dilluns, de maig 29, 2006

A mi The Soft Bulletin em va canviar la vida

Ja s'ha comentat per ahí, però és una cosa que note darrerament: la música ja no és el que era per a mi, fa uns anys...abans, vivia en constant efervescència, buscant, i trobant grups i discos nous, amb els quals em quedava fascinat, i m'obsesionava, i buscava informació sobre ells com un boig, allò que feia de comprar quasi a ceges...i les coses em pareixien rares, i boniques, i encara guarde fotocòpies de tot allò en algun lloc (mitòman), i no es notava tant que no tenen ni idea.

Ara, crec que ja se m'ha oblidat l'última vegada que vaig descobrir el darrer disc o grup desconegut que em va atrapar (i no és cap recurs literari: de veritat que no me'n recorde, i mira que faig esforços), quasi tot em pareix igual que un altre, i em costa trobar alguna cosa nova que m'emocione (és de veres que els nous treballs dels meus ídols són una salvació, però jo parle de "la novetat", de l'emoció d'escoltar per primera vegada alguna cosa que no havies escoltat mai, i et caus de tos de la impressió).

Tanmateix, i malgrat tot, se que sempre em quedaran els meus discos, els meus grups de sempre, els que puc tindre abandonats durant molt de temps, però que sempre tornen, i em fan recordar coses, situacions i gent (sobretot, gent: sempre recorde gràcies a qui, a què, quan, o perquè vaig decidir-me a escoltar, a comprar eixe disc que es va quedar amb mi ja per sempre, i sempre els recorde amb gratitud).

Vaja, que no se si ja no es fa bona música (és una ironia), o si jo ja he perdut la innocència del principi. I és que em vaig fent majoret...(una prova, aquesta entrada, que fa tuf a transcendència de columnista).

dijous, de maig 25, 2006

La perfecció de la forma


L'altre dia parlava de coses que de tant en tant em tornen a sorprendre. Doncs bé, a mi, un cullerot sempre m'ha paregut una de les formes creades per l'home més PERFECTES que es puguen trobar.

I qui diga el contrari menteix.

dimecres, de maig 24, 2006

Com era? ah, sí: "La familia és fer-se"

I ja de pas, tu i els teus (per cert, feu clic en "valencià": si algú troba una sola paraula en tota la web, li regale un condó) se'n podeu anar un poquet A-CA-GAR.

"Stop, Dave"


Hui he vist 2001: A Space Odyssey.

Ufff...

dilluns, de maig 22, 2006

"Que me perdone el capitán Ahab" (pornografia emocional)

Ai, Nacho Vegas, Nacho Vegas...! Trobador de les misèries més obscures, cirurgià capaç d'obrir zones de la ment que un no voldria vore en un mateix, i que tanmateix, estan sempre ahí ...jo crec que, si haguera de culpar un disc d'haver-me fet pensar coses que no devia pensar seria, a banda de (...), sobretot, Cajas de música difíciles de parar. Aquell va ser el disc que li donà forma, a base de paraules, a la massa informe que era el meu cap, i em va ajudar a construir l'espill concau des d'on vaig veure la realitat durant temps, deformant-la i creant monstres terribles, començant per mi mateix. Com diu ell, jugué a ser malo y di de bruces con el mal.

Ara, però, ja fa temps que vaig escapar de La sed Mortal, amb eixa lletania que em repetia constantment ("...perdón, perdón por el amor de Dios!/ por la gran decadencia de una vida pidiendo perdón/ perdón por existir"), i l'espill ja s'ha tornat recte, i ja veig les coses amb més claredat -o menys, segons es mire; millor diguem-ne "objectivitat". I ara, he tornat a escoltar aquest disc, i he vist amb sorpresa, i amb alleugeriment, que ja no tinc eixa sensació d'esbudellament emocional que sentia cada vegada que premia el play (com si ell sapigués la meua "veritat terrible", perquè era la mateixa de les seues cançons), que fins i tot me l'agafe amb ironia (que és com s'ha d'escoltar, d'altra banda).

