dimecres, de juny 28, 2006

Liniers

Gràcies al regal d'aniversari de Gonçal, el còmic Macanudos, he descobert un nou ídol: el dibuixant de tires còmiques argentí Liniers. M'ha encantat: amb una sèrie de personatges recurrents (els meus preferits, els follets i els pingüins), Liniers parla de manera senzilla de l'absurd quotidià, de les relacions personals, de les petites tragèdies de la vida diària, i també de les petites alegries, de la poesia i la màgia que es pot trobar un passetjant pel carrer. També, i això és una cosa que sempre m'ha agradat, explora constantment els recursos del metaacudit, i tot això amb un estil clàssic i infantil, de conte, i molt naïf, però tractant sempre al lector de manera intel·ligent: pareix fet per a mi! Ahir, entre la massacre d'exàmens, vaig estar rient-me tot el dia. Però, oh! He descobert que puc seguir alegrant-me tots els dies, perquè he trobat que l'autor té un blog on penja diàriament una tira nova...no sempre són tan fantàstiques com en la selecció del recull, però a partir d'ara, cada matí, a despertar-me amb un somriure gràcies a Liniers. I qui vulga (no se, a mi em fan riure molt), ací a la dreta està l'enllaç



diumenge, de juny 25, 2006

Benvolgut diari (hui em cal un diari, com aquell que jo tenia)

Són les tres del matí, i acabe d'arribar a casa. No tenia gens de ganes, però he cregut necessari fer-ho abans que s'ampastrara més la cosa; que la setmana que ve tinc dos exàmens, i he d'acabar la carrera...però hi ha un altre motiu, estimat diari, pel qual he tornat a casa més d'hora del que caldria. I el motiu és aquest: just cap al final de la manifestació m'ha saludat Ell. Sí, Ell, el meu amor platònic adolescent; aquell amb el qual vaig fer aquella tonteria totalment pubescent, i que em va durar tan de temps i,alhora, em va fer madurar tan ràpid (ho va fer indirectament, i sense saber-ho; a més, més tard o més prompte hauria tingut la mateixa actitud -hauria eixit de l'armari, vaja-, però per cirumstàncies de la vida, li va tocar a ell, o a la seua "idea", ser el detonant). Hem estat xarrant cin minuts, i ahí ha estat el meu error: em sembla, i no m'equivoque, que Ell tenia ganes de tindre una conversa (normal, no?), per banal que fora, amb l'excusa de no tornar a perdre'ns entre la massa; i això com a mínim. I jo, covard de mi, he inventat l'excusa més vella -però real, no com quan me l'he trobat (dos o tres vegades en sis anys, reduïdes a una salutació formal i que no arribaria a la categoria d'anecdòtica, però de les quals puc fer recompte i repàs), que feia com si no el vegera-, i me n'he anat tontament...i, efectivament, excepte un segon fugisser, no l'he tornat a vore. I m'ha fet molta ràbia, i per això, a banda dels exàmens, i de la coentor del concert -per favor...-me n'he tornat abans.

Això sí, benvolgut diari mental, no et cregues ni una mínima suggestió literària, ni pena ni malenconia, que et pugen dictar la tradició dels "doctes"...no tindré cap seqüela "to see you grow up": jo em se curar a soles, i a més, no fotem, ha passat ja mitja vida (ja ha passat tot, no?) Tanmateix...m'ha afectat, molt o poc, ací estic, en casa, dient-te açò: com a mínim vol dir alguna cosa, no?

En fi, que demà serà un altre dia, i com a mínim, no ha afectat als altres...quedarà com una cosa entre tu, i jo. Au, bona nit.

dissabte, de juny 24, 2006

Mea culpa (descàrrec)

Estava discutint sobre el tema del post anterior, i m'he adonat que he sigut massa injust amb el pobre home. A més, m'he adonat que el que em passa, al final (i crec que moltes de les meues argumentacions i pensaments poden respondre a aquesta causa), és que li tinc alèrgia al dogmatisme, als mites i als ídols: en definitiva, a tot allò establert que se suposa que he d'asumir a priori. No m'agrada, ja ho he dit, que res és done per suposat, i molt menys, que pensen per mi. Aleshores, quan sospite que passa això, em revolte i em pose agressivament a l'altre costat, de manera irracional. I això tampoc és.

Mea culpa (ara bé, després d'aquesta confessió, si alguna vegada em torne a posar impertinent, no pense permetre que se'm recorden aquestes paraules).

Martí i Pol no s'ha tirat mai un pet, o què?

Estava llegint ara mateix uns poemes de la Teresa de Calcuta catalana, i notava com el gest se m'anava torcent cada vegada més...i és que, jo crec que allò que em fastigeja -o em repeleix, no vaig a ser tan taxatiu- del artistes que basen la seua obra en fer proselitisme polític -d'eixos que la progressia més o menys girada cap a la correcta direcció (i això no és cap ironia) adoren tant-, no és que siguen quasi sempre tan evidents, tan simples i tan mesiànics ("aquest és el camí correcte, xiquets"). Ni que mai m'haja agradat que em diguen què he de pensar, i com. Allò que més ràbia em fa és que, implícitament, o explícita, amb això demostren una actitud prepotent d'innocència, de manca de pecat: no sols ells saben el camí (jo també, si ens posem, i tu), sinó que a més, no se n'han eixit mai d'ell.

dijous, de juny 22, 2006

Discografia de Bowie: fi, i proposta

En fi, ja he acabat el meu "magne projecte" (rises): he comentat tots els discos de Bowie des del primer fins al 13é, que són els que corresponen a la seua millor etapa o, millor dit, als anys on realment va valdre la pena. Per què? Doncs perquè a partir d'ací, com vaig dir en la introducció: Bowie, en comptes de ser un signe dels temps, com deia Prince, es va quedar enrera, i va ser directament mediocre. I mira que ho he intentat, eh? He escoltat discos i cançons dels 80 i dels 90, i res, no hi ha manera: totalment inòqües...si de cas, salvaria el següent disc, Let's Dance, perquè encara que va ser el disc que el va catapultar cap al pop més previsible,i de masses (èxit brutal de vendes) no està tan mal encara: és musica disco prou digna, i està produït per Nigel Rogers, de Chic (productor també del primer disc de Madonna; poca broma). Però ja partir d'ahí, es va convertir en un esperpent, no per ser extravagant, sinó per cutre: ahí estan la gira Glass Spider, seguint totalment l'estela de grandiloqüència de les velles estrelles del rock, o l'intent dels 90 de ser Nine Inch Nails, a vore si així se li borraven les arrugues. Per no parlar, encara que se d'alguna que em durà la contrària, de la infàmia que es va fer a ell mateix en la pel·lícula Labyrinth, on pareixia una paròdia huitantera de la seua època glam (a mí la pel·li sempre m'ha agradat, no ho negue; però és que el veig, i em fa una pena...). Però bé, tanmateix, i això és incontestable, la influència de Bowie en els 70, 80 i 90 es pot rastrejar per multitud de grups. Au, i ja està. Per tal d'acabar, volia fer, com una mena de servei públic, una proposta d'antologia; de cada disc, pose les cançons imprescindibles si es vol fer aquesta per cançons i, a banda, destaque en roig els àlbums que més m'agraden, si el que li agrada tindre a un, com a mi, són àlbums i no cançons soltes.

