dimecres, de maig 03, 2006

La passió segons Renée Vivien (entrada literària)


Acabe de llegir un dels llibres que més m'han agradat en molt de temps, malgrat que és prou dens i no gens fàcil: La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal. He de reconéixer que a mi, la Marçal poeta mai m'ha agradat massa, tal volta per culpa d'una excessiva mistificació del personatge i de la seva obra dins l'àmbit reivindicatiu i, sobretot, per culpa d'eixa eterna lletania de tres versos (a l'atzar agraeixo tres dons...etc) que acompanya tot manifest feminista, i del qual, la veritat, fa temps que n'estic cansat (els significats de les paraules poden esgotar-se, de tant gastar-les, i a mi mai m'han agradat els eslògans).

Tanmateix, la seva novel·la m'ha atrapat, i m'ha encisat de manera màgica: ara sí, m'agrada la Marçal. És una novel·la on l'autora fa allò més difícil: fer la biografia d'una dona real (la poetessa Pauline Mary Tarn -Londres 1877,Paris 1909-, d'origen anglès però d'adopció i pseudònim francès, la qual, segons l'autora, va ser la primera, entre els segles XIX i XX, en reprendre el fil perdut de Safo: va ser la primera en cantar de nou l'amor entre dones, i que va morir amb només 31 anys). Ara bé, com l'autora afirma, i reconeix, una tasca així és a priori impossible d'assolir (no és pot pretendre d'entendre completament una persona real), i per això prefereix fer el retrat de la complexa personalitat i la vida de Renée Vivien de manera indirecta: li dóna veu no a ella, sinó a les persones que l'envoltaren, o s'interessaren per ella posteriorment a la seva mort (la narradora va voletejant per diversos personatges, i els fa parlar a ells). D'aquesta manera, la novel·la queda més com un esbòs (concepte molt preciat per a Renée Vivien, pel que sembla), com un vitrall desfet amb milers de personatges, amb el qual la Marçal pretén donar compte de la complexitat de la personalitat de la poetessa i, justament, de la impossibilitat de la tasca biogràfica. Tanmateix, malgrat tot, un té la impressió que acaba coneixent i entenent Renée Vivien, i les seves relacions turmentoses amb Natalie l'Amazona o amb la Baronessa, o les seves dèries per les violetes i per l'illa de Lesbos, i es corprén per la seva mort negra. I això és gràcies, a banda de l'estructura de la novel·la (hi juga molt, i molt sabiament, com ja he dit, amb el paper de la narradora), al llenguatge que utilitza: un llenguatge que beu de la poesia, però que no perd de vista el gènere en què se situa (també és destacable la quantitat de registres que domina, segons la veu que parle). Així, em sorprén gratament com la Marçal és capaç, cosa difícil, d'arribar al moll de les idees i dels sentiments no de manera directa, sinó precisament fent giravolts amb el llenguatge i les metàfores, fent que allò que vol suggerir es transforme en veritat de significat. Això ha fet que em meravellés a cada línia del mestratge de l'autora, i que m'enganxara com una petxineta xicoteta al llibre: no tant per saber de Renée (que, tot s'ha de dir, un valor de la novel·la pot ser el fet de rescatar i revifar la tradició lèsbica per a la literatura catalana: i això sense caure en el pamfletisme de què pecava tal volta en una part de la seva obra poètica), sinó per què la narradora em parlara i em deixara delectar-me amb els seus mots.

5 comentaris:

Sandra ha dit...

Enhorabona i benvingut al món Marçal
Encara que em sap greu aquesta visió del feminisme panfletari, t'he de dir que les grans poetesses del segle XIX eren turmentades lesbianes, feministes i totes (sobretot les franceses) formen un món de mots i sensacions que desde fa una temporaeta em té encisada (potser un poc massa i tot). Mira, així estic aprenent un poc de francés i tot.
I sí, és veritat que poques tingueren una mort dolça, però en vida ens deixaren tot un món per gaudir-lo. Agraïm els nous temps i lluitem per uns millors i, amb la lletania de tres versos, agraeïxo els dons regalats i espero amb els braços oberts la felicitat dels nous.
Dones i homes, amb els sospirs d'altres dies pintarem les llums dels nous on, la lletania i els pamflets ja no siguen necessaris.

Sandra ha dit...

Roses du soir
Des roses sur la mer, des roses dans le soir,
Et toi qui viens de loin, les mains lourdes de roses !
J'aspire ta beauté. Le couchant fait pleuvoir
Ses fines cendres d'or et ses poussières roses...

Des roses sur la mer, des roses dans le soir.

Un songe évocateur tient mes paupières closes.
J'attends, ne sachant trop ce que j'attends en vain,
Devant la mer pareille aux boucliers d'airain,
Et te voici venue en m'apportant des roses...

Ô roses dans le ciel et le soir ! Ô mes roses !


Renée Vivien

Mareta ha dit...

Ai fitipaldi!

Per a gustos colors, però a mi Maria Mercè Marçal mai m'ha semblat que caigués en el pamfletisme, ni molt menys. Que des d'un moviment s'utilitze la seua poesia com a reclam, no vol dir que aquesta haja estat escrita amb tal intenció, o peque d'això, sinó que expressa sentiments i desitjos que resulten ser universals, i per tant útils a l'hora de reclamar certes coses amb les que ens sentim identificats/des.

Ara la que ha quedat pamfletista sóc jo! :-P I què? Doncs això, que me n'alegre molt que aquesta dona t'haja captivat, i més amb aquest llibre! Ale! Ja està tot dit!

EEC ha dit...

Si he de ser sincer, crec que la culpa que sempre haja mirat MMM amb recança és de l'ús que se n'ha fet, més que per ella mateixa: insistisc, les paraules es gasten, i es buiden de significat, i no és bo tampoc per a l'autora una banalització de la seva poesia des del punt de vista NOMÉS polític. (i de veres, li tinc una mania els tres versets...hasta en la sopa!!!)

Anònim ha dit...

Noi, t'entenc. Jo vaig conèixer la Maria-Mercè i fins i tot ella els va arribar a avorrir, els versos de la seva divisa, de tant que els va sentir repetir i repetir! Però d'altra banda, si han calat tant en la gent, deu ser per alguna raó...