Aquesta setmana sí que he tingut una epifania musical: un d'eixos casos en què escoltes un grup, un disc, una cançó... i et sorprén, i t'enamores d'ell, i no entens com no n'has sabut res
abans. Tantes vegades sentint parlar dels Wedding Present, i mai m'havien interessat...fins que hem vaig decidir a baixar-me'ls per veure què tal estaven: entre el pop-punk dels Buzzcocks, les guitarres dels Smiths (però menys barroques) i les converses de pub, la música del primer disc de The Wedding Present és un pop de guitarres amb melodies perfectes, fresques, ultra-accelerades (com el jugador de fútbol, mort fa poc, el nom del qual els serveix de títol), ultra-vitamíniques i ultra-addictives, d'eixes que no pots deixar de tararejar. En aquest cas, però, a una velocitat quasi impossible de seguir, però també d'ignorar.
Doncs això, si t'agrada el pop, el punk i les melodies efectives (jo crec que J de Los Planetas sempre els sent abans de fer eixos temes de pop directe que cola en cada disc), recordate'n de George West (jo, de moment, ja m'estic baixant la seva discografia que, diuen, tampoc desmereix: menys directes i frescos, però més subtils).
2 comentaris:
Xiquet, últimament el teu blog sembla fet de crítiques de la Rockdelux, jo recolce a Araceli, per què no tractes d'enviar-los algo? Reconeix que t'encantaria veure una crítica teua allà, per molt que no et pagaren res!
Que jo no faig crítiques de la RDL, jopeta!!!!
Jo no sóc tan pedant, simplement intente dir el que jo sent quan escolte un disc, i reflexar-ho per escrit: i com millor se és amb referències teòriques i d'altres grups.
De tota manera, de lo que se come se cria, així que pot ser que algo se m'apegue.
=P
Publica un comentari a l'entrada