dilluns, de juliol 18, 2005

Astrud a València

Fer la crònica d'una event tan diferent, proposat per un grup també tan especial, pot ser molt fàcil o molt difícil, segons, perquè implica explicar un poc els precedents i la "finalitat" última, si és que la té: Som-hi.
Tothom sap que els Astrud no són un grup corrent, i açò els ha fet tenir molts defensors, però també molts detractors: la seva filosofia es podria resumir en "som un grup que -aparentment- no sap tocar ni cantar, però ens importa una merda". Es tracta de fer de l'amateurisme -fictici, insistisc- un art, una cohartada artística: de vegades es dubta si són seriosos -ells diuen que sí-, o si s'estan burlant de tots nosaltres, o d'ells mateixos. Jo crec que una mica de tot, la qual cosa és molt sana.
Aquesta idea, tal volta ha perdut força segons la gent ha anat entenent el seu projecte, i s'han professionalitzat, per dir-ho així. Però ells, sempre alerta, lluiten contra la seva "canonització" (de "cànon") amb projectes com els Concerts Marginals o "clocharistes" (altra vegada la cohartada "arty", com expliquen en la seva web): contra la música venuda (per exemple, cabalgates ultra-cares, "bonrollístiques" i màssives, patrocinades per una multinacional que ha arruinat Argentina, o el FIB, sense anar més lluny), ells exploten l'actitud punk i despectiva, si voleu, (i no s'ha d'oblidar, de nou, el caràcter humorístic i burlesc de Manolo i Genís) fent una sèrie de concerts en mig del carrer, gràtis, i amb una guitarreta i una flauta com a únics instruments, com el que vam veure en València el diumenge passat.
En la seva web, ens citaven a les cinc i mitja en la plaça de la catedral, i allí vam anar nosaltres amb un sol i una calor que matava i unes cinquanta persones per damunt damunt; van aparéixer per un costat, i es van posar a cantar-encara com es van posar entre uns arbres, sinó el Genis no hauria aguantat, tan blanc com és-: així de simple. La gent no savia ben bé com reaccionar, però prompte van seguir el joc (els qui ho sabien, els qui s'anaven afegint sense saber què cony estava passant feien cara de "serà una broma? on està la càmera oculta?").
Van començar amb versions de Moon River, una dels Magnetic Fields, Suedehead de Morrissey i, en broma o seriosament, Te recuerdo Amanda de Víctor Jara, i ja van passar a tocar el seu repertori amb algunes cançons del seu darrer disc, com Caridad, o la cançó amb què van acabar, Todo da lo mismo (on van demanar la participació del públic perquè tocaren panderetes i guitarrons) i temes coneguts del seu repertori, com Cambio de forma amb coreografia inclosa (bé, eren uns botets simples, però era una coreografia, no?). Fins i tot, ens van presentar un nou tema, amb la tornada més demoledora i divertida que he sentit en temps: Todo el mundo es Lounge menos mi vida, que es más bien Lynch.
El concert fou curt -uns 45 minuts, si no m'equivoque- però la gent va eixir (bé, eixir no és la paraula, perquè estavem al carrer) pagada, acalorada i contenta d'haver vist un event tan especial.
Bé, a mi em va agradar molt, perquè m'encanten els Astrud.

8 comentaris:

xouba ha dit...

je je ...sabia que series tu qui faria la crònica escrita.

la meua opinió del concert: molt kumbaià i molt bonic. només ens faltava la foguera enmig.

Espere anar a més

Mareta ha dit...

Una llàstima no haver-ho pogut viure amb vosaltres, però espere poder veure'n algun i fer-ne jo també la crònica, siga amb vosaltres o en la distància!! (si és amb vosaltres millor clar, jiji).

"...todo da, todo da, todo da lo mismoooooooo...".

:-D

Ewok ha dit...

Tu vente a ver a los Judas y veras lo que es un concierto

Anònim ha dit...

Va ser un concert molt curt, peró molt íntim tot i que estavem a l'aire lliure. Hi havia un ambient bastant distés. Jo em vaig sentir com a casa, els tenia a un metre però no va ser això el que em feu sentir còmplice. Les cançons que versionaren eren tan properes a mi que donaven sensació d'una familiaritat com a mínim inquietant: Moon River, Magnetic Fields i la de Morrissey que cante a totes hores, la de Victor Jara quantes vegades, Déu, l'hem cantada en esta vida sinó 2000. En definitiva que tota la modernor que allí es recol·locà (una corbata inclusive) a l'igual no s'enteraren massa bé de què anava la cosa però jo vaig disfrutar com un cerdo de veure que els Astrud compartien molts referents amb nosaltres.

En definitiva un aplaudiment per a Astrud (plas plas plas plas plas)que dia rere dia demostren que són un grup, si més no, humil, simpàtic i altruista i un poc punki. Això si punks però, a diferència dels dels 70, molt intel·ligents.

EEC ha dit...

Sí senyor, totalment d'acord: tal volta ens enganyen a tots, però crec que aquesta és l'òptica des d'on s'han de veure els Astrud: Divertits, intel·ligents, heterodoxos i propers (cosa que també no entenen molts "modernos", que es pensen que són uns "Ellos", per exemple): com nosaltres, jeje. Per això volia fer una crònica "seriosa" (mais o menos"): perquè com hem comentat moltes vegades, els Astrud són seriosos, encara que siguen divertits.

Anònim ha dit...

primer aquesta:

http://photos1.blogger.com/img/73/4327/640/5.jpg

i després aquestes 2:

http://www.flickr.com/photos/picasio/27109426/
http://www.flickr.com/photos/picasio/27109413/

vesquinacosa! =D

Anònim ha dit...

Pues si... Menos mal que fue debajo de unos arbolillo que si no...

Mi primer concierto de Astrud y encima marginal ¿Puedo pedir alguna cosa más?

Miq ha dit...

Quina gràcia, i quina enveja. Espero que tornin a fer-ne un aquí a Barcelona. L'últim va ser al barri de Pedralbes, el barri de la classe alta de la ciutat, al costat del consulat de (si no recordo malament) els EUA. No sé si van fer aquesta tria per algun motiu en especial. El mateix em pregunto sobre el que van fer (tot i que jo no hi vaig assistir) al Fossar de les Moreres, símbol de l'independentisme català.

Em va agradar molt l'actitud d'"arribo, dic hola, toco, dic adéu, i marxo".

Per cert, la de Todo Es Lounge no és pas un nou tema. De fet, té 7 anys! Va aparèixer en el recopilatori Lujo Y Miseria d'Austrohúngaro l'any 98, signat pel grup Stardu (ni més ni menys que, quina casualitat, Astrud). Més informació aquí y aquí.