dimarts, de desembre 27, 2005

Coses que se'm passen pel cap

Que estava jo pensant que celebrar per 2005a vegada el naixement d'algú ja cansa, no?

And when I'm sad...

I slide

dilluns, de desembre 26, 2005

Examen d'autoconsciència

Ara que s'acaba l'any, he repassat una mica el meu bloc, i encara no he resolt els meus dubtes sobre aquest "el-que-siga-de-diari-interactiu".

En primer lloc, encara em resulta difícil restringir ben bé el que és l'àmbit privat de l'àmbit públic. El que vull que el món sàpiga i el que no m'abelleix contar...o millor dit, el que jo considere que puc publicar, perquè jo tinc un gran pudor amb la meva privacitat. És a dir, els meus problemes, els meus traumes, els meus conflictes personals, i els conflictes amb la gent que m'envolta, no considere que siguen adequats com a material de "pornografia sentimental" (sobretot perquè, sigam sincers, açò només ho llegeixen persones que jo conec, i em resulta bizarre parlar de temes personals com si la cosa no anés amb mi). Em queden temes, diríem, externs a la meva persona; però no m'agradaria que el meu bloc es limités a comentar i criticar discos, llibres i pel·lícules (que, a banda, em queden sempre massa pedants, no se per què), ni fer humor -què sa que n'és, quan te'l trobes- amb la paraula escrita. I molt menys, fer ficció o poesia: sóc massa pudorós, també per a eixes coses. Així doncs, tot açò que apareix ací no és un reflex de la meva persona: no és una mentira, però és pecat per omisió. Trie allò que conte, i ho faig el més asèptic que puc (encara que de vegades no ho aconseguesc, i llavors em pose violent).

Tal volta, pense jo, el problema que tinc amb la dietarística on-line (aquest és un terme que m'acabe d'inventar) és que una de els seves funcions és la capacitat d'anar d'allò particular a allò universal: de comentar el café amb llet que t'has pres al matí de manera que es puga extraure una idea a partir d'ella. O també, ser capaç d'actuar analògicament, fent funcionar la nostra ment simbòlica: una foto, la frase d'un escriptor cèlebre, i treure'n una experiència intel·lectual i poètica alhora. Si no, no hi veig la seva justificació. I jo no sóc capaç, o no m'atrevisc a probar-ho (covard).

No se, ja dic que encara no se per què escric ací, i escric açò, però ho seguiré fent, supose.

No se.

dijous, de desembre 22, 2005

Un disc i una teoria

No se per què, però ja feia temps que no trobava cap disc ni grup nou que m'emocionés mínimament. Un dels pocs que ho han aconseguit és el nou disc d'un grup que és també la darrera sensació de la temporada: Picaresque, de The Decemberists. El seu disc (i els anteriors també, però els he sentit menys) és una mescla de folk èpic i moments orquestrats -i ja se sap que jo tinc deferència pel pop èpic i amb cordes-, però, i ací rau la curiositat, sempre amb un toc vodevilesc i com de segle XIX: tenen cançons de mariners, de soldats, d'amors portuaris...la primera cançó parla de la comitiva d'un infanta! Serien un mescla de Belle & Sebastian, REM i el David Bowie del primer disc, "Space Oddity"(de fet, la veu del cantant és igual que la de Brian Molko, de Placebo).

L'únic problema que hi trobe és, precisament, açò: jo tinc la teoria que hi ha dos tipus de grups, sobretot dins l'àmbit del revival: els que s'expressen amb un estil determinat per tal de sonar "com", "igual que...", i els que ho fan perquè sí, perquè és així, i sols així, podien sonar. Per això, Morrissey o Belle & Sebastian, o Richard Hawley (un altre descobriment.Eixe sí que és retro; sona igual que Roy Orbison o Dean Martin: preciós) són bons, i m'agraden, i tota la nova collita de post-punkeros de postal no m'emocionen gens: semblen més un exercici d'estil (no vull ser malpensat i dir que ho fan per moda), que una qüestió d'expressió personal.

Doncs bé, els Decemberists de vegades semblen del primer grup: eixes lletres amb temes totalment decimonòniques, de vegades es queden simplement en una qüestió d'estil, en un joc, més que en una expressió personal: de fet, hi ha cançons que "sonen com" B&S ("The sporting life") o hi ha una que sembla un còpia de la versió de l' "Amsterdam" de Brel que va fer Bowie (la rondalla com de Moby Dick de "The mariner's revenge song"). Tanmateix, es nota que són bons profesionals, i el seu disc per moments aconsegueix emocionar-me (la cançó "We both go down together" és preciosa, i tràgica) i ja dic que últimament açò no em passa molt sovint.

Més informació: http://www.decemberists.com/ i allmusic.com. I si voleu pegar-li una ullada a les lletres, mireu ací

Un segon en el món

Què passaria si, de repent, tota la gent es posara d'acord, i tots botaren a la vegada (no sols els xinesos), com en l'anunci?

Doncs, oh, sorpresa! no passaria res de res.

dilluns, de desembre 19, 2005

Jo espere que se'm passe prompte

No se per què, però últimament tinc poques coses a dir.

Bé, si sóc sincer, en tinc moltes, de coses a dir, però no m'abelleix fer-ho, i menys ací.

dijous, de desembre 15, 2005

Nosaltres

Bihotz arrotzetatik erbesteratuak
gorantz erortzen garenak
ahatzatu ezinez bazterrak nahasten ditugunak
itsaso azpian, batetik bestera dabilitzan zuzahiz nomadak
erraturiko habian, erroturiko xorriak
egia eta itzala beltzak ditugunak
murru batek besarkatuta bezala gaudenak
gauez bakardadeak bortxatzen gaitu ohean
elkar jaten duten arrain gritnatsuak gara
hiltzean urazalaretzen garenak
erroak haragi bizitan bezala
inori, ezeri eusten ez diogunak
egarri ez garelako eraten ez dugunak
denboraren laztanak harea egiten gaituenak
ezatez esateko beldurrez bai esaten dugunak
larritasun minez, larritasun minez
gure besarkadekin besteak itotzen ditugunak
hegoak ezkutatzen ditugunak hegan atera aurretik
larritasun minez, larritasun minez
bihotz arrotzetatik erbesteratuak

Anari, Zebra (Metak, 2005) Ací hi teniu la traducció.

Sinistre

Hui el carrer de ma casa s'ha quedat sense llum a les set de la vesprada, quan ja és de nit, però encara hi ha l'activitat frenètica de la ciutat. Jo m'he asomat al balcó, i de primeres he notat quelcom estrany, anormal, que no he identificat fins que m'he adonat del perquè. Realment, la imatge del carrer fosc, només il·luminat debilment pels carrers llunyans, les sil·luetes de les persones caminant, i els fars dels cotxes i autobusos retallant-se en la negror, ha fet, que per un moment, el meu paisatge, el meu horitzó quotidià, em semblés amenaçador i rar.

Després ha tornat la llum i una vella ha cridat "ha vuelto la luz!", i tot ha tornat a la normalitat. És curiós com Freud tenia raó, i de vegades les coses quotidianes ens apareixen desnaturalitzades i, aleshores, ens fan por.

dijous, de desembre 01, 2005

dilluns, de novembre 28, 2005

Cita cèlebre

"De vegades cal concedir-se uns quants minuts de fama per a un mateix"

Aladinsane, 2005 d.C.

dissabte, de novembre 26, 2005

La Passion de Jeanne D'Arc

Em fa ràbia no poder parlar com voldria d'aquesta pel·lícula, però no sóc capaç de trobar-hi les paraules justes per poder expressar tot el que vaig sentir vegent-la...i pense que remetre sols als aspectes tècnics o fílmics és absurd. Sí, és una obra mestra del cine, dirigida per Dreyer el 1927, tracta el procés judicial a aquesta "heroïna", i es considera la millor pel·lícula sobre Joana D'Arc. També es pot dir que ja sabem d'on trau Lars Von Trier eixes protagonistes per a les seves pel·lícules...però a mi el que m'interessa, i em frustra no poder explicar-ho, és el que jo vaig sentir mirant eixe rostre de xiqueta superada pels fets, lluny de la imatge hagiogràfica de santa guerrera, que no sap ben bé de què se li acusa; que té por dels homes d'esglèsia que l'enganyen i que la volen condemnar, que se sent sola...però que confia cegament -de manera infantil- en la seva veritat, la atorgada per Déu. Eixos primers plans, insistents en el cas de Joana, eixa interpretació, eixe verisme quasi pornogràfic en algunes imatges, eixa austeritat en els decorats (el blanc!) i la càmera...ella, ella, ella, el seu rostre.

No se, no puc explicar-ho: només se que em va agafar del pit, i vaig plorar per dins, i quasi per fora. Quelcom emocional i primari i, si jo fos cursi i creient, diria que espiritual.

dimarts, de novembre 22, 2005

!!!!!! (II)

He trobat el diari de grabació del productor del NOU DISC DE MORRISSEY!!!, Tony Visconti. Qui no ho sàpiga, aquest senyor -o mite- és el productor dels millors discos de T. Rex i Bowie, inclosos The Slider, el Ziggy i Scary Monsters,tres dels meus preferits d'ells. Imagineu-se com estic...si fem cas de Morrissey, el disc serà "molt bonic" (cosa que en ell pot ser molt empalagós), però si confiem en el productor, pot ser tot un disc de rock vitamínic...ai mare! quins nervis!
En fi, a qui ens agrada patir esperant i esperant, i alimentant-nos de pesigets de notícies i avanços, fins el 2006 que eixirà Ringleader of the Tormentors, ací tenim un bon instrument de tortura, -amb sorpreses incloses, com descobrir que hi col·laborarà en el disc Ennio Morricone. :)

dilluns, de novembre 21, 2005

Què bé, quan estem tots.

Un missatge a les tres forasteres que celebraven l'aniversari el dissabte passat, i a la meva napolitana de xocolata, que feia anys el dijous passat: Mareta, Xeli, Neus...el meu calendari es divideix entre el temps que esteu fora, i els dies que torneu: eixos van marcats en roig de festa.

"La vida és..."

Una gran part de la meva vida la dedique a contradir amb fets (més tard o més prompte) les meves pròpies paraules. I la veritat és que no se si això és dolent o no.

divendres, de novembre 18, 2005

La bellesa anant de la mà de la mentira

Ahir vaig tornar a veure una de les pel·lícules que més m'han marcat en la meva vida: Velvet Goldmine...la vaig veure als catorze anys, quan era un púber introvertit que ja començava a assumir -d'una puta vegada- que era i anava a ser un mariquita. Així doncs, veure tota eixa purpurina i divisme, per a un xiquet que tenia alguns problemes de relació amb la gent, fou tot un descobriment: no vol dir que des d'aleshores jo anés amb rímel i sombra d'ulls a l'institut (això seria l'últim que hauria fet en eixa època!!), però em va obrir al món del glam, i fou bastant alliberador per a mi, ves per on. Sense saber ben bé com d'important havia sigut Bowie, o Brian Eno, em vaig comprar la banda sonora (brutal: Baby's on Fire fou, de fet, la primera cançó glam que vaig sentir i em va captivar. A més, hi col·labora gent com Michael Stipe, Radiohead, Sonic Youth, Bernard Buttler de Suede...); i des d'aleshores sempre m'ha acompanyat de tant en tant...A banda, els actors protagonistes, Jonathan Rhys-Meyer (Brian Slade, el protagonista) i Ewan McGregor (fent d'alter ego d'Iggy Pop), estaven superbons i em posaven supercalent!