-Space Oddity: Space Oddity, Letter for Hermione, Cygnet Committee, The Wild Eyed Boy From Freecloud.
-The Man Who Sold the World: The Width of a Circle, All the Madmen, The Man Who Sold the World.
-Hunky Dory: Changes, Oh! You, Pretty Things, Life on Mars?, Quicksand, Queen Bitch, Bewlay Brothers.
-Ziggy Stardust: Five Years, Moonage Daydream, Starman, Lady Stardust, Hang on to Yourself, Ziggy Stardust, Sufraggette City, Rock'n'Roll Suicide.
-Aladdin Sane: Watch that Man, Aladdin Sane, Cracked Actor, Jean Genie, Lady grinning Soul:
-Pin Ups: Sorrow, See Emily Play.
-Diamond Dogs: Diamond Dogs, Candidate, Rebel Rebel, 1984, Big Brother.
-Young Americans: Young Americans, Fame.
-Station to Station: Station to Station, Golden Years, TV15.
-Low: Breaking Glass, Sound and Vision, Be my Wife, Warszawa.
-"Heroes": Beauty and the Beast, Joe the Lion, "Heroes".
-Lodger: DJ, Boys Keep Swinging, Look Back in Anger.
-Scary Monsters: It's No Game (Part I), Scary Monsters, Ashes to Ashes, Fashion, Kingdome Come.
Let's Dance: Modern Love, Let's Dance.

Ai, què agust m'he quedat!

Scary monsters, o "Tothom sap que Major Tom és un ionqui"


Oh! Arribem al darrer disc! Per fi! I no sols per tal de deixar d'avorrir les granotes amb aquesta discografia, sinó perquè aquest és un dels meus àlbums preferits d'ell. Anem per feina.

Bowie s'anava fent major: ja ho havia viscut tot, i el jove mod de rínxols daurats de l'Space Oddity semblava que ho hagués sigut en una altra vida anterior. Havia perdut la innocència, i la por irracional, per on havia anat oscil·lant en els 70. Ara, havia recuperat per fi la pau interior i, per darrer cop, es presenta en la portada -que jo no se com qualificar; si m'agrada o no- amb una màscara: apareix com un arlequí, fent referència a la seua condició de pallasso, d'actor per a les masses (amb molta classe, això sí). Per això, en aquest disc, publicat el 1980, sembla que faça una mena de compendi, o resum, de tot el que ha fet eixa dècada: és un disc que sona a avantgarde, a postpunk, als New Romantics, i que també deixa lloc al record dels primers àlbums. A més, en aquest disc torna a gaudir de la guitarra solista de Robert Fripp, la qual li dóna una força i una tensió sense la qual les cançons quedarien molt buides. En definitiva, aquest és el millor disc que Bowie podia oferir en eixe moment; i com aquest és un disc de cançons simplement efectives, divides en dues cares (aquest serà el disc que el tornarà als primers llocs en les llistes de venda), anem a repassar-les.

La primera part, la millor de totes, obre el disc amb It's No Game (Part I): el so d'una cassette engegant-se, i una cançó amb molta força (la bateria i la guitarra sincopada i histèrica de nou de Carlos Alomar) que comença amb una tipa parlant en japonés, i Bowie berrejant i desafinant com un porc, dient que no entén el món actual. Fantàstic el moment final d'ell cridant Shout up!! Continua amb Up the Hill Backwards, una cançó aparentment positiva, i que desprén un bucolisme també aparent, que l'enllaça amb els primers discos i, tot seguit, Scary Monsters (and Supercreeps), en la mateixa línia de tensió que la primera cançó; si t'ho proposes, pot fer por i tot...i després, oh! Ashes to Ashes, una de les millors balades d'ell: torna a agafar el seu primer personatge i, sota una base de sintetitadors i guitarres molt simple però efectiva, Bowie li canta al pas del temps, i a les davallades de la vida Ashes to ashes, funk to funky, we know Major Tom's a junky: pèls de punta. I ara, la cançó preferida (és de veres) de Frank Black, el cantant de Pixies, un grup del que per cert Bowie va ser un dels seus primers i més insistents fans: Fashion (el videoclip també és impagable). Un tema on agafa els New Romantics, que ell havia contribuït a crear, i els pega una repassada amb una cançó mig funk, mig disco, mig postpunk (o algo) aparentment tonta, però irressistible. A mi m'encanta Oop bop do do do do do do do do. Fa fa fa fa-Fashion.

La segona part del disc és la que conté les cançons més previsibles, per dir-ho d'alguna manera: Teenage Wildlife i Because you're Young són un altre repàs a les noves joventuts, la primera amb una èpica de nou molt a l'estil "Heroes" en les guitarres; Scream Like a Baby és tot un cant a la igualtat de raça, però des del punt de vista misàntrop (s'entén, no?): el moment final, amb la veu de Bowie oscil·lant entre distorsions ridícules també m'agrada. Tot seguit, una versió fantàstica i "agospelada" de The Kingdome Come, de Tom Verlanie, Because You're Young, i el disc acaba amb It's no Game (Part II), ara en una versió acústica.

I ja està: l'època daurada de Bowie s'acaba ací. El camaleó tancava la paradeta de la creativitat, dels àlbums que no envelleixen, i es tirava de cap al dòlar...però això ho comentaré en el darrer post, on jo també tancaré aquesta paradeta (ho jure).

dimecres, de juny 21, 2006

Lodger, o "No se on collons anar"


Arribem al final de la trilogia berlinessa: el 1979, després de la gira d'Stage, Bowie torna a deixar la producció totalment en mans de Visconti, i Eno ara només figura com a músic de sessió (a banda, per a ser exactes, aquest disc no va ser grabat en Berlín, sinó en Suïssa); tanmateix, es considera part de la trilogia perquè participa encara d'un so i una actitud semblants... Aquest, ho he de reconéixer, és el disc de Bowie, a banda del Pin Ups, que menys he escoltat. I no ho entenc, tampoc, perquè se suposa que és el més accessible de tots tres. Efectivament, ara, malgrat que encara utilitza els trucs i les premisses de la música "avanguardista" i experimental dels dos darrers àlbums, ara aquests estan encaminats diractament al pop. Ací hi ha només cançons, i no hi ha parts instrumentals. Això sí, com ja he dit, no deixa de banda les dissonàncies i les estructures quebrades del pop del Bowie en eixa època: podriem dir que és el disc que uniria Bowie amb els Talking Heads postpunks. Però..llevat de dos o tres cançons, no arriben a emocionar-me d'una manera o altra: malgrat la sorpresa, i la troballa esparsa, els temes no em diuen gran cosa. I de fet, sembla que a ningú li va acabar d'apanyar: ni el públic, ni el mateix Bowie, li van fer massa cas. Però bé, les cançons, de nou, estan molt bé, i tracten un tema encara d'actualitat: la "deslocalització", el sentiment d'apàtrida en aquest segle però vist des d'un punt de vista personal i emocional (Lodger vol dir "hoste", com reflexa la seua portada).

Les més destacables són Fantastic Voyage, amb el mateix carècter èpic que "Heroes"; African Night Flight, una canço desestructurada, amb pregàries en suahili incloses. A banda, evidentment, els hits: DJ, on torna al tema de la solitud i el tedi vital amb una cançó realment efectiva, i molt de l'epoca; Boys Keep Swinging, un tema irònic i absolutament pop que podria estar al costat de Oh! You Pretty Things, o All the Young Dudes, del Hunky Dory (què lluny pareix ja eixe disc, eh?), on tornen a aparéixer les guitarres espacials d'Eno (ací hi ha una actuació de Bowie, junt a Klaus Nomi cantant eixa i TV15...en fi; sense paraules: incomprensible tot), i la més seriosa i metafísica Look Back in Anger, amb una melodia que recorda molt al tren histèric de Station to Station.

Acabem: aquest disc ja he dit que no va tindre massa -gens, diria jo, llevat de Boys Keep Swinging i DJ- èxit, però com a mínim tanca una etapa dignament: el pròxim disc...l'últim! El seu cant del cigne particular qualitativament parlant, però un cant del cigne molt, molt digne.

dimarts, de juny 20, 2006

"Heroes", o "Podem ser herois, encara que només siga per un dia"


El segon disc en col·laboració amb Eno, publicat el mateix any, el 1977, segueix la línia de Low, però amb -notables- diferències...d'una banda, manté l'estructura de dues parts: una de cançons, i una part instrumental. Tanmateix, en primer lloc, mostra un so més dens, més treballat: els instruments se solapen en una mena de wall of sound, a la manera de Phil Spector. També, les cançons són una mica més humanes; ja no hi ha el "so" Kraftwerk, almenys a primera vista. De fet, "Heroes" té un so més analògic que electrònic, i les guitarres ara són el protagonista, gràcies sobretot a la presència de Robert Fripp (el líder de King Crimson) com a guitarra solista. A més, ara, encara que manté eixe gest de despreci constant, sembla estar més assentat en el món: ara eixa actitud és més una pose arty que altra cosa, i això també es nota en les lletres; allí eren en certa manera confessionals (o evidents), i ací són críptíques, indesxibrables.

A mi, si he de ser sincer, mai m'ha acabat de convéncer el "Heroes", i no se per què: tal volta perquè encara que aquest àlbum seguisca uns patrons més reconeixibles, melòdicament no el trobe efectiu: eixes teranyines de guitarres, i eixe so de vegades molt spacerock no van acompanyats d'una melodia que s'apegue. Relativament, és clar: ahí està, per exemple, la cançó titular, un des seus majors èxits de sempre, amb eixos loops de guitarra tractades en l'estudi per Eno, molt en la línia del que havia fet -moltíssim millor- amb Here Come the Warm Jets (mai em cansaré de recomanar eixe disc, i eixa cançó). La resta, evidentment, tampoc estan gens malament: Joe the Lion, amb eixe vers tan tonto Joe the Lion, made of iron cantat desafinant; la primera, Beauty and the Beast, la més wall of sound; Blackout, una cançó on es junten postpunk, disco i spoken word, i queda bé. I, per supost, Sounds of the Silent Age, molt bonica.

En la segona part, tornem a l'ambient en Moss Garden, composada per al koto (un instrument de corda japonés) Neköln i Sense of Doubt. Destaquen, sobretot, V-2 Schneider, o la versió de Bowie de l'Autobhan de Kraftwerk
(per dir-ho finament, i no dir plagi), i the Secret Life of Arabia, molt disco-funk i, per tant, la més accesible -i inòqua- del disc

Resumint: que sí, que està molt bé, i quant a producció és fins i tot millor que el disc anterior (més homogeni i cohesionat). Però no m'ha acabat de convéncer mai, supose que per eixa èpica i aire arty tan alemany...

Ja dic, però, que "Heroes" va tindre més èxit que Low, i això el va animar a fer una gira, Stage, on va presentar els tres discos anteriors; en aquesta ocasió, el directe es va plantejar com un espectacle expressionista, dominat per una llum blanca omnipresent que eixia de darrere, i on Bowie mantenia una actitud rígida, distant, i intel·lectual (seguint amb el paper de the Thin White Duke): vaja, com un espectacle conceptual, i tot molt europeu (en els concerts alternava els hits -va recuperar Five Years, i Ziggy Stardust, amb les parts instrumentals). Sembla ser que va tindre moltes bones crítiques, i prou d'èxit: un es pot fer una idea amb el disc en directe Stage, que a mi m'agrada bastant. Un cop acabada la gira, a tancar-se en l'estudi amb Eno, Alomar i Tony Visconti, i a fer un nou disc, una mica diferent.

Low, o "Una nova carrera en una nova ciutat"

Com ja havia anunciat en Station to Station, Bowie decideix canviar d'aires i tornar a Europa: concretament, se'n va a Berlín amb el seu amic Iggy Pop, a intentar desintoxicar-se. Ho aconseguirà a mitges, però a canvi se n'ixirà d'eixa ciutat amb dos discos més en un mateix any.

Aquests àlbums els fa en un ambient de llibertat absoluta, amb l'ajuda en la composició i la producció de Brian Eno, (teclista ex-component de Roxy Music, especialista en el tractament electrònic dels instruments, i que ja havia publicat el seu meravellós disc Here come the Warm Jets, i també havia començat a treballar en els seus Ambient Works, pioners del concepte de musica ambient). Eno tenia un sistema de treball molt curiós, i molt alliberador: tenia unes cartes amb anotacions aleatories (per exemple: eres un pescador amb dolor d'estómac); els músics les agafaven, i havien de tocar el seu instrument segons les directrius d'eixa carta. D'aquesta manera, el treball de composició i grabació sempre quedava lligat a l'atzar. I això es nota en el disc: Low és un àlbum que respira llibertat creativa: van fer el que els va eixir dels ous en eixe estudi, i els hi va eixir molt bé. I, sobretot, ganes de trencar amb tot: aquest és un album pretenciós, conceptual, artificial i robòtic, encara afectat per l'estat mental de Bowie. A més, és un disc que s'adelanta, encara que siga només uns minuts, al futur: influenciat per Kraftwerk, en Low hi cap l'electrònica acabada de nàixer, l'avant-rock, el postpunk (ara sí), l'ambient i el pop quebrat i tangencial del Bowie d'eixos anys. Cap instrument, a més, sona com toca: la bateria, potent, sona com les caixes de ritmes que sonarien en els 80, i les guitarres de Carlos Alomar, a tot menys a una guitarra...en fi, que és un disc sorprenent, que tal volta costa d'entrar (a mi al principi em va costar d'acostumar-m'hi, perquè no reconeixia el Bowie de Low amb el Bowie del Ziggy) però que realment és una obra mestra. I encara que ho parega, no hi manquen cançons: malgrat tot, Bowie no perd de vista l'efectivitat melòdica i, de fet, molts dels temes de Bowie que més se m'apeguen són d'aquest disc.

El disc està dividit en dues parts: la primera, de cançons, que s'obri i es tanca amb dos instrumentals, i la segona, totalment ambient...
Comença amb Speed of Life, la primera instrumental, i la que et dóna les claus del so del disc; ritmes tribals i sincopats, i melodia apegalosa. Després ve Breaking Glass, una altra cançó efectiva, i inquietant, on insisteix sobre els temes del disc anterior: una imatge deshumanitzada i cruel Baby, I've been breaking glass in your room again. Don't look at the carpet, I throwed something awful on it. You're such a wonderful person, but you've got problems; I'll never touch you. Tot seguit, arriba What in the World, una cançó també cruel amb un ritme i uns loops que pareixen del primer Mario Bros., i Sound and Vision (ací, en una actuació recent), la cançó que marca el cim del disc: una cançó soul feta sota el paraigües del postpunk i l'electrònica, però on el riff de guitarra li atorga tota l'eficiència pop Don't you wonder sometimes 'bout Sound and Vision? Blue blue, electric blue: that's the colour of my room, where I will live, waiting for the gift of Sound and Vision. Les següents són la trista Always crashing in the same car (sobren explicacions) i la desesperada Be my Wife, l'únic single que va traure (eixe piano histèric), i on també expressa la seua sensació de desorientació i de fragilitat, malgrat el gest de desídia (la seua cara en el videoclip fa POR) Please be mine, share my life, stay with me, be my wife. La primera part acaba, finalment, amb la instrumental A New Career in a New Town, molt Kraftwerk, i comença ja la part ambient i més experimental: Warszawa (també és el títol d'on van traure el seu nom els primers Joy Division), amb eixe to de lletania minimal i espiritual, Art Decade, Weeping Wall, i Subterraneans.

