dijous, de setembre 29, 2005

Antoine Doinel

Tinc un nou heroi: Antoine Doinel, el xiquet que viu no essent estimat per una mare que no entén el seu fill com el què és, sinó com un intrús en el seu pis de trenta metres quadrats. el xiquet que viu negat en l'escola, que es rebota contra tot i contra tots. I que acaba decidint per si mateix que el que vol és anar a veure el mar, eixe Mar del Nord amb platjes kilomètriques per on corre al final de la pel·lícula.
I és que he decidit veure l'obra de Truffaut, començant per la seva primera obra "Les quatre cents coups": una obra contestatària, perquè sap crear la distància fílmica suficient, i crea un protagonista prou lúcid perquè la pel·lícula no resulte llastimera. Quina escena final, la del xiquet corrent per la platja immensa fins que es gira mirant fixament a la càmera, on acaba congelat en un plànol on, mirant-te a tu, s'afirma ell mateix.
La pròxima, "Besos robados"; eh, Gonçal? :)

dimecres, de setembre 28, 2005

EXP! EXP!

Bé nens, ací va un altre festival, el cap de setmana següent al Green Space -per cert, ja se la programació: si algú té interés, que "es pose en contacte amb mi". Tingau interés, va... :).
L'OBSERVATORI (4 i 5 de Novembre) d'aquest any va farcidet de grups que seran interesants per a alguns: per exemple, Rinoçerose i Cycle (per al senyor Mactiste), Funkstörung (per al senyor Xelfer de fa dos anys xP), Lali Puna, per a tots i, oh, meravella! Experience!! El temps que fa que vull tornar-los a veure! EXP, per a qui no els conega, és un dels millors grups de rock europeus actualment: proclamen un rock tens i evolucionat cap al rap, el jazz, l'electrònica...i sempre amb molta lucidesa i mala hòstia política: rock per a tensar tant els músculs com el cervell, i que jo els vaig veure en un FIB ja llunyà, i em van deixar estupefactes. A veure si algú s'apunta...
P.D: No pose cap enllaç perquè la pàgina del festival no està encara acabada, com tot el que es fa ací: quatre coses mínimament diferents que proposa la Rita, i ningú s'entera. En fi.

"Quan et parle m'escoltes, quan et trepitge et faig mal...però te'n recordaràs de mi quan jo no estiga?"

Una de les experiències que més em colpeixen és comprovar de tant en tant, amb estupefacció i sorpresa, que les meves passes deixen petjada en aquest món; bones o dolentes, són la prova que alguna cosa hi queda de mi, en les persones: són la prova de la meva "transcendència".

dimarts, de setembre 20, 2005

Mitomania...

Ai, si el pogués tenir...estaria tot el dia amb el vestit posat, mirant-me a l'espill...

Nota del senyor que fa aquesta cosa

Com haureu notat els blogaires darrerament, la publicitat s'ha filtrat de manera poc ètica en els nostres espais personals (I think that you have a nice blog...). Afortunadament, ja se com evitar-ho: a partir d'ara, qui vulga fer un comentari haurà de fer allò de la "word verification". Ja se que és un fer la mà, però és l'única manera d'evitar que s'anuncien empreses de liposucció com em va passar a mi.

P.D: els qui ho facen hauran de donar les gràcies al senyor Miq per difondre la descoberta (és que jo sóc una mica inepte per a la cibernàutica i aquestes coses se m'escapen :P)

dilluns, de setembre 19, 2005

"...and I shot Ferdinand..."

Quan te n'adones de l'absurditat del món, l'únic recurs que tens a l'abast -jo, almenys- per tal d'ancorar-lo en algun lloc és omplir els significants de significats mítics...això sí, dels meus referents i mites. D'aquesta manera, la nostra realitat no és la que veiem, bruta i buida, sinó la que nosaltres ens contruïm. En el meu cas, i dient-ho de manera frívola, feta tota d'allò que tots ja sabeu.
I crec que tots ho fem, d'alguna manera o altra ;)

dissabte, de setembre 17, 2005

"payasas guapas"

Avís per als qui fa uns anys anaven dient coses com "ese bolso es del Zara", o "te chorrea el helado Elena...": ja podeu anar substituint-les per "te pongo producto?", "somos un grupo de payasas guapas" o "quiero A, però no puedo porque B", perquè m'he comprat el DISC!!! de Feria o, el que és el mateix, Les Biscuits Salés sense Araceli. Un munt de cançons fetes per elles i Hidrogenesse (per cert, Hidrogenesse a València JA!!!), amb la col·laboració de Manolo, que segueix en la línia del súpersingle famós, i del qual puc pressumir de tindre'l original :) : hip-hop cutre que parla sobre realisme costumbrista, i tal i qual..., però amb alguna cançó més madura, com "Todo lo contrario".
Resumint: "ese pedazo de disco" que han tret, i que aguanta les espectatives que tenia sobre elles.