Però jo volia parlar de la pel·li: conta la història de la pujada a la fama i posterior caiguda d'un rei del glam fictici, però que es pot identificar fàcilment amb la carrera de Bowie, en l'època del Ziggy, i del seu amic -en la pel·lícula amant- Iggy Pop. En principi, la pel·li havia de ser un biopic de Bowie però, arran de la seva negativa a que s'utilitzés la seva imatge -no en queda massa ben parat en la pel·li, i ell diu que no es va gitar mai amb l'Iggy-, el seu director, Todd Hayness (Poison, un clàssic del cine queer dels noranta, Safe, o Far From Heaven) va redirigir el guió i va quedar com tot un exercici formal i teòric del glam (o, almenys, del que n'ha quedat). De fet, tota la pel·li està construida de manera mítica, llegendària, començant pel primer tèoric del glam, ("de la bellesa anant de la mà de la mentira"), segons Hayness, Oscar Wilde (els diàlegs estan farcits de frases de Wilde): quan comença la pel·li, un OVNI que deixa a Wilde en la Terra i, tot seguit, apareix un Wilde de deu anys que, quan li pregunten què vol ser de major, respon "estrella del pop".
Bàsicament, el glam diu que el rock és una farsa, una màscara com qualsevol altra (allò de la sinceritat i visceralitat del rock és mentira, doncs), com la de qualsevol persona. Tanmateix, com es diu en la pel·li, només amb una disfressa es pot ser un mateix: així doncs, els artistes del glam decidien que ells anaven a posar al descobert eixa mentira, i a posar-se la màscara més glamurosa del món.
En definitiva, qui vulga saber què fou aquesta corrent -que després es va convertir en una moda, i es va pervertir- ja sap on ha d'acudir. A més, com ja he dit, encara que siga ficció, la pel·li està farcida de referències a fets, persones, personatges reals (sobretot, com ja he dit, la carrera de Bowie: amb els seus canvis de imatge, la roda de premsa on va dir que era bisexual, el disc del Ziggy, les drogues...) la qual cosa la fa encara més divertida si cap.

Ai...l'adolescència!!

dimecres, de novembre 16, 2005

!!!!!!!!!

dimecres, de novembre 09, 2005

The filthiest person alive

L'altre dia vaig veure, per fi! una de les pel·lícules més amorals, perverses i transgressores del segle XX: Pink Flamingos, de John Waters, protagonitzada per la fantàstica Divine, en el paper de la "persona més repulsiva del món". Brutal. La pel·lícula més heavy i més trash que he vist mai, i amb les imatges més fortes i desagradables, totes a ritme del rock de finals dels 50: no vaig a desvelar-ne cap, però tan sols diré que l' "escena del gos", mundialment famosa, no és, ni de bon tros, la més desagradable...

La pel·li, estrenada el 1972, conta la història de Divine, que és retada per una parella que pretén usurpar-li el títol, tan estimat per ella, de "la persona més repulsiva en vida"; per això s'han dedicat a fer les mil perversions i crims. Però ningú supera a Divine i a la seva colla (una mare obsesionada amb menjar ous, una "amiga" que viu amb ells, i el seu estimat fill pervertit). Impagable el discurs polític on explica el seu "programa": sí a l'assassinat en primer grau! sí al canibalisme!

En fí, com diu John Waters de la seva obra, una bomba fílmica no apta per a estómacs delicats, però que a mi m'ha fascinat. Tant, que crec que vull lluitar pel títol...

PD: Ja m'he l'he gravada, i ara vaig a per la resta de les pel·lícules.

dimarts, de novembre 08, 2005

Per a Ewok ;)

Ja et vaig dir que el meu "interés" per HEMAN ja venia de lluny...aquesta foto està feta quan tenia cinc anys, quan vivíem en la Gomera, en uns Carnestoltes. Com es pot veure, ja era molt mono, però també he millorat molt amb el temps.
La del meu costat amb cara d'acollonà és la meva germana.

dilluns, de novembre 07, 2005

LA RÉVOLUTION NE SERA PAS TÉLÉVISÉE

Les "revoltes" i "revolucions" que defensem nosaltres (l'estrella i les quatre barres -el socialisme o qualsevol cosa que se li assemble, l'ecologia, la llibertat dels pobles oprimits...o, més a prop, la defensa del territori, de la llengua, de la nostra història, del paisatge...) són fastigosament petitburgeses: el dia que els vertaderament desclassats, necessitats, oprimits i desesperats es revolten, ens caguem damunt i arrenquem a córrer; no em digueu que no.
I si no, imagineu que el barri de Natzaret ix al carrer a reclamar-nos responsabilitats. O millor, mireu París aquests dies: no en tenim la mateixa imatge que el Maig del 68, i no és pel blanc i negre de les fotos, sinó perquè llavors eren estudiants rics, de la Sorbone (quins slogans més poètics i insípids!), i ara són immigrants "de color" (dir "negres" queda políticament incorrecte, no?).

dijous, d’octubre 27, 2005

Quina època més daurada

Aquesta nit, sense saber massa bé com, he descobert que en la 2 de TVE, a la 1 de la nit, estaven reposant aquell mític programa de principis dels 80 que es deia La Edad de Oro. Sí sí, aquell programa del qual tots n'hem sentit parlar o n'hem vist imatges, presentat per una tal Paloma Chamorro, i pel qual van passar TOTs els protagonistes i artistes de la Movida (músics, fotògrafs, directors de cine...), i fins i tot gent de fora (si no m'equivoque, van arribar a entrevistar Andy Warhol). Si algú ha vist per la tele algun reportatge de la Movida segur que eixien imatges de La Edad de Oro...
I no és qüestió de nostàlgia, perquè és ridícul sentir nostàlgia d'una època que tu no has viscut (jo tenia dos o tres anys), però sí he sentit enveja del model de programa que representa(va): una boja passota amb els cabells tots cardats parlant de tu a tu amb Dinarama i amb un@ jove encara Bibi Andersen, o amb el macarra de Garcia-Àlix, el fotògraf, comentant l'actuació en directe d'una altra boja que feia música revival dels cinquanta, rodejats de moderns i de fum de tabac, mentres són interromputs pel regidor...o la producció de curtmetratges o videoclips encomanats a músics i directors de cine (Almodovar, evidentment)...
No se: no puc imaginar-me un programa, ara com ara, presentat per una moderna (no una fiber, per favor!), on estiguen sentats Nacho Vegas, Chico y chica i Jota parlant de la videoinstal·lació de Matmos, del concert d'EXP, o de l'actuació d'Antony and The Johnsons. I el pitjor és que no se si jo mateix no deixaria de veure'l per no perdre'm GH7, per exemple...

dimecres, d’octubre 19, 2005

"No solo de tecnopop vive el hombre"

Doncs sí, el burret m'ha portat més coses a banda de DM i PSB. Aquestes són algunes de les cosetes variadetes que escolte:
Joan Miquel Oliver: Surfistes en càmera lenta. El disc en solitari de l'artífex de la música i la lletra dels discos d'Antònia Font. En aquest cas el geni boig ha fet un disc preciós, senzill -res a veure amb el grup- basat en programacions i guitarres cassolanes per fer un pop, com ell diu en una cançó, lo-fi. Ara sí que s'acosta a Albert Pla -en la forma de cantar- i al seu mestre Sisa. En fí, un disc notable i ben bonic de sentir quan estàs sol a casa. A aquest home se l'haurà de cuidar.
Antònia Font: Antònia Font i A Rússia. Per fí tinc els dos primers discos del millor grup de pop, ara com ara, dels Països Catalans, i de tot l'Estat Espanyol, al costat d'Astrud. Malgrat que no s'acosten a la qualitat dels dos darrers discos (els millors, repetisc, de l'Estat Espanyol darrerament), sobretot el primer, on es deixen dur massa per la patxanga sense l'estil propi que demostraran després, són dos obres que poden fer ombra a qualsevol LP que es publique per ací. De fet, A Rússia, encara que baixe la qualitat en els útims temes, és un disc ple de perles de pop, com "Tots es motors", o "A Rússia" mateix. Insistesc: a Joan Miquel Oliver se l'haurà de mimar: no ens podem permetre el luxe de fer-lo malbé.
The Birthday Party: Prayers on fire. El grup on militava Nick Cave abans dels seus Bad Seeds als inicis dels 80. Per tant, rock arty i post-punk salvatge i NO BALLADOR ( ho dic per als revaivalers d'ara), visceral, sinistre i en certs punts desagradable: més punk que post, de fet. Com els Bad Seeds però en bèstia.
Morente: Sueña la Alhambra. Un disc de Morente destinat a ser la banda sonora d'un documental amb el mateix títol. Són unes peces molt etèries, sense la contundència que pot ensenyar el cantaor, però igual d'interessant i bonic.
Au, un altre dia més: encara em queda el nou de Kiko Veneno, dos de Brian Eno i, uf! la integral de Serge Gainsbourg...

On estan les meves estimades guitarres?!

Ja fa temps que no escric en el bloc, i és que hi ha un motiu poderós: aquestes dues setmanes he estat escoltant les cosetes que m'ha anat portant el burret, i que aniré comentant -a poc a poc, que si no la gent em renega.
De fet, l'única cosa que he estat sentint pràcticament aquests dies és la discografia -quasi- sencera de Depeche Mode. Doncs sí, ara mare, ara que ja fa anys que tinc els collons peluts, m'he decidit a escoltar DM. Li ho deia a un amiga i em va dir que si ho feia era perquè passava una mala època; doncs no, al contrari: ja fa temps que m'agradaven, però sempre que sentia la veu i la música de G&G, em sentia com si m'agafaren de l'estòmac i me'l regiraren: m'agafava una tristesa infinita i m'amargava el dia. Per això, sempre intentava negar la evidència, fins que he arribat un punt en què puc escoltar-los i gaudir-los sense que m'afecte més del necessari.
I bé, sempre hi ha un moment per a cada cosa: ara m'he fet puto fan i, encara que no vaig a fer cap comentari crític de la discografia (fa només dues setmanes que els escolte bé, i per ací hi ha gent que els coneix molt millor), sols deixe constància que m'agraden tots (els únics que em falten són els dos primers, i l'Exciter i el que acaben de traure), però els meus preferits són: Violator (obviously), Black Celebration i Some Great Reward, encara que els millors són els dos recopilatoris de hits rere hits.
Però la cosa és més greu, perquè una altra cosa que m'he decidit a tindre d'una vegada és els Pet Shop Boys: aquest és un grup que SEMPRE m'ha atret: m'enrecorde quan sentia per la ràdio Go west, o l'horror dels singles del Bilingual, que aleshores m'agradaven, i els videos de Nightlife, amb aquells pantalons-falda-vestit de ninja que em fascinaven i que jo volia tindre. Així que m'he baixat el recopilatori de singles i M'ENCANTEN!! Ho sento, no estic orgullós d'açò que he dit, però és veritat.
El problema és que note que el tecno pop m'està agradant massa: ara també estic baixant-me els singles de Madonna...espere que aquesta fase púber siga passatgera. Perdria la meva credibilitat de persona amb criteri i elegància musical.

diumenge, d’octubre 16, 2005

Enhorabona a tots els blogaires.

Ja se sap que tot fenomen només existeix quan apareix en el País Semanal, i aquest diumenge ja podem dir que per fi hem nascut: hui hi dedicaven un article bastant extens al fenòmen dels blogs en aquest domincal tan elegant, literari, progressista i modern.

diumenge, d’octubre 09, 2005

R.