Ara ja fa temps que no m'afectes, Nacho Vegas. Però, per totes les coses que em passat junt, et seguisc estimant.

dilluns, de maig 15, 2006

Un plat d'arròs amb bledes no és cap tonteria

Crec que ja he parlat d'una cosa i altra, però hi ha dies que (em) costa lluitar contra el tedi: trobar l'al·licient, allò important, allò CABDAL en una conversa, en una cervessa, en una pel·lícula, en un paisatge. D'altres, en canvi, tot és epifania (pagana, és clar) per a mi: el carrer, una casa, una font, una amistat, un plat d'arròs amb bledes, se'm presenta com una cosa nova que no havia vist mai, i em sorprén de no haver-me'n adonat abans com de meravellós, com n'era, de CABDAL, allò que abans percevia com la cosa més banal. Fins i tot arriba a ofegar-me com un Stendhal davant Florència, o com jo mirant un quadre de Kandinsky, perquè em costa d'assolir tota la magnitud essencial d'eixe carrer, d'eixa conversa, d'eixa amistat, d'eixe plat d'arròs amb bledes.

No se (i vaja, per resumir-ho), m'agrada eixa sensació de renovar les mateixes sensacions de tant en tant, i això em va passar l'altre dia amb un moment de retrobament, i amb la ciutat de València quan li l'ensenyàvem a un del nord, però ja no vull estendre'm més.

divendres, de maig 12, 2006

Anit vaig guanyar al parxís

"Sabeis que Valencia está construida sobre una esvástica budista? Sí, sí: si os fijáis, veréis que el plano de Valencia -la Valencia del centro, se entiende-, tiene forma de cruz gamada. eso explica que cuando vas caminando por la ciudad, sientes que más que ir tu, és la ciudad la que te lleva; és una ciudad que atrapa, como Edimburgo, que también tiene forma de esvástica".

Ahí ja Joan, la italiana, i jo, el miràvem amb els ulls esbatanats, i amb la boca oberta, perquè el cert és que tenia raó: València és una ciutat que t'atrapa pels seus carrers, i és ella la que et guia. Eixe home s'havia sentat sense avisar i, en comptes de ser el típic pesat que et conta la vida, ens va convidar a un cua cua, un cubata fet amb Cointreau i amb Licor 43, i que calia cremar per què fes el buit, i després beure-se'l. Després, ens va contar que era cuiner, i que tenia una fulleta d'afaitar en una de les seves polseres, o que València era per a ell una de les ciutats "con más talento por metro cuadrado". També va adivinar que jo era gay (això no és molt difícil, però), i que jo en realitat preferiria pervertir un hetero que un altre gay (amb això no hi estic d'acord), perquè ell era "empático", això és, era capaç d'endivinar coses de les persones; no li agradava dir-ho massa a la gent, però com que ara estava de vacances, doncs li donava igual. En algun moment de la conversa, tanmateix, ens van tirar del pub i, després d'acomiadar-nos d'ell, se n'anarem d'allí i ja no el vam tornar a vore. Després, vam estar sentats en una obra, bebent cervessa i parlant del tripartit, i cap al meu pis, on vam seguir xarrant fins que ja ens vam gitar tots tres.

Una nit curiosa, sí senyor: qui em deia que mentre estava guanyant al parxís amb Joan i Mar Roig en Russafa, aprendria que València té avantpassats templaris (no molts, però, segons l'home; no es pot comparar amb l'herència que van deixar en Edimburg, per exemple).
Ah, i ara ja se que el meu talent és l'estètica, segons Elena.

dimarts, de maig 09, 2006

De veritat ho vols saber?

Ser Pandora, i destapar la caixa dels trons o, pel contrari, aguantar-se la curiositat, que ja coneixem la història, i un cop oberta, els vents et poden estampar d'una bufada?

O també, ser Adam i Eva (o Eva i Adam, és igual), i voler saber, o no menjar-se la -puta- poma -dels collons- i quedar-se en el paradís; feliços però ignorants?

L'opció més maniquea pareix la més òbvia, però no és fàcil la resposta, no.

diumenge, de maig 07, 2006

Hui no tinc veu

La mani molt bé, gràcies, perquè sempre és bonico trobar-se a tots els amics (la manifestació del 25 d'abril és això: trobar-se amb algú cada cinc minuts), i conéixer gent nova (aquest any, dos del nord: quina gràcia de xiquets, com es diu per ací). Els concerts també. No vam vore la Gossa Sorda perquè estàvem esperant el sopar, però és igual; ens ho vam passar molt bé: molta cassalla, i molta cua per a pixar (cosa que va produir algun episodi una mica surrealista); i molts ballaos, i molta primera fila. Després, ja ho tinc una mica difús, però se que vam tornar caminant, pegant una volta innecesària, i que vam beure més cervessa, i que vaig arribar a casa.
Però que m'ho passaria tan bé, m'ho esperava, perquè la companyia ja ho tenia, això. El que realment no m'esperava, i que em va sorprendre tant, va ser vore COM ESTÀ DE BO EL CANTANT DE BETAGARRI!!

