Açò és un confessió pública: ara que el pacte entre el Bloc i EU està avançant, i després de mil voltes anant del sí al no, i del no al sí, he decidit que, si al final surt endavant, jo recolzaré eixe pacte. Sí, ja ho se, ja ho se...ja ho he parlat i pensat mil vegades: se que no és ni de bon tros el que vull; se també que si al final ix tot bé, me'n penediré més tard o més prompte; també reconec que MAI m'he fiat del Bloc, i que del PC, en fi, sempre he pensat que al final són uns flatosos i que són més sectaris que ningú (i del Joan Imbècil millor no en parlem, que em pose nerviós), i també tots els qui em coneixen saben que sóc molt crític en general amb tot el món polític i/o ideològic (com s'ha de ser). A banda, tots sabem que hi ha el perill de la conveniència en comptes de fer allò convenient (per part dels dos)...i també que porten temps bregant, i fins hui mateix, no sembla que la cosa tirara endavant...
Ara bé, jo, pragmàticament, egoistament, no podria suportar quatre anys més del PP. Estic dels nervis ja de pensar-ho. Cal tirar-los fora, per l'amor de Déu! Així, com a mínim, podré queixar-me d'uns altres...
Per això, jo, malgrat totes les ampastraes que puguen fer, tots el dubtes, tots els entrebancs... votaré al Pacte, si al final es fa. I (açò és una enquesta) vosaltres?
Nota: i com sempre dic, el que en el fons mai perdonaré al PP és que sempre em faça engolir-me el meu orgull i les meues paraules, quan dic que és la última vegada que vote, per la por de tornar-los a vore; si no existiren, no em posaria tan condescendent, home!
dimarts, de novembre 28, 2006
dijous, de novembre 23, 2006
Dos somnis
Últimament estic tenint somnis com no havia tingut mai. Són somnis molt, molt reals, i on ixen sempre amics meus. Estan bé perquè solen ser inofensius, però com en tot somni, sempre hi ha coses surreals que fan que em desperte marejat i una mica descol·locat. Hui he tingut dos somnis d'eixos, i m'han resultat tan vívids que he decidit posar-los per escrit.
Somni nº1. Per a Bata:
En el primer somni tu eres el protagonista, Bataller. Te l'explique: estem en una festa, en una mena de pati interior amb arbres, o tal volta en una caseta de muntanya; el cas és que hem aparegut allí per casualitat. És una festa on hi ha gent que no coneixem, però també estan Anna, Marieta, i Pau. De repent, xarrant xarrant, veig passar per davant meu un doble teu. Però no un doble estricte, no un alter ego ni res d'això: era una cosa totalment versemblant. Algú que es pareix molt -molt- a tu, però més prim i, evidentment, una mica diferent. I no sols físicament, perquè també porta una camisa a ratlles -Pamukale- pareguda a les teues, i com una que portes en eixe moment. L'he vist, i ha passat de llarg; jo, quan l'he vist, ho he dit a tots i, com que no em feu cas (no vos fieu que el grau de paregut és tan evident, com és natural), vaig a buscar-lo i vos porte a ell dissimuladament, entre la multitud que s'acosta a unes barres improvisades amb beguda). Ara sí, un cop demostrada la semblança, comences a riure, divertit pel fet, i Marieta fa algun acudit, en el seu genuí estil, i Pau crec que també. El teu doble comença a xarrar amb nosaltres, divertit amb el que diem, però jo en eixe moment m'aparte un moment no se per què. I en eixe moment, tampoc se per què -coses dels somnis, el teu doble és molt més prim encara i ja no es pareix a tu; es pareix més a Blai.
I ahí s'ha acabat el somni. Curiós, no?
Somni nº2. Per a Sandra i Neus:
En el segon somni, tot era més estrany: estem els tres en una mena de pla amb camps de dacsa, camps d'arròs i aiguamolls (sí, ja se que això no pot ser). És per la vesprada, i el cel està blau, però amb un blau apagat, com el de les pel·lícules dels balcans. Sabem que van a fer una mena de focs artificials allí, en eixe moment, i volem anar a veure-ho de prop. Dotorets com som, volem vore com ho fan; caminem molt, i correm fins i tot, entre eixe conjunt de camps d'arròs i aiguamolls, i camps de dacsa, on la dacsa, que està xafada, s'eleva al nostre pas, fent el soroll que fan les plantes quan es rocen entre elles. Arribem allí on feien els focs que ja han començat (no són només focs artificials, són explosions, i fums i colorets; una cosa ben bonica, de veritat), i hi ha uns gegants tot rojos que manipulen una mena de bombones de butà gegants i de color metàlic, des d'on fan tot eixe espectacle. Ens acostem, però ens miren mal i ens diuen que se n'anem d'allí, que no hi podem estar. Els fem cas -qui no!- i anem a una caseta muntada damunt d'un arbre, ben gran i decidim pujar per vore-ho tot; puge jo primer, i mentre puge les escales veig que el sol s'està tornant roig mentre s'apropa a l'horitzó. Passe pel rebedor, puge per la cuina, i en el penúltim pis de la caseta, em quede allí mirant-ho tot per la finestra (la posta de sol, els camps, els focs), mentres vosaltres i algú més (Joan?) vos prepareu per pujar.
I ahí m'he despertat definitivament; m'he despertat sorprés del que he somiat, i divertit pel que havia somiat. I, sobretot, m'ha fet gràcia que ho recordara tot tan clarament: com era exactament el doble de Bataller, i la llum tan estranya del paisatge amb Sandra i Neus (i els gegants). Mira tu quines coses!
Somni nº1. Per a Bata:
En el primer somni tu eres el protagonista, Bataller. Te l'explique: estem en una festa, en una mena de pati interior amb arbres, o tal volta en una caseta de muntanya; el cas és que hem aparegut allí per casualitat. És una festa on hi ha gent que no coneixem, però també estan Anna, Marieta, i Pau. De repent, xarrant xarrant, veig passar per davant meu un doble teu. Però no un doble estricte, no un alter ego ni res d'això: era una cosa totalment versemblant. Algú que es pareix molt -molt- a tu, però més prim i, evidentment, una mica diferent. I no sols físicament, perquè també porta una camisa a ratlles -Pamukale- pareguda a les teues, i com una que portes en eixe moment. L'he vist, i ha passat de llarg; jo, quan l'he vist, ho he dit a tots i, com que no em feu cas (no vos fieu que el grau de paregut és tan evident, com és natural), vaig a buscar-lo i vos porte a ell dissimuladament, entre la multitud que s'acosta a unes barres improvisades amb beguda). Ara sí, un cop demostrada la semblança, comences a riure, divertit pel fet, i Marieta fa algun acudit, en el seu genuí estil, i Pau crec que també. El teu doble comença a xarrar amb nosaltres, divertit amb el que diem, però jo en eixe moment m'aparte un moment no se per què. I en eixe moment, tampoc se per què -coses dels somnis, el teu doble és molt més prim encara i ja no es pareix a tu; es pareix més a Blai.
I ahí s'ha acabat el somni. Curiós, no?
Somni nº2. Per a Sandra i Neus:
En el segon somni, tot era més estrany: estem els tres en una mena de pla amb camps de dacsa, camps d'arròs i aiguamolls (sí, ja se que això no pot ser). És per la vesprada, i el cel està blau, però amb un blau apagat, com el de les pel·lícules dels balcans. Sabem que van a fer una mena de focs artificials allí, en eixe moment, i volem anar a veure-ho de prop. Dotorets com som, volem vore com ho fan; caminem molt, i correm fins i tot, entre eixe conjunt de camps d'arròs i aiguamolls, i camps de dacsa, on la dacsa, que està xafada, s'eleva al nostre pas, fent el soroll que fan les plantes quan es rocen entre elles. Arribem allí on feien els focs que ja han començat (no són només focs artificials, són explosions, i fums i colorets; una cosa ben bonica, de veritat), i hi ha uns gegants tot rojos que manipulen una mena de bombones de butà gegants i de color metàlic, des d'on fan tot eixe espectacle. Ens acostem, però ens miren mal i ens diuen que se n'anem d'allí, que no hi podem estar. Els fem cas -qui no!- i anem a una caseta muntada damunt d'un arbre, ben gran i decidim pujar per vore-ho tot; puge jo primer, i mentre puge les escales veig que el sol s'està tornant roig mentre s'apropa a l'horitzó. Passe pel rebedor, puge per la cuina, i en el penúltim pis de la caseta, em quede allí mirant-ho tot per la finestra (la posta de sol, els camps, els focs), mentres vosaltres i algú més (Joan?) vos prepareu per pujar.
I ahí m'he despertat definitivament; m'he despertat sorprés del que he somiat, i divertit pel que havia somiat. I, sobretot, m'ha fet gràcia que ho recordara tot tan clarament: com era exactament el doble de Bataller, i la llum tan estranya del paisatge amb Sandra i Neus (i els gegants). Mira tu quines coses!
dilluns, de novembre 20, 2006
McDonald's
Vols ser l'amo de la major responsable de l'obesitat en el primer món? D'un dels majors instruments imperialistes dels USA? D'un dels instruments més efectius també del liberalisme econòmic? D'n dels responsables de la desertització de selves, i de la misèria de milions de camperols? D'un dels responsables de la precarietat laboral més manifesta? Del major uniformitzador del menjar en el món?
D'un monstre, en definitiva?
Doncs juga a aquest joc (també hi ha uns altres on pots saber que se sent treballant en una cadena de muntatge, o trencar amb els rols sexuals imperants en els videojocs...).
D'un monstre, en definitiva?
Doncs juga a aquest joc (també hi ha uns altres on pots saber que se sent treballant en una cadena de muntatge, o trencar amb els rols sexuals imperants en els videojocs...).
El taronja és el meu color
Alguna cosa ha canviat en la meua vida, de la nit al matí. He deixat enrere molt records, i el meu present ja és d'un altre color. I ara...estic cansat...i és que colló! anit només arribar de la Fira Gastronòmica d'Ontinyent, ma mare em va dir que hui, a les huit del matí, venien a pintar la casa: començant per les nostres habitacions. Au, nyas; ràpid, i sense vaselina, amb el terror que li tinc a eixes situacions...doncs vols caldo, dos taces: jo sabia que havien de pintar, però no que seria JA, d'un dia per a l'altre. M'ha tocat alçar-me abans, i mig dormint, fer el que es fa en eixes situacions: llevar mobles, pòsters, llibres, figuretes...en fi, tot el que hi ha en una habitació. La sort és que en la meua cambra no tenia ja massa coses...però així i tot, he acabat tirant al fem coses que tenia des que tenia tal volta deu anys i, encara que estava dormint quan ho he decidit, no se si demà me n'hauré penedit: al cap i a la fi, no em queden massa coses de quan era menut, encara que no sóc massa nostàlgic.
Una altra cosa ha sigut l'habitació de la meua germana: si jo no tinc quasi res, ella té les parets i les estanteries plenes de llibres, entrades, fotos, pedretes, arracades, dibuixos, figuretes...l'he odiat profusament mentre llevava unes marionetes del sostre. I això no és res, perquè el que m'espera per a aquesta setmana és horrorós (el menjador...la saleta! amb el poc -gens- que m'agrada llevar i ordenar trastos), com si no tinguera prou coses ja, i ara estic mig dormint encara. I jo que anit deia que el dilluns anava a descansar...
Però bé, aquesta entrada és bàsicament per a dir que he decidit pintar les meues parets, les que veig tots els dies i totes les nit, de taronja. Després de parlar amb Neus, que em coneix més que jo mateix, he arribat a la conclusió que definitivament el taronja és el meu color (viu, àcid i cridaner, però elegant): si faig un càlcul, tindré o hauré tingut moltes peces de roba taronja, i crec modestament que no em queda malament (encara que algun uniforme ha intentat fer que l'odiara). Així que au, jo volia morat, però serà taronja, que li dóna més vida, i a més és de la terreta.
dimecres, de novembre 15, 2006
Boicot al cinepot!
La rebel·lia comença per un mateix, no? Doncs això és el que vam fer anit: després de tants anys, i lluitant contra dos monstres com són la tradició i la costum, van decidir fer-li boicot al cinepot. I és que ja està bé, home! Porten dues temporades projectant pel·lícules fluixíssimes, només perquè són europees -i barates- però que no aporten res de res; no són ni dolentes, i no et pots ni entretindre criticant-les. Són...fluixes, això, fluixes i tíbies; i posats a triar, quasi que seria millor un Lord Of the Rings, que almenys amb el surround et torbes; on estan els grans autors, els grans actors, les grans obres, xe, amb que ens sorprenien cada setmana, i que van fer que descobrira tantes pel·lícules que m'han marcat?
Per això, ahir, després del també tradicional sopar pre-cinepot (buffet xinés...fartera!), Bata, Annetes i jo, vam decidir que en realitat NO voliem vore la pel·lícula d'eixa setmana, i que de fet, ja estàvem farts de pel·lis tontes com les que portem veient tant de temps; que voliem protestar contra aquesta situació, que voliem fer-li boicot. Sí! La cara que farien en el Serrano quan no ens vegeren arribar, hahaha!! O no, tal volta ningú es va enterar, però ja he dit que la coherència és una qüestió personal, o això pensàvem mentres ens fèiem unes Murphy's en l'Irish, i esperàvem a Aina. x'D
Per això, ahir, després del també tradicional sopar pre-cinepot (buffet xinés...fartera!), Bata, Annetes i jo, vam decidir que en realitat NO voliem vore la pel·lícula d'eixa setmana, i que de fet, ja estàvem farts de pel·lis tontes com les que portem veient tant de temps; que voliem protestar contra aquesta situació, que voliem fer-li boicot. Sí! La cara que farien en el Serrano quan no ens vegeren arribar, hahaha!! O no, tal volta ningú es va enterar, però ja he dit que la coherència és una qüestió personal, o això pensàvem mentres ens fèiem unes Murphy's en l'Irish, i esperàvem a Aina. x'D
dilluns, de novembre 13, 2006
Mon Pare III
Ara fa una estona ha arribat mon pare de la consulta del metge. Doncs sí, el que tenia mon pare era molt, molt dolent...en una escala de l'u al deu d'agressivitat...el tumor de mon pare era de nou. Nyas, un bon ensurt. Però la bona notícia, és que afortunadament, li'l van traure a temps. A temps just. A temps justíssim. De fet, uns mesos més tard, i mon pare s'hauria mort. I, ara sí, ho dic, amb tota la transcendència del terme, amb tota la magnitud del concepte que el meu cap pot arribar a imaginar quan ho dic, perquè no crec -no se, si sóc sincer- que puga arribar a assolir-ho, a entendre-ho. I és que, quan m'han dit que mon pare podria haver mort, perquè sí, no he sigut capaç de penetrar més enllà del so de les paraules. No vull, tampoc.
Però bé, açò és una -relativa- bona notícia, perquè tot açò és el que podria haver passat, però les probes que li van fer sembla que indiquen que no estava encara estés...i que amb una miqueta d' "ones màgiques" acabaran de rematar-ho tot.
De moment, mon pare només eixir de l'hospital se n'ha anat al bar, a esmorzar amb els seus companys de faena, com ha fet tots aquests dies (ell? saltar-se un esmorzar?). I és el que més em sorprén de tot açò. I m'alegra.
Però bé, açò és una -relativa- bona notícia, perquè tot açò és el que podria haver passat, però les probes que li van fer sembla que indiquen que no estava encara estés...i que amb una miqueta d' "ones màgiques" acabaran de rematar-ho tot.
De moment, mon pare només eixir de l'hospital se n'ha anat al bar, a esmorzar amb els seus companys de faena, com ha fet tots aquests dies (ell? saltar-se un esmorzar?). I és el que més em sorprén de tot açò. I m'alegra.
dissabte, de novembre 11, 2006
HOLA I ADEU
La vida està plena d'anades i vingudes, de retorns i d'evolucions; de canvis, en definitiva. Som persones, i qui no es mou, mor. Per això, hui anuncie, amb mescla de tristesa i alegria, la mort i el naixement de dos blogs: tristesa perquè el senyor Xelfer/refleX ha decidit tancar -ara sí definitivament, el seu blog; un blog que tots hem seguit, i amb el qual hem rigut, hem aprés, i ens hem estranyat també manta vegades. I, també, hem aprés a conéixer el nostre amic una mica més, per què no. A més, he de dir que jo, personalment, li tenia una especial estima a eixe blog, perquè va néixer al mateix temps que el meu, només que amb unes hores de diferència: ha anat parell a aquest i, com aquell, jo també he tingut la temptació de tancar-lo més d'una vegada. Però ell és més valent, i ho ha aconseguit, al final. I ho fa, a més, per la porta gran, i amb molta coherència...
En fi, senyor Xelfer, molt de gust, també, i bon vent i barca nova!!
Ara bé, ja he dit que també hi havien alegries; i és que mentre un blog moria, un altre acabava de néixer: un projecte molt interessant, i que està pensat amb molt de carinyo i molt de comboi. I per gent, entre ells dos grans amants de la cuina i el plaer, com són Neus, i el mateix Xelfer, als quals també li tinc molta estima; vaja, que no puc més que estar pagat de De calories i plaers, un projecte que encara està en bolquers, i que com sempre no sabem com acabarà, però que se que es comença amb molta il·lusió. A més, que voleu que vos diga, un blog dedicat a la (nostra) cuina, amb receptes, dietes, fotos, menús, consells, guia gastronòmica...i tot des d'un punt de vista mediterrani, local, casolà i amb amor. Tot això, i alguna cosa més que se'ls acudirà, a mi m'ha de captivar de seguida, no? I segur que a tots també. Així que xiquets, no perdeu fil de com s'anirà construint aquest fantàstic projecte, i aneu comprant carxofes!!
En fi, senyor Xelfer, molt de gust, també, i bon vent i barca nova!!
Ara bé, ja he dit que també hi havien alegries; i és que mentre un blog moria, un altre acabava de néixer: un projecte molt interessant, i que està pensat amb molt de carinyo i molt de comboi. I per gent, entre ells dos grans amants de la cuina i el plaer, com són Neus, i el mateix Xelfer, als quals també li tinc molta estima; vaja, que no puc més que estar pagat de De calories i plaers, un projecte que encara està en bolquers, i que com sempre no sabem com acabarà, però que se que es comença amb molta il·lusió. A més, que voleu que vos diga, un blog dedicat a la (nostra) cuina, amb receptes, dietes, fotos, menús, consells, guia gastronòmica...i tot des d'un punt de vista mediterrani, local, casolà i amb amor. Tot això, i alguna cosa més que se'ls acudirà, a mi m'ha de captivar de seguida, no? I segur que a tots també. Així que xiquets, no perdeu fil de com s'anirà construint aquest fantàstic projecte, i aneu comprant carxofes!!
dijous, de novembre 09, 2006
Incorrecto es que yo vomite mi mollenque antequerano con zurrapilla de lomo
Sempre he sospitat de la paraula "tolerant". Pense que és un terme perillós i, encara pitjor, mentirós: un no ha de "tolerar" o "acceptar", com qui tolera les mosques o les panderoles; m'enteneu, no?
Doncs aquesta senyora, insigne pensadora, en aquest article totalment impagable -sense comentaris- té l'honestedat d'admetre que NO ÉS TOLERANT. Salero! És una mica llarg, però paga la pena.
I de propina, uns moments de record al també inefable Aquilino Polaino, de descollonant memòria...a mans de Xavi Castillo, el nostre heroi i bufó nacional particular.
Doncs aquesta senyora, insigne pensadora, en aquest article totalment impagable -sense comentaris- té l'honestedat d'admetre que NO ÉS TOLERANT. Salero! És una mica llarg, però paga la pena.
I de propina, uns moments de record al també inefable Aquilino Polaino, de descollonant memòria...a mans de Xavi Castillo, el nostre heroi i bufó nacional particular.
dimarts, de novembre 07, 2006
Un dia qualsevol?
Hui ha sigut el meu primer dia del CAP...i algunes coses més: primer de tot, no he dormit aquesta nit, i allò d'alçar-me a les 8 del matí ja feia temps que no ho patia...he eixit al balcó del pis, per vore quina llum hi ha a eixes hores, i he vist que estava plovent. Estupendu: no tinc paraigües, només l'impermeable. Baixe al carrer mig dormint; el meu itinerari és anar fins l'estació del nord, i agafar un autobús fins el final de l'Avinguda del Regne. Error. No tinc ni un miserable euro per pagar l'autobús...corrents entre la pluja, els cotxes, autobusos i tota la fauna urbana que en València es mobilitza quan plou. Arribe a l'hora (!) a Magisteri. Ole. Busque l'aula mig sufocat, mig xopat i mig dormint encara. No hi ha ningú: els meus companys ("hola! quant de temps!") tampoc en saben res. Au, a buscar l'aula i/o el mestre pels pavellons...mentre la pluja s'anima en el clímax del matí. Un cop en classe, quan ha arribat el professor, i quan han arribat Josep i Aina amb les seues katiuskes (respeto), tot ha anat millor. El curs...bé, encara és prompte per a dir-ne res, però bona pinta no té, ja ho dic jo (i ja ho deien tots, de fet). Un cop acabada la classe (bé, més que classe ha sigut una presentació), al bar a esmorzar, o desdejunar en el meu cas, amb diners que m'ha hagut de deixar el bo de Josep: com deia Josep, ja semblava la típica taula de bar on s'ajunten els professor en l'institut. Després, cap al tren, i cap a Gandia, on hi havia en casa un argentí instal·lant la televisió per cable i -oju- internet!! De fet, ara mateix estic escrivint des del llit de la meua habitació, tot tranquil, i tot exhaust perquè he hagut de carregar una caixa amb 2500 fotocòpies per al meus alumnes del mitjà. Ah, i abans he acabat el curs de la moto.
Així les coses, crec que hui he arribat a la fase 2 de la meua incorporació al món dels adults: treballe (pluriempleat), la setmana que ve tindré el carnet de la moto (oh! direu tots, el senyor Eloi motoritzat!), ja he començat el CAP, ja tinc internet...només em falten algunes cosetes, com per exemple algú amb qui follar que no siga moi, que encara que ens tenim estima, crec que tots dos necessitem una mica d'espai (això ha quedat de persona madura, no?)
I això és el que m'ha passat hui, si no em deixe res. Ah sí, d'ací un ratet me'n vaig al cinepot.
UF!
Així les coses, crec que hui he arribat a la fase 2 de la meua incorporació al món dels adults: treballe (pluriempleat), la setmana que ve tindré el carnet de la moto (oh! direu tots, el senyor Eloi motoritzat!), ja he començat el CAP, ja tinc internet...només em falten algunes cosetes, com per exemple algú amb qui follar que no siga moi, que encara que ens tenim estima, crec que tots dos necessitem una mica d'espai (això ha quedat de persona madura, no?)
I això és el que m'ha passat hui, si no em deixe res. Ah sí, d'ací un ratet me'n vaig al cinepot.
UF!
dimecres, de novembre 01, 2006
Músiques per a la tardor
Ara que estem a la tardor (sí, sí; jo, estic a la tardor, diga el que diga el clima, que ja està bé), ací van algunes cosetes noves que escolte sota la llum eixa d'octubre...algunes les he enllaçat ací a la dreta, però com que m'han agradat tant, les vull comentar =P.
Beirut, Gulag Orkestar: sota aquest nom de ciutat del pròxim orient, s'amaga un tipet nord-americà que, fascinat pels sons dels gitanos de l'est, ha fet un primer disc de temes pop sota aquestes coordenades. Rar, en un principi, però el resultat són cançons elegiaques i ben boniques on el banjo, els vents, i l'acordió tenen tot el protagonisme. Allò que se li pot discutir és (a banda de que a algun ortodox se li acudisca criticar-lo per la gosadia de ser un americanet que es posa a fer música de l'Europa de l'est) és alguna cançó, com Scenic World, bastant anecdòtica, o Mont Wroclay (Idle Days), on plagia els famosos valsos de Yann Tiersen, i en general l'evidència que és un disc primerenc en què sembla que encara estiga provant què fer en comptes de fer-ho amb total convenciment. De tota manera, a mi m'agrada cada dia més, i s'haurà de vore si realment hi ha expectatives, o es queda només en un hit de temporada. Resumint, hauria d'agradar, d'una banda, els fans de Goran Bregovich (els temes són com les cançons més contingudes del director de La Banda de Bodes i Funerals, i alerta, els fans del pop-folk una mica diferent com el del meu estimat Sufjan.
Micah P. Hinson, And the Gospel of Progress i And the Opera Circuit: Pau em va deixar el seu primer disc ja fa temps, i cada dia ha anat creixent segons l'escoltava, fins fer-me fan d'aquest texà ben jove també, i amb pinta de delinqüent (que ho ha sigut, de fet). Tanmateix, no ho sembla, que siga jove: les seues cançons tenen una entitat enorme, i tant el primer disc com el segon són meravellosos. Seria, amb les seues diferències, un Nacho Vegas americà que, com ell, fa rock d'arrel country, reinventant-lo, i fent-lo elegant i cruel i despullat a la vegada.
Grupo de expertos Solynieve, Alegato merdional: tinc la meua opinió, però com és ben semblant a la del senyor Xelfer, doncs a ell em remet.
Las Grecas, Por siempre Grecas: Per fi he acomplit un dels meus desitjos amagats: escoltar les cançons d'aquestes dues dones que amb Te estoy amando locamenti em tenien de sempre fascinat. I la veritat, ni boutade ni res: tenen cada cançó que és per a caure de cul (en tots els sentits): pareix flamenc-rock psicodèlic, i ben guitarrer, on aquelles canten per damunt, això sí, com si la música no anara amb elles. Molt fortes, molt fortes.
Los Chichos i Los Chunguitos, discografia: també, sempre he tingut curiositat per escoltar-los als dos, i vaja, estic fascinant amb eixes lletres que parlen de barraques, de pares presos, d'homes dolguts amb la dona, de drogues, del Vaquilla...molt fort, molt lumpen: real life.
Bambino: ja he parlat d'ell moltes vegades, però és que no puc deixar d'escoltar-lo i que se'm pose la carn de gallina amb eixes rumbes interpretades tan esgarradorament (ni rumba catalana ni polles), i amb eixes lletres que deixen les cançons més fortes de J de Los Planetas.
Camera Obscura, Let's get out of this country: Sempre havia desconfiat d'aquest grup amb xica-que canta i que va eixir amb l'etiqueta de còpia de Belle and Sebastian. Amb un ja en tenia prou, però al final vaig escoltar el darrer disc, i m'he hagut de tragar les meues idees, davant d'un pop tan, tan ben fet, tan ben arranjat (no sembla d'aquesta època, realment), ple de pop, de soul, de folk, de glam, fins i tot. Hey Lloyd, I'm ready to be heartbroken, Let's get out of this country, o If looks could kill m'emocionen sempre que les escolte, i després se m'apeguen tot el dia. I no és avorrit, eh?
The Pipettes: sembla que hi ha un revival de la música dels grups de xiques dels 60, a la manera de les Ronettes, the Crystals, Supremes...i per mi fantàstic, perquè sempre m'han agradat eixes cançons que aconsegueixen ser pop prefabricat i alhora emocionar-te realment amb eixes veus que canten amors adolescents tan simples i tan ben explicats. El problema és que les Ronettes sempre seran les Ronettes, per més que diguen, i les Pippettes aquestes, llevat de dos o tres cançons (les que més s'acosten a eixa música, i a eixa manera de cantar tan característica "ronronron"), no m'emocionen gens, i només serveixen per a sentir en una festa, o en un bar. Però bé, no estan gens malament. I un grup de xiques sempre va bé, no?
Beirut, Gulag Orkestar: sota aquest nom de ciutat del pròxim orient, s'amaga un tipet nord-americà que, fascinat pels sons dels gitanos de l'est, ha fet un primer disc de temes pop sota aquestes coordenades. Rar, en un principi, però el resultat són cançons elegiaques i ben boniques on el banjo, els vents, i l'acordió tenen tot el protagonisme. Allò que se li pot discutir és (a banda de que a algun ortodox se li acudisca criticar-lo per la gosadia de ser un americanet que es posa a fer música de l'Europa de l'est) és alguna cançó, com Scenic World, bastant anecdòtica, o Mont Wroclay (Idle Days), on plagia els famosos valsos de Yann Tiersen, i en general l'evidència que és un disc primerenc en què sembla que encara estiga provant què fer en comptes de fer-ho amb total convenciment. De tota manera, a mi m'agrada cada dia més, i s'haurà de vore si realment hi ha expectatives, o es queda només en un hit de temporada. Resumint, hauria d'agradar, d'una banda, els fans de Goran Bregovich (els temes són com les cançons més contingudes del director de La Banda de Bodes i Funerals, i alerta, els fans del pop-folk una mica diferent com el del meu estimat Sufjan.
Micah P. Hinson, And the Gospel of Progress i And the Opera Circuit: Pau em va deixar el seu primer disc ja fa temps, i cada dia ha anat creixent segons l'escoltava, fins fer-me fan d'aquest texà ben jove també, i amb pinta de delinqüent (que ho ha sigut, de fet). Tanmateix, no ho sembla, que siga jove: les seues cançons tenen una entitat enorme, i tant el primer disc com el segon són meravellosos. Seria, amb les seues diferències, un Nacho Vegas americà que, com ell, fa rock d'arrel country, reinventant-lo, i fent-lo elegant i cruel i despullat a la vegada.
Grupo de expertos Solynieve, Alegato merdional: tinc la meua opinió, però com és ben semblant a la del senyor Xelfer, doncs a ell em remet.
Las Grecas, Por siempre Grecas: Per fi he acomplit un dels meus desitjos amagats: escoltar les cançons d'aquestes dues dones que amb Te estoy amando locamenti em tenien de sempre fascinat. I la veritat, ni boutade ni res: tenen cada cançó que és per a caure de cul (en tots els sentits): pareix flamenc-rock psicodèlic, i ben guitarrer, on aquelles canten per damunt, això sí, com si la música no anara amb elles. Molt fortes, molt fortes.
Los Chichos i Los Chunguitos, discografia: també, sempre he tingut curiositat per escoltar-los als dos, i vaja, estic fascinant amb eixes lletres que parlen de barraques, de pares presos, d'homes dolguts amb la dona, de drogues, del Vaquilla...molt fort, molt lumpen: real life.
Bambino: ja he parlat d'ell moltes vegades, però és que no puc deixar d'escoltar-lo i que se'm pose la carn de gallina amb eixes rumbes interpretades tan esgarradorament (ni rumba catalana ni polles), i amb eixes lletres que deixen les cançons més fortes de J de Los Planetas.
Camera Obscura, Let's get out of this country: Sempre havia desconfiat d'aquest grup amb xica-que canta i que va eixir amb l'etiqueta de còpia de Belle and Sebastian. Amb un ja en tenia prou, però al final vaig escoltar el darrer disc, i m'he hagut de tragar les meues idees, davant d'un pop tan, tan ben fet, tan ben arranjat (no sembla d'aquesta època, realment), ple de pop, de soul, de folk, de glam, fins i tot. Hey Lloyd, I'm ready to be heartbroken, Let's get out of this country, o If looks could kill m'emocionen sempre que les escolte, i després se m'apeguen tot el dia. I no és avorrit, eh?
The Pipettes: sembla que hi ha un revival de la música dels grups de xiques dels 60, a la manera de les Ronettes, the Crystals, Supremes...i per mi fantàstic, perquè sempre m'han agradat eixes cançons que aconsegueixen ser pop prefabricat i alhora emocionar-te realment amb eixes veus que canten amors adolescents tan simples i tan ben explicats. El problema és que les Ronettes sempre seran les Ronettes, per més que diguen, i les Pippettes aquestes, llevat de dos o tres cançons (les que més s'acosten a eixa música, i a eixa manera de cantar tan característica "ronronron"), no m'emocionen gens, i només serveixen per a sentir en una festa, o en un bar. Però bé, no estan gens malament. I un grup de xiques sempre va bé, no?
Nou rècord
Últimament, no se si per la tardor (dic tardor més que res per mantindre les tradicions), per aquesta època d'impass, o per haver tornat a Gandia després de tants anys, estic molt, molt, abúlic; desficiós, sí, però sense res que aconseguisca llevar-me la sensació de continuum, de repetició ad nauseam (m'agraden les expressions llatines)d'avorriment, en definitiva. I no és una qüestió de coses a fer, sinó d'avorriment intern, anímic (eixe és un dels motius pels quals no publique amb massa freqüència: no hi ha res que em sorprenga tant com per contar-ho, i la inspiració també se'n ressenteix). Hi ha dies que estic lleugerament content, i altres que estic lleugerament trist, però sempre sense exir-se'n massa del centre-zero. I no m'agrada.
Però bé, ahir vaig tindre comboi, comboi personal, què bé: anit va haver sopar de gala (la gala del sopar fou cosa meua, però per a mi, va ser un so-par-de-gal-la) en ma casa; estic orgullós de dir-ho. Vaig arribar, i els vaig fer galtetes amb cuscús (el menú...ja oficial en el meu pis), i em vaig mudar i tot. Després, quan es va acabar la nit, algú havia acabat amb el peu embenat, i amb un esguinç en el turmell com uan pilota de ping pong (pobre!). Algú altre va acabar en una discoteca lluny, lluny. Jo vaig acabar en casa menjant lassanya congelada, després d'haver rodat bona cosa pel Carme...però la notícia de veritat és que, després de tants anys en aquest pis, de tantes coses viscudes, anit vam batre el rècord de gent sopant en ma casa: nou persones! Clar, qui no conega el meu pis, no entendrà la magnitud de l'esdeveniment...però vaja, en el meu pis hi ha sis cadires i una taula minúscula, com la resta de la casa: va ser tota una odissea. A tant de comensal, a més, s'ha d'afegir la compareixença de quatre persones més, que van arribar per al ron: en total, tretze persones borratxes en la saleta del balcó. Però cíviques, eh?
Resumint: gràcies a Neus, la más grande, i l'única que pot fer que alguna cosa que en principi semble una burrà, quede bé només perquè ella ho pense aixina. Ella ho sap. Gràcies també a Josep (con tu espíritu...), a Ruth, a Sandra, a Lucas, a Tàlia, a Joan...jo que se! Tanta gent...! Per la vostra assistència al sopar, i per haver tingut una rebuda així in my own home.
Nota: en realitat, vam batre dos rècords. El d'assitència, i el de (oju) no portar ningú, ningú, una càmera digital a sobre per a immortalitzar eixe moment. En aquests dies és una cosa quasi impossible d'aconseguir, no? Una pena, xe. O no.
Però bé, ahir vaig tindre comboi, comboi personal, què bé: anit va haver sopar de gala (la gala del sopar fou cosa meua, però per a mi, va ser un so-par-de-gal-la) en ma casa; estic orgullós de dir-ho. Vaig arribar, i els vaig fer galtetes amb cuscús (el menú...ja oficial en el meu pis), i em vaig mudar i tot. Després, quan es va acabar la nit, algú havia acabat amb el peu embenat, i amb un esguinç en el turmell com uan pilota de ping pong (pobre!). Algú altre va acabar en una discoteca lluny, lluny. Jo vaig acabar en casa menjant lassanya congelada, després d'haver rodat bona cosa pel Carme...però la notícia de veritat és que, després de tants anys en aquest pis, de tantes coses viscudes, anit vam batre el rècord de gent sopant en ma casa: nou persones! Clar, qui no conega el meu pis, no entendrà la magnitud de l'esdeveniment...però vaja, en el meu pis hi ha sis cadires i una taula minúscula, com la resta de la casa: va ser tota una odissea. A tant de comensal, a més, s'ha d'afegir la compareixença de quatre persones més, que van arribar per al ron: en total, tretze persones borratxes en la saleta del balcó. Però cíviques, eh?
Resumint: gràcies a Neus, la más grande, i l'única que pot fer que alguna cosa que en principi semble una burrà, quede bé només perquè ella ho pense aixina. Ella ho sap. Gràcies també a Josep (con tu espíritu...), a Ruth, a Sandra, a Lucas, a Tàlia, a Joan...jo que se! Tanta gent...! Per la vostra assistència al sopar, i per haver tingut una rebuda així in my own home.
Nota: en realitat, vam batre dos rècords. El d'assitència, i el de (oju) no portar ningú, ningú, una càmera digital a sobre per a immortalitzar eixe moment. En aquests dies és una cosa quasi impossible d'aconseguir, no? Una pena, xe. O no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)