dijous, de setembre 29, 2005

Antoine Doinel

Tinc un nou heroi: Antoine Doinel, el xiquet que viu no essent estimat per una mare que no entén el seu fill com el què és, sinó com un intrús en el seu pis de trenta metres quadrats. el xiquet que viu negat en l'escola, que es rebota contra tot i contra tots. I que acaba decidint per si mateix que el que vol és anar a veure el mar, eixe Mar del Nord amb platjes kilomètriques per on corre al final de la pel·lícula.
I és que he decidit veure l'obra de Truffaut, començant per la seva primera obra "Les quatre cents coups": una obra contestatària, perquè sap crear la distància fílmica suficient, i crea un protagonista prou lúcid perquè la pel·lícula no resulte llastimera. Quina escena final, la del xiquet corrent per la platja immensa fins que es gira mirant fixament a la càmera, on acaba congelat en un plànol on, mirant-te a tu, s'afirma ell mateix.
La pròxima, "Besos robados"; eh, Gonçal? :)

5 comentaris:

Mareta ha dit...

Molt bé, ara si volia veure-la ja sé el final, jiji, GRÀCIES.

:-P

EEC ha dit...

Nena, eixe final l'han posat per la tele cinc-centes mil vegades :P De fet jo la volia veure per eixe final...

gon�al ha dit...

En realitat, el que a mi més m'agrada és el travelling del principi. Et diu, senzillament, que estàs davant d'una gran pel·lícula.

PD: Per cert, has ficat este post per a forçar el meu comentari...?

EEC ha dit...

Doncs, no: no em sigues egocèntric tu també, eh? :P

Ewok ha dit...

Ostia, los 400... pues si... es una obra mestra però crec que no estic fet per a entrendre-la quan als 9 anys has vist els gremlins, eixos si que son rebels!!