Etc.

(...)
-És vosté culpable.
-Insistisc: no sóc culpable. També hi tindran coses a dir la resta de la gent, no?
-Mire, ja estic cansat de repetir-ho: les proves són concloents. És vosté l'únic responsable del fracàs d'aquest projecte.
-I jo ja estic cansat que sempre em jutge per tot el que faig: si parle, si menge, si treballe. Si ho faig, em jutja negativament; si ho faig malament (no negue que comet errades), em somriu amb cara de "ja ho sabia". Res no li pareix bé!
-Ja sap com funciona açò: la meva misió és vigilar-lo constantment. Quina culpa tinc jo si vosté no en fa una a dretes? A més, no se per què li explique tot açò, si estem en un juï, i jo sóc el jutge. -No cal que ho diga.
-...
-Però, el que estava diguent és que aquesta vegada jo no he fet res! tal volta se'm podria acusar precissament d'això, de no fer res; però no d'actuar malament. Acuse els altres!
-No és la meva feina. Jo m'ocupe de vosté. I, ara que ho diu, trobe que "aquesta vegada", com diu vosté, és el total responsable. No hi ha més a dir.
-No! em negue! És una conspiració! Vosté disfruta fent-ne patir!
-I vosté no fa més que fer-se la víctima, com si fos un refugiat de guerra. Ja n'estic tip, d'aquesta actitud: madure, home! accepte les responsabilitats!
-És que tot és tan difícil...
-Ningú ha dit que fos fàcil; ahí està el mèrit del triomf. Per no dir que vosté no és que digam una persona amb aptituds per aquest tipus de projecte..
-De nou l'atac personal...em vol afonar! Els demés també en són responsables!
-...
-Encara que, la veritat és que potser té raó: les proves que aporta no deixen lloc al dubte...sóc jo qui fala sempre, qui s'equivoca, el que passa és que no les volia veure...
-Veu com tinc raó?
-Sí...m'he equivocat una altra vegada...
-Sí, una altra vegada.
-Com sempre...
-Sí, com sempre.
-Llavors accepte la culpa i el càstig...
-Molt bé doncs: el condemne a l'ostracisme més absolut, lluny de tots, per tal que reflexione sobre el que ha fet i la seva culpa. Ja han sigut massa cops.
-No, reflexionar no. Ja ho he fet massa vegades. Ara em toca el penediment i la culpa...
-Ah no, eixa és feina meua. Aleshores em tocarà anar-hi amb vosté. Vaig a disfrutar estant amb vosté...
(Etc.)