Tot és circumstancial n. 325

...al final el patriotisme -qualsevol- és també un dogma de fe.
(però un cop llegit açò, fem com si no ho haguessem vist mai)

divendres, de setembre 16, 2005

Nota prosaica

Ja he acabat exàmens. Per fi. Ara...ara...ara no se què fer amb la setmana de "vacances" que em queda.
Si de cas, com deia fa unes setmanes, tornar a "connectar-me amb el món real", i lluny del corredor estret del meu pis. Encara que siga sols durant una setmana.

"Podria haver sigut pitjor..."

dimarts, de setembre 13, 2005

You are my sister...

Antony and the Johnsons, Derrick May, Herbert DJ i amb la seva Big Band, Dani Siciliano, La Habitación Roja, i el MESTRE Enrique Morente. A finals d' Octubre, a València, en el Green Space. 3 euros de dilluns a dijous, i 20 el divendres i dissabte. Estic cridant, però per escrit no es pot reproduir...ANEM!!!!!
P.D.: Gràcies Mai, per avisar-me :)

Un drama que no ho és (però que sí que ho és)

Un home. Qualsevol. Mediocre. Anònim. Solter. NORMAL. Que treballa en una empresa, en un edifici deshumanitzat, utilitzat per caps sense escrúpols. Un apartament. Ell que ho accepta. I també una dona, jove, guapa, però tampoc excessiva, que treballa en la mateixa empresa. Soltera. Anònima.
Un drama senzill, quotidià, gens tràgic: ens podria passar a tots. Però un drama al cap i a la fi, perquè és una persona, i a les persones ens afecten les coses senzilles i quotidianes. La vida de la classe mitja, els petits conflictes de l'home contemporani. I humor, però humor humanista, humanitzador. Necessari.

I, evidentment, Jack Lemmon, i Shirley McLein. Genial ell, i genial ella. I guapíssima en la seva "normalitat". Una obra mestra, i una pel·lícula per a reconciliar-se amb el món.

divendres, de setembre 09, 2005

Dogma de fe.

S'ha de creure en Déu. Jo, de fet, hi crec.
Però només quan m'he de cagar en ell.

Likes and dislikes

Coses que m'agraden

  • Els colors.
  • El blanc i negre.
  • Les coses que brillen.
  • La sorra (encara que després és un fer la mà).
  • Menjar bé; quasevol cosa, mentres estiga ben feta.
  • Brian Wilson.
  • Els cossos. L'anatomia humana; tocar les pells, i sentir-ne el calor humà. I que em toquen.
  • Els Simpsons. No em canse d'ells.
  • Que les persones m'emocionen (positivament).
  • El cel, i els núvols. Blancs, negres...
  • Björk. Tota ella.
  • Els bars cutres-cutres (i ja se que és una postura molt burgesa).
  • Ballar per casa, i sobretot en la dutxa.
  • Quan estàs amb els amics d'allò més agust, i després te n'adones (però no abans).
  • El tacte de les coses, notar les textures.
  • Els canuts.
  • Discutir de música, o cine, o de qualsevol cosa, com si en sabessem i tot.
  • Quan m'alce content!
  • Els cullerots de cuina (la seva forma).

Coses que no m'agraden

  • El PP (Anar i Zaplana sobretot).
  • Ser tímid i vergonyós quan no toca ser-ho.
  • La música "falsa, tant la light com la que va de dura. I sobretot que es diguen artistes.
  • No controlar-me moltes vegades. I viceversa.
  • Els dogmes polítics, sobretot els de l'esquerra "de manual". Una mica d'esperit crític, xe!.
  • La frivolitat excessiva; la forma sí, però també una mica de contingut.
  • El "bonrollisme" i el mestisatge perquè sí: s'acosta moltes vegades a la inòpia ideològica.
  • Discutir per discutir...
  • Que tot canvie. I viceversa.
  • L'americanisme: el patriotisme, els republicans, el seu colonialisme cultural i, sobretot, que jo el fomente moltes vegades.
  • L'esglesia; qualsevol, però sobretot la nostra.
  • Que moltes vegades pense i faig el contrari que acabe de dir.

dijous, de setembre 08, 2005

Ploma.

