dimecres, de juny 21, 2006

Lodger, o "No se on collons anar"


Arribem al final de la trilogia berlinessa: el 1979, després de la gira d'Stage, Bowie torna a deixar la producció totalment en mans de Visconti, i Eno ara només figura com a músic de sessió (a banda, per a ser exactes, aquest disc no va ser grabat en Berlín, sinó en Suïssa); tanmateix, es considera part de la trilogia perquè participa encara d'un so i una actitud semblants... Aquest, ho he de reconéixer, és el disc de Bowie, a banda del Pin Ups, que menys he escoltat. I no ho entenc, tampoc, perquè se suposa que és el més accessible de tots tres. Efectivament, ara, malgrat que encara utilitza els trucs i les premisses de la música "avanguardista" i experimental dels dos darrers àlbums, ara aquests estan encaminats diractament al pop. Ací hi ha només cançons, i no hi ha parts instrumentals. Això sí, com ja he dit, no deixa de banda les dissonàncies i les estructures quebrades del pop del Bowie en eixa època: podriem dir que és el disc que uniria Bowie amb els Talking Heads postpunks. Però..llevat de dos o tres cançons, no arriben a emocionar-me d'una manera o altra: malgrat la sorpresa, i la troballa esparsa, els temes no em diuen gran cosa. I de fet, sembla que a ningú li va acabar d'apanyar: ni el públic, ni el mateix Bowie, li van fer massa cas. Però bé, les cançons, de nou, estan molt bé, i tracten un tema encara d'actualitat: la "deslocalització", el sentiment d'apàtrida en aquest segle però vist des d'un punt de vista personal i emocional (Lodger vol dir "hoste", com reflexa la seua portada).

Les més destacables són Fantastic Voyage, amb el mateix carècter èpic que "Heroes"; African Night Flight, una canço desestructurada, amb pregàries en suahili incloses. A banda, evidentment, els hits: DJ, on torna al tema de la solitud i el tedi vital amb una cançó realment efectiva, i molt de l'epoca; Boys Keep Swinging, un tema irònic i absolutament pop que podria estar al costat de Oh! You Pretty Things, o All the Young Dudes, del Hunky Dory (què lluny pareix ja eixe disc, eh?), on tornen a aparéixer les guitarres espacials d'Eno (ací hi ha una actuació de Bowie, junt a Klaus Nomi cantant eixa i TV15...en fi; sense paraules: incomprensible tot), i la més seriosa i metafísica Look Back in Anger, amb una melodia que recorda molt al tren histèric de Station to Station.

Acabem: aquest disc ja he dit que no va tindre massa -gens, diria jo, llevat de Boys Keep Swinging i DJ- èxit, però com a mínim tanca una etapa dignament: el pròxim disc...l'últim! El seu cant del cigne particular qualitativament parlant, però un cant del cigne molt, molt digne.

1 comentari:

lapuça ha dit...

LODGER és una pura meravella: màgic, amb misteri, incomprès per tutti quanti, fins i tot pel mateix Bowie, que no n'ha parlat mai bé (per què?, només ell ho deu saber). 'Fantastic voyage' no la veig èpica de cap manera, i per això no la posaria al costat de 'Heroes' (jo la veig lírica). Ostres, et descuides el tema que tanca el disc, i que per a mi és el millor de tots: visca RED MONEY!!!