Ara que s'acaba l'any, he repassat una mica el meu bloc, i encara no he resolt els meus dubtes sobre aquest "el-que-siga-de-diari-interactiu".
En primer lloc, encara em resulta difícil restringir ben bé el que és l'àmbit privat de l'àmbit públic. El que vull que el món sàpiga i el que no m'abelleix contar...o millor dit, el que jo considere que puc publicar, perquè jo tinc un gran pudor amb la meva privacitat. És a dir, els meus problemes, els meus traumes, els meus conflictes personals, i els conflictes amb la gent que m'envolta, no considere que siguen adequats com a material de "pornografia sentimental" (sobretot perquè, sigam sincers, açò només ho llegeixen persones que jo conec, i em resulta bizarre parlar de temes personals com si la cosa no anés amb mi). Em queden temes, diríem, externs a la meva persona; però no m'agradaria que el meu bloc es limités a comentar i criticar discos, llibres i pel·lícules (que, a banda, em queden sempre massa pedants, no se per què), ni fer humor -què sa que n'és, quan te'l trobes- amb la paraula escrita. I molt menys, fer ficció o poesia: sóc massa pudorós, també per a eixes coses. Així doncs, tot açò que apareix ací no és un reflex de la meva persona: no és una mentira, però és pecat per omisió. Trie allò que conte, i ho faig el més asèptic que puc (encara que de vegades no ho aconseguesc, i llavors em pose violent).
Tal volta, pense jo, el problema que tinc amb la dietarística on-line (aquest és un terme que m'acabe d'inventar) és que una de els seves funcions és la capacitat d'anar d'allò particular a allò universal: de comentar el café amb llet que t'has pres al matí de manera que es puga extraure una idea a partir d'ella. O també, ser capaç d'actuar analògicament, fent funcionar la nostra ment simbòlica: una foto, la frase d'un escriptor cèlebre, i treure'n una experiència intel·lectual i poètica alhora. Si no, no hi veig la seva justificació. I jo no sóc capaç, o no m'atrevisc a probar-ho (covard).
No se, ja dic que encara no se per què escric ací, i escric açò, però ho seguiré fent, supose.
No se.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
qui es va inventar que el blog és un dietari???
de dietari te la forma...però el contingut??? aixó està per vore...(que li diguen a nostre sinyor Pla)
i que millor que deixar a la ment lliure en el moment de publicar un post...de posar el que et rota en el moment???
i si (auro)censures...mmmmmmmmmmm...que gran fuente de conocimiento personaaaal
el blog...la fuente del ego...
be free baibi
Molt bonica l'entrada, Eloi. En contingut i forma.
Jo també em pregunte perquè vaig decidir jugar a això dels blogs. Volia que fos un espai merament polític. De vegades, però, m'abelleix compartir amb vosaltres coses més personals, més intimes. Encara que...Allò personal no és també polític?
El blog està per a escriure el que et vinga de gust, o, si no et ve de gust, per no escriure, així que no ho penses tant i segueix, que si encara estàs ací serà per alguna cosa, no creus?
Avanti! ;-)
Anem a veure, ja se que jo puc escriure el que em vinga en gana, però sempre amb el dubte si el que vull dir és INTERESSANT O NO. Sense complexos, però amb la literatura en l'horitzó, amb el dietari com a model, siga quin siga, per això parle d' "autocensura". Millor dit, no és "autocensura", és tria de temes, perfectament lícita i necessària per fer alguna cosa mínimament decent. A més, jo mateix incomplesc aquesta "norma" quan publique xorrades...
Tot plegat, massa complicat, hehe.
Anyway, besos a tot(e)s.
eloi! aaaaaaaaaaaaaaaaaaaargggg
quina decència ni quins collons???
A mi em passa el mateix...
A més, escriure un blog és publicar i això vol dir que vols que algú et llija. Si no, una llibreteta amb pany no te la llig ningú, pots fer el que et done la gana i damunt és super cuca.
Publica un comentari a l'entrada