dimarts, de gener 03, 2006

Autoretrat II (Jeckyll & Hyde)

Ho sento pel títol, tan poc original, però no he trobat cap referència que s'adapte tan fidelment al tema que vull parlar. I és que, com el(s) personatge(s) de la novel·la d'Stevenson, sempre he sentit que tinc l'ànima dividida, entre contraris (tampoc açò que dic, el tema de la dualitat, és original, però és cert, i prou).

Des de menut m'he trobat com si la meva persona (cos, ànima, o el que siga, segons gustos i creences) fos un receptacle, una terra de ningú, pel qual lluiten dues forces, dues persones totalment antagòniques: el solidari i el nihilista, el solitari autosuficient i el necessitat in extremis, el pervertit i el romàntic decimonònic, el culpable i el superhome nietzscheà, el revolucionari i el petitburgés temerós, el decidit i el tímid, l'heroi valent i el covard arrastrat, l'intel·lectual pedant i el púber descerebrat...optimista i pesimista, etc.

Ja se que tots aquests adjectius són graus, moments pels quals hi passem tots (sempre hi ha dies bons i dolents), però en el meu cas no hi ha solució de continuitat, d'entesa: tots dos bàndols es combaten, es jutgen, es critiquen, es justifiquen, lluiten pel poder a tothora...i jo acabe marejat i indecís, i el món se'm presenta com un magma indesxibrable, amorf i inexplicable, perquè no hi tinc cap prisma per on mirar-lo.

Crec que, de nou, no m'he acabat d'expressar bé, però, resumint (i aquesta frase podria servir també de resum de l'any -i de tots els anys)

MAI ACABARÉ DE CONÉIXER-ME, I MAI ACABARÉ D'ENTENDRE'M.

6 comentaris:

petit gat roig ha dit...

Perla , la vida està feta de contrastos. ( i al mig del blanc i negre hi ha la formació de milers de grisos. )
Ja saps que jo sempre he dit que no sé el que tinc que ho estic dalt o estic baix i mai al mig.
Si no acabes d'entendre't , sempre tindràs una raó per pensar qui ets.

Sandra ha dit...

No cal q et torne a fer l'explicació del negre i el gris i tots els colorets, ni cal la de "pos agarra'm a mi", però si cal pensar en tu, en mi i en tots, això és el que fa que existim. I existim per pensar i pensem per existir. Tampoc calia, però a mi m'agrada, pensar en mi( no tant), en tu, en altres, de vegades en tots i de vegades en ningú. El prisma, encara que el trobem, mai deixa de canviar el punt per on es mira't. Crec que es un joganer incansable. Sols es tracta de seguir-li el joc. I citant a Prats: A JUGAR!!!

Anònim ha dit...

Com Laia i Sandra (iepa, iepa, iepa), pense que estem fetes i fets de contrastos. És més, són necessaris. De contrastos i, sovint, de contradiccions. Hem d'aprendre a conviure i créixer amb ells. Una besaeta de bon matí i...alegria!

Mareta ha dit...

T'anava a fer un altre comentari trascendental sobre la contradicció d'un mateix, etc, etc, però aleshores he arribat a la paraula "magma"... i m'he indignat amb tu per plagiar a Raúl Serrano, així que només puc dir una cosa: tot tu ets un apotegma, però sempre et quedaràconfiar en el remedo de la acción.

:-P

EEC ha dit...

Ei, que jo no plagie!! Però gràcies, de tota manera, per tan savi consell: confiaré, confiaré.
:P

xouba ha dit...

mira que t'AGRÀ gaudir poc de les incoherències del esser humà...

no renegues tant i acostumat!!!