Ja vaig comentar aquest disc quan parlava d'usar el revival com a mitjà o com a fi, però hui vull insistir-hi una mica més, perquè és un disc que, quan més l'escolte, més m'encisa.
Com vaig dir llavors, Richard Hawley (guitarrista de Pulp, i amb dos discos anteriors) se'n va cap als anys 50 i es passetja per les balades de Roy Orbison o Elvis (Hotel Room, Coles Corner), els crooners del Rat-Pack (però sense tant d'ego) i el country de Cash (Just Like the Rain) per parlar de soledats fredes i vides marcades per la fatalitat, amb una cura especial en les lletres i els arranjaments, ben subtils.
Així, el senyor Hawley aconsegueix ser retro però sense eixir-se'n del segle XXI i, sobretot, semblant natural i gens impostat. A més, ens regala una d'eixes cançons-monument que estan fora del temps i que et posen la carn de gallina cada vegada que l'escoltes (The Ocean).
Un disc preciós, delicat però no cursi, per a escoltar als capvespres, en casa, en la llar, i amb una copa de vi: sol, o acompanyat.
www.richardhawley.co.uk i www.allmusic.com
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada