dimarts, de desembre 27, 2005

Coses que se'm passen pel cap

Que estava jo pensant que celebrar per 2005a vegada el naixement d'algú ja cansa, no?

And when I'm sad...

I slide

dilluns, de desembre 26, 2005

Examen d'autoconsciència

Ara que s'acaba l'any, he repassat una mica el meu bloc, i encara no he resolt els meus dubtes sobre aquest "el-que-siga-de-diari-interactiu".

En primer lloc, encara em resulta difícil restringir ben bé el que és l'àmbit privat de l'àmbit públic. El que vull que el món sàpiga i el que no m'abelleix contar...o millor dit, el que jo considere que puc publicar, perquè jo tinc un gran pudor amb la meva privacitat. És a dir, els meus problemes, els meus traumes, els meus conflictes personals, i els conflictes amb la gent que m'envolta, no considere que siguen adequats com a material de "pornografia sentimental" (sobretot perquè, sigam sincers, açò només ho llegeixen persones que jo conec, i em resulta bizarre parlar de temes personals com si la cosa no anés amb mi). Em queden temes, diríem, externs a la meva persona; però no m'agradaria que el meu bloc es limités a comentar i criticar discos, llibres i pel·lícules (que, a banda, em queden sempre massa pedants, no se per què), ni fer humor -què sa que n'és, quan te'l trobes- amb la paraula escrita. I molt menys, fer ficció o poesia: sóc massa pudorós, també per a eixes coses. Així doncs, tot açò que apareix ací no és un reflex de la meva persona: no és una mentira, però és pecat per omisió. Trie allò que conte, i ho faig el més asèptic que puc (encara que de vegades no ho aconseguesc, i llavors em pose violent).

Tal volta, pense jo, el problema que tinc amb la dietarística on-line (aquest és un terme que m'acabe d'inventar) és que una de els seves funcions és la capacitat d'anar d'allò particular a allò universal: de comentar el café amb llet que t'has pres al matí de manera que es puga extraure una idea a partir d'ella. O també, ser capaç d'actuar analògicament, fent funcionar la nostra ment simbòlica: una foto, la frase d'un escriptor cèlebre, i treure'n una experiència intel·lectual i poètica alhora. Si no, no hi veig la seva justificació. I jo no sóc capaç, o no m'atrevisc a probar-ho (covard).

No se, ja dic que encara no se per què escric ací, i escric açò, però ho seguiré fent, supose.

No se.

dijous, de desembre 22, 2005

Un disc i una teoria

No se per què, però ja feia temps que no trobava cap disc ni grup nou que m'emocionés mínimament. Un dels pocs que ho han aconseguit és el nou disc d'un grup que és també la darrera sensació de la temporada: Picaresque, de The Decemberists. El seu disc (i els anteriors també, però els he sentit menys) és una mescla de folk èpic i moments orquestrats -i ja se sap que jo tinc deferència pel pop èpic i amb cordes-, però, i ací rau la curiositat, sempre amb un toc vodevilesc i com de segle XIX: tenen cançons de mariners, de soldats, d'amors portuaris...la primera cançó parla de la comitiva d'un infanta! Serien un mescla de Belle & Sebastian, REM i el David Bowie del primer disc, "Space Oddity"(de fet, la veu del cantant és igual que la de Brian Molko, de Placebo).

L'únic problema que hi trobe és, precisament, açò: jo tinc la teoria que hi ha dos tipus de grups, sobretot dins l'àmbit del revival: els que s'expressen amb un estil determinat per tal de sonar "com", "igual que...", i els que ho fan perquè sí, perquè és així, i sols així, podien sonar. Per això, Morrissey o Belle & Sebastian, o Richard Hawley (un altre descobriment.Eixe sí que és retro; sona igual que Roy Orbison o Dean Martin: preciós) són bons, i m'agraden, i tota la nova collita de post-punkeros de postal no m'emocionen gens: semblen més un exercici d'estil (no vull ser malpensat i dir que ho fan per moda), que una qüestió d'expressió personal.

Doncs bé, els Decemberists de vegades semblen del primer grup: eixes lletres amb temes totalment decimonòniques, de vegades es queden simplement en una qüestió d'estil, en un joc, més que en una expressió personal: de fet, hi ha cançons que "sonen com" B&S ("The sporting life") o hi ha una que sembla un còpia de la versió de l' "Amsterdam" de Brel que va fer Bowie (la rondalla com de Moby Dick de "The mariner's revenge song"). Tanmateix, es nota que són bons profesionals, i el seu disc per moments aconsegueix emocionar-me (la cançó "We both go down together" és preciosa, i tràgica) i ja dic que últimament açò no em passa molt sovint.

Més informació: http://www.decemberists.com/ i allmusic.com. I si voleu pegar-li una ullada a les lletres, mireu ací

Un segon en el món

Què passaria si, de repent, tota la gent es posara d'acord, i tots botaren a la vegada (no sols els xinesos), com en l'anunci?

Doncs, oh, sorpresa! no passaria res de res.

dilluns, de desembre 19, 2005

Jo espere que se'm passe prompte

No se per què, però últimament tinc poques coses a dir.

Bé, si sóc sincer, en tinc moltes, de coses a dir, però no m'abelleix fer-ho, i menys ací.

dijous, de desembre 15, 2005

Nosaltres

Bihotz arrotzetatik erbesteratuak
gorantz erortzen garenak
ahatzatu ezinez bazterrak nahasten ditugunak
itsaso azpian, batetik bestera dabilitzan zuzahiz nomadak
erraturiko habian, erroturiko xorriak
egia eta itzala beltzak ditugunak
murru batek besarkatuta bezala gaudenak
gauez bakardadeak bortxatzen gaitu ohean
elkar jaten duten arrain gritnatsuak gara
hiltzean urazalaretzen garenak
erroak haragi bizitan bezala
inori, ezeri eusten ez diogunak
egarri ez garelako eraten ez dugunak
denboraren laztanak harea egiten gaituenak
ezatez esateko beldurrez bai esaten dugunak
larritasun minez, larritasun minez
gure besarkadekin besteak itotzen ditugunak
hegoak ezkutatzen ditugunak hegan atera aurretik
larritasun minez, larritasun minez
bihotz arrotzetatik erbesteratuak

Anari, Zebra (Metak, 2005) Ací hi teniu la traducció.

Sinistre

Hui el carrer de ma casa s'ha quedat sense llum a les set de la vesprada, quan ja és de nit, però encara hi ha l'activitat frenètica de la ciutat. Jo m'he asomat al balcó, i de primeres he notat quelcom estrany, anormal, que no he identificat fins que m'he adonat del perquè. Realment, la imatge del carrer fosc, només il·luminat debilment pels carrers llunyans, les sil·luetes de les persones caminant, i els fars dels cotxes i autobusos retallant-se en la negror, ha fet, que per un moment, el meu paisatge, el meu horitzó quotidià, em semblés amenaçador i rar.

Després ha tornat la llum i una vella ha cridat "ha vuelto la luz!", i tot ha tornat a la normalitat. És curiós com Freud tenia raó, i de vegades les coses quotidianes ens apareixen desnaturalitzades i, aleshores, ens fan por.

dijous, de desembre 01, 2005