dimecres, de setembre 28, 2005

"Quan et parle m'escoltes, quan et trepitge et faig mal...però te'n recordaràs de mi quan jo no estiga?"

Una de les experiències que més em colpeixen és comprovar de tant en tant, amb estupefacció i sorpresa, que les meves passes deixen petjada en aquest món; bones o dolentes, són la prova que alguna cosa hi queda de mi, en les persones: són la prova de la meva "transcendència".

4 comentaris:

Mareta ha dit...

Potser em puc aventurar a creure saber el rerefons d'aquesta entrada, i és que aquest mateix raonament me l'havies fet fa un temps... :-)

En mi les teues passes deixen petjada, i no precissament dolenta, així que, ho cregues o no, tens més trascendència de la que et penses, darling.

Anònim ha dit...

Això mateix em pregunte jo des de la distància, aquestos dies que m'aborreixo tant...

Anònim ha dit...

Quin honor, quina responsabilitat...

EEC ha dit...

Conteste a la meva Neus, i de pas a tots: la resposta és "sí, evidentment que sí". De fet, el que volia dir és que, malgrat que jo moltes vegades no era conscient que jo influïsc i afecte a la gent (deixe una petjada), és evident que sí que ho faig (és inevitable). A banda, quan dic "transcendent" ho dic en un sentit existencialista: el fet d'influir en les persones és una manera de lluitar contra el no-res. És una manera de deixar constància del nostre pas, i per a mi és reconfortant.

I bé, que jo pense, ja ho he dit moltes vegades...:P, però de moment aquestes reflexions les deixe en casa quan isc al carrer.

I tornant a Neus, ja més terrenalment...Xiqueta!!! no saps com t'enyore!!! més del que jo em temia..."siempre acabamos hablando de lo vuestro"..., i sempre acabe pensant en tu.