dijous, de juliol 28, 2005

Apocalipsi n.3

...en eixe moment (just quan dos planetes estaven a punt de xocar, i un riu estava a punt de desbordar-se i anegar mig país, i mentre una dona estava a punt de parir una bessonada de tres, quan un científic estava a punt de descobrir el remei contra l'alzheimer, i una vella estava preparant el sopar de l'home sense saber que en aquell moment estava a punt de tocar-li la loteria, i hi havia països que s'anaven a declarar la guerra i la pau, i una galàxia era absorbida per quelcom que encara no s'havia descobert, i uns quants cometes s'anaven a estavellar contra unes quantes estrelles), es va cansar d'aquesta història, va tancar el llibre i el va llençar a la paperera.

dimarts, de juliol 26, 2005

JAPI BERDEI

Ja s'ha comentat per ahí, però jo també volia dir-ho (una mica tard, però és que no he pogut fer-ho abans): com tots els anys per aquestes dates, vam celebrar l'aniversari d'Aineta, la bailaora i, com tots els anys, fou una nit de moltes, moltes rises i alcoholisme moderat (bé, jo no tan moderat): tots recordem a la "prima" de fa tres aniversaris, no?. A més, aquest any vam tenir l'afegit dels ballaos raros del senyor Lucas i ballaos cutres d'un servidor. També va haver-hi lloc per situacions inexplicables com la del pato, i emocionants com fou el retrobar-se de nou amb un Metro mig ressucitat i, sobretot, retrobar-se de nou amb gent que estimes però que veus poc, com Mareta i Laia.
A més, per part meua, ha de dir que vaig ser feliç perquè feia temps que no m'ho passava REALMENT TAN BÉ. I crec que, una part, fou gràcies al bon rotllo que desprén una persona que el que menys li costa és riure's: FELICITATS AINA!!!

divendres, de juliol 22, 2005

Apocalipsi n.2

... L'apocalipsi, el dia del juí final, ja estava fixat des de feia temps. Però eixe matí, un dels quatre genets es va adormir i va arribar quan tot s'havia acabat, i Déu es va enfadar molt perquè, per culpa d'ell, l'espectacle, anunciat des de feia milers d'anys, no li va quedar gens lluït.

Evidentment, aquest genet fou acomiadat de seguida: tots sabien que Déu no en perdona una.

Apocalipsi n.1

...i l'univers es plegà sobre ell mateix: començà a doblar-se per un punt, i des d'eixe vèrtex anà destruint tot allò que es trobava al seu pas. Tot de planetes anaven esclafant-se entre ells i, com un paper rebregat, anaven sucumbint sota el pes extraordinari del cosmos. Tots els essers vius i no-vius -perquè n'hi havia que s'ecapaven a aquesta definició- rebentaren oprimits per planetes, sols, galàxies senceres, I aquestes, d'igual manera, rebentaven sense parar. i la pols que hi quedava també anava rebentant al seu torn, fins que no hi quedà res: cap àtom, res. I ell, des de fora, s'ho va mirar amb total desinterés.