Ja se que no volies que ho fera, però a mi m'és igual. T'ho dic com un admirador i, més important, com un amic: enhorabona, i felicitats pel premi!!

divendres, d’octubre 07, 2005

Vixca València.

Ara que s'acosta el 9 d'Octubre, pense que tenim una sort immensa de viure en una de les ciutats més progressistes, tolerants i, perquè no?, divertides del món. En quina altra ciutat, si no, tenen una alcaldessa lesbiana i alcohòlica, i de fort caràcter "lumpen" a la qual, a més, adoren totes les dones d'alta alcúrnia i còctel pre-missal? I en quina altra societat es demostra tanta tolerància com per deixar que la Colla de Borderlines Valencians encapçalen i representen la diada del nostre poble? I no sols això; a més, els deixem que reivindiquen a la seva voluntat: a banda de la seva idea de llengua valenciana, com deia un amic, també hi haurà lloc per a la reivindicació de l'obligatorietat del Lego en les escoles, o la denúncia per la manca de pavimentació dels carrers de la ciutat amb xiclets sabor "fresa àcida", que són les dues coses que manquen en aquesta ciutat, i perfectament lícites de demanar. Ja sabem , però, que sempre hi ha coses per què avançar...

dijous, d’octubre 06, 2005

El que ens feia falta era un home

Bé, al final ho ferem. Vam fer passar el sofà!!! I tot gràcies al senyor Xelfer, que vam utilitzar vilment com a força bruta i, més important encara, com a departament de logística. Ara bé, en descàrrec nostre hem de dir que aquesta era feina de tres persones; era necessari la mà d'algú altre.
Vam tenir algun moment de tensió, quan el sofà es va quedar encallat en la porta i no passava ni cap avant ni cap enrrere però, al final, entre la ment desperta del meu heroi i la de Sandra, van aconseguir dominar els dimonis del corredor i vam redistribuir el pis (com podreu suposar, jo només feia el que se m'ordenava...). Ens ha quedat d'allò acollidor i "diàfan", que es diu ara.

Ara cal que vingau a vore-ho.

I a tu, el meu heroi amb camisa americana, gràcies i gràcies!!

dimarts, d’octubre 04, 2005

Crònica d'un fracàs -en certa manera anunciat.

Hui m'he sentit atrapat en la meva pròpia casa: portava temps somiant en canviar la distribució del pis i fer, on ara està la taula, el saló amb els sofàs i la tele, i posar la taula i el bureau en el saló actual. Així tindriem una sala d'estudi amb llum, i el saló allunyat de l'habitació de Sandra. Hem decidit fer-ho a les 20:30 i, a les 21:23, quan ja teniem el sofà-llit desmontat en el futur saló, i la taula també desmontada, hem desistit al enfrontar-nos a una terrible certesa: el sofà gran no passava per la porta, ni tan sols llevant aquesta. El següent pas, doncs, ha sigut tornar-ho a deixar-ho tot com estava abans, ja que sense eixe sofà tot el pla se'n va a fer punyetes. M'ha fet una ràbia!

I el pitjor de tot és que no te solució: estic atrapat en eixe espai. A més, per a ser més terrorífic, he descobert també que el corredor -eixe corredor hitchcockià en miniatura- s'estreta segons avances: no era qüestió de perspectiva, és que estava mal fet -o maleït! Acollonant...

diumenge, d’octubre 02, 2005

Alegria...

Sopar, anar de festa, bufar-me com un cep (anar doblat, que diu una amiga riberenca), dir burrades, ballar en concerts "del roll·llo" i en les verbenes, en comptes d'anar d' "anti". No deixar que em surta massa la "maricona mala" i pelma que em surt de tant en tant -i que em fa tanta ràbia-, ni enfadar-me per res. Tampoc deixar que el monstre aparega almenys eixa nit. Parlar amb tots, i amb tots estar esplèndid (i pensar que tots també ho estan, d'esplèndids). Anar pel carrer també ballant, cantant i de tant en tant burlar-nos d'algú, però sense -massa- maldat. Quedar bé amb tots. No pensar. Arribar a casa sense cap mal gust en la boca ni en el cap, excepte el produït pels canuts i l'alcohol.
I evidentment, no tindre massa ressaca, enrecordar-me més o menys de tot, i pensar aquestes coses al dia següent.
Ja estic agafant el ritme de nou, després d'un temps.

P.D: No se si tindrà alguna cosa a veure, carinyo, però mira, ha coincidit quan has tornat tu. Ai, la meva xiqueta, que fins novembre no la veuré!!! T'espere, a tu i a la sabadellenca!!!

dijous, de setembre 29, 2005

Antoine Doinel

Tinc un nou heroi: Antoine Doinel, el xiquet que viu no essent estimat per una mare que no entén el seu fill com el què és, sinó com un intrús en el seu pis de trenta metres quadrats. el xiquet que viu negat en l'escola, que es rebota contra tot i contra tots. I que acaba decidint per si mateix que el que vol és anar a veure el mar, eixe Mar del Nord amb platjes kilomètriques per on corre al final de la pel·lícula.
I és que he decidit veure l'obra de Truffaut, començant per la seva primera obra "Les quatre cents coups": una obra contestatària, perquè sap crear la distància fílmica suficient, i crea un protagonista prou lúcid perquè la pel·lícula no resulte llastimera. Quina escena final, la del xiquet corrent per la platja immensa fins que es gira mirant fixament a la càmera, on acaba congelat en un plànol on, mirant-te a tu, s'afirma ell mateix.
La pròxima, "Besos robados"; eh, Gonçal? :)

dimecres, de setembre 28, 2005

EXP! EXP!

Bé nens, ací va un altre festival, el cap de setmana següent al Green Space -per cert, ja se la programació: si algú té interés, que "es pose en contacte amb mi". Tingau interés, va... :).
L'OBSERVATORI (4 i 5 de Novembre) d'aquest any va farcidet de grups que seran interesants per a alguns: per exemple, Rinoçerose i Cycle (per al senyor Mactiste), Funkstörung (per al senyor Xelfer de fa dos anys xP), Lali Puna, per a tots i, oh, meravella! Experience!! El temps que fa que vull tornar-los a veure! EXP, per a qui no els conega, és un dels millors grups de rock europeus actualment: proclamen un rock tens i evolucionat cap al rap, el jazz, l'electrònica...i sempre amb molta lucidesa i mala hòstia política: rock per a tensar tant els músculs com el cervell, i que jo els vaig veure en un FIB ja llunyà, i em van deixar estupefactes. A veure si algú s'apunta...
P.D: No pose cap enllaç perquè la pàgina del festival no està encara acabada, com tot el que es fa ací: quatre coses mínimament diferents que proposa la Rita, i ningú s'entera. En fi.

"Quan et parle m'escoltes, quan et trepitge et faig mal...però te'n recordaràs de mi quan jo no estiga?"

Una de les experiències que més em colpeixen és comprovar de tant en tant, amb estupefacció i sorpresa, que les meves passes deixen petjada en aquest món; bones o dolentes, són la prova que alguna cosa hi queda de mi, en les persones: són la prova de la meva "transcendència".

dimarts, de setembre 20, 2005

Mitomania...

Ai, si el pogués tenir...estaria tot el dia amb el vestit posat, mirant-me a l'espill...

Nota del senyor que fa aquesta cosa

Com haureu notat els blogaires darrerament, la publicitat s'ha filtrat de manera poc ètica en els nostres espais personals (I think that you have a nice blog...). Afortunadament, ja se com evitar-ho: a partir d'ara, qui vulga fer un comentari haurà de fer allò de la "word verification". Ja se que és un fer la mà, però és l'única manera d'evitar que s'anuncien empreses de liposucció com em va passar a mi.

P.D: els qui ho facen hauran de donar les gràcies al senyor Miq per difondre la descoberta (és que jo sóc una mica inepte per a la cibernàutica i aquestes coses se m'escapen :P)

dilluns, de setembre 19, 2005

"...and I shot Ferdinand..."

Quan te n'adones de l'absurditat del món, l'únic recurs que tens a l'abast -jo, almenys- per tal d'ancorar-lo en algun lloc és omplir els significants de significats mítics...això sí, dels meus referents i mites. D'aquesta manera, la nostra realitat no és la que veiem, bruta i buida, sinó la que nosaltres ens contruïm. En el meu cas, i dient-ho de manera frívola, feta tota d'allò que tots ja sabeu.
I crec que tots ho fem, d'alguna manera o altra ;)

dissabte, de setembre 17, 2005

"payasas guapas"

Avís per als qui fa uns anys anaven dient coses com "ese bolso es del Zara", o "te chorrea el helado Elena...": ja podeu anar substituint-les per "te pongo producto?", "somos un grupo de payasas guapas" o "quiero A, però no puedo porque B", perquè m'he comprat el DISC!!! de Feria o, el que és el mateix, Les Biscuits Salés sense Araceli. Un munt de cançons fetes per elles i Hidrogenesse (per cert, Hidrogenesse a València JA!!!), amb la col·laboració de Manolo, que segueix en la línia del súpersingle famós, i del qual puc pressumir de tindre'l original :) : hip-hop cutre que parla sobre realisme costumbrista, i tal i qual..., però amb alguna cançó més madura, com "Todo lo contrario".
Resumint: "ese pedazo de disco" que han tret, i que aguanta les espectatives que tenia sobre elles.

Tot és circumstancial n. 325

...al final el patriotisme -qualsevol- és també un dogma de fe.
(però un cop llegit açò, fem com si no ho haguessem vist mai)

divendres, de setembre 16, 2005

Nota prosaica

Ja he acabat exàmens. Per fi. Ara...ara...ara no se què fer amb la setmana de "vacances" que em queda.
Si de cas, com deia fa unes setmanes, tornar a "connectar-me amb el món real", i lluny del corredor estret del meu pis. Encara que siga sols durant una setmana.

"Podria haver sigut pitjor..."

dimarts, de setembre 13, 2005

You are my sister...

Antony and the Johnsons, Derrick May, Herbert DJ i amb la seva Big Band, Dani Siciliano, La Habitación Roja, i el MESTRE Enrique Morente. A finals d' Octubre, a València, en el Green Space. 3 euros de dilluns a dijous, i 20 el divendres i dissabte. Estic cridant, però per escrit no es pot reproduir...ANEM!!!!!
P.D.: Gràcies Mai, per avisar-me :)

Un drama que no ho és (però que sí que ho és)

Un home. Qualsevol. Mediocre. Anònim. Solter. NORMAL. Que treballa en una empresa, en un edifici deshumanitzat, utilitzat per caps sense escrúpols. Un apartament. Ell que ho accepta. I també una dona, jove, guapa, però tampoc excessiva, que treballa en la mateixa empresa. Soltera. Anònima.
Un drama senzill, quotidià, gens tràgic: ens podria passar a tots. Però un drama al cap i a la fi, perquè és una persona, i a les persones ens afecten les coses senzilles i quotidianes. La vida de la classe mitja, els petits conflictes de l'home contemporani. I humor, però humor humanista, humanitzador. Necessari.

I, evidentment, Jack Lemmon, i Shirley McLein. Genial ell, i genial ella. I guapíssima en la seva "normalitat". Una obra mestra, i una pel·lícula per a reconciliar-se amb el món.

divendres, de setembre 09, 2005

Dogma de fe.