No se, a mi és un disc, encara que només siga la primera part, que M'AGRADA MOLT.

dilluns, de juny 19, 2006

Station to Station, o "No són els efectes de la cocaïna, crec que és amor"

Bé, arribem a una altra etapa totalment diferent: nous camins musicals, nova careta, nova actitud...i, per a mi, dos o tres dels millors àlbums de Bowie. És el naixement de The Thin White Duke, el Duc Blanc, i de la trilogia de Berlín. Però abans de parlar del primer disc d'aquesta nova etapa, caldrà parlar una mica de com li anaven les coses a Bowie...doncs li anaven mal, molt mal. En primer lloc, s'havia divorciat de la seua dona, i s'havia endut el fill; en segon lloc, la cocaïna estava fent estralls en la seua vida, i en el seu cap: és l'època de viure en L.A., d'obsessionar-se per l'ocultisme, de llegir Mein Kampf i de sentir-se fascinat per la figura de Hitler, i per la teoria del Superhome de Nietzsche...i declarar-ho publicament. També, conten que s'alimentava a base de llet, que s'havia quedat en els ossos, que no eixia de casa, que estava sempre en estat de paranoia, que alternava dies sencers de frenètica activitat amb dies en què la seua secretària havia de posar-li un espill en la boca per vore si respirava encara...en fi, tot un panorama.

Bowie està perdut, desorientat, deshumanitzat, i aquest és el tema dels pròxims álbums. De moment, Station to Station (amb només cinc cançons, un fet destacable) el publica al mateix temps que protagonitza The Man Who Fell to Earth, el 1976: una -mala, supose- pel·lícula de ciència ficció que conta la història d'un extraterrestre que arriba a la Terra, i acaba sent fagocitat per la misèria moral de la humanitat. Bowie presenta un aspecte esquàlid, i una actitud freda, isolada, distant (ací es pot vore el tràiler de l'epoca), i aquest és el paper que adoptarà en els pròxims anys: una màscara, com la de Ziggy, però amb la diferència que aquesta pertorba i fa por. I llàstima: serà l'època més controvertida, molesta i desconcertant per als fans de Bowie que l'havien seguit des del principi; ara, ja no l'entenen, i el veuen antipàtic, distant, i sense esperança.

I això, es reflexa en el nou disc i, sobretot, en la primera cançó, una de les seues obres mestres, amb una lletra plena de troballes, i que només per ella ja paga la pena tot açò. Station to Station és un tema de deu minuts on hi ha reflexada tota la seua situació del moment i, a més, amb un nou llenguatge musical: ara el que li interessa és el krautrock, l'avant-rock, el (proto)postpunk -a no ser que fora un dels seus creadors-, sense oblidar el pop, i el R'B de sempre. Així, el tema titular comença amb la presentació del Duc Blanc The return of the thin white throwing darts to lovers eyes...amb una lletania seca i distant, que poc a poc es va accelerant fins a convertir-se, gràcies al ritme constant de la bateria, i de la guitarra també histèrica de Carlos Alomar (que serà una part important a l'hora de crear el so dels nous àlbums), en un tren desesperat per fugir dels USA, i tornar a Europa It's too late to be grateful, it's too late to be late again. It's too late to be hateful, the European cannon is here. Bowie expressa també la seua desorientació, la sensació d'estar "desconnectat", com diu ell, del món...i la seua paranoia constant It's not the side effects of the cocaine, I'm thinking that it must be love...A mi, ja he dit que és una de les cançons de Bowie que més m'agraden i m'afecten, i això que és dels darrers discos que em vaig comprar d'ell: m'encanta.

Les altres cançons, però, no són gens menysperables: tot seguit ve Golden Years, un intent amarg de fer pop, o Word on a Wing, on també expressa eixe desampar en una balada que deixa els pèls de punta. TV15 és el single que segueix el camí musical d'Station to Station amb una ficció futurista sobre l'alienació de la televisió, i el disc acaba amb una versió "tradicional" de Wild is the Wind de Nina Simone on, paradoxalment, ara sí aconsegueix donar-li emoció a una cançó de soul.

Bé, recapitulant: un disc notable, amarg, desesperat, i amb una cançó excel·lent, i que serà l'entrada a la trilogia de Berlín, amb el disc següent.

divendres, de juny 16, 2006

Young Americans, o "El blanquet ara canta soul"

Doncs sí: durant el descans de la gira de Diamond Dogs, Bowie se n'anà a Philadelphia a gravar un disc de soul, un estil del que cada dia estava més enamorat. Tanmateix, voluntat no és igual que resultat i, la veritat, a mi no em convenç massa. Sí que és de veres que en general ix prou ben parat de l'experiència (o millor dit, del capritx), però que voleu que vos diga; Bowie no serà mai Marvin Gaye, ni res que se li parega.

Però sigam objectius. NO és un mal disc: té un so compacte, sòlid, i una producció també efectiva. Ara bé, caldria vore a qui s'hauria de felicitar: la producció i mescla és de la seua eterna mà dreta, Tony Visconti, i els músics eren músics d'estudi de Sygma Studios, la prestigiosa factoria d'R'B de l'est i, per tant, eren més que solvents. Què falla, doncs? Per a mi, en primer lloc, la veu: Bowie, com és evident, no és negre, i no té veu negra; per molt que domine les inflexions vocals pròpies de la música negra, mai aconseguirà eixe "color" que tenen les veus del soul (hi ha vegades que fa una mica el ridícul, la veritat). Per tant, al final les que fallen són les cançons: llevat de dos o tres, no hi ha cap que acabe de llevar-me el sopor de damunt; i és que el soul és una cosa delicada, que si no és fa amb sentiment, pot conduir a l'avorriment total.

Però bé, hi ha cançons que són prou notables: la titular, Young Americans m'agrada molt (no se si felicitar o odiar a Lars Von Trier, per utilitzar eixa cançó en els títols de crèdit de Dogville i Manderlay). També, Fame (coescrita amb John Lennon, que passava eixe dia per ahí) és prou efectiva, amb eixe riff tan funk-minimal, o Fascination; però Win, o Somebody up There Likes Me són molt insulses. Per no parlar de la versió incomprensible d'Across the Universe dels Beatles...Tanmateix, hi ha una cosa que sí que va ser positiva: en eixes sessions va conéixer a Carlos Alomar, un jove guitarrista negre de funk que l'acompanyaria i col·laboraria en tots els discos dels 70 i 80, substituint el paper de Ronno dels Spiders.


Resumint, que és un disc que em va decepcionar (tal volta perquè esperava alguna cosa més, de la conjunció d'un mite i una música que a mi m'agrada molt): encara que hi haja algun tema notable, el disc falla perquè li manca sentiment. Però això era una cosa que en eixos moments (el ara dandy) Bowie ni s'enrecordava de què era: la cocaïna l'estava aïllant cada cop més de la humanitat, i l'estava alienant cada dia més.

I això, es vorà en l'altre, ara sí, magistral disc.

Hui fa vint anys...


S'encengué una llum que mai no s'apagarà.

dijous, de juny 15, 2006

Diamond Dogs, o "T'estimem, Gran Germà"


Arribem a un disc controvertit en la carrera de Bowie: la crítica sempre l'ha qualificat de disc imperfecte, de transició, o simplement de projecte megalomaniac inconclús. I és cert. Però jo sempre li he tingut molta estima; i té cançons molt bones. Tanmateix, també és cert que no fou un disc fàcil, i que no va tindre massa sort.

