dijous, de febrer 23, 2006

Alfa i Omega

De tant en tant, com ahir, com si fos un rampell a la cama, tinc un segon de lucidesa i, en eixe moment, sóc plenament conscient de la meva vida (per cert, no heu pensat que l'expressió "la meva vida" és una incorrecció absoluta? Perquè eixe "meva" implica un subjecte i un objecte, i la vida precissament és allò més essencial del subjecte, no se si m'explique. Bé, seguim). El cas és que de tant en tant, em ve al cap la imatge del que he viscut i, sobretot, del que estic vivint: com em dic, on visc, amb qui, què estic estudiant, a qui estime, a qui no estime, què m'agrada, què no m'agrada, on vaig, com em sent, què estic fent...el meu estat; Jo i Ara, en definitiva: la meva identitat. I sempre em passa, no se per què, quan mire pel balcó, o per la finestra de ma casa. Quan mire el meu horitzó quotidià, el meu petit món o, millor dit, allò que em connecta amb el Món, en majuscules, sent una sensació d'afirmació (no estic parlant de valoracions, ni de flagelaments o aprovacions), com si diguera "ací estic jo", "açò sóc jo"...i ho veig Tot, i sent fins i tot una responsabilitat d'existència, i m'ofegue per un moment, i em marege, i aleshores deixe de mirar per la finestra.

Acarar-se amb la pròpia identitat, malgrat ser la cosa més òbvia, (em) pertorba.

dilluns, de febrer 20, 2006

Jo t'arreglaria eixa camisa esgarrada, i alguna cosa més.


Entre Sufjan Stevens amb Illinoise, una de les millors novetats discogràfiques que he sentit en prou de temps (folk americà sui generis i orquestració paranoide, de l'escola de Brian Wilson. Cada dia creix més, i m'agrada més eixe disc. I què guapo que és, eixe home!) i Brokeback Mountain, una pel·lícula que m'ha deixat capficat i bleda des de fa dos dies, i no entenc massa per què (volia posar un post sobre la pel·lícula, però no he sabut com fer-ho. I què guapo que és, Jack Twist!), porte uns quants dies que no em trobe, xe. Vull un home ja! No pot ser que estiga tan moixo tot el dia!

El senyor Cent sap de què estic parlant.

dissabte, de febrer 18, 2006

Negro sobre blanco

Per a la gent que disfruta de la literatura, i especialment de la poesia, tinc el plaer d'anunciar que ja ha eixit a la venda (en les seves llibreries de sempre, a tan sols 8 euros) el poemari Cames ajudeu-me, de l'inefable Rubén Luzón. Aquest jove escriptor, llicenciat en Filologia Catalana i estudiant d'Hispàniques, a més de músic aficionat, pensador il·lustre, i bona persona(Astrud no podran cantar-li allò de "tanta metáfora y tan poca vergüenza" ) practica una poesia descaradament arrogant -en el millor sentit de la paraula- en la seva qualitat; tant en els recursos poètics que utilitza, com en els temes que proposa: un constant qüestionament, des d'una postura brutalment humana, de temes com l'amor, el sexe, l'existència, o la mateixa violència.

Si Sanchez Dragó tinguera decència, i un programa, ja tardaria en entrevistar-lo!

divendres, de febrer 17, 2006

Cum Laude

Hui he tingut la sort d'assistir per primera vegada a la lectura d'una tesi i, més encara, de la lectura de la tesi d'uan amiga meua. I, encara més, d'una tesi com la seua on, per primera vegada, com s'ha dit allí, la universitat ha donat compte de la societat i, en concret, dels moviments socials i dels Salvem: és una bona notícia per a nosaltres, i per als mateixos responsables d'aquests Salvem, que fenòmens com aquests resten en la memòria intel·lectual i que s'encarregue gent tan competent com la meua amiga.

Dame una C, dame una A, dame una R, dame una L, dame una A! CARLA, ERES LA MILLOR!!

PD: Ara a celebrar-ho, no?

dimecres, de febrer 15, 2006

"Vamos a un bar"

Vita nostra brevis est,
brevi finietur.
Venit mors velociter,
rapit nos atrociter,
nemini parcetur.
In taberna quando sumus

non curamus, quid sit humus,
sed ad ludum properamus,
cui semper insudamus.
Quid aguatur in taberna,
ubi nummus este pincerna,
hoc est opus, ut queratur,
sed quid loquar, audiatur!

(Gaudeamus igitur.
Autor desconegut)
Quanta raó.

Les persones som totes iguals (de borregues)

Quan veig eixes masses de gent en Orient eixint al carrer amb la kalashnikov, cridant, maleint els europeus i cremant banderes, de seguida em ve al cap altres episodis de masses europees perdent la raó de la mateixa manera. Però en el primer cas, sembla que simplement són una colla de salvatges, i en el segon, uns pobres infeliços que s'han deixat portar per la manipulació d'algun líder boig.

