dimarts, d’octubre 24, 2006

CAP

Au, ja està: la FASE DOS de la meua incorporació al món adult ja ha estat encetada amb el pagament del peatge necessari, a les 9: 25 del matí! de la matrícula del CAP. No és tan car, però així i tot dol.
En fi, vorem com d'inútil és açò (per més que busque, no trobe ningú que no faça cara de fàstic quan parla del CAP)...i ja estic esperant la FASE TRES.

El dubte que tinc (que sempre he tingut) és si, al final de tot, com diu Ingrid Bergman en Sonata de Otoño, tal i com ho citen en cert llibre, tindré Talent per a la realitat.

divendres, d’octubre 20, 2006

Ací m'agradaria viure a mi

We are the 'spring' of SPRINGFIELD...!!

dijous, d’octubre 19, 2006

Dirty Shame


Ahir vaig vore Dirty Shame, la última pel·lícula del bigotet de John Waters...només per vore al sempre elegant Chris Isaak (és com Mozz, però en guapo de veritat) fent de purità apardalat, i una de les escenes, totalment inesperada, on David Hasselhoff (as himself) se'n va a cagar al vàter d'un avió i la merda solidificada per la pressió atmosfèrica li cau a una de les protagonistes. Impagable.

Una manera de passar l'estona.

dimecres, d’octubre 18, 2006

Oh, torne a creure

Últimament, no se si per raons que conec, o per raons que desconec, estic molt afectat. Per fi se m'ha passat eixa desesperant sensació que em fa pensar que res no té solució en aquest món, i que els sentiments són una eina inútil per eixa mateixa raó. Ho parlava amb Joan l'altre dia: ja se m'ha passat el descrèdit, les idees ressuciten, i tornen a reclamar la seua necessitat en aquest món. Les coses importen, i prou. És per això que em torne a emocionar amb una pel·lícula com Salvador, encara que després la trobe discutible (pose aquest exemple per la polèmica que em ronda últimament): les coses se'm tornen a remoure per dins, i l'esperança torna, també: com deien més o menys en La ciudad de los cazadores tímidos -i perdó per ser reiteratiu, però els llibres de l'Spanbauer em costen mesos, i anys, de llevar-me'ls de damunt-, al capdavall la vida és eixa fantàstica sensació agredolça de desitjar alguna cosa que saps que no aconseguiràs, i tanmateix, seguir desitjant-la.

I, com que amb l'esperança sempre va la ràbia, ací deixe una cançó del grandíssim Bambino, el rei de la rumba del sabor amargo i del amor prohibido, dedicada a tots aquells que es dediquen des de dalt a fer-nos la vida impossible (especialment els de més cap ací)

BRAVO

Bravo, permiteme aplaudir
por tu forma de herir mis sentimientos.
Bravo, te vuelvo a repetir,
por tus falsos e infames juramentos.
Todo aquello que te di
en nuestra intimidad, tan bello,
quien me iba a decir
que lo habrias de volcar en sufrimiento?
Te odio tanto, que yo mismo me espanto de mi forma de odiar.
Deseo que después de que mueras,
no haya para ti un lugar.
El infierno es un cielo
comparado con tu alma,
y que Dios me perdone,
por desear que ni muerta tengas calma.
Te odio tanto, que yo mismo me
espanto de mi forma de odiar.
Deseo que después de que mueras,
no haya para ti un lugar.
El infierno es un cielo
comparado con tu alma,
y que Dios me perdone,
por desear que ni muerta tengas calma.
Bravo, permiteme aplaudir
por tu forma de herir mis sentimientos.

dimarts, d’octubre 17, 2006

Torne perquè és precís dir açò

Llegiu, fill meus, llegiu el plaer de ser un mateix perquè contes la teua història. Sota la inclement llum zenital fluoerescent, en la "Ciénaga de los lobos", en la ciutat del "jódete y cáete muerto", el ritus iniciàtic, la dansa i el vol entre el monstre que dorm en Manhattan amb nom de sigles i que arrassa sense contemplacions; d'un William Parker encreuat que busca el seu amor de joventut, i que descobreix que si vol trobar-lo haurà de no-buscar-lo. I mentres, conviu amb les despulles de la societat en mans de Reagan i Nancy: personatges, com ell, com el llibre mateix, en la corda fluixa i sense xarxa, però més lúcids que ningú, dels quals és impossible no enamorar-se.

Llegiu La ciudad de los cazadores tímidos, la darrera novel·la de Tom Spanbauer, i sabreu què és la màgia de crear, de ser, amb les paraules: eixa sensació fantàstica de sentir que les paraules, les creadores, se't posen dins el cos, dins la boca, i les pots assaborir. I és que cal una mica de sentiment en aquest món.

Perquè el supervivent és qui ha de contar La Història. I pot ser per a Spanbauer siga la última, perquè té la Sida.