dijous, de maig 04, 2006

Una de les cançons més boniques, i més tristes

Bé, ets el meu amic, i
Te n'adones?
Moltes vegades hem estat bevent junts;
Moltes vegades hem parlat de les nostres coses
Però, has entés, has sabut realment quina mena de pensaments tinc?
Saps que tinc un amor, una estima per tothom que conec;
I saps que tinc un impuls, i no em deixaré endur mentre visca.
Tanmateix, no veus aquesta contradicció, que apareix de vegades,
Aquesta espantosa contradicció, que torna negra la meva ment?

I llavors hi veig l'obscuritat
I llavors hi veig l'obscuritat
I llavors hi veig l'obscuritat
I llavors hi veig l'obscuritat
Si saberes com t'estime...
Hi ha alguna esperança que pugues rescatar-me
D'aquesta obscuritat?

Bo, espere, amic meu,
Que algun dia trobem la pau en les nostres vides
Junts o allunyats
Sols, o amb les nostres dones
I poder així aturar les nostres preocupacions
I estrényer els somriures ben endins
I il·luminar-los per sempre
I mai anar a dormir,
El meu invincte amic
Açò, és tot el que no veig ara.

Ho se, hi veig l'obscuritat
Ho se, hi veig l¡obscuritat
Ho se, hi veig l'obscuritat
Ho se, hi veig l'obscuritat
Si saberes com t'estime...
Hi ha alguna esperança que pugues rescatar-me
D'aquesta obscuritat?

Bonnie 'Prince' Billy, I See a Darkness (I See a Darkness, 1999). La traducció és meua, (més per a mal que per a bé, xD), amb l'ajut puntual del senyor Rubén Luzón (gràcies de totes maneres...)

Millor escoltar l'original, o la versió, per què se't recargole el cor, d'EXP a l'àlbum Positive karaoke with a gun/Negative karaoke with a smile (2005). Au.

Simptomatologia

Ai, que ara estic en casa covant un constipat com si fos una gallina covant un ou. Sent l'aire dels orificis nasals més calent del normal, i un tapó allà dins allà dins, que no em deixa respirar, encara que note de tant en tant una aigüeta que surt del nas, i que em fa picoretes (ben molestes, per cert). A més, note com el cap se'm tensa, o se'm plena de suro, no se. I de tant en tant, també, estornude, d'eixa manera tan peculiar que tenim els al·lèrgics, i que implica estornudar com si s'acabara el món, i quedar-te mig atontat durant dos minuts mentres et moques eixa poqueta d'aigüeta nasal; ara només queda esperar que la freqüència dels estornuts augmente, i ja em quedaré bobo per a tot el dia, a banda de l'espectacle piromusical que és la conjunció d'estornuts, de mocs, i de sang (sí, sang: quan porte dies estornudant, se m'irrita el nas, i m'ix sang). A més, es clar, està l'oscil·lació tèrmica, quan de moment tinc fred, i de moment tinc calor, segons note si puja o baixa una dècima la temperatura ambiental. Ai...que no em vinga la calentura, i prou. I que puga anar als concerts del dissabte, també.

De moment, escolte Forever Blue, de Chris Isaak, que me'l va descobrir un amic, i és molt retro i molt bonic.

(No m'ha quedat massa lluïda l'entrada, però no estic jo per a floritures, ja dic que hui estic malaltós)

dimecres, de maig 03, 2006

La passió segons Renée Vivien (entrada literària)


Acabe de llegir un dels llibres que més m'han agradat en molt de temps, malgrat que és prou dens i no gens fàcil: La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal. He de reconéixer que a mi, la Marçal poeta mai m'ha agradat massa, tal volta per culpa d'una excessiva mistificació del personatge i de la seva obra dins l'àmbit reivindicatiu i, sobretot, per culpa d'eixa eterna lletania de tres versos (a l'atzar agraeixo tres dons...etc) que acompanya tot manifest feminista, i del qual, la veritat, fa temps que n'estic cansat (els significats de les paraules poden esgotar-se, de tant gastar-les, i a mi mai m'han agradat els eslògans).