No se, a mi em sembla que la gent és igual d'ase en tots el llocs, i és capaç igualment de convertir-se en llops descerebrats del poder; aleshores, per què mai es parla dels caps de govern musulmans? No se si m'explique.

dissabte, de febrer 11, 2006

La gran teranyina

Aquesta entrada també es podria haver titulat "el gran laberint", perquè per al cas és el mateix: és com jo sent la situació actual de la política -i, per fatal retruc, la societat- valenciana, i sobretot, tot allò referit a les darreres actuacions del PSPV, amb Joan I. Pla (la I. és per no dir "Imbècil"). Perquè la societat valenciana està atrapada enmig d'una fonda teranyina d'interessos no aclarits (però sí suposats, que idiotes no som) entre el líder del PSOE i el PP; si no, no s'explica eixe anar avant i arrere en la reforma de l'estatut valencià, i en dos punts tan importants i definitius com és la barrera del 5%, i la denominació de la nostra llengua. Ja se que són dues menudències dins del marasme legislatiu, i que no arreglaran gran cosa però, sent pragmàtics per una vegada, no gose esbrinar el perquè de l'actitud submissa (al final, tant de numeret, per a no res: si de cas, per a tornar a mostrar la poca voluntat de Joan I. de fer govern d' "esquerres", les que siguen, i les moltes ànsies de fer joc polític) dels socialistes valencians (és evident que això no portarà més que problemes al PSOE d'ara endavant) i, sobretot, com és que des de la cúpula del partit no li paren els peus.

A banda, és clar, està la gran injustícia feta a l'esquerra, i als valencians en general. I mentres, el senyor Francisco Von Camps, voletejant ufanós per les terres valencianes.

dimarts, de febrer 07, 2006

Sorpresa!!

Vaig arribar ahir de Madrid (ja vos ensenyaré les fotos, per cert) i, oh sorpresa, només vaig fer una "consulta" per internet vaig descobrir que ja s'han penjat dues cançons del nou disc de Morrissey!! Evidentment, no em vaig poder resistir, i ací van les meves primeres impressions d'aquest petit avanç del Ringleader of the tormentors (el disc eixirà el 20 de març i, també evidentment, jo estaré ja comprant-me'l): avise que escric aguantant-me els nervis i l'émoció.
Les dues cançons són Dear God, please help me, i I will see you in far off places (ninguna d'eixes dues serà, però, el single, avise). La primera és una balada lenta, continguda, sostinguda sobre un orgue llunyà, i una guitarra acústica molt subtil: és d'eixes que segur que després només escoltaré de tant en tant, però que en directe segur que es convertirà en un d'eixos moments que se't posen els pèls de punta, i les llàgrimes a punt d'eixir-te'n; sobretot al final, quan sonen les cordes. L'altra, en canvi, és una cançó de les seues, arrebatada i intensíssima, i amb un to hindú (!) que m'agrada moltíssim; amb trompetes i tot, i eixes inflexions vocals plenes de dramatisme. Ja me l'imagine cantant-la i obrint els braços mesiànicament, com fa ell.

En general, sembla que segueix la línia del You are the Quarry, però se li nota la mà de Tony Visconti, el productor (eixa tensió i intensitat, i eixes cordes). Ninguna de les dues arriba a ser tan efectiva com els singles del disc anterior, però mai se sap. I quant a les lletres, fa referència a la seva nova vida en Roma, i tracta els temes existencials de sempre: la vida, i la mort.

Mmmmm...no se com serà la resta però, encara que sembla que no ha canviat massa des del Quarry, tinc prou esperances posades. Jo crec que massa i tot, perquè ja m'estic posant nerviós...!

dimecres, de febrer 01, 2006

M'ho meresc (i no tornarà a passar)

Açò és una acte de contricció pública: acabe d'arribar de Gandia, estic sense gas, he vist amb horror que tornaven a fer obres al meu carrer (però això no és culpa meua). M'he malpreparat una sola assignatura de les DOS que tenia (l'altra me l'he deixat perquè no he anat a classe en tot el curs; de fet, fa mesos que no em passe per la facultat), i m'acabe de donar compte que la data de l'examen fou la setmana passada (silenci significatiu). Tenint en compte que no he fet un brot en tot el curs, i que no tenia gens de feina, crec que en aquests moments, a les 19:08 del dia 1 de Febrer del 2006, acabe d'arribar al punt més baix de la meva vida acadèmica, si no de tota la meva vida, sí de molt de temps ençà. Enhorabona, xiquet, t'has lluït.

I ara? Ara m'he quedat en blanc, in albis, estupefacte. Però, evidentment, no pense mortificar-me ni sentir la més mínima pena: m'ho meresc, i l'hòstia moral em servirà per despertar-me d'aquesta apatia que ha sigut la causant de tan gran desastre personal, i posar-me les piles JA.

Això sí: jo me'n vaig primer a Madrid.