S'ha de creure en Déu. Jo, de fet, hi crec.
Però només quan m'he de cagar en ell.

Likes and dislikes

Coses que m'agraden

  • Els colors.
  • El blanc i negre.
  • Les coses que brillen.
  • La sorra (encara que després és un fer la mà).
  • Menjar bé; quasevol cosa, mentres estiga ben feta.
  • Brian Wilson.
  • Els cossos. L'anatomia humana; tocar les pells, i sentir-ne el calor humà. I que em toquen.
  • Els Simpsons. No em canse d'ells.
  • Que les persones m'emocionen (positivament).
  • El cel, i els núvols. Blancs, negres...
  • Björk. Tota ella.
  • Els bars cutres-cutres (i ja se que és una postura molt burgesa).
  • Ballar per casa, i sobretot en la dutxa.
  • Quan estàs amb els amics d'allò més agust, i després te n'adones (però no abans).
  • El tacte de les coses, notar les textures.
  • Els canuts.
  • Discutir de música, o cine, o de qualsevol cosa, com si en sabessem i tot.
  • Quan m'alce content!
  • Els cullerots de cuina (la seva forma).

Coses que no m'agraden

  • El PP (Anar i Zaplana sobretot).
  • Ser tímid i vergonyós quan no toca ser-ho.
  • La música "falsa, tant la light com la que va de dura. I sobretot que es diguen artistes.
  • No controlar-me moltes vegades. I viceversa.
  • Els dogmes polítics, sobretot els de l'esquerra "de manual". Una mica d'esperit crític, xe!.
  • La frivolitat excessiva; la forma sí, però també una mica de contingut.
  • El "bonrollisme" i el mestisatge perquè sí: s'acosta moltes vegades a la inòpia ideològica.
  • Discutir per discutir...
  • Que tot canvie. I viceversa.
  • L'americanisme: el patriotisme, els republicans, el seu colonialisme cultural i, sobretot, que jo el fomente moltes vegades.
  • L'esglesia; qualsevol, però sobretot la nostra.
  • Que moltes vegades pense i faig el contrari que acabe de dir.

dijous, de setembre 08, 2005

Ploma.

Dilema de fons: el què sóc i el què considere que hauria de ser (però eixe no és el tema de hui, no panic).
Cas concret: sempre he defensat que el fet de ser maricó no implica ser mariquita ni ser sectari, i que no se li ha de donar més importància que la justa, però jo cada dia sóc més mariquita i, malgrat no ser sectari, sempre m'ha interessat el tema "univers i referències homosexuals al llarg de la història". I en principi no m'ha fet mai gràcia, encara que mira, és una cosa que no es pot evitar (o sí, no ho se).
Bé, la qüestió és que l'altre dia em van dir una cosa que em va alleugerir una mica del càrrec de consciència que pogués tindre (sobretot quan no tinc res més a pensar): em van dir uns amics que jo era un mariquita com del segle XIX (rises), i crec que, en certa manera, tenen raó. Si ho pense, tot el meu interés i referents al voltant del tema s'acaben (millor dit, no arriben) als anys vuitanta. M'explique: tota la temàtica gay al llarg de la història m'ha fascinat sempre: els grecs, Caravaggio, Oscar Wilde, Jean Coucteau, Rock Hudson, Sal Mineo (i James Dean, però menys), Elvis, la samarreta de Brando, Passolini, Fassbinder, el Glam, TRHPS, Abba, Tom of Finland (sobretot l'època dels cinquanta)... i un llarg etcètera. Ara, com a molt, the Hidden Cameras i Stephen Merrit, però no és el tema (i König no conta).

En fi, sempre havia pensat en la contradicció que és defensar la normalitat del fet i criticar la frivolitat amb que es viu hui en dia (l'ambient, horrorós i hortera, i/o la modernitat cínica i prepotent), lluny de l'aire marginal i brut dels ports marítims que es respira en la pel·li Querelle o en els dibuixos de TofF, i que m'agrada tant, i la inevitable evidència que jo sóc un mariquita rematat. Però és que m'he adonat que "jo no sóc d'aquesta època" (metafòricament parlant, és clar: la frase m'ha quedat una mica sinistra). La meva "ploma" va més parella a la de Wilde que a la de Boris, o Màxim Huerta, per posar un exemple d'actualitat. Així, em consola pensar que no hi tinc res a veure amb tot el "marica tu, marica yo", d'aquests dies.

I també, evidentment, m'importa ben poc tot açò que he dit, perquè jo sóc com sóc, i tindre aquests "conflictes" és, des d'un punt de vista lògic, donar-li importància al tema; cosa que, com he dit al principi, sempre he estat en contra (i tornem a començar).

Però és que jo pense en coses.

dijous, de setembre 01, 2005

connect-me.

I bé, al final m'ha passat. Ara fa una estona m'ha eixit tot. M'he cansat. No és isolació, no estic fent vida estricta d'eremita (encara com...) però poc a poc note com m'estic asfixiant. I ara necessite, plagiant The Thin White Duke, "connectar-me amb el món". Eixir de mi (afortunadament, darrerament em trobe en pau amb mi mateix -tal volta de manera una mica egoïsta-), i veure rodar el món. Ja no hi ha prou amb la construcció mental que em faig sempre que estic sol, d'un univers a la meua mesura, entre el corredor estret del meu pis (confetti, colors estridents, surfin', ABBA, Yoshimi, Ziggy...); necessite sentir l'energia cinètica dels cossos en moviment i sentir-ne l'olor. Beure un altre aire i un altre paisatge. I no sentir-me paralitzat en aquest estat d'embriaguesa idiotitzant que note que em corre pel cervell des de fa unes setmanes.

O, com a mínim, espere assumir-ho fins que pase tot, i (crec que és el que queda després de llevar-li tota aquesta espiral retòrica; sempre tendesc a reduir tots els moments negatius a vulgaritats ridícules, sense possibilitat de justificació, i no sóc capaç de donar-li mai la "grandesa" que necessiten per fer-ho) que mentrestant se'm passe ja aquest desfici.

dimecres, d’agost 31, 2005

Agenda Nosolomúsica de novetats en ma casa.

Podria parlar de moltes coses, però com que l'únic que faig es estudiar reis catalans, i com la llengua ha anat de mal en pijtor (segons el meu professor, de quasi deu segles d’història, bé bé, sols hem estat uns 75 anys!), i el cabet se'm dispersa per on no toca, vaig a parlar de música, que ja sabeu que a mi em torba parlar com els de la RDL. Com que ara ja tinc internet (ja era hora!), estic explotant l’emule perquè em traga tot el que feia temps que volia tindre. Ací van algunes de les coses que he pogut trobar:

RUBBER JOHNNY, de Chris Cunningham: Aquest és un video fet per a la discogràfica WARP (la mare de les discogràfiques de música electrònica “intel·ligent”) de cinc minuts de duració i amb música de, evidentment, Aphex Twin. El video és la història d’un xaval deforme i hiperactiu, que va en cadira de rodes i es passa la vida tancat en la seva habitació amb el seu gos. La pel·lícula està molt bé, sobretot perquè dura sols cinc minuts: més, seria ja insuportable. De fet, és com un videoclip, amb un muntatge impossible de seguir, i fet amb càmera d’infrarojos. Però val la pena: és totalment Chris Cunningham. En l’enllaç, de tota manera, hi podeu veure el trailer i saber de què va la cosa.
WANT ONE i WANT TWO, de Rufus Wainwright: Feia temps que volia sentir-lo, perquèel coneixia de cantar una cançó en el darrer disc del meu estimat Antony. Són els dos darrers discos d’aquest mariquita il·lustre que ara s’ha posat de moda (diuen que eixia en la pel·lícula El aviador cantant en amb una orquestra). M’ha agradat, perquè és una cosa ultraorquestrada i passada de rosca, com a mi m’agrada de vegades. Es tracta de pop dens, entre cabaret i Mozart (La primera cançó del Want One està feta sobre el Bolero de Ravel...), i no saps si és una genialitat o la broma d’un queer. El que no m’acaba d’agradar és la veu, que recorda al Thom Yorke més arrastrat. Qüestió de gustos; caldrà sentir-lo més.
B-SIDES AND RARITIES de Nick Cave & The Bad Seeds: He sentit sols el primer disc, però promet molt...aquest aplega rareses de la primera època, i hi ha versions més o menys diferents de les originals, com la versió en acústic “agospellat”de The Mercy Seat, i cap cançó no desmereixeria en cap disc; encara que siguen cançons cantades a capella, com Black Betty. Altrament, en fi, tot el que es pot esperar del senyor Cova: blues, gospel i rock histèric, al límit en alguns casos; ple de borratxos, assassinats, amors maleïts, infern...i tot amb el toc arty d’aquella època, i que posteriorment va anar perdent.
HELIOTROPO de Vainica Doble: Un grup i disc raríssim. En principi sembla que haja de ser horrible per figamolla, però tenen quelcom d’inescrutable que les fan molt interessants. A mi m’agraden (En Familia, el darrer disc, em va sorprendre molt), i les lletres són boníssimes! No dic res: qui vulga sentir coses entre familiars, properes i dolçes (aparentment), i “estranyades” que l’escolte. Un exemple: estructura, el màrketing, stablishment, stablishment...no hay coyuntura para ir a Hawaii, la sociedad nos impone...A més, aquest disc és dels setanta, i té eixe toc folk de l’època per als que ens agrada Sisa.
THE WOODS de Sleater Kinney: Nou disc d’un grup de rockeres bolleres del qual n’havia sentit dir que eren prou potents. Doncs sí: són un mur de so fet amb guitarra, baix i bateria,, i els berrits de la cantant. Per cert, està produït pel gran Dave Friddman, el productor de Flaming Lips, però no patiu, que no hi ha violins ni teclats: sols micròfons posats al màxims perquè se senta la vibració del baix a l’orella. Molt bo, i amb un olfacte pop que no s’ha de menysprear. I les lletres, en principi compromeses amb la causa femenina.
MINIMUM-MAXIMUM de Kraftwerk: M’he fet amb el recopilatori en directe de Kraftwerk, i mola molt. Però com que el senyor Miq ja n’ha parlat, llegiu el que en diu sobre ell ací (amb el seu permís, supose =P).
TOGETHER WE’RE HEAVY de THE POLYPHONIC SPREE: Ja feia temps que tenia curiositat, però des que la gent que va anar al FIB me’n va parlar, i després del comentari del senyor Xelfer, em vaig decidir. M’encanta!! Efectivament, són dotze “peces” o “fragments" de fins a deu o dotze minuts de música, que és una mescla entre Brian Wilson (sempre Brian Wilson), Flaming Lips i una secta gospeliana consumidora d’àcid...genial. A mí aquest tipus de música és la que m’agrada escoltar de bon matí per a alçar-me content i sentir-me en harmonia amb el món...doncs això, que ja ho sabeu: together we’re heavy!.
CHELSEA GIRL de NICO: Fa temps que volia sentir alguna cosa de la Nico sense la Velvet, i Tago Mago en parlava molt bé d’eixe disc. És estrany, perquè no m’imaginava un disc tan ple de cordes i tan preciosista...però la veu inconfusible de la bella Nico, desafinant com una bellaca, li dóna eixe punt sinistre i fred. De tota manera, vull sentir-lo més. Ja veurem si el pose en la meva llista de fan o no.

