dilluns, de novembre 28, 2005

Cita cèlebre

"De vegades cal concedir-se uns quants minuts de fama per a un mateix"

Aladinsane, 2005 d.C.

dissabte, de novembre 26, 2005

La Passion de Jeanne D'Arc

Em fa ràbia no poder parlar com voldria d'aquesta pel·lícula, però no sóc capaç de trobar-hi les paraules justes per poder expressar tot el que vaig sentir vegent-la...i pense que remetre sols als aspectes tècnics o fílmics és absurd. Sí, és una obra mestra del cine, dirigida per Dreyer el 1927, tracta el procés judicial a aquesta "heroïna", i es considera la millor pel·lícula sobre Joana D'Arc. També es pot dir que ja sabem d'on trau Lars Von Trier eixes protagonistes per a les seves pel·lícules...però a mi el que m'interessa, i em frustra no poder explicar-ho, és el que jo vaig sentir mirant eixe rostre de xiqueta superada pels fets, lluny de la imatge hagiogràfica de santa guerrera, que no sap ben bé de què se li acusa; que té por dels homes d'esglèsia que l'enganyen i que la volen condemnar, que se sent sola...però que confia cegament -de manera infantil- en la seva veritat, la atorgada per Déu. Eixos primers plans, insistents en el cas de Joana, eixa interpretació, eixe verisme quasi pornogràfic en algunes imatges, eixa austeritat en els decorats (el blanc!) i la càmera...ella, ella, ella, el seu rostre.

No se, no puc explicar-ho: només se que em va agafar del pit, i vaig plorar per dins, i quasi per fora. Quelcom emocional i primari i, si jo fos cursi i creient, diria que espiritual.

dimarts, de novembre 22, 2005

!!!!!! (II)

He trobat el diari de grabació del productor del NOU DISC DE MORRISSEY!!!, Tony Visconti. Qui no ho sàpiga, aquest senyor -o mite- és el productor dels millors discos de T. Rex i Bowie, inclosos The Slider, el Ziggy i Scary Monsters,tres dels meus preferits d'ells. Imagineu-se com estic...si fem cas de Morrissey, el disc serà "molt bonic" (cosa que en ell pot ser molt empalagós), però si confiem en el productor, pot ser tot un disc de rock vitamínic...ai mare! quins nervis!
En fi, a qui ens agrada patir esperant i esperant, i alimentant-nos de pesigets de notícies i avanços, fins el 2006 que eixirà Ringleader of the Tormentors, ací tenim un bon instrument de tortura, -amb sorpreses incloses, com descobrir que hi col·laborarà en el disc Ennio Morricone. :)

dilluns, de novembre 21, 2005

Què bé, quan estem tots.

Un missatge a les tres forasteres que celebraven l'aniversari el dissabte passat, i a la meva napolitana de xocolata, que feia anys el dijous passat: Mareta, Xeli, Neus...el meu calendari es divideix entre el temps que esteu fora, i els dies que torneu: eixos van marcats en roig de festa.

"La vida és..."

Una gran part de la meva vida la dedique a contradir amb fets (més tard o més prompte) les meves pròpies paraules. I la veritat és que no se si això és dolent o no.

divendres, de novembre 18, 2005

La bellesa anant de la mà de la mentira

Ahir vaig tornar a veure una de les pel·lícules que més m'han marcat en la meva vida: Velvet Goldmine...la vaig veure als catorze anys, quan era un púber introvertit que ja començava a assumir -d'una puta vegada- que era i anava a ser un mariquita. Així doncs, veure tota eixa purpurina i divisme, per a un xiquet que tenia alguns problemes de relació amb la gent, fou tot un descobriment: no vol dir que des d'aleshores jo anés amb rímel i sombra d'ulls a l'institut (això seria l'últim que hauria fet en eixa època!!), però em va obrir al món del glam, i fou bastant alliberador per a mi, ves per on. Sense saber ben bé com d'important havia sigut Bowie, o Brian Eno, em vaig comprar la banda sonora (brutal: Baby's on Fire fou, de fet, la primera cançó glam que vaig sentir i em va captivar. A més, hi col·labora gent com Michael Stipe, Radiohead, Sonic Youth, Bernard Buttler de Suede...); i des d'aleshores sempre m'ha acompanyat de tant en tant...A banda, els actors protagonistes, Jonathan Rhys-Meyer (Brian Slade, el protagonista) i Ewan McGregor (fent d'alter ego d'Iggy Pop), estaven superbons i em posaven supercalent!