He dit que Bowie va acabar esgotat de l'experiència amb els Spiders i, evidentment, no seria fàcil triar el nou pas, allà als Estats Units; per això, de moment, el 1974, el primer que se li acut és fer un àlbum conceptual (un altre de tants seus) sobre 1984, molt en sintonia amb la seua idea de societats postmodernes i degradades. Tanmateix, la vídua de George Orwell no li va cedir els drets, i el seu magne projecte es va quedar a mitjes: així, Diamond Dogs és un àlbum que desprén els temes que volia tractar Bowie en un principi (eixa portada és de les millors que té!), però també queda molt despersonalitzat, i sense coherència interna.

Comença amb la introducció narrada a una societat apocalíptica en Future Legend, per a tot seguit entrar en el riff inconfusible de Diamond Dogs. Continua amb la crònica paranoide i amarga de les urbs del segle XX en les dues parts de Sweet Thing i la seua part central, Candidate: una balada amarga i èpica i una cançó amb tocs negres, respectivament. El tema central,, tanmateix, es talla bruscament amb el single Rebel Rebel, una deixalla -gens despreciable: tot un himne glam- de l'epoca que acabava de deixar, i que no se sap massa bé què fa ahí. Les dues següents, Rock and Roll with me, i We are the Dead, segueixen la tònica de balada rock (a mi la segona em posa la carn de gallina) i acaba amb les dues millors cançons del disc, les referides al llibre d'Orwell, 1984, i Big Brother. A mi em pareixen genials en la seua teatralitat, i una síntesi molt interessant de pop, soul, i melodrama sense perdre l'estil de Bowie. Per últim, el disc s'apaga amb el loop final de la coda simpàtica però verinosa de Chant of the Ever Circling Skeletal Family.

Com es veu, és un disc que amb les cançons per separat, o per parts, és molt notable (jo sempre el defendré: excepte dues o tres, em pareixen totes fantàstiques) però és eixa manca d'unitat, i una certa indefinició estilística també de manera individual, les que llasten el disc; a banda les seues pretensions eren potser massa elevades per al mateix Bowie: volia fer el disc més personal, i no ho va aconseguir. A més, eixa sensació augmentà durant els concerts en els Estats Units, un dels primers grans montatges de rock, a l'estil dels que es farien en els 70: un decorat immens d'una megalópolis decadent al fons, una grua on cantava Space Oddity per un telèfon, una mà gegant des d'on eixia al principi (per fi, amb els cabells d'home, i amb pantalons de pinça, oh!)...tot un espectacle musical i teatral caríssim que no va acabar de convéncer, i que damunt a meitat tour es va trencar. Tanmateix, a Bowie potser li va donar igual, perquè ell ja estava en un altre lloc: durant el descans de la gira (de la qual va deixar constància amb l'àlbum en directe David Live, molt recomanable) va aprofitar per a anar a Philadelphia, als famosos Sygma Studios de soul, a gravar un nou àlbum.

Pinups, o "No conec cap cançó!"


Després de la triomfal gira teatral amb els dos àlbums anteriors, el senyor David Bowie decideix trencar amb els Spiders From Mars i, de pas, canviar una mica el rumb de la seua música, cada cop més interessada amb el soul i el pop americà que amb l'anglés. Tanmateix, abans de fer-ho, s'emportarà a tota la banda a un castellet de França a gravar el que serà el darrer disc de la banda, Pin Ups, publicat també en 1973.
Ara bé, aquest no és un disc de Bowie pròpiament dit: per al cant del cigne dels Spiders, farà un disc de versions, en el que serà un dels passos més incompresos de la seua carrera; perquè el que realment fa Bowie ací és retre un homenatge a aquells grups que l'havien influït en els seus inicis, aquells del Swinging London que ja he anomenat més d'una vegada, quan Bowie anava de mod per la vida: així, apareixen per ahí cançons de The Who (I ca'nt explain, Anyway, Anyhow, Anywhere) o dels Pink Floyd de Syd Barret (See Emily Play) de The Easybeats (Friday on my Mind), The Kinks (Where All the Good Times Gone), o The Merseybeats (Sorrow), a banda del single que va traure amb la versió despullada de l'Amsterdam de Jaques Brel.

Les cançons del disc estan molt bé, i hi ha algunes que són tota una troballa (See Emily Play, i Sorrow m'encanten); a més, així demostrava que ell no havia eixit del no-res. El problema rau en que, d'una banda, NO ÉS un disc de Bowie, i de l'altra, que ni molts de l'època, ni moi, coneixien moltes de les cançons o els grups que versiona. Així, falta perspectiva per apreciar la qualitat dels temes i de les versions; a banda, no et lleva el mono d'un nou disc inèdit de Bowie.

A més, la portada, la veritat, no ajuda molt a valorar objectivament el disc...quin horror!! Però bé, aquest disc només és una frontissa entre el passat i el futur. A partir d'ara, morts els Spiders, Bowie se'n torna a la terra promessa (USA, si no hi queda clar), i començarà una nova etapa, només amb l'ajuda de la cocaïna.

dimecres, de juny 14, 2006

Després de Sufjan Stevens...

Ai! Des de fa una setmana estic enganxat a Lost: no puc deixar de vore capítols i capítols entre tema i tema, perquè mira que vicia, la cabrona. I a més, des de fa una setmana també que estic més eixit que una mona, i molt bleda: tot per culpa del protagonista, Jack, que me'l follaria en plan bèstia mil vegades allí mateix en la selva, i després me'l portaria a casa a fer-li dinarets mentre ell treballa en l'hospital (perquè és metge). Jo seria el maridet eficient (per ell, sí que ho seria), i deixaria que em cuidara i em mimara... però en el llit manaria jo, eh? que ahí m'agrada portar jo la iniciativa. Seria ideal.

Aladdin Sane, o "Mira quina frikor que duc"


No es pot parlar del Ziggy Stardust i no fer-ho tot seguit de l'Aladdin Sane: és una segona part, l' altre costat, una continuació del joc d'identitats. De fet, aquest disc el va gravar en plena gira del Ziggy, el 1972 (encara que el va publicar l'any següent): mentres trobava temps entre els concerts per Estats Units, i la producció amb Mick Ronson del Transformer de Lou Reed, Bowie va publicar un nou àlbum sota unes directrius semblants a les del disc anterior. Tanmateix, hi havia diferències: encara que seguia amb els Spiders, en aquest disc el saxo i el piano del músic de jazz Mick Garson prenen el protagonisme, i factura un so més net i, per contra, menys sòlid. De fet, ara també s'hi deixen entreveure entre els temes certs tocs d'avantguardisme i, sobretot, el jazz i el soul que començaven a interessar-li (de fet, es podria dir que Aladdin Sane és el Ziggy americà). Així, les cançons més glam, com la inicial Watch that Man, Drive-In Saturday, Cracked Actor, o Jean Genie acompanyen a temes com la titular de l'àlbum, Lady Grinning Soul i The Prettiest Star, unes precioses cançons sustentades sobre cascades de piano a mig temps, o la cavaretesca, de nou, Time. En definitiva, el que estava fent Bowie era intentar seguir avançant i investigant dins la música, però encara lligat per les cohordenades del disc anterior. De fet, si he de ser sincer, a mi, les que més m'agraden són les que NO són glam, perquè les trobe massa histriòniques, massa estridents. I aquests dos adjectius també valen per a la seua imatge: ara el personatge Aladdin Sane (ja vaig explicar-ho una vegada, quan vaig donar la raó del títol d'aquest blog: pot llegir-se com està escrit, com un nom i cognoms, o es pot llegir A Lad Insane, que vol dir "un tio boig") ja no està tan definit, tan marcat: té una personalitat més abstracta, i la seua androginia i extravagància va augmentant; ara el seu maquillatge i la seua roba està basada lleugerament en el teatre Kabuki, i hi és evident la marca de la bogeria (el raig que creua la seua cara és una altra referència a la por d'acabar com el seu germà). Tanmateix, malgrat que no és un disc tan redó o unitari, com el Ziggy, serà eixa imatge, igual que la portada del disc amb eixa gota de lefa (perquè és lefa, senyors) en el pit, la que quedarà marcada en l'imaginari col·lectiu per a sempre.