Tinc altres coses per ahí a mig baixar o a mig escoltar, però ja les comentaré un altre dia. De moment, vos dic que pense fer la crítica d’un disc prou bo que –quasi segur- no podreu sentir mai, i que penseu de qui és aquesta lletra: “ódiame, pero recordando que solo se odia a quien se ha querido...” És d’ací, és d’allí, QUI és capaç de cantar una cosa tan brutal?

divendres, d’agost 26, 2005

Mon Pare.

L'altre dia parlava el senyor Miq sobre la necessitat de ser eclèctic en els gustos i em vaig adonar que jo també patisc d'aquesta malaltia: entre the hardcore and the gentle, jo visc entre extrems culturals i d'afinitats...i crec que el responsable d'això és mon pare. Jo sempre havia pensat que jo em pareixia més a ma mare -seguint el tòpic sexual-, però m'he adonat que no. Jo em paresc més a mon pare, sobretot perquè és ell qui m'ha "educat" culturalment quan era menut. Ací va un petit homenatge a un home que, encara que ja no tingam massa en comú, tenim uns vincles que encara surten de tant en tant: un "raret" d'eixos que no te'n trobes tots els dies.
En primer lloc, mon pare és l'única persona de cincuanta anys que se'n va a vore Bob Esponja, Ice Age o la última de Disney tot sol a la sessió de les cinc de la vesprada amb tots els xiquets, i es compra xuxes per veure la pel·lícula, o que es pixa de riure amb Tom i Jerry i Tex Avery. La pena és que també se'n va a veure tots els blockbusters que s'estrenen, així com les de, per exemple, Steven Seagal (jo li renegue, però ell es fa el sompo i diu que ell va al cine a divertir-se, en fi). El curiós és que quan era jove es tragava tots els cineclubs, i se sap tots els actors d'eixos secundaris de tercera fila del cine clàssic a les cinc mil·lèssimes de segon (de fet, li encanta demostrar que en sap més que jo, el molt cabró). Com dic, s'ha vist tot el cine clàssic de Hollywood, especialment el cine de l'oest (Leone i Peckinpah se'ls sap de memòria) i el cine dels Marx o Chaplin (es tomba de riure ell soles cara al DVD). També, té un gust arrelat de quan era jove per les pel·lícules de terror dels setanta (a mi s'ha passat hores contant-me pelis senceres de l'Argento i del gore dels setanta quan era menut). També llegia còmics: jo vaig descobrir que hi havia més món després de Mortadelo quan mon pare va portar Makokis i Víbores, Crumbs, Nazarios... quan jo tenia uns deu anys. Gràcies a ell he llegit molt de còmic dels setanta i vuitanta (la seva època)...jo li passe sempre totes les novetats i les comentem; per exemple, Sin City li ha agradat més que a mi. I es pixa amb el König. I la música; ahí ja perd el nord: Queen, música dels seixanta (Mamas and the Papas va ser el primer Cd que va arribar a casa, i jo me'l tragava hores i hores...), Serrat -no podia faltar- flamenco jondo -però jondo jondo: té un Cd que mai m'he atrevit a escoltar d'un home que es diu Porrina de Badajoz-, musicals de Broadway (Funny girl, Cats, Jesuschrist Jesuschrist...) Barbra Streisand -li encantava, un horror-. Ara li ha pegat per la música clàssica i escolta tots els dies Radio Clàsica (jo li ho canvie per Radio ·3). Els llibres: ahí ja no puc amb ell. tots el best-seller, quan més grossos millor, se'ls fa xas, sobretot de novel·la històrica (li encanta la història)...
En fi, que amb uns precedents tan heterodoxes, jo havia d'eixir igual o pitjor: des d'allò més brut fins a allò més repelent, passant per Hair o Unchained Melody...

dimecres, d’agost 24, 2005

Justificació

Com vegeu, he canviat l'aspecte del template, que en diuen. La raó podria ser que va d'acord amb la portada del disc de Bowie, però la veritat no és tan sentimental -afortunadament-. La vertadera raó és que l'aspecte anterior m'agobiava amb tanta separació, i aquest és diàfan i simple,sense barreres...minimal.

dimarts, d’agost 23, 2005

Jo, i els demés

No puc evitar sentir vertigen quan pense que TOT, absolutament TOT, ens està imposat d'antuvi i per "altra gent": allò que pense, allò en què crec...els meus símbols, els meus mites, els meus gustos temporals i de sempre, la meva roba (les meves sabates...), tot això que em conforma com a individu resulta que no ho és, d'individual, sinó que m'ha estat "atorgat" per la història i la societat. Ja se que aquestes paraules no descobreixen res de nou, però a mi se m'oblida molt sovint: intente creure que sóc jo qui decideix per mi què m'agrada, o creure que el que pense i defense és immutable i indiscutible...però no senyors, no. Tot és circumstancial, i exògen (com m'agrada aquesta paraula!) a nosaltres. Al final, no se si el darrer reducte d'individualitat (i perdoneu la grolleria) serà la masturbació.

dijous, d’agost 18, 2005

Glitter

Jo vull ser estrella del glam. D'una banda, a mi la purpurina i el confetti me maten, i eixa ambigüitat sexual, que sembla que s'ho follen TOT. També m'encanten eixos vestits resplendents, brillants, atrevits (el fons d'armari del Ziggy era impressionant: la Agatha Ruiz de la Prada -amb perdó- era una figamolla al seu costat)...igual que el maquillatge (rímel, pintura d'ungles, parpelles que es puguen veure de mil metres lluny)...en definitiva, tot val mentre estigues imponent. També, i sobretot, l'actitud conscient de ser una estrella damunt i fora de l'escenari, amb el gest a la cara de suficiència per sobre de tot...em fascina.
O també, ser un crooner del rock, a l'estil d'Elvis, Jarvis -Pulp- Cocker o Nick Cave: tenen la mateixa actitud i "mística" en l'escenari (pareix que la seva imatge quan actuen estiga per damunt de tot i de tots, fins i tot d'ells mateixos: no són persones, són déus) i fora d'aquests; m'encanta eixa cara de "ho he probat tot, i he estat en tots els llocs, babe, i no m'importa si no m'escoltes; no cante per a tu, sinó per a mi", però sense la capa de rímel. En definitiva, m'agradaria ser una rock star, please.

dimecres, d’agost 17, 2005

Escola de sirenes

Crònica negra: ara fa mitja hora ha hagut una tragèdia que ha estat a punt de convertir-se en massacre. Vaig a contar-ho tot: he anat al vàter després de dinar, i he tirat de la cadena...he anat a la meva habitació i m'he posat a llegir, fins que he sentit la canonada que seguia tirant aigua. He tornat al quarto de bany perquè pensava que s'havia enganxat la cadena i, quan estava en la porta...he relliscat sense saber com, i he caigut a terra estrepitosament. Ha eixit mon pare de la seva habitació -que està al costat del bany- i els dos hem vist incrèduls com tot el quarto de bany era tota una bassa d'aigua que brollava escandalosament del dipòsit del vàter i que arribava uns dos metres enllà...
Quatre dits d'aigua que em hagut de llevar entre mon pare i jo, mentre me n'adonava que havia vist la mort al meu davant, en forma de sirena que, amb els seus cants embaladits, intentava que em descalabrés...esfereïdor, no?

dilluns, d’agost 15, 2005

Se m'ocorre cada cosa

No se si és pel mareig que produeix tan de mite junt (Dahl i Burton), però a mi el paper de Willy Wonka del Johnny Deep em recordava una mica a Morrissey: eixes jaquetes de vellut morat, eixe dandysme tan afectat (un poc mariquita, no?), eixe individualisme anti-vulgaritat, quasi misàntrop en alguns moments, i eixes frases tan ingenioses (i tan "inglish airony") quan es refereix als xiquets repelents...i eixe aire asexuat...no se, per a mi el Johnny Deep era com un Oscar Wilde -o Morrissey, que de vegades són un poc la mateixa cosa- passat per la mini-pimer del Burton (blanc de pell, obviously). I ho havia de dir.

dijous, d’agost 04, 2005

"Tírate al blanco"

Supose que serà açò el que pretén fer el guarret de Vicente Aranda amb l'adaptació del Tirant que està preparant...
Bé, després de l'acudit, vull fer-me resò de les veus escandalitzades pel fet que un director espanyol rode -i ens robe- una de les obres cabdals de la nostra literatura, la qual sempre l'exhibim orgullosos arreu del món i que damunt, es titula -què lleig, per favor!- Tirante el Blanco.
Jo també n'estava, d'escandalitzat; m'és igual que la roden en anglès, és "la nostra obra", i ja només ens faltava que els espanyols ens la furtaren, com van fer en l'horrorós telefilm sobre Ausiàs March. Ara bé, recapacitem una mica, abans que l'esperit patri ens unfle el pit: pensem en la universalitat de les obres clàssiques, i en exemples històrics, també més o menys reeïxits: El Cid del Charlton Heston, o la trilogia que féu Passolini, amb l'adaptació cinematogràfica de Les mil i una nits, Els contes de Canterbury i El decameró. També eren adaptacions d'obres clàssiques fetes per un "extranger". Així, doncs, des d'eixa perspectiva, l'Aranda té tot el dret a adaptar el que li vinga en gana en la llengua que més li agrade, no?
Més encara, si volem enfadar-nos amb algú per aquest greuge, hauria de ser amb nosaltres mateixos, per no haver-ho pensat abans. Ja se que la nostra indústria (produccions catalanes i fetes en català) no es mereix eixa categoria per ser inexistent, però hauríem d'intentar crear-la, per minsa que fos, MALGRAT LES DIFICULTATS. I si manquen diners, senyors, miren què ha fet l'Aranda: una cosa que es diu co-producció amb altres països.
El que vull dir, en definitiva, és que no ens podem queixar si hi ha algú que se'ns ha adelantat (amb més mitjans, publicitat i diners, no ho dubte), i fa amb eixa obra el que més li agrade. L'única cosa que podem fer és anar al cine quan l'estrenen i jutjar-la des del punt de vista de la qualitat cinematogràfica i de l'adaptació (jo, al menys, la posaré a parir: segur que d'un vell pervertit no pot eixir res de bo. A més, què s'ha pensat el castellanet eixe, fent el Tirant en anglès? Senyor, ja parec un de la Lliga Catalana...)

dimecres, d’agost 03, 2005

"I just don't know what to do with myself", more or less.

M'està entrant el nervi acadèmic...i sobre el meu futur: no trobe la manera de fer el CAP en cap lloc (ja-ja, acudit) perquè, o he d'haver acabat la carrera, o he d'estar matriculat en aquella universitat. I, encara que tots diguen que el canvi de pla d'estudis, que allargarà el Curs d'Aptitud Pedagògica fins als dos! anys porten proposant-lo des de ja fa temps sense que complisquen l'amenaça...em temo que sí: ara va de veres. I la perspectiva de quedar-me dos anys més estudiant és horrorosa...no se, no se què fer. De moment, em ve al cap el terrible pensament: "capullo: per un puto quadrimestre, per un puto quadrimestre, que te toca pringar". En fi, ja veurem si els fats i, sobretot, la meva tendència a deixar que les coses "pasen" i prou, em deixen acabar la carrera prompte!

dimarts, d’agost 02, 2005

Fiber than (all of) you

Ai...ara que tots tenen l'entrada o l'abonament, ara que queden tres dies, ahir que va vindre BPT a per la meva tenda...ARA M'AGAFAT EL MONO DE FIB!!!! I jo m'he de quedar ací estudiant...en fí, quan aneu, aviseu a tots els fibers que ho sent, que aquest any no he pogut anar, però que m'enrecorde d'ells amb carinyo. I vosaltres, reseu una oració, i enrecordeu-se'n també de mi. Snif.

