La passió segons Renée Vivien (entrada literària)

Acabe de llegir un dels llibres que més m'han agradat en molt de temps, malgrat que és prou dens i no gens fàcil: La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal. He de reconéixer que a mi, la Marçal poeta mai m'ha agradat massa, tal volta per culpa d'una excessiva mistificació del personatge i de la seva obra dins l'àmbit reivindicatiu i, sobretot, per culpa d'eixa eterna lletania de tres versos (a l'atzar agraeixo tres dons...etc) que acompanya tot manifest feminista, i del qual, la veritat, fa temps que n'estic cansat (els significats de les paraules poden esgotar-se, de tant gastar-les, i a mi mai m'han agradat els eslògans).

Tanmateix, la seva novel·la m'ha atrapat, i m'ha encisat de manera màgica: ara sí, m'agrada la Marçal. És una novel·la on l'autora fa allò més difícil: fer la biografia d'una dona real (la poetessa Pauline Mary Tarn -Londres 1877,Paris 1909-, d'origen anglès però d'adopció i pseudònim francès, la qual, segons l'autora, va ser la primera, entre els segles XIX i XX, en reprendre el fil perdut de Safo: va ser la primera en cantar de nou l'amor entre dones, i que va morir amb només 31 anys). Ara bé, com l'autora afirma, i reconeix, una tasca així és a priori impossible d'assolir (no és pot pretendre d'entendre completament una persona real), i per això prefereix fer el retrat de la complexa personalitat i la vida de Renée Vivien de manera indirecta: li dóna veu no a ella, sinó a les persones que l'envoltaren, o s'interessaren per ella posteriorment a la seva mort (la narradora va voletejant per diversos personatges, i els fa parlar a ells). D'aquesta manera, la novel·la queda més com un esbòs (concepte molt preciat per a Renée Vivien, pel que sembla), com un vitrall desfet amb milers de personatges, amb el qual la Marçal pretén donar compte de la complexitat de la personalitat de la poetessa i, justament, de la impossibilitat de la tasca biogràfica. Tanmateix, malgrat tot, un té la impressió que acaba coneixent i entenent Renée Vivien, i les seves relacions turmentoses amb Natalie l'Amazona o amb la Baronessa, o les seves dèries per les violetes i per l'illa de Lesbos, i es corprén per la seva mort negra. I això és gràcies, a banda de l'estructura de la novel·la (hi juga molt, i molt sabiament, com ja he dit, amb el paper de la narradora), al llenguatge que utilitza: un llenguatge que beu de la poesia, però que no perd de vista el gènere en què se situa (també és destacable la quantitat de registres que domina, segons la veu que parle). Així, em sorprén gratament com la Marçal és capaç, cosa difícil, d'arribar al moll de les idees i dels sentiments no de manera directa, sinó precisament fent giravolts amb el llenguatge i les metàfores, fent que allò que vol suggerir es transforme en veritat de significat. Això ha fet que em meravellés a cada línia del mestratge de l'autora, i que m'enganxara com una petxineta xicoteta al llibre: no tant per saber de Renée (que, tot s'ha de dir, un valor de la novel·la pot ser el fet de rescatar i revifar la tradició lèsbica per a la literatura catalana: i això sense caure en el pamfletisme de què pecava tal volta en una part de la seva obra poètica), sinó per què la narradora em parlara i em deixara delectar-me amb els seus mots.