Tanmateix, la seva novel·la m'ha atrapat, i m'ha encisat de manera màgica: ara sí, m'agrada la Marçal. És una novel·la on l'autora fa allò més difícil: fer la biografia d'una dona real (la poetessa Pauline Mary Tarn -Londres 1877,Paris 1909-, d'origen anglès però d'adopció i pseudònim francès, la qual, segons l'autora, va ser la primera, entre els segles XIX i XX, en reprendre el fil perdut de Safo: va ser la primera en cantar de nou l'amor entre dones, i que va morir amb només 31 anys). Ara bé, com l'autora afirma, i reconeix, una tasca així és a priori impossible d'assolir (no és pot pretendre d'entendre completament una persona real), i per això prefereix fer el retrat de la complexa personalitat i la vida de Renée Vivien de manera indirecta: li dóna veu no a ella, sinó a les persones que l'envoltaren, o s'interessaren per ella posteriorment a la seva mort (la narradora va voletejant per diversos personatges, i els fa parlar a ells). D'aquesta manera, la novel·la queda més com un esbòs (concepte molt preciat per a Renée Vivien, pel que sembla), com un vitrall desfet amb milers de personatges, amb el qual la Marçal pretén donar compte de la complexitat de la personalitat de la poetessa i, justament, de la impossibilitat de la tasca biogràfica. Tanmateix, malgrat tot, un té la impressió que acaba coneixent i entenent Renée Vivien, i les seves relacions turmentoses amb Natalie l'Amazona o amb la Baronessa, o les seves dèries per les violetes i per l'illa de Lesbos, i es corprén per la seva mort negra. I això és gràcies, a banda de l'estructura de la novel·la (hi juga molt, i molt sabiament, com ja he dit, amb el paper de la narradora), al llenguatge que utilitza: un llenguatge que beu de la poesia, però que no perd de vista el gènere en què se situa (també és destacable la quantitat de registres que domina, segons la veu que parle). Així, em sorprén gratament com la Marçal és capaç, cosa difícil, d'arribar al moll de les idees i dels sentiments no de manera directa, sinó precisament fent giravolts amb el llenguatge i les metàfores, fent que allò que vol suggerir es transforme en veritat de significat. Això ha fet que em meravellés a cada línia del mestratge de l'autora, i que m'enganxara com una petxineta xicoteta al llibre: no tant per saber de Renée (que, tot s'ha de dir, un valor de la novel·la pot ser el fet de rescatar i revifar la tradició lèsbica per a la literatura catalana: i això sense caure en el pamfletisme de què pecava tal volta en una part de la seva obra poètica), sinó per què la narradora em parlara i em deixara delectar-me amb els seus mots.

dimarts, de maig 02, 2006

Un bisturí per obrir-me en canal (metafòricament parlant)

Cada dia m'agraden menys les impostures. Les màscares, els presupòsits que un accepta a priori per tal de posar-se una determinada màscara: els "modernos", els nacionalistes, els jevis, els dogmes de l'esquerra (algun dia parlaré d'açò: de la condemna a la paradoxa que patim la gent d'esquerres) o, a nivell més personal, un mateix. Sempre ens atorguem un paper, i actuem segons les seves directrius; unes directrius que, tanmateix, les decidim nosaltres mateixos...i no estic parlant de mentides, perquè no es pot dir mentida a allò que un es creu: és millor dit una simbiosi perfecta del que un és, i el que un acaba "éssent" (és a dir, allò que un acaba éssent segons el motlle que un s'ha impossat), però que al final acaba ofegant-te. Doncs bé, ja m'estic cansant de tanta ficció; ja fa temps, de fet. Durant molt de temps, de manera inconscient, m'he sentit lligat a aquest paper (i moltes vegades, també, m'he fet mal per això, però eixe és un altre tema). Cada dia que passa, m'agraden més les meves particularitats, les meues contradiccions, i m'agrada passejar-me per elles, perquè són les meves, i comprovar que tinc una visió del món, un lloc en ell, que ningú més té. Fora personatges, fora impostures, fora clubs, fora Wilde, i qui em compre que sàpiga per què ho fa.

No és cap revolució, no és cap acte d'heroïsme, açò que dic (i de fet, crec que no m'he acabat d'explicar gens bé, perquè és més una sensació que un plantejament teòric), però és el que pense hui, en aquest moment.