dimarts, de setembre 13, 2005

Un drama que no ho és (però que sí que ho és)

Un home. Qualsevol. Mediocre. Anònim. Solter. NORMAL. Que treballa en una empresa, en un edifici deshumanitzat, utilitzat per caps sense escrúpols. Un apartament. Ell que ho accepta. I també una dona, jove, guapa, però tampoc excessiva, que treballa en la mateixa empresa. Soltera. Anònima.
Un drama senzill, quotidià, gens tràgic: ens podria passar a tots. Però un drama al cap i a la fi, perquè és una persona, i a les persones ens afecten les coses senzilles i quotidianes. La vida de la classe mitja, els petits conflictes de l'home contemporani. I humor, però humor humanista, humanitzador. Necessari.

I, evidentment, Jack Lemmon, i Shirley McLein. Genial ell, i genial ella. I guapíssima en la seva "normalitat". Una obra mestra, i una pel·lícula per a reconciliar-se amb el món.

5 comentaris:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

escolta xatet , per als burrets com jo : de quina peli parles ????
Potser està escrit , potser... però com que no trobe pregunte

doppelgänger ha dit...

Home... un drama tampoc.
Que Lemmon té uns interessos al darrere, o acàs ell no va pujant en la empresa a mesura q va deixant la clau de sa casa.

La culpa és de Lemmon q no sap imposar-se davant els jefasos i dir -nenes, si voleu follar cadascú a sa casa i Déu en la de tots.

Per a drama el del Tio Canya.

EEC ha dit...

Home, ja se que el Lemmon és el responsable, però està agafat de peus i mans...i si no mira el final. Jo el que dic és que és un argument que "estructuralment" (per a alguna cosa m'ha de servir el que esic estudiant) és un fet que ens pot passar a tots: perdre la dignitat sense quasi adonar-te'n, dins del sistema laboral -o qualsevol altre-.
I Laieta, la pel·li és "L'apartament", de Billy Wilder: xu-lís-sima!

Anònim ha dit...

bé bé , la busque ara mateix , així després us dic...