Dilema de fons: el què sóc i el què considere que hauria de ser (però eixe no és el tema de hui, no panic).
Cas concret: sempre he defensat que el fet de ser maricó no implica ser mariquita ni ser sectari, i que no se li ha de donar més importància que la justa, però jo cada dia sóc més mariquita i, malgrat no ser sectari, sempre m'ha interessat el tema "univers i referències homosexuals al llarg de la història". I en principi no m'ha fet mai gràcia, encara que mira, és una cosa que no es pot evitar (o sí, no ho se).
Bé, la qüestió és que l'altre dia em van dir una cosa que em va alleugerir una mica del càrrec de consciència que pogués tindre (sobretot quan no tinc res més a pensar): em van dir uns amics que jo era un mariquita com del segle XIX (rises), i crec que, en certa manera, tenen raó. Si ho pense, tot el meu interés i referents al voltant del tema s'acaben (millor dit, no arriben) als anys vuitanta. M'explique: tota la temàtica gay al llarg de la història m'ha fascinat sempre: els grecs, Caravaggio, Oscar Wilde, Jean Coucteau, Rock Hudson, Sal Mineo (i James Dean, però menys), Elvis, la samarreta de Brando, Passolini, Fassbinder, el Glam, TRHPS, Abba, Tom of Finland (sobretot l'època dels cinquanta)... i un llarg etcètera. Ara, com a molt, the Hidden Cameras i Stephen Merrit, però no és el tema (i König no conta).

En fi, sempre havia pensat en la contradicció que és defensar la normalitat del fet i criticar la frivolitat amb que es viu hui en dia (l'ambient, horrorós i hortera, i/o la modernitat cínica i prepotent), lluny de l'aire marginal i brut dels ports marítims que es respira en la pel·li Querelle o en els dibuixos de TofF, i que m'agrada tant, i la inevitable evidència que jo sóc un mariquita rematat. Però és que m'he adonat que "jo no sóc d'aquesta època" (metafòricament parlant, és clar: la frase m'ha quedat una mica sinistra). La meva "ploma" va més parella a la de Wilde que a la de Boris, o Màxim Huerta, per posar un exemple d'actualitat. Així, em consola pensar que no hi tinc res a veure amb tot el "marica tu, marica yo", d'aquests dies.

I també, evidentment, m'importa ben poc tot açò que he dit, perquè jo sóc com sóc, i tindre aquests "conflictes" és, des d'un punt de vista lògic, donar-li importància al tema; cosa que, com he dit al principi, sempre he estat en contra (i tornem a començar).

Però és que jo pense en coses.

dijous, de setembre 01, 2005

connect-me.

I bé, al final m'ha passat. Ara fa una estona m'ha eixit tot. M'he cansat. No és isolació, no estic fent vida estricta d'eremita (encara com...) però poc a poc note com m'estic asfixiant. I ara necessite, plagiant The Thin White Duke, "connectar-me amb el món". Eixir de mi (afortunadament, darrerament em trobe en pau amb mi mateix -tal volta de manera una mica egoïsta-), i veure rodar el món. Ja no hi ha prou amb la construcció mental que em faig sempre que estic sol, d'un univers a la meua mesura, entre el corredor estret del meu pis (confetti, colors estridents, surfin', ABBA, Yoshimi, Ziggy...); necessite sentir l'energia cinètica dels cossos en moviment i sentir-ne l'olor. Beure un altre aire i un altre paisatge. I no sentir-me paralitzat en aquest estat d'embriaguesa idiotitzant que note que em corre pel cervell des de fa unes setmanes.

O, com a mínim, espere assumir-ho fins que pase tot, i (crec que és el que queda després de llevar-li tota aquesta espiral retòrica; sempre tendesc a reduir tots els moments negatius a vulgaritats ridícules, sense possibilitat de justificació, i no sóc capaç de donar-li mai la "grandesa" que necessiten per fer-ho) que mentrestant se'm passe ja aquest desfici.