Station to Station amb una ficció futurista sobre l'alienació de la televisió, i el disc acaba amb una versió "tradicional" de Wild is the Wind de Nina Simone on, paradoxalment, ara sí aconsegueix donar-li emoció a una cançó de soul.

Bé, recapitulant: un disc notable, amarg, desesperat, i amb una cançó excel·lent, i que serà l'entrada a la trilogia de Berlín, amb el disc següent.

Cap comentari: