De tant en tant, com ahir, com si fos un rampell a la cama, tinc un segon de lucidesa i, en eixe moment, sóc plenament conscient de la meva vida (per cert, no heu pensat que l'expressió "la meva vida" és una incorrecció absoluta? Perquè eixe "meva" implica un subjecte i un objecte, i la vida precissament és allò més essencial del subjecte, no se si m'explique. Bé, seguim). El cas és que de tant en tant, em ve al cap la imatge del que he viscut i, sobretot, del que estic vivint: com em dic, on visc, amb qui, què estic estudiant, a qui estime, a qui no estime, què m'agrada, què no m'agrada, on vaig, com em sent, què estic fent...el meu estat; Jo i Ara, en definitiva: la meva identitat. I sempre em passa, no se per què, quan mire pel balcó, o per la finestra de ma casa. Quan mire el meu horitzó quotidià, el meu petit món o, millor dit, allò que em connecta amb el Món, en majuscules, sent una sensació d'afirmació (no estic parlant de valoracions, ni de flagelaments o aprovacions), com si diguera "ací estic jo", "açò sóc jo"...i ho veig Tot, i sent fins i tot una responsabilitat d'existència, i m'ofegue per un moment, i em marege, i aleshores deixe de mirar per la finestra.
Acarar-se amb la pròpia identitat, malgrat ser la cosa més òbvia, (em) pertorba.
Acarar-se amb la pròpia identitat, malgrat ser la cosa més òbvia, (em) pertorba.