Space Oddity, o "Quin tio més raro!"

Aquest es podria considerar el primer disc de Bowie (i un dels que més m'agraden), encara que ja portava anys tocant en grupets de pop típicament britànics, i havia publicat algun single dins de l'òrbita de la psicodèlia del Swinging London (Beatles, els Pink Floyd de Syd Barret), com la brillant The Laughing Gnome. Es va publicar originalment l'any 69 , però és amb la reedició de l'any 72, gràcies a l'èxit del Ziggy, i ja sota el nom d'Space Oddity i produït per Tony Visconty (sí sí, el del nou de Morrissey, i que té molt a dir sobre la carrera de Bowie i T. Rex), que té l'èxit que es mereix. Bowie en aquests anys havia estat fascinat, com ja he dit, pel Swinging London, però també per Bob Dylan, Jaques Brel (eixa manera dramàtica de cantar és molt breliana) i pel desencant posthippie; així com per l'era espacial i 2001: A Space Oddissey.

Per a mi, doncs, és un disc totalment digne que, encara que segueix massa fidelment les modes folks d'eixos anys, se'n surt facilment en algunes cançons, gràcies al seu mesianisme i la psicodèlia que desprén la música, i ofereix en conjunt molt bones cançons. A més, demostra ja des del principi que les seues lletres tenen un interés més enllà de l'amor adolescent, sinó que s'endinsen (massa temeràriament, potser) en terrenys com l'existencialisme, la religiositat, i la creació de mitologies: nyas, cabàs.
Space Odditty: Una de les millors cançons de Bowie, i la primera que va tindre èxit. Una cançó feta per a guitarra acústica, però enrarida amb "efectes espacials": parla d'un astronauta, Major Tom, que es queda flotant en l'espai. Preciosa (ací es pot vore en una actuació, i com es presentava en eixa època: amb un aspecte tímid i efèbic, amb la melena de rínxols, i vestit amb una camisa pseudohippie)
Unwashed and somewhat slightly dazed: La més dylaniana en el sentit estricte de la paraula: guitarra, harmònica i lletra extranya, i molta força.
Letter to Hermione: Preciosa cançó d'amor dedicada a la seva exnòvia, quan estudiava mim i dansa.
Cygnet Committee: Una de les meues preferides del disc: nou minuts de mesianisme desbaratat sobre Déu i la humanitat (o almenys, és el que jo interprete: avise ja que les lletres de Bowie, en general, són raretes): té versos molt impresionants, però jo em quede amb el crescendo interminable fins arribar a la sèrie "I want to believe! We want to live! I want to live! Live! Live!Live!!"
Wild-eyed Boy from Freecloud: Una de les seues clàssiques, també, i on es pot vore ja un dels temes més habituals de Bowie: la gent "rara", els desclassats, els que no encaixen, els repudiats, amb eixe caràcter "transcendent" que sabia impossar i on inventa una mena de mite sobre el protagonista. També, preciosa.
Memory of a Free Festival: La preferida de Neuetes, i la més hippie de totes.

A mi, encara que no és el més representatiu d'ell, evidentment, sempre me l'acabe posant, perquè m'encanta eixe toc pedant, i transcendent, que deia d'algunes cançons...jo sempre el reivindicaré. "Grand control to Major Tom..."