(dedicat a BPT, el fiber més veterà, i a la resta: els nous, i els asidus)

Em trasllade

Avise a tot el món que a partir d'ara mig-viuré en la biblioteca de Gandia (Plaça Rei Jaume I), tant pel matí com per la vesprada: tinc tan sols un més per a estudiar. Ho dic perquè m'agradaria molt que em fereu visites -regulars o intermitents- per què així no em desespere d'una banda, i de l'altra no em senta l'únic capullo que té exàmens per a setembre.
Gràcies anticipades,
A lad pringated.

dilluns, d’agost 01, 2005

Llarga vida a Stephen Merritt i els seus Magnetic Fields

"Per què una afirmació tan categòrica?", vos preguntareu. Doncs jo vos dic que sentiu els seus discos, i en tindreu la resposta. Tanmateix, si sou de mena incrèduls -cosa que jo defensaré sempre- ací van unes quantes raons teòriques:
Stephen Merritt és el continuador d'una llarga tradició d'artesans de la música pop. O millor dit, alquimistes, que eren capaços de construir melodies meravelloses, d'eixes que se't queden al cap i no pots deixar de tararejar, i que et reconforten qualsevol dia gris, sense oblidar la seva mestresa en els arranjaments i les orquestacions: feien vertaderes suites sota l'aparença de simples cançonetes pop. Estic parlant de Cole Porter, Burt Bacharach, Phil Spector i Brian Wilson (que, quan es muira, segur que va a la dreta del Senyor perquè en vida és tot un àngel), però també d'ABBA (i mut, que ja se quina cara estareu fent), per exemple. I tot això, sense oblidar les seves arrels americanes, actualitzant-les i modernitzant-les.
Doncs bé, Stephen Merritt és l'hereu de tots aquests genis, però també, per exemple, de Nick Drake, en els temes més acústics i minimalistes, dels Smiths, en les lletres, o de Human League: melodies pop senzilles, en aquest cas tant en el fons com en la forma. El seu secret és simular el mur de so de l'Spector o del Brian Wilson, amb el mínim d'elements. De fet, els seus primers discos -millor dit, tots fins el 69 Love songs- entren dins de la categoria de pop electrònic, però d'una electrònica de l'engròs, d'estar per casa: The Charm of the highway, The house of tomorrow, Holiday, Get Lost...són petits discos de petites perles del pop de teclats.És cert que la proposta d'un mur de so amb teclats vinguts directament dels primers 80 pot acabar saturant, però es poden trobar grans cançons com "The flowers she sent and the flowers she said she sent", "Take extasy with me" -versionada darrerament per !!!- o "Don't lok away". Ara bé, Oh, senyors!, que l'any 1999, després d'uns anys dedicat a altres projectes (The 6ths, the Future Bible Heroes) torna amb els
Magnetic Fields amb l'Obra Magna: les 69 cançons d'amor: tot un document musical en un disc triple, composat i arranjat per ell, i quasi tot intepretat també per ell (la seva banda es completa amb Claudia Gonson, piano i bateria, Sam Devol, xelo, i John Woo, guitarres i banjo) sobre TOTES les cares de l'amor. Hi cap tot en les lletres: amor fou, amor idiota, ruptures, retorns, amors impossibles, venjances, amors cabrons, amors heteros, amors gays (sobretot aquest darrer)...En definitiva, és tot un resum dels temes i perspectives de l'amor -el gran tema- amb què s'ha acarat la música pop en el segle XX.
I la música? Doncs, en aquest disc, finalment Stephen Merritt aconsegueix depurar els arranjaments, fent-los més subtils i, sobretot, s'obri als instruments "acústics": xelo, guitarres i piano, com he dit: el resultat és tan satisfactori que en l'últim disc, I, ja no hi cap l'electrònica. També deixa a altres la veu, amb la qual cosa, segons el punt de vista de la cançó, crea interessants jocs i dobles sentits (en la cançó "Come back from San Francisco", per exemple, Claudia Gonson li diu al seu amor que torne a Nova York, i no deixe que l'"ambient" de la ciutat de la costa oest no el permeta tornar; tanmateix, sabem que la lletra és d'Stephen Merrit) i no cansa després de tres hores de música.
Però ja he dit que l'obra pretén ser un repàs a totes les formes del pop americà del s. XX i a tots els tractaments del seu tema principal. Així, també en aquest disc adopta TOTES les formes possibles de del punt de vista de la música: rock, reagge, country, pop electrònic, balades, himnes, pop "avantguardista", alegre, trist, amarg...en fí, i sense fallar-ne en cap: n'hi ha de millors i de pitjors, però no n'hi ha cap de dolenta. Ara bé: es tracta d'un disc editat al 1999, amb la qual cosa, com suposareu, aquest viatge per la música del s.XX està enfocat des d'una perspectiva, diguem-ne, postmoderna -no panic: en el millor sentit de la paraula-: revisitar gèneres des de l'honestedat, però també des de la ironia. I ací rau el mèrit de l'obra: 69 cançons, totes efectives, que fiten sempre el límit entre la sinceritat, la ironia, la cursileria, la pedanteria...sense passar-se'n mai.
Però aquest home, a més, té trezte mil projectes paral·lels (els grups abans esmentats, bandes sonores...), com el darrer: una mena d'òpera rock sobre la vida i obra de Hans Christian Andersen. Vols caldo, dos taces.
No diré res més sinó que un dels tres o quatre millors concerts que he gaudit i m'han posat la pell de gallina fou en la gira de presentació del Wintercase 2004, amb Astrud i els Magnetic Fields -Stephen Merrit és l'ídol, junt amb Morrissey, de Manolo-, ambdós en acústic. Impresionant.

Si voleu més informació:
www.houseoftomorrow.com i www.allmusic.com

Hi ha gent que té el cervell entre les cuixes.

-Aleshores: si ho he entés bé, als terroristes suïcides musulmans, quan es moren els esperen les hurís, que són dones bellíssimes a la seva disposició. A veure si resulta que allò que realment els mou a morir fent atemptats (tres en "occident" en quatre anys, cada dia en Irak) no és la religió, sinó la verga. Què trist.

dijous, de juliol 28, 2005

Apocalipsi n.3

...en eixe moment (just quan dos planetes estaven a punt de xocar, i un riu estava a punt de desbordar-se i anegar mig país, i mentre una dona estava a punt de parir una bessonada de tres, quan un científic estava a punt de descobrir el remei contra l'alzheimer, i una vella estava preparant el sopar de l'home sense saber que en aquell moment estava a punt de tocar-li la loteria, i hi havia països que s'anaven a declarar la guerra i la pau, i una galàxia era absorbida per quelcom que encara no s'havia descobert, i uns quants cometes s'anaven a estavellar contra unes quantes estrelles), es va cansar d'aquesta història, va tancar el llibre i el va llençar a la paperera.

dimarts, de juliol 26, 2005

JAPI BERDEI

Ja s'ha comentat per ahí, però jo també volia dir-ho (una mica tard, però és que no he pogut fer-ho abans): com tots els anys per aquestes dates, vam celebrar l'aniversari d'Aineta, la bailaora i, com tots els anys, fou una nit de moltes, moltes rises i alcoholisme moderat (bé, jo no tan moderat): tots recordem a la "prima" de fa tres aniversaris, no?. A més, aquest any vam tenir l'afegit dels ballaos raros del senyor Lucas i ballaos cutres d'un servidor. També va haver-hi lloc per situacions inexplicables com la del pato, i emocionants com fou el retrobar-se de nou amb un Metro mig ressucitat i, sobretot, retrobar-se de nou amb gent que estimes però que veus poc, com Mareta i Laia.
A més, per part meua, ha de dir que vaig ser feliç perquè feia temps que no m'ho passava REALMENT TAN BÉ. I crec que, una part, fou gràcies al bon rotllo que desprén una persona que el que menys li costa és riure's: FELICITATS AINA!!!

divendres, de juliol 22, 2005

Apocalipsi n.2

... L'apocalipsi, el dia del juí final, ja estava fixat des de feia temps. Però eixe matí, un dels quatre genets es va adormir i va arribar quan tot s'havia acabat, i Déu es va enfadar molt perquè, per culpa d'ell, l'espectacle, anunciat des de feia milers d'anys, no li va quedar gens lluït.

Evidentment, aquest genet fou acomiadat de seguida: tots sabien que Déu no en perdona una.

Apocalipsi n.1

...i l'univers es plegà sobre ell mateix: començà a doblar-se per un punt, i des d'eixe vèrtex anà destruint tot allò que es trobava al seu pas. Tot de planetes anaven esclafant-se entre ells i, com un paper rebregat, anaven sucumbint sota el pes extraordinari del cosmos. Tots els essers vius i no-vius -perquè n'hi havia que s'ecapaven a aquesta definició- rebentaren oprimits per planetes, sols, galàxies senceres, I aquestes, d'igual manera, rebentaven sense parar. i la pols que hi quedava també anava rebentant al seu torn, fins que no hi quedà res: cap àtom, res. I ell, des de fora, s'ho va mirar amb total desinterés.

dilluns, de juliol 18, 2005

Astrud a València

Fer la crònica d'una event tan diferent, proposat per un grup també tan especial, pot ser molt fàcil o molt difícil, segons, perquè implica explicar un poc els precedents i la "finalitat" última, si és que la té: Som-hi.
Tothom sap que els Astrud no són un grup corrent, i açò els ha fet tenir molts defensors, però també molts detractors: la seva filosofia es podria resumir en "som un grup que -aparentment- no sap tocar ni cantar, però ens importa una merda". Es tracta de fer de l'amateurisme -fictici, insistisc- un art, una cohartada artística: de vegades es dubta si són seriosos -ells diuen que sí-, o si s'estan burlant de tots nosaltres, o d'ells mateixos. Jo crec que una mica de tot, la qual cosa és molt sana.
Aquesta idea, tal volta ha perdut força segons la gent ha anat entenent el seu projecte, i s'han professionalitzat, per dir-ho així. Però ells, sempre alerta, lluiten contra la seva "canonització" (de "cànon") amb projectes com els Concerts Marginals o "clocharistes" (altra vegada la cohartada "arty", com expliquen en la seva web): contra la música venuda (per exemple, cabalgates ultra-cares, "bonrollístiques" i màssives, patrocinades per una multinacional que ha arruinat Argentina, o el FIB, sense anar més lluny), ells exploten l'actitud punk i despectiva, si voleu, (i no s'ha d'oblidar, de nou, el caràcter humorístic i burlesc de Manolo i Genís) fent una sèrie de concerts en mig del carrer, gràtis, i amb una guitarreta i una flauta com a únics instruments, com el que vam veure en València el diumenge passat.
En la seva web, ens citaven a les cinc i mitja en la plaça de la catedral, i allí vam anar nosaltres amb un sol i una calor que matava i unes cinquanta persones per damunt damunt; van aparéixer per un costat, i es van posar a cantar-encara com es van posar entre uns arbres, sinó el Genis no hauria aguantat, tan blanc com és-: així de simple. La gent no savia ben bé com reaccionar, però prompte van seguir el joc (els qui ho sabien, els qui s'anaven afegint sense saber què cony estava passant feien cara de "serà una broma? on està la càmera oculta?").
Van començar amb versions de Moon River, una dels Magnetic Fields, Suedehead de Morrissey i, en broma o seriosament, Te recuerdo Amanda de Víctor Jara, i ja van passar a tocar el seu repertori amb algunes cançons del seu darrer disc, com Caridad, o la cançó amb què van acabar, Todo da lo mismo (on van demanar la participació del públic perquè tocaren panderetes i guitarrons) i temes coneguts del seu repertori, com Cambio de forma amb coreografia inclosa (bé, eren uns botets simples, però era una coreografia, no?). Fins i tot, ens van presentar un nou tema, amb la tornada més demoledora i divertida que he sentit en temps: Todo el mundo es Lounge menos mi vida, que es más bien Lynch.
El concert fou curt -uns 45 minuts, si no m'equivoque- però la gent va eixir (bé, eixir no és la paraula, perquè estavem al carrer) pagada, acalorada i contenta d'haver vist un event tan especial.
Bé, a mi em va agradar molt, perquè m'encanten els Astrud.