dilluns, de juliol 18, 2005

Astrud a València

Fer la crònica d'una event tan diferent, proposat per un grup també tan especial, pot ser molt fàcil o molt difícil, segons, perquè implica explicar un poc els precedents i la "finalitat" última, si és que la té: Som-hi.
Tothom sap que els Astrud no són un grup corrent, i açò els ha fet tenir molts defensors, però també molts detractors: la seva filosofia es podria resumir en "som un grup que -aparentment- no sap tocar ni cantar, però ens importa una merda". Es tracta de fer de l'amateurisme -fictici, insistisc- un art, una cohartada artística: de vegades es dubta si són seriosos -ells diuen que sí-, o si s'estan burlant de tots nosaltres, o d'ells mateixos. Jo crec que una mica de tot, la qual cosa és molt sana.
Aquesta idea, tal volta ha perdut força segons la gent ha anat entenent el seu projecte, i s'han professionalitzat, per dir-ho així. Però ells, sempre alerta, lluiten contra la seva "canonització" (de "cànon") amb projectes com els Concerts Marginals o "clocharistes" (altra vegada la cohartada "arty", com expliquen en la seva web): contra la música venuda (per exemple, cabalgates ultra-cares, "bonrollístiques" i màssives, patrocinades per una multinacional que ha arruinat Argentina, o el FIB, sense anar més lluny), ells exploten l'actitud punk i despectiva, si voleu, (i no s'ha d'oblidar, de nou, el caràcter humorístic i burlesc de Manolo i Genís) fent una sèrie de concerts en mig del carrer, gràtis, i amb una guitarreta i una flauta com a únics instruments, com el que vam veure en València el diumenge passat.
En la seva web, ens citaven a les cinc i mitja en la plaça de la catedral, i allí vam anar nosaltres amb un sol i una calor que matava i unes cinquanta persones per damunt damunt; van aparéixer per un costat, i es van posar a cantar-encara com es van posar entre uns arbres, sinó el Genis no hauria aguantat, tan blanc com és-: així de simple. La gent no savia ben bé com reaccionar, però prompte van seguir el joc (els qui ho sabien, els qui s'anaven afegint sense saber què cony estava passant feien cara de "serà una broma? on està la càmera oculta?").
Van començar amb versions de Moon River, una dels Magnetic Fields, Suedehead de Morrissey i, en broma o seriosament, Te recuerdo Amanda de Víctor Jara, i ja van passar a tocar el seu repertori amb algunes cançons del seu darrer disc, com Caridad, o la cançó amb què van acabar, Todo da lo mismo (on van demanar la participació del públic perquè tocaren panderetes i guitarrons) i temes coneguts del seu repertori, com Cambio de forma amb coreografia inclosa (bé, eren uns botets simples, però era una coreografia, no?). Fins i tot, ens van presentar un nou tema, amb la tornada més demoledora i divertida que he sentit en temps: Todo el mundo es Lounge menos mi vida, que es más bien Lynch.
El concert fou curt -uns 45 minuts, si no m'equivoque- però la gent va eixir (bé, eixir no és la paraula, perquè estavem al carrer) pagada, acalorada i contenta d'haver vist un event tan especial.
Bé, a mi em va agradar molt, perquè m'encanten els Astrud.

dijous, de juliol 14, 2005

El diumenge és el gran dia

Es busca amants de l'heterodòxia, la tansgressió -sui generis- i la provocació per al diumenge: http://www.astrud.com/marginales/ (perfa...jo vull anar...)

dilluns, de juliol 11, 2005

Que conste

Ací va una coseta que em va enviar els senyor Bpt. És una mica llarg, però és graciós, perquè reflexa algunes situacions que em -ens- són familiars (evidentment, jo no em reconec de ninguna manera, sobretot perquè jo no defensaré mai les U2)
http://www.lapaginadefinitiva.com/musica/cursillo.htm

(Ahir vaig posar tot el text, però era un poc animal per llarg i perquè estava tot junt i no es podia llegir bé, així que hui l'he borrat i he posat sols l'enllaç, què és més discret -sí, he retocat un post ja publicat. I què?)

diumenge, de juliol 10, 2005

Etc.

(...)
-És vosté culpable.
-Insistisc: no sóc culpable. També hi tindran coses a dir la resta de la gent, no?
-Mire, ja estic cansat de repetir-ho: les proves són concloents. És vosté l'únic responsable del fracàs d'aquest projecte.
-I jo ja estic cansat que sempre em jutge per tot el que faig: si parle, si menge, si treballe. Si ho faig, em jutja negativament; si ho faig malament (no negue que comet errades), em somriu amb cara de "ja ho sabia". Res no li pareix bé!
-Ja sap com funciona açò: la meva misió és vigilar-lo constantment. Quina culpa tinc jo si vosté no en fa una a dretes? A més, no se per què li explique tot açò, si estem en un juï, i jo sóc el jutge. -No cal que ho diga.
-...
-Però, el que estava diguent és que aquesta vegada jo no he fet res! tal volta se'm podria acusar precissament d'això, de no fer res; però no d'actuar malament. Acuse els altres!
-No és la meva feina. Jo m'ocupe de vosté. I, ara que ho diu, trobe que "aquesta vegada", com diu vosté, és el total responsable. No hi ha més a dir.
-No! em negue! És una conspiració! Vosté disfruta fent-ne patir!
-I vosté no fa més que fer-se la víctima, com si fos un refugiat de guerra. Ja n'estic tip, d'aquesta actitud: madure, home! accepte les responsabilitats!
-És que tot és tan difícil...
-Ningú ha dit que fos fàcil; ahí està el mèrit del triomf. Per no dir que vosté no és que digam una persona amb aptituds per aquest tipus de projecte..
-De nou l'atac personal...em vol afonar! Els demés també en són responsables!
-...
-Encara que, la veritat és que potser té raó: les proves que aporta no deixen lloc al dubte...sóc jo qui fala sempre, qui s'equivoca, el que passa és que no les volia veure...
-Veu com tinc raó?
-Sí...m'he equivocat una altra vegada...
-Sí, una altra vegada.
-Com sempre...
-Sí, com sempre.
-Llavors accepte la culpa i el càstig...
-Molt bé doncs: el condemne a l'ostracisme més absolut, lluny de tots, per tal que reflexione sobre el que ha fet i la seva culpa. Ja han sigut massa cops.
-No, reflexionar no. Ja ho he fet massa vegades. Ara em toca el penediment i la culpa...
-Ah no, eixa és feina meua. Aleshores em tocarà anar-hi amb vosté. Vaig a disfrutar estant amb vosté...
(Etc.)

divendres, de juliol 08, 2005

Mira per on vas

Ja se que aquest no és un començament gens original, però és de veres: anava jo caminant, mirant simplement com els núvols feien formes al cel, i disfrutant de "l'espectacle de la natura", com diuen quan, a poc a poc, he anat notant com un vel s'ha anat formant entre mi i allò que m'envoltava: no és que ho veiés tot boirós, sinó que la realitat adquiria alguna mena d'estranyament: tot ho veia diferent a mi, fins i tot jo mateix. No havia canviat res, però tot m'era nou. I aleshores he comprés que m'havia tornat a passar: la sensació de veure-ho tot des d'una altra perspectiva, de saber que jo era jo, que estava caminant per uns carrers, que estava pensant en eixe moment i també, que vivia una determinada vida: en definitiva, que existia. I d'igual manera, TOT el que m'envoltava en eixe moment, TOT el que havia estat en aquest món i TOT el que hi vindria, també existia, havia existit o existiria. Complicat, no? la sensació d' "autoconsciència".
I tot seguit, com sempre, les reflexions, en certa manera perilloses: tot existeix, d'acord però, és de veres? què vol dir existir? què és la realitat? Pense en les religions, i no em convencen: la idea del taumaturg em sembla una contradicció en els seus termes (si som "materials", sensibles, com podem entendre una cosa que s'escapa dels nostres sentits?).
Pense, doncs, en la ciència, i en la teoria que tot -nosaltres inclosos- és simplement una cadena de conseqüències físiques i químiques, però aquesta visió també se'm presenta molt parcial. La ciència no deixa de ser una manera d'estructurar les nostres percepcions, on hi ha unes regles que les hem fet nosaltres, i on tot ho encabim segons aquestes, més o menys com les religions: tampoc d'aquesta manera poden asegurar que "sabrem la veritat", sobretot perquè, al cap i a la fí, no deixarem mai de ser nosaltres el nostre límit.
Llavors, se'm revela la sensació horrible de pensar que, en realitat, tot és igual: què som, què és el món i l'univers, i perquè hi som. Res no té sentit i, si el tingués, res no ens pot fer saber quin és. Pavorosa sensació de pensar que, si no hi siguessim, no passaria res, que tot naix, hi és i desapareix, i NO PASSA RES. Autoconsciència, com deia...

En això estava pensant mentres caminava quan, de repent, m'he entropesat amb un farola i m'he fet molt de mal. Això em passa per no mirar el que m'envolta.

dissabte, de juliol 02, 2005

Homenatge a un artiste

Senyor Bpt, que sàpiga que està molt guapo en la seva foto penjada a www.flicr.com/photo/bpt (i no acceptaré l'agravi comparatiu amb "aquella parella" com a excusa).
Per no parlar de la resta de fotos que es poden gaudir en el seu lloc web. Senzilles però molt boniques i poètiques. Tanmateix, com li vaig dir un dia, el millor de vosté és, precissament, vosté.

Un parèntesi

Estic notant que últimament aquest diari-autorretrat-notes breus...etc m'està quedant massa seriós i reflexiu, així que ara vaig a contar(-me) un acudit, el meu preferit:
-Què fa un pessolet en un racó de l'habitació?
-Castigaet, castigaet!!
A mi em fa molta gràcia.
Au, ja està. Podeu seguir fent les vostres coses després d'aquest moment còmic.

divendres, de juliol 01, 2005

Anchor song

No se per què, però cada cop em costa més fugir d'aquesta realitat. O millor dit, de la "meva" realitat.

Nous ulls

El millor de viatjar és descobrir diferents perspectives i horitzons d'aquest món, i quan tornes a casa, veure el teu paisatge particular amb nous ulls.

Dedicat a Laieta, que està pel món, a Annetes, que està curant vaques en Girona, i a Neus, Neuetes i Aracel·li, que d'ací poc tindran nous cels on mirar...