Així doncs, tenim un germà menut del Ziggy, que paradoxalment tindrà menys èxit que la imatge que el sustenta...de tota manera, faltava poc per què s'acabaren els Spiders, Ziggy i Aladdin Sane (el darrer concert que van fer en el Hammersmith de Londres), però aguantaria eixe paper -i eixos cabells- dos discos més, igualment publicats un darrere de l'altre.

dilluns, de juny 12, 2006

The Rise and Fall of Ziggy Stardust and The Spiders from Mars, o "Adoreu al Mesies Leprós"



Arribem a la perla de la seua discografia: al disc més important de Bowie, un dels més importants dels 70, i un dels més importants també de la història del rock i del pop (i això no es pot discutir). I el meu preferit, evidentment.

Amb els àlbums històrics és difícil esbrinar fins a quin punt són causa o conseqüència del moviment del qual és símbol, o de l'època, fins i tot. Per això, no és fàcil de dir si el Ziggy va inventar el glam, li va donar rellevància només, o simplement és un producte del seu temps. Igualment, en mi, potser no és la causa de moltes coses (la purpurina ja l'havia descobert amb Brian Eno i la pel·lícula Velvet Goldmine, i ja tenia el Space Oddity), però sí que ha sigut el més decissiu: sense ell, el meu interés pel glam i per Bowie no haguera sigut tan llarg ni tan intens. I és normal, perquè és un disc quasi "perfecte", amb cançons genials i que, a més, s'escapa dels seus límits i és un retrat de moltes coses: uns anys, un estil, una imatge, un concepte...Perquè a més, la història de Ziggy és complexa, i per això, crec que serà l'àlbum més difícil de comentar...

Comencem pel concepte.El glam i l'androgínia ja havia despuntat per ahí (T.Rex feia poc que s'havia electritzat, i els New York Dolls ja anaven per les clavegueres vestits de putons), però és Bowie qui l'agafa i l'espenta cap a l'èxit i, sobretot, cap a una idea: ja he dit que en aquesta època, almenys, a banda de l'èxit, a Bowie li interessava la música com un mitjà d'expressió artística, conceptual. Per això, conjuga la seua recerca de la fama amb un joc teòric: es transforma en ídol, fent el paper d'un ídol (senzill, o complicat?). Agafant idees d'ací i d'allà, s'inventa un personatge, Ziggy Stardust, del qual parla en el disc i, a més, es comporta, ÉS ZIGGY STARDUST en públic. D'aquesta manera, amb aquest joc d'identitats, d'una banda posava al descobert la falàcia que deia des dels 60 que el rock era sinònim de siceritat i expressió personal (mentida que encara perdura, no sols en la música, sinó en totes les arts). De l'altra, i encara més important, era un model a seguir per a aquells que se sentien "diferents", foren gais o no: Bowie,a través de Ziggy, i eixe aspecte andrògin, espacial (i que comença fitant en certa manera amb el punk, però que progressivament va fent-se més histriònic i femení), defenia l'expressió personal, el dret a l'extravagància (acabaven d'eixir dels 60).

Això era el costat concetpual; ara, el musical. Tot el que he dit abans no és de bades, i té a veure directament amb el disc: Bowie pretén contar la història d'un mesies vingut de l'espai per a salvar el jovent amb el rock'n'roll, i que acaba sent devorat pel seu propi èxit. Aquesta història no era tan boja, perquè es basa en el cas vertader d'un cantant de rock que va acabar els seus dies creient-se Jesús: un cas més dels efectes secundaris de la fama...
Així doncs, aquest és un disc de rock: de jugar a ser cantant de rock. I ho aconsegueix. Primer, li dóna nom a la banda de músics que portava, amb el gran Mick Ronson al seu costat (falla, això sí, Tony Visconti, que estava massa ocupat amb Marc Bolan): The Spiders From Mars. Després, graba onze cançons que publica en juny de 1972, que són una meravella una per una, i que totes juntes li dónen sentit al conjunt; tenen un so cru, immeditat, velvetià. Res a vore amb The Man Who Sold the World: ací el rock és només per a convéncer.

El disc es divideix en dues parts: en la primera, es presenta l'entorn, la idea i, en la segona, entra ja a parlar-nos de Ziggy. Així, el disc comença, amb Five Years, amb una bateria que surt del no res, per tal de mostrar-nos un present apoclíptic i deshumanitzat: a mi encara, i mira que l'he sentit voltes, m'impressionen els crits finals d'angoixa. I tal i com apareix, la bateria s'esfuma per donar pas a Soul Love, un mig temps calentet que podria haver entrat en el disc anterior. Després, una altra meravella: Moonage Daydream, la cançó que va ser el principi de la Ziggymania...si haguera de triar una, només una del disc...potser agafaria aquesta. I'm an alligator, I'm a mama-papa coming for you...I'm a space invader, I'll be a rock'n'rolling bitch for you i ja està resumit el disc, tant en la lletra com en la música: Bowie desbarra en la veu, i Mick Ronson demostra que es poden fer solos de guitarra que no semblen que són solos (jo crec que és un dels pocs que suporte, sobretot per eixe aire espacial que té). La següent anava destinada a ser una crida també a la joventut, ara sota una forma més pop: Starman és un single incontestable on reflexa eixe moment, tan conegut pels adolescents de l'Angleterra de l'època, en què un sent per la radio alguna cançó que et fa canviar, que et fa vore't diferent dels teus pares retrògrads (Don't tell your poppa or he'll get us locked up in fright. There's a Starman waiting in the sky, he'd like to come and meet us, but he thinks he'd blow our minds). Per últim, It ain't easy, una versió de Ron Davies, que parla de l'oscil·lació de la fama, i entrem ja en el món Ziggy: Lady Stardust és una balada verinosa (basada, segons diuen, en Marc Bolan) sobre el magnetisme -masculí i femení- de l'estrella de rock, i alhora de la seua soledat dalt de l'escenari. Les següents, Star, Hang on to yourself, i Ziggy stardust (on Ziggy acaba sent devorat pels propis fans), segueixen explorant el personatge, ara des de tres singles de rock immediat, però són les dues darreres les que més èxit tenen: riffs inconfusibles, i actitud provocativa i quasi eròtica (eixos gemecs...): tant una com l'altra servien, per raons òbvies, per obrir els concerts de la gira. Per últim, queden Sufraggette City, on torna a parlar de societats distòpiques, i que és un exemple del rock vitamínic que va patentar (la primera, en realitat, diva del glam) Little Richard i, oh! finalment, l'anticlimax perfecte: Rock'n'roll Suicide. Evidentment, aquesta era la cançó amb la qual acabava els concerts: els versos final, amb Bowie sobreactuant en el seu paper mesiànic, i cridant Your not alone, gimme your hands, 'cause your beautiful! deixaven a eixos adolescents que se sentien apartats de la resta amb les bragues i braguetes fetes aigüeta. El darrer segon, una corda de cello que clou el disc, i s'acaba un dels àlbums que més vegades he escoltat (de moment, és l'únic que no m'ha calgut posar per a escriure, perquè me'l se de memòria).