dijous, de juliol 14, 2005

El diumenge és el gran dia

Es busca amants de l'heterodòxia, la tansgressió -sui generis- i la provocació per al diumenge: http://www.astrud.com/marginales/ (perfa...jo vull anar...)

dilluns, de juliol 11, 2005

Que conste

Ací va una coseta que em va enviar els senyor Bpt. És una mica llarg, però és graciós, perquè reflexa algunes situacions que em -ens- són familiars (evidentment, jo no em reconec de ninguna manera, sobretot perquè jo no defensaré mai les U2)
http://www.lapaginadefinitiva.com/musica/cursillo.htm

(Ahir vaig posar tot el text, però era un poc animal per llarg i perquè estava tot junt i no es podia llegir bé, així que hui l'he borrat i he posat sols l'enllaç, què és més discret -sí, he retocat un post ja publicat. I què?)

diumenge, de juliol 10, 2005

Etc.

(...)
-És vosté culpable.
-Insistisc: no sóc culpable. També hi tindran coses a dir la resta de la gent, no?
-Mire, ja estic cansat de repetir-ho: les proves són concloents. És vosté l'únic responsable del fracàs d'aquest projecte.
-I jo ja estic cansat que sempre em jutge per tot el que faig: si parle, si menge, si treballe. Si ho faig, em jutja negativament; si ho faig malament (no negue que comet errades), em somriu amb cara de "ja ho sabia". Res no li pareix bé!
-Ja sap com funciona açò: la meva misió és vigilar-lo constantment. Quina culpa tinc jo si vosté no en fa una a dretes? A més, no se per què li explique tot açò, si estem en un juï, i jo sóc el jutge. -No cal que ho diga.
-...
-Però, el que estava diguent és que aquesta vegada jo no he fet res! tal volta se'm podria acusar precissament d'això, de no fer res; però no d'actuar malament. Acuse els altres!
-No és la meva feina. Jo m'ocupe de vosté. I, ara que ho diu, trobe que "aquesta vegada", com diu vosté, és el total responsable. No hi ha més a dir.
-No! em negue! És una conspiració! Vosté disfruta fent-ne patir!
-I vosté no fa més que fer-se la víctima, com si fos un refugiat de guerra. Ja n'estic tip, d'aquesta actitud: madure, home! accepte les responsabilitats!
-És que tot és tan difícil...
-Ningú ha dit que fos fàcil; ahí està el mèrit del triomf. Per no dir que vosté no és que digam una persona amb aptituds per aquest tipus de projecte..
-De nou l'atac personal...em vol afonar! Els demés també en són responsables!
-...
-Encara que, la veritat és que potser té raó: les proves que aporta no deixen lloc al dubte...sóc jo qui fala sempre, qui s'equivoca, el que passa és que no les volia veure...
-Veu com tinc raó?
-Sí...m'he equivocat una altra vegada...
-Sí, una altra vegada.
-Com sempre...
-Sí, com sempre.
-Llavors accepte la culpa i el càstig...
-Molt bé doncs: el condemne a l'ostracisme més absolut, lluny de tots, per tal que reflexione sobre el que ha fet i la seva culpa. Ja han sigut massa cops.
-No, reflexionar no. Ja ho he fet massa vegades. Ara em toca el penediment i la culpa...
-Ah no, eixa és feina meua. Aleshores em tocarà anar-hi amb vosté. Vaig a disfrutar estant amb vosté...
(Etc.)

divendres, de juliol 08, 2005

Mira per on vas

Ja se que aquest no és un començament gens original, però és de veres: anava jo caminant, mirant simplement com els núvols feien formes al cel, i disfrutant de "l'espectacle de la natura", com diuen quan, a poc a poc, he anat notant com un vel s'ha anat formant entre mi i allò que m'envoltava: no és que ho veiés tot boirós, sinó que la realitat adquiria alguna mena d'estranyament: tot ho veia diferent a mi, fins i tot jo mateix. No havia canviat res, però tot m'era nou. I aleshores he comprés que m'havia tornat a passar: la sensació de veure-ho tot des d'una altra perspectiva, de saber que jo era jo, que estava caminant per uns carrers, que estava pensant en eixe moment i també, que vivia una determinada vida: en definitiva, que existia. I d'igual manera, TOT el que m'envoltava en eixe moment, TOT el que havia estat en aquest món i TOT el que hi vindria, també existia, havia existit o existiria. Complicat, no? la sensació d' "autoconsciència".
I tot seguit, com sempre, les reflexions, en certa manera perilloses: tot existeix, d'acord però, és de veres? què vol dir existir? què és la realitat? Pense en les religions, i no em convencen: la idea del taumaturg em sembla una contradicció en els seus termes (si som "materials", sensibles, com podem entendre una cosa que s'escapa dels nostres sentits?).
Pense, doncs, en la ciència, i en la teoria que tot -nosaltres inclosos- és simplement una cadena de conseqüències físiques i químiques, però aquesta visió també se'm presenta molt parcial. La ciència no deixa de ser una manera d'estructurar les nostres percepcions, on hi ha unes regles que les hem fet nosaltres, i on tot ho encabim segons aquestes, més o menys com les religions: tampoc d'aquesta manera poden asegurar que "sabrem la veritat", sobretot perquè, al cap i a la fí, no deixarem mai de ser nosaltres el nostre límit.
Llavors, se'm revela la sensació horrible de pensar que, en realitat, tot és igual: què som, què és el món i l'univers, i perquè hi som. Res no té sentit i, si el tingués, res no ens pot fer saber quin és. Pavorosa sensació de pensar que, si no hi siguessim, no passaria res, que tot naix, hi és i desapareix, i NO PASSA RES. Autoconsciència, com deia...

En això estava pensant mentres caminava quan, de repent, m'he entropesat amb un farola i m'he fet molt de mal. Això em passa per no mirar el que m'envolta.

dissabte, de juliol 02, 2005

Homenatge a un artiste

Senyor Bpt, que sàpiga que està molt guapo en la seva foto penjada a www.flicr.com/photo/bpt (i no acceptaré l'agravi comparatiu amb "aquella parella" com a excusa).
Per no parlar de la resta de fotos que es poden gaudir en el seu lloc web. Senzilles però molt boniques i poètiques. Tanmateix, com li vaig dir un dia, el millor de vosté és, precissament, vosté.

Un parèntesi

Estic notant que últimament aquest diari-autorretrat-notes breus...etc m'està quedant massa seriós i reflexiu, així que ara vaig a contar(-me) un acudit, el meu preferit:
-Què fa un pessolet en un racó de l'habitació?
-Castigaet, castigaet!!
A mi em fa molta gràcia.
Au, ja està. Podeu seguir fent les vostres coses després d'aquest moment còmic.

divendres, de juliol 01, 2005

Anchor song

No se per què, però cada cop em costa més fugir d'aquesta realitat. O millor dit, de la "meva" realitat.

Nous ulls

El millor de viatjar és descobrir diferents perspectives i horitzons d'aquest món, i quan tornes a casa, veure el teu paisatge particular amb nous ulls.

Dedicat a Laieta, que està pel món, a Annetes, que està curant vaques en Girona, i a Neus, Neuetes i Aracel·li, que d'ací poc tindran nous cels on mirar...

dijous, de juny 30, 2005

Que es besen els padrins

No m'agrada repetir el que diuen altres, però hi ha molta gent que hui se sentirà feliç després de molts anys amagats i uns pocs anys acceptats (i encara no per tots).
Ja està; a partir d'ara no tornaré a fer de tertulià de la SER per dir quatre tòpics trascendents sobre el fet de ser gay. I per acabar, un acudit igual o més de manit: Ja em puc casar. Ara em falta trobar amb qui (rises)

dimecres, de juny 29, 2005

Pregunta capciosa

Per què els bons artistes -bons literats- tenen tan poc criteri en altres camps com el cine, la música (a banda del jazz i el soul, que sempre queda bé) el còmic o, ja posats, en punt de ganxo?

Ànima i/o instint

Grandesa i càstig de la condició humana: la idea de PERFECCIÓ.

dimarts, de juny 28, 2005

Alegria per una derrota o per una victòria

Ja se que açò no vol dir res, i que uns i altres són més o menys iguals...però vaig a sentir per uns moments la enorme satisfacció de veure perdre a Fraga.

Autorretrat


diumenge, de juny 26, 2005

Cinc cèntims sobre la mani de l'orgull de València.

Ahir vaig anar per primer cop a la mani de l'Orgull; no he anat fins ara perquè no m'agrada massa exhibir una cosa que per a mi és d'allò més natural, tal volta perquè en el meu entorn ho és, de natural -i perdoneu-me el tòpic. Però precissament perquè aquests dies ha volgut fer creure que no ho era, vaig decidir anar-hi amb Neus i Joan. Ací van algunes notes sobre el que vam veure per Colón:
-Gent, molta gent i, el que comentàvem, de tot tipus. De fet, ens sobtava, per tan sectaris com som nosaltres, que en una mani es trobaren tantes esferes socials diferents en un mateix carrer.

-Les pancartes. Arran del que he dit abans, estaven els d'Esquerra Verda, els de Revolta, els del Bloc, els Joves Valencianistes ("La juventut valencianista nos solidaritzem amb vosaltres", sic) darrere dels de ERPV ("Matrimoni gay i adopció, gràcies Carod", com si el líder mediàtic d'ERC fora el taumaturg de l'univers, qui fa o desfà en aquest món), els de Samaruc... a banda, és clar, de tots els col·lectius de gays i lesbianes, transexuals...etc. La millor, el frik del Fusil Fotogràfico -quina gent!- amb un cartell que posava "Sí al divorcio h-omo-sexual" i, on posava "omo", hi havia la foto del detergent del mateix nom.

-Les carrosses. Uf, les carrosses! Totes amb música al màxim volum, amb tots ballant allí dalt. La millor, una que era un trenet que portava unes "ueles" amb el ventall d'allò més encuriosides,amb globets i tot. També, una en què anaven tots vestits de boda amb la cançó de "mujer contra mujer" de Mecano, i que, pel que sembla, a una dona li provocar el moment místic de la mani. Una altra amb els osos, els meus preferits: tot de tios, gordos i peluts com camioners, ballant com histèrics en un remolc, descamisats i plens de purpúrina; sense complexos! (encara que es temia per ells quan tremolava el vehicle, dels bots que pegaven). Darrere, els del bar del costat de ma casa, el Nuncadigono, un bar-sauna-laberint: els més underground, però també molt ballaors. I, finalment, els camions extra-large. Un de la disco Queen, que anaven de troglodites i on vaig recóneixer a una tipa que va guanyar La granja de tu vida, i a Niki de GH6, amb go-go's amb taparrabos ballant tots a ritme de, com no, tecno bananero, i un altre de Venial, com no podia faltar.

