dijous, de febrer 23, 2006

Alfa i Omega

De tant en tant, com ahir, com si fos un rampell a la cama, tinc un segon de lucidesa i, en eixe moment, sóc plenament conscient de la meva vida (per cert, no heu pensat que l'expressió "la meva vida" és una incorrecció absoluta? Perquè eixe "meva" implica un subjecte i un objecte, i la vida precissament és allò més essencial del subjecte, no se si m'explique. Bé, seguim). El cas és que de tant en tant, em ve al cap la imatge del que he viscut i, sobretot, del que estic vivint: com em dic, on visc, amb qui, què estic estudiant, a qui estime, a qui no estime, què m'agrada, què no m'agrada, on vaig, com em sent, què estic fent...el meu estat; Jo i Ara, en definitiva: la meva identitat. I sempre em passa, no se per què, quan mire pel balcó, o per la finestra de ma casa. Quan mire el meu horitzó quotidià, el meu petit món o, millor dit, allò que em connecta amb el Món, en majuscules, sent una sensació d'afirmació (no estic parlant de valoracions, ni de flagelaments o aprovacions), com si diguera "ací estic jo", "açò sóc jo"...i ho veig Tot, i sent fins i tot una responsabilitat d'existència, i m'ofegue per un moment, i em marege, i aleshores deixe de mirar per la finestra.

Acarar-se amb la pròpia identitat, malgrat ser la cosa més òbvia, (em) pertorba.

6 comentaris:

Sandra ha dit...

La realitat és el vestit que ens cobreix i, clar, en mirar a sota, la nostra nuesa es l'únic que realment ens pertany. Subjecte i objecte, prosa i poesia per sempre recrear-te o (per)torbar-te.

petit gat roig ha dit...

L'única veritat absoluta es que som vius , siga el que siga el que això implica. No ens cal res més que saber-nos vibrants, i per això pertorba. T'estime

abrusa ha dit...

La vida és bella!

Anònim ha dit...

vida i existència dos creus d'una mateixa moneda... falten les cares? identitat i desconeiximent del q som...
Cal mirar cap endins... però avegades tb cal mirar l'horitzó del cami per saber per on va... no siga q entropeces i caigues a terra...

Izevsk ha dit...

Ui, això de plantejar-se l'existència és de gent deficiosa, a mi m'agrada molt, així puc intentar (sense èxit) justificar-me.
Responsabilitat d'existència? d'insinificància? o més bé pensar: van a follar-me viu! mare vine!
Definitivament, això que tu fas jo no puc fer-ho, sempre caic en l'autoflagelació: Visca la grip del pollastre! o el que siga, però jo no en tinc la culpa. Excuses! excuses! més excuses!
Som uns putos crios burgesos de merda! Què bé!!! menos mal...

Izevsk ha dit...

calla...INSIGNIFICÀNCIA, perdó... un altra crisi, si perdem l'aprovació constant no som res.
I per cert, adonar-se de la identitat no és obvi, jo diria què no és ni possible. No sé, m'he pelat la classe d'estadística. Què passa? Estic resentit amb el gènere humà! Uff vaig a parar q 'me se va la pinsa' per moments...