Però jo volia parlar de la pel·li: conta la història de la pujada a la fama i posterior caiguda d'un rei del glam fictici, però que es pot identificar fàcilment amb la carrera de Bowie, en l'època del Ziggy, i del seu amic -en la pel·lícula amant- Iggy Pop. En principi, la pel·li havia de ser un biopic de Bowie però, arran de la seva negativa a que s'utilitzés la seva imatge -no en queda massa ben parat en la pel·li, i ell diu que no es va gitar mai amb l'Iggy-, el seu director, Todd Hayness (Poison, un clàssic del cine queer dels noranta, Safe, o Far From Heaven) va redirigir el guió i va quedar com tot un exercici formal i teòric del glam (o, almenys, del que n'ha quedat). De fet, tota la pel·li està construida de manera mítica, llegendària, començant pel primer tèoric del glam, ("de la bellesa anant de la mà de la mentira"), segons Hayness, Oscar Wilde (els diàlegs estan farcits de frases de Wilde): quan comença la pel·li, un OVNI que deixa a Wilde en la Terra i, tot seguit, apareix un Wilde de deu anys que, quan li pregunten què vol ser de major, respon "estrella del pop".
Bàsicament, el glam diu que el rock és una farsa, una màscara com qualsevol altra (allò de la sinceritat i visceralitat del rock és mentira, doncs), com la de qualsevol persona. Tanmateix, com es diu en la pel·li, només amb una disfressa es pot ser un mateix: així doncs, els artistes del glam decidien que ells anaven a posar al descobert eixa mentira, i a posar-se la màscara més glamurosa del món.
En definitiva, qui vulga saber què fou aquesta corrent -que després es va convertir en una moda, i es va pervertir- ja sap on ha d'acudir. A més, com ja he dit, encara que siga ficció, la pel·li està farcida de referències a fets, persones, personatges reals (sobretot, com ja he dit, la carrera de Bowie: amb els seus canvis de imatge, la roda de premsa on va dir que era bisexual, el disc del Ziggy, les drogues...) la qual cosa la fa encara més divertida si cap.

Ai...l'adolescència!!

dimecres, de novembre 16, 2005

!!!!!!!!!

dimecres, de novembre 09, 2005

The filthiest person alive

L'altre dia vaig veure, per fi! una de les pel·lícules més amorals, perverses i transgressores del segle XX: Pink Flamingos, de John Waters, protagonitzada per la fantàstica Divine, en el paper de la "persona més repulsiva del món". Brutal. La pel·lícula més heavy i més trash que he vist mai, i amb les imatges més fortes i desagradables, totes a ritme del rock de finals dels 50: no vaig a desvelar-ne cap, però tan sols diré que l' "escena del gos", mundialment famosa, no és, ni de bon tros, la més desagradable...

La pel·li, estrenada el 1972, conta la història de Divine, que és retada per una parella que pretén usurpar-li el títol, tan estimat per ella, de "la persona més repulsiva en vida"; per això s'han dedicat a fer les mil perversions i crims. Però ningú supera a Divine i a la seva colla (una mare obsesionada amb menjar ous, una "amiga" que viu amb ells, i el seu estimat fill pervertit). Impagable el discurs polític on explica el seu "programa": sí a l'assassinat en primer grau! sí al canibalisme!

En fí, com diu John Waters de la seva obra, una bomba fílmica no apta per a estómacs delicats, però que a mi m'ha fascinat. Tant, que crec que vull lluitar pel títol...

PD: Ja m'he l'he gravada, i ara vaig a per la resta de les pel·lícules.

dimarts, de novembre 08, 2005

Per a Ewok ;)

Ja et vaig dir que el meu "interés" per HEMAN ja venia de lluny...aquesta foto està feta quan tenia cinc anys, quan vivíem en la Gomera, en uns Carnestoltes. Com es pot veure, ja era molt mono, però també he millorat molt amb el temps.
La del meu costat amb cara d'acollonà és la meva germana.

dilluns, de novembre 07, 2005

LA RÉVOLUTION NE SERA PAS TÉLÉVISÉE

Les "revoltes" i "revolucions" que defensem nosaltres (l'estrella i les quatre barres -el socialisme o qualsevol cosa que se li assemble, l'ecologia, la llibertat dels pobles oprimits...o, més a prop, la defensa del territori, de la llengua, de la nostra història, del paisatge...) són fastigosament petitburgeses: el dia que els vertaderament desclassats, necessitats, oprimits i desesperats es revolten, ens caguem damunt i arrenquem a córrer; no em digueu que no.
I si no, imagineu que el barri de Natzaret ix al carrer a reclamar-nos responsabilitats. O millor, mireu París aquests dies: no en tenim la mateixa imatge que el Maig del 68, i no és pel blanc i negre de les fotos, sinó perquè llavors eren estudiants rics, de la Sorbone (quins slogans més poètics i insípids!), i ara són immigrants "de color" (dir "negres" queda políticament incorrecte, no?).