divendres, de novembre 18, 2005

La bellesa anant de la mà de la mentira

Ahir vaig tornar a veure una de les pel·lícules que més m'han marcat en la meva vida: Velvet Goldmine...la vaig veure als catorze anys, quan era un púber introvertit que ja començava a assumir -d'una puta vegada- que era i anava a ser un mariquita. Així doncs, veure tota eixa purpurina i divisme, per a un xiquet que tenia alguns problemes de relació amb la gent, fou tot un descobriment: no vol dir que des d'aleshores jo anés amb rímel i sombra d'ulls a l'institut (això seria l'últim que hauria fet en eixa època!!), però em va obrir al món del glam, i fou bastant alliberador per a mi, ves per on. Sense saber ben bé com d'important havia sigut Bowie, o Brian Eno, em vaig comprar la banda sonora (brutal: Baby's on Fire fou, de fet, la primera cançó glam que vaig sentir i em va captivar. A més, hi col·labora gent com Michael Stipe, Radiohead, Sonic Youth, Bernard Buttler de Suede...); i des d'aleshores sempre m'ha acompanyat de tant en tant...A banda, els actors protagonistes, Jonathan Rhys-Meyer (Brian Slade, el protagonista) i Ewan McGregor (fent d'alter ego d'Iggy Pop), estaven superbons i em posaven supercalent!

Però jo volia parlar de la pel·li: conta la història de la pujada a la fama i posterior caiguda d'un rei del glam fictici, però que es pot identificar fàcilment amb la carrera de Bowie, en l'època del Ziggy, i del seu amic -en la pel·lícula amant- Iggy Pop. En principi, la pel·li havia de ser un biopic de Bowie però, arran de la seva negativa a que s'utilitzés la seva imatge -no en queda massa ben parat en la pel·li, i ell diu que no es va gitar mai amb l'Iggy-, el seu director, Todd Hayness (Poison, un clàssic del cine queer dels noranta, Safe, o Far From Heaven) va redirigir el guió i va quedar com tot un exercici formal i teòric del glam (o, almenys, del que n'ha quedat). De fet, tota la pel·li està construida de manera mítica, llegendària, començant pel primer tèoric del glam, ("de la bellesa anant de la mà de la mentira"), segons Hayness, Oscar Wilde (els diàlegs estan farcits de frases de Wilde): quan comença la pel·li, un OVNI que deixa a Wilde en la Terra i, tot seguit, apareix un Wilde de deu anys que, quan li pregunten què vol ser de major, respon "estrella del pop".
Bàsicament, el glam diu que el rock és una farsa, una màscara com qualsevol altra (allò de la sinceritat i visceralitat del rock és mentira, doncs), com la de qualsevol persona. Tanmateix, com es diu en la pel·li, només amb una disfressa es pot ser un mateix: així doncs, els artistes del glam decidien que ells anaven a posar al descobert eixa mentira, i a posar-se la màscara més glamurosa del món.
En definitiva, qui vulga saber què fou aquesta corrent -que després es va convertir en una moda, i es va pervertir- ja sap on ha d'acudir. A més, com ja he dit, encara que siga ficció, la pel·li està farcida de referències a fets, persones, personatges reals (sobretot, com ja he dit, la carrera de Bowie: amb els seus canvis de imatge, la roda de premsa on va dir que era bisexual, el disc del Ziggy, les drogues...) la qual cosa la fa encara més divertida si cap.

Ai...l'adolescència!!

7 comentaris:

Ewok ha dit...

Molt bona eixa pel·lícula. A mi personalment m´agrada més POISON. Velvet es una bona recració del glam i els actors estàn clavats. Es nota molt que t´agrada eixe film.

Tio, per cert, mira quina crueltat: http://www.nodo50.org/tortuga/article.php3?id_article=2730

EEC ha dit...

Home, Posion està molt bé, sobretot el capítol rollo Jean Genet, però crec que el millor d'ell és el curt on conta la vida dels germans Carpenters amb
Barbies i Kens...

I sí, m'agrada molt eixa pel·li: no és res de l'altre món i té els seus defectes, però a mi Maxwell Demon/Brian Slade i tot el departament artístic em segueix fascinant...

Ens vegem!

Sandra ha dit...

ES fascinant, i com ja recomana al primer títol de la pel.li, cal disfrutar-la amb el volum al màxim. Es el que acabe de fer...
Tara xla!

gon�al ha dit...

Jo no he vist 'Velvet goldmine', però sí 'Lejos dle cielo' i m'agrada. Però la teua reflexió sobre eixa peli que et posava superserdo m'ha recordat que una vegada em criticares per fer posts massa llargs. Ehem, ehem, ehem. Per cert, he reobert el blog.

Un bes!

EEC ha dit...

I tu, com sempre, te'n recordes de coses que he dit i que a mi ja se m'han oblidat :). Me n'alegre que hages tornat!!!

Anònim ha dit...

Ais... la pubertat!

Cuidao, que ya está aquí el David Bowie! jijiji...

Quina pel·lícula, a mi no em deixa de fascinar cada vegada que la veig (per cert, gràcies a tu serà cada vegada que vulga!), l'última vegada, a Londres, les 2 del matí, sala de TV de la residència de monges, amb les faxes fent comentaria fantàstics... tota una experiència!!!

:-D

BESETS GLAMOUROSOSSS!!!

petit gat roig ha dit...

Ei , que eixa tampoc l'he vista!!!!
Ja me la passes perla