Ara bé, que és un disc magnífic ja se sap però, quines conseqüències va tindre? Doncs en principi, l'èxit massiu, i una gira de quasi un any per mig món; la consolidació del glam rock (no és glam pop), i la coronació de Bowie com a reina d'aquest moviment forever and ever; també, el cabreig de Marc Bolan, de T.Rex, que veia que li furtava en dos minuts el seu moment de glòria en un estil que ell considerava -amb molta raó- que havia inventat; la imatge de Ziggy com una de les icones dels 70; un exemple per als gais i altres rarets de l'època, i sobretot, una eixida a l'ensopiment musical de l'època; també, que els cabells de Ziggy foren copiats per molts i, sobretot, moltes; i, en el seu cas, que el joc de ser un ídol del rock acabara sent massa seriós, i que el personatge acabara menjant-se la persona: Bowie acabaria devorat per la fama i per les drogues. De moment, però, la primera conseqüència fou un següent disc que no tardaria gens en arribar.

Nota: aquesta entrada és desmesurada, ja ho se; però ben bé que s'ho mereix aquest disc. Tanmateix, no ho he dit tot: ací hi ha una pàgina on sí que ho explica quasi tot i on, a més, hi ha una extensíssima galeria i estudi dels modelets que portava (jo no he volgut estendre'm en això perquè era ja excessiu, però jo m'he passat hores mirant eixes fotos). També, es pot vore el directe Ziggy Stardust. The Motion Picture, on D. A. Pennebaker, retrata el concert de juliol de 1973 on Bowie/Ziggy anuncia, abans de cantar Rock'n'roll Suicide, que és el darrer que farà mai, per a desesperació del públic. És ideal per a fer-te una idea de com era una actuació d'eixa gira; impressionants Bowie, les cançons, Mick Ronson, els canvis de vestuari i, sobretot, els fans. Uf!

Ah! Se m'oblidava: com diu en el mateix àlbum, aquest disc s'ha d'escoltar al màxim volum.

diumenge, de juny 11, 2006

Hunky Dory, o "Açò és pop, xiquets"


Com vaig dir l'altre dia, el disc The Man Who Sold the World no va tindre l'èxit esperat, així que el senyor Bowie es va replantejar la seua estratègia per tal d'arribar a la primera fila de les llistes. Primer de tot, va decidir fer un disc de POP, fàcil, accesible, on combina cançons aparentment inòqües amb perles genials, i amb el mateix equip de l'àlbum anterior (encara que ací la bruta guitarra de Mick Ronson es relega a favor de la claredat del piano).
Les coses anaven a canviar, xiquets, i és el primer que diu només comença el disc, amb eixe piano i saxo que surten del no res, en la juganera i efectiva Changes, un dels seus clàssics. A partir d'ahí se succeeixen diversos estils que fan del disc un caleidoscopi de formats pop: l'himne filogay Oh! You Pretty Things, les "tontes" i cavaretesques Kooks (dedicada al seu fill, acabat de néixer, Zowie) i "Fill your Heart"; les que encara bevien del folk del primer disc, com Quicksand (amb una lletra obscura i perversa, per on es passetgen la Garbo, Churchill o Aleister Cromwell, un ocultista de principis de segle), o Bewlay Brothers, una de les millors del disc, i basat en la relació amb el seu germà boig; també, hi deixa lloc per a l'homenatge a dos dels seu ídols: Dylan (en la, obviament, dylanesca Song for Bob Dylan) i a Andy Warhol. Finalment, resten la cançó-monument Life on Mars? (incommensurable), i la que anuncia el següent pas a seguir, Queen Bitch. En general, sembla que hi manca homogeneïtat el disc, però el caràcter i el piano que segueix totes les cançons li atorguen una personalitat pròpia. I, evidentment, juntes o separades, ací estan unes quantes de les meves cançons preferides d'ell.

Tanmateix, ningú li va fer massa cas en un principi a aquest àlbum, sobretot perquè el mateix Bowie no els va deixar, ni els va donar temps tan sols: uns escassos mesos després , ja al 1972, s'havia tallat els cabells, se'ls havia tenyit de roig, i apareixia en una roda de premsa amb un mono verd apretat i plataformes per a anunciar un nou disc, i proclamar, malgrat que estava casat i tenia un fill, que era gay. Havia nascut Ziggy Stardust. Oh!

dissabte, de juny 10, 2006

The Man Who Sold The World, o "No, eixa cançó no era de Nirvana"


El segon àlbum de Bowie és, potser, un dels més difícils. Publicat el 1970, és un disc de, podriem dir-ne, folk-hard-rock, amb producció de Tony Visconti, i on apareixen ja els Spiders From Mars quasi en la seva totalitat. I això és nota: la guitarra paranoide de Mick Ronson acompanya a un Bowie també al·lucinat, amb la veu aguda que el caracteritzarà durant aquesta època, en unes cançons gens amables, però on el so de "banda de rock" ja està assentada; no de bades, era fan de Iggy and The Stooges, i un dels pocs que coneixia The Velvet Underground. El dics comença, de fet, amb un tema de huit minuts, The With of a Circle, on narra un malson psicoanalític, seguit de All the Madmen o, més endavant, The Savior Machine, The Man Who Sold the World i The Supermen. En aquestes cançons Bowie explora temes com la bogeria, l'autoconsciència, l'esquizofrènia (el seu germa ho era, d'esquizofrènic: ell sempre va tindre por d'acabar com ell) i, oh! la teoria del superhome de Nietzsche. Efectivament, en les darreres cançons esmentades apareixen, de manera subtil o evident, els temes de la soledat i rebel·lia del Creador, de la dependència de les seues criatures, o dels Superhòmens, amb un llenguatge també apocalíptic i èpic.

Podria dir-se que aquest disc és una continuació de l'Space Oddity, però amb format de rock fibrós i paranòic, i deixant ja enrera les despulles del Flower Power. Ja dic que no és un disc fàcil, i llevat de, potser, la cançó Black Country Rock, i la que dóna títol a l'álbum, no hi ha cap single potencial. A mi és dels que menys m'agraden, potser per eixa aridesa i eixos versos que lliguen amb la bogeria. Tanmateix, sí que m'agrada com anava en eixa època: eixe man's dress de laportada m'encanta...

Nota: com que eixe disc no va tindre l'èxit que esperava, va canviar una mica l'estratègia...i compte, que ja arriba la mascletà.

divendres, de juny 09, 2006

Space Oddity, o "Quin tio més raro!"

Aquest es podria considerar el primer disc de Bowie (i un dels que més m'agraden), encara que ja portava anys tocant en grupets de pop típicament britànics, i havia publicat algun single dins de l'òrbita de la psicodèlia del Swinging London (Beatles, els Pink Floyd de Syd Barret), com la brillant The Laughing Gnome. Es va publicar originalment l'any 69 , però és amb la reedició de l'any 72, gràcies a l'èxit del Ziggy, i ja sota el nom d'Space Oddity i produït per Tony Visconty (sí sí, el del nou de Morrissey, i que té molt a dir sobre la carrera de Bowie i T. Rex), que té l'èxit que es mereix. Bowie en aquests anys havia estat fascinat, com ja he dit, pel Swinging London, però també per Bob Dylan, Jaques Brel (eixa manera dramàtica de cantar és molt breliana) i pel desencant posthippie; així com per l'era espacial i 2001: A Space Oddissey.