També, gent coneguda i alguns professors meus que em van alegrar en vore'ls (als amics, no als professors!). I Carla i Adriana, evidentment. Al final la mani es va acabar en la plaça de l'ajuntament, on vam aparcar tots, i van llegir el manifest (aquest any el lema era "avancem, ara els transexuals") i, cosa rara, no vaig sentir ninguna crida a la nostra alcaldesa. Ah, i quan es va acabar vam anar a descansar al Café de la Seu a fer-nos un super-granissat de Taronja, que és el millor del món, i a casa a estudiar: res de festa.

Total, que va ser tot molt curiós, i molt edificant. Vaig treure'n algunes reflexions interessants, però aquest no és lloc per explicar-les.

divendres, de juny 24, 2005

LE GRAND BUFFET

Igual que tots els bloguistes comenten les pel·lícules, llibres, discos, etc. que els han agradat, jo parlaré d'un resataurant on he dinat hui amb Nati i Pura (ma tia i l'amiga, respectivament, per a qui encara no n'haja sentit parlar): es diu La tastaolletes, i és un local acollidor, de menjar vegetarià, valenciano-parlant i, com diria Ana Botella, pertanyent al lobby rosa. I té menú per nou euros. Hem dinat, de primer, una amanida de diferents encissams, amb algues seques, carlota i vinagreta de figues i timbal de gaspatxo, que és un gaspatxo al revés (o siga, pebres, tomaca i cogombre talladets, i un raig de gaspatxo "normal"): boníssims, fresquets i sabrosos. I de segon, un arròs melós de verdures variades, i rotllets -prou grandets, de xampinyons amb sèsam. Estaven deliciosos, però la grand surprise ha vingut amb els postres: Un tiramissú amb el bescuit de garrofa, una tarta de brullo amb xocolate i un gelat de xocolate blanc amb una crema de té verd. Impressionants; molt suaus i gens dolços, com a mi m'agraden.
En fí, busqueu eixe lloc pel Carme (en Na Jordana) o. millor crideu-me per a tornar a anar. I això va sobretot per al Comando Fartereta!

dijous, de juny 23, 2005

ELECTRICITY

Moments abans de la tempesta: com el silenci abans de la batalla, amb l'aire feixuc, dens, que a poc a poc va fent-se més i més fort, mentres el cel va obscurint-se. De repent, el primer llamp que talla el cel i l'il·lumina, seguit immediatament pel tro (està just damunt!). Tot seguit, l'aigua. Forta, també densa i grossa, que no et deixa veure res...
Arribes tot xop a casa, sense saber si maleir l'aigua o agrair-la; et seques i, de repent, la llum pampallugeja metre et prepares el sopar o mires la tele. Que se'n vaja la llum de nit: el pitjor malson per a una persona que viu sola -soleta- en aquests temps en què si no tens un endoll no ets res...No pots xerrar, ni mirar la tele, ni llegir, (escoltar música?), ni tan sols cuinar de vegades: la tecnologia ens facilita les coses però també ens esclavitza.
Ahir vaig pensava aquestes coses mentre temia quedar-me a fosques en casa, però al final no se'n va anar, i vaig seguir mirant la tele, cuinant i llegint tranquilament mentre la tormenta seguia xillant(això sí, vaig apagar el ventilador per què no em botaren els ploms).

dimecres, de juny 22, 2005

ANTÍDOT PER A AQUESTA SETMANA

Viaje a los sueños polares

"Cuando pesen demasiado la rutina,
el trabajo y la vida en la ciudad,
nos iremos en un viaje infinito con esa tonta sensación de libertad
hacia el fondo de ese mundo del que me has hablado tanto,
paraíso de glaciares y de bosques polares,
donde miedos i temores se convierten en paisajes
de infinitos abedules de hermosura incomparable.
Dibujamos sobre un mapa imaginario
autopistas de gran velocidad;
nos invade una una ilusión desconocida
y nuestra única intención es avanzar
hacia el fondo de ese mundo del que me has hablado tanto,
paraíso de glaciares y de bosques polares,
donde miedos y temores se convierten en paisajes
de infinitos abedules de hermosura incomparable,
dondo siempre te querré"

Family: Un soplo en el corazón, Elefant Records (1993)

De res.

dimarts, de juny 21, 2005

QUINA VERGONYA

Acabe de llegir tot el que he escrit fins ara i m'he adonat de vàries coses (algunes ja les comentaré més endavant) però, sobretot que, horror, escric fatal amb l'ordinador! és vergonyós! no sols tinc faltes amb el teclat; fins i tot tinc faltes que pareixen d'ortografia (no ho són, ho jure!) i errades de discurs molt lleges.
Bo, doncs abans que algú m'ho retrega, jo mateix ho reconec, i demane disculpes: milloraré. De fet, aquest blog era un repte amb mi mateix, com vaig dir el primer dia.
P.D: Mentre escrivia açò he hagut de corregir-me unes vint vegades.

dilluns, de juny 20, 2005

SOBRE EL POST ANTERIOR

Els Smiths...la millor banda del món? No diria tant, però quasi; són de les poques bandes en què TOT el seu repertori és absolutament vàlid. Les seves cançons poden ser dividides en millors i pitjors, però mai en bones i dolentes; una proba és que els seus recopilatoris oficials de singles i cares B no poden ser considerats material d'un fan completista, sinó discos tan o més necessaris que els discos "nous". I què collons: que un pet dels Smiths a mi m'emociona!
Com va dir N.V., "Una vez dije que quería Follarme a Morrissey, però en realidad lo que quería es que Morrissey me follara a mí."

Dedicat al Xelfer i a la Rut, que saben de què parle...
Doncs sí.

DESPRÉS D'ESTUDIAR (UN POC ESPÉS).

Estava estudiant les discusions tèoriques sobre l'estat de la literatura catalana, i les cabòries que tenen els crítics sobre els models de novel·la que ens convenen per tal de donar-li pretigi i normalitat a la llengua (és a dir, que siga "bona" comparativament i, a més, que arribe a la gent), i m'he posat a rellegir un dels còmics que sempre revisite de tant en tant. Llavors, m'han vingut al cap algunes qüestions:

  1. El fet que el còmic haja estat oblidat sempre del camp teòric lingüístic i literari. Aquest és un problrma generalitzat, que hi anem a fer.
  2. Sempre ens estem queixant que el català no arriba mai a tots els àmbits socials; docns bé, còmic és un d'aquests àmbits descuidats. Sembla que els estudiosos de la llengua i la literatura catalana és creuen que només amb la novel·la i la poesia, i en els mitjans de comunicació (tv3 i Canal 9 -je je-) es pot dignificar i normalitzar la nostra llengua, i de fet, sembla que en alguns sectors de la societat, la cuota de material en català està coberta: l'àmbit escolar amb els contes, novel·les i còmics "de tota la vida" (Astèrix, Tintín, El petit Nicolau...tots en sabem uns quants), fins arribar a l'institut amb l'horrorosa psicoliteratura, que en diuen. Després, de majors, amb els best-sellers de Ferran Torrent, la Clara-Simó, Monzó...segons què t'agrade i quant estimes la literatura.
  3. Ara bé, què passa quan et fas gran però et segueixen agradant els còmics? hem de seguir llegint Astèrix per a llegir en català? Per què la "cultura catalana", preocupada per la normalització no es fixa en altra gent a banda dels sectors esmentats abans? Pareix que ja estiga tot solucionat amb els llibres escolars i amb la literatura més o menys acadèmica.
  4. Vull dir, a banda d'aquests, i de l'ortodòxia nacionalista d'esquerres (últimament aquest tema, el de l'ortodòxia cultural em té capficat, com es veu), hi ha joves que ho són, de nacionalistes i d'esquerres, però ENS interessen altres coses a banda del Martí i Pol, o l'Ovidi (i ho dic amb tota l'admiració).
  5. Per això, i acabe -de moment- m'agradaria llegir el König, el Bilal o el Jodorovski, per posar uns quants del cànon dels "rarets" en català. Pense que no sols li faria bé a la nostra cultura catalana, sinó a la cultura dels nostres en general.

diumenge, de juny 19, 2005

JA MÉS TRANQUIL
Ara que m'he desfogat, vull fer unes quantes aclaracions prèvies que hem vaig deixar ahir:
a) El títol del blog: per si algú s'ho pregunta o m'ho pregunta, "a lad insane" és una de les maneres de llegir el títol d'un disc de David Bowie, Aladdin Sane (1973), i que es pot traduir per "un noi boig". I la raó per la qual he triat aquest nom és que Bowie és el meu músic preferit (època 1970-1980, després tot el que ha fet és merda), com saben tots els qui hem coneixen i que ara estaran somrient llegint açò, i també perquè sempre m'ha fet gràcia aquest joc de paraules, mira tu.
b) Vull aclarir que jo NO SE D'ORDINADORS NI ESCRIURE AMB EL TECLAT llevat de les quatre nocions bàsiques, així és que si algú veu faltes o errates d'eixes del teclat, que no m'ho tinga en compte, perfa...
c) Ahir vaig dir que tenia amics amb blogs: ací van el nom dels autor, i el degut respecte i devoció: "Sou la meva inspiració, xicons", com diria la guanyadora d'un Grammy, o un Premio Amigo. Vull una ovació a cada nom :) DUGONGO!, MAI! GONÇALET! FELIP! GABRIEL PETIT!
(the first of the first, però ja no funciona, ohhh...) i, last but not least, XELFER! Crec que no hem deixe cap, a banda d'altres que visite però que no els conec, i crec que ja he dit tot el que volia dir hui. A més, se m'acaba el temps en el locutori xungo on estic escrivint, així es que, xiquets, vos deixe. Bon nadal i bon any.
Diumenge, resaca; i tinc un acosa a dir:
HEM CAGUE AMB EL "FORO ESPAÑOL DE LA FAMÍLIA" I AMB LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL(volia fer un argumentació extensa explicant els motius pels quals aquesta manifestació que vam PATIR ahir no té cap mena de validesa moral, i que no hi ha ningú amb un mínim de trellat que no se n'adone del pensament feixista que s'amaga darrere de l'eufemisme que és dir "por la familia, y por el derecho a un padre i una madre", però he pensat que a hores d'ara ja ens aconeixem tots, -sobretot després de vore les imatges- i no cal donar massa explicacions).

dissabte, de juny 18, 2005

Primer de tot, hola a tot l'univers de la xarxa (s'ha de ser educat, no?).
En segon lloc, abans de res, hauria de justificar el perquè d'un blog. Doncs, bé, bàsicament, la raó és que no se perquè ho faig, això d'escriure publicament allò que de tant en tant em passa pel cap, però he pensat que seria interessant vore'm a mi mateix, què sóc capaç de fer en un mitjà com aquest, i si en sabré traure'n profit. Però, en fi, que realment no tinc cap motiu, ni tampoc se encara per a què el faré servir; ja ho veurem: és una manera atractiva de començar, eh? creant interés!
Per últim, abans d'acabar, vull fer un acte d'agraïment i respecte autorial a tots els meus amics que ja tenen un blog, els quals, aforça de llegir-los, són els que m'han fet caure en aquesta "xarxa".
Ja diré quins són la pròxima vegada.