dijous, de gener 19, 2006

Vanitas vanitatis

"Tot és vanitat"

dijous, de gener 12, 2006

Léolo Losone!!!!!


"Jo no ho sóc, perquè somie".

Hui m'he despertat, no se per què, pensant en Léolo, una de les pel·lícules que més m'han fascinat, que més m'han fet cicatriu, des que la veia de menut (una amiga ens la va deixar gravada en video, fins que mon pare la va borrar...).

Pel·lícula-poema, tragèdia gens amable, i tanmateix preciosa, sobre la bogeria, narrada per un xiquet, a traves del qual vegem un Quebec i una família degradades, deformades, distorsionades, quasi surreals, i la lluita de Léolo per no caure en els marasmes, justament, de la distorsió, a través del somni i la literatura.

Una obra mestra dels 90, poètica, lliure, dura, encisadora...no se, de nou no tinc paraules per explicar-la, ni per explicar el que sent cada vegada que recorde les seves imatges: és d'eixes obres -com les pel·lícules de Von Trier, com Dreyer, com La noche del cazador, com El hombre que se enamoró de la luna- closes en elles mateixa, les quals, a banda del valor artístic i intel·lectual, s'escapen a la raó, i al material que les sustenta, i arriben a quelcom més amagat, com és l'inconscient. Eixe lloc on les coses s'experimenten, no es raonen; es perceben, no es veuen, i de les quals ixes d'alguna manera, "diferent", com si saberes -o sospitares- alguna cosa nova.

Estic indignat

Donc sí; hui m'he enterat de dues notícies ben tristes: d'una banda, resulta que volen censurar una escena de la nova pel·lícula de Colin Farrell, The new world de Terrence Malick, perquè, al eixir nuet d'un riu, el seu "membre viril", de tamany desmesurat sembla ser, astorava el públic i desviava l'atenció de l'escena. A més, els productors de la nova pel·lícula de Superman volen borrar-li el paquet del protagonista per la mateixa raó.

Quina oportunitat perduda, quina llàstima! Sembla que els executius de Hollywood, a banda de ser uns beats sense solidaritat, no entenen que han perdut l'única oportunitat de fer que una persona com jo anés a veure una pel·lícula com eixa. Xe.

dilluns, de gener 09, 2006

George Best (1987)


Aquesta setmana sí que he tingut una epifania musical: un d'eixos casos en què escoltes un grup, un disc, una cançó... i et sorprén, i t'enamores d'ell, i no entens com no n'has sabut res
abans. Tantes vegades sentint parlar dels Wedding Present, i mai m'havien interessat...fins que hem vaig decidir a baixar-me'ls per veure què tal estaven: entre el pop-punk dels Buzzcocks, les guitarres dels Smiths (però menys barroques) i les converses de pub, la música del primer disc de The Wedding Present és un pop de guitarres amb melodies perfectes, fresques, ultra-accelerades (com el jugador de fútbol, mort fa poc, el nom del qual els serveix de títol), ultra-vitamíniques i ultra-addictives, d'eixes que no pots deixar de tararejar. En aquest cas, però, a una velocitat quasi impossible de seguir, però també d'ignorar.
Doncs això, si t'agrada el pop, el punk i les melodies efectives (jo crec que J de Los Planetas sempre els sent abans de fer eixos temes de pop directe que cola en cada disc), recordate'n de George West (jo, de moment, ja m'estic baixant la seva discografia que, diuen, tampoc desmereix: menys directes i frescos, però més subtils).

dimecres, de gener 04, 2006

"Vigileu, ahí fora..."

Doncs sí, aneu amb compte, perquè els virus s'escampen per la blogosfera.

Ho sento, però ací sóc contundent: "ells" NO tenen raó, i nosaltres sí.

dimarts, de gener 03, 2006

Autoretrat II (Jeckyll & Hyde)

Ho sento pel títol, tan poc original, però no he trobat cap referència que s'adapte tan fidelment al tema que vull parlar. I és que, com el(s) personatge(s) de la novel·la d'Stevenson, sempre he sentit que tinc l'ànima dividida, entre contraris (tampoc açò que dic, el tema de la dualitat, és original, però és cert, i prou).

Des de menut m'he trobat com si la meva persona (cos, ànima, o el que siga, segons gustos i creences) fos un receptacle, una terra de ningú, pel qual lluiten dues forces, dues persones totalment antagòniques: el solidari i el nihilista, el solitari autosuficient i el necessitat in extremis, el pervertit i el romàntic decimonònic, el culpable i el superhome nietzscheà, el revolucionari i el petitburgés temerós, el decidit i el tímid, l'heroi valent i el covard arrastrat, l'intel·lectual pedant i el púber descerebrat...optimista i pesimista, etc.

Ja se que tots aquests adjectius són graus, moments pels quals hi passem tots (sempre hi ha dies bons i dolents), però en el meu cas no hi ha solució de continuitat, d'entesa: tots dos bàndols es combaten, es jutgen, es critiquen, es justifiquen, lluiten pel poder a tothora...i jo acabe marejat i indecís, i el món se'm presenta com un magma indesxibrable, amorf i inexplicable, perquè no hi tinc cap prisma per on mirar-lo.

Crec que, de nou, no m'he acabat d'expressar bé, però, resumint (i aquesta frase podria servir també de resum de l'any -i de tots els anys)

MAI ACABARÉ DE CONÉIXER-ME, I MAI ACABARÉ D'ENTENDRE'M.

dilluns, de gener 02, 2006

Coles Corner

Ja vaig comentar aquest disc quan parlava d'usar el revival com a mitjà o com a fi, però hui vull insistir-hi una mica més, perquè és un disc que, quan més l'escolte, més m'encisa.

Com vaig dir llavors, Richard Hawley (guitarrista de Pulp, i amb dos discos anteriors) se'n va cap als anys 50 i es passetja per les balades de Roy Orbison o Elvis (Hotel Room, Coles Corner), els crooners del Rat-Pack (però sense tant d'ego) i el country de Cash (Just Like the Rain) per parlar de soledats fredes i vides marcades per la fatalitat, amb una cura especial en les lletres i els arranjaments, ben subtils.

Així, el senyor Hawley aconsegueix ser retro però sense eixir-se'n del segle XXI i, sobretot, semblant natural i gens impostat. A més, ens regala una d'eixes cançons-monument que estan fora del temps i que et posen la carn de gallina cada vegada que l'escoltes (The Ocean).

Un disc preciós, delicat però no cursi, per a escoltar als capvespres, en casa, en la llar, i amb una copa de vi: sol, o acompanyat.

www.richardhawley.co.uk i www.allmusic.com