Per a mi, doncs, és un disc totalment digne que, encara que segueix massa fidelment les modes folks d'eixos anys, se'n surt facilment en algunes cançons, gràcies al seu mesianisme i la psicodèlia que desprén la música, i ofereix en conjunt molt bones cançons. A més, demostra ja des del principi que les seues lletres tenen un interés més enllà de l'amor adolescent, sinó que s'endinsen (massa temeràriament, potser) en terrenys com l'existencialisme, la religiositat, i la creació de mitologies: nyas, cabàs.
Space Odditty: Una de les millors cançons de Bowie, i la primera que va tindre èxit. Una cançó feta per a guitarra acústica, però enrarida amb "efectes espacials": parla d'un astronauta, Major Tom, que es queda flotant en l'espai. Preciosa (ací es pot vore en una actuació, i com es presentava en eixa època: amb un aspecte tímid i efèbic, amb la melena de rínxols, i vestit amb una camisa pseudohippie)
Unwashed and somewhat slightly dazed: La més dylaniana en el sentit estricte de la paraula: guitarra, harmònica i lletra extranya, i molta força.
Letter to Hermione: Preciosa cançó d'amor dedicada a la seva exnòvia, quan estudiava mim i dansa.
Cygnet Committee: Una de les meues preferides del disc: nou minuts de mesianisme desbaratat sobre Déu i la humanitat (o almenys, és el que jo interprete: avise ja que les lletres de Bowie, en general, són raretes): té versos molt impresionants, però jo em quede amb el crescendo interminable fins arribar a la sèrie "I want to believe! We want to live! I want to live! Live! Live!Live!!"
Wild-eyed Boy from Freecloud: Una de les seues clàssiques, també, i on es pot vore ja un dels temes més habituals de Bowie: la gent "rara", els desclassats, els que no encaixen, els repudiats, amb eixe caràcter "transcendent" que sabia impossar i on inventa una mena de mite sobre el protagonista. També, preciosa.
Memory of a Free Festival: La preferida de Neuetes, i la més hippie de totes.

A mi, encara que no és el més representatiu d'ell, evidentment, sempre me l'acabe posant, perquè m'encanta eixe toc pedant, i transcendent, que deia d'algunes cançons...jo sempre el reivindicaré. "Grand control to Major Tom..."

Discografia de David Bowie: breu introducció

Si haguera d'anomenar un mite, hauria de dir, encara que em dolga per la resta, David Bowie. És l'artista que més temps m'ha consumit pensant en ell, i és el que més m'ha fascinat durant tant de temps; de fet, encara em pertorba i em sorprén. Per això, des que vaig començar açò dels blogs, que m'he hagut d'aguantar la tempació de fer el que vaig a fer hui. I bé, ací comença la sèrie "Anem a comentar els discos de David Bowie que tinc un per un, si no em canse abans, clar". Serà llarg, i dur, ho se, però vull fer-ho, i vull vore si puc dir TOT el que vull, i que no em quede massa acadèmic (això se que serà el més difícil, però bé). Abans, però, caldrà una xicoteta introducció d'aquest personatge cabdal de la música en els anys 70 i 80.

Primer de tot, per què és important? i, sobretot, i per a mi, per què m'agrada? És evident que no és un geni, ni va inventar res, per molt que diguen: ni el folk psicodèlic, ni el rock dur, ni el glam, ni el soul, ni la música electrònica, als anys 70, ni el post punk (o millor; més adequat al seu estil, la new wave) als 80, ni la música disco...i molt menys encara, la música industrial i gòtica als 90. Tanmateix, fins l'any 80 com a mínim, va practicar tots eixos estils, i ho va fer de manera notable. No fou un creador, doncs, però sí fou -i és, encara, de fet- un home molt intel·ligent, molt despert músicalment, i amb molt de talent: un "curiós de la música", i amb això ja n'hi ha prou. A més, no es pot obviar la vessant conceptual i estètica de la seua carrera: a cada disc, nou aspecte, nou personatge, i nova actitud; ell entenia la música pop com un art, com una forma de "mentida", de creació: de sempre que ha dominat la imatge, el poder i el magnetisme que provoca (a mi m'encanta passar-me hores mirant fotos i videos d'ell: la roba, els cabells, l'actitud..tot) . Així doncs, si ho juntem tot, tindrem la típica frase del Bowie camaleó que es reinventa a cada disc. Almenys, fins als 80: a partir d'eixe any, el Bowie despert, intel·ligent i curiós que a més té èxit, passa a ser el Bowie que busca el rendiment econòmic, i que abarata (millor dit: l'ofega en el fang) la seua obra i que desconcerta als seus fans, no pel gir que puga fer a cada disc, sinó per la mediocritat del seus nou àlbums. De fet, a partir d'ahí, i paradoxalment, serà quan vaja perdent adeptes i s'anirà quedant enrera musicalment, fins a despropòsits com el projecte Tin Machine, o la trilogia dels 90 seguint els pasos de la música industrial. Una pena.

Però, en fi; sempre queda l'època daurada dels 70, on Bowie, en una estat d'hipercreativitat (14 àlbums d'estudi en 10 anys), va fer de cada disc una troballa, i diferent un de l'altre. Per això, repetisc, m'agrada (i aquest ja és un argument personal): perquè em fascina la seua imatge, els seus canvis, les seues contradiccions, la seua voluntat de juntar pretensió i accesibilitat i perquè, i sobretot, el seu món és el pop, i té moltes, moltíssimes cançons brillants.

Ah, se m'oblidava: parlant del Bowie d'ara, i del d'abans, ací teniu un exemple de com és pot embrutar la carrera d'un mateix per diners (o tindre mooooolt de sentint de l'humor sobre un mateix); i de pas, estrene jo també la moda dels youtubes. Au, un altre dia, el primer disc.


dimecres, de juny 07, 2006

Què guai, sóc Ziggy!


Which Bowie are you?

Des de que tinc la caixa de Sound+Vision, que m'ha revingut la bowiemania, i no pare d'escoltar-lo a tothora. He trobat açò, i no he pogut evitar-ho: m'ha eixit el que més m'agrada (i, per cert, avise: des de fa molt de temps que tinc la temptació de fer un repàs a tots els seus discos...)

dimarts, de juny 06, 2006

Grààààcies!

Açò és el que m'han (m'heu) regalat:

-Unes ulleres de sol, que ja em feien falta; ara ja no aniré per ahí amb cara de mala llet per culpa del sol.
-Historias del bar, un còmic de Muñoz y Sampayo que m'he començat a llegir (ja he dit que en exàmens el que més m'agrada fer és llegir còmics, per a desambafar-me de les literatures, dels OD i de Jaume I). De moment, té molt bona pinta: em pertorben eixos dibuixos torturats i angulosos, i eixos personatges de série negra. O siga, que m'agrada prou.
-La caixa Sound + Vision, una caixa de luxe i d'allò més fina sobre el meu mite, on hi ha tots el seus èxits, però en versions desconegudes, directes i inèdits de totes les èpoques: en eixe moment els meus esfínters es van soltar de vore allò davant meu.
-
Unes espardenyes de careta marrons, però no estan en la foto perquè les tinc a Gandia. Pel número de sabata, més que res. xD.
-Un banyador anys 50 superxulo, i superhomo, que ressalta el meu cul (la part del meu cos que més m'agrada). Quan me'l pose, parec una de les meues fantasies Beefcake del gran Bob Mizer.

Només m'ha fallat la Divina Providència, que m'havia de regalar: o un home, o els crèdits que em falten, però bé, seguiré esperant...

Em fan por

Amb el tema del terrorisme, l'actitud del PP sempre m'ha fet angúnia i m'ha causat repulsió. Però des de l'alto el foc, i cada dia que passa més encara, a banda em fan POR.