Discografia de David Bowie: breu introducció

Si haguera d'anomenar un mite, hauria de dir, encara que em dolga per la resta, David Bowie. És l'artista que més temps m'ha consumit pensant en ell, i és el que més m'ha fascinat durant tant de temps; de fet, encara em pertorba i em sorprén. Per això, des que vaig començar açò dels blogs, que m'he hagut d'aguantar la tempació de fer el que vaig a fer hui. I bé, ací comença la sèrie "Anem a comentar els discos de David Bowie que tinc un per un, si no em canse abans, clar". Serà llarg, i dur, ho se, però vull fer-ho, i vull vore si puc dir TOT el que vull, i que no em quede massa acadèmic (això se que serà el més difícil, però bé). Abans, però, caldrà una xicoteta introducció d'aquest personatge cabdal de la música en els anys 70 i 80.

Primer de tot, per què és important? i, sobretot, i per a mi, per què m'agrada? És evident que no és un geni, ni va inventar res, per molt que diguen: ni el folk psicodèlic, ni el rock dur, ni el glam, ni el soul, ni la música electrònica, als anys 70, ni el post punk (o millor; més adequat al seu estil, la new wave) als 80, ni la música disco...i molt menys encara, la música industrial i gòtica als 90. Tanmateix, fins l'any 80 com a mínim, va practicar tots eixos estils, i ho va fer de manera notable. No fou un creador, doncs, però sí fou -i és, encara, de fet- un home molt intel·ligent, molt despert músicalment, i amb molt de talent: un "curiós de la música", i amb això ja n'hi ha prou. A més, no es pot obviar la vessant conceptual i estètica de la seua carrera: a cada disc, nou aspecte, nou personatge, i nova actitud; ell entenia la música pop com un art, com una forma de "mentida", de creació: de sempre que ha dominat la imatge, el poder i el magnetisme que provoca (a mi m'encanta passar-me hores mirant fotos i videos d'ell: la roba, els cabells, l'actitud..tot) . Així doncs, si ho juntem tot, tindrem la típica frase del Bowie camaleó que es reinventa a cada disc. Almenys, fins als 80: a partir d'eixe any, el Bowie despert, intel·ligent i curiós que a més té èxit, passa a ser el Bowie que busca el rendiment econòmic, i que abarata (millor dit: l'ofega en el fang) la seua obra i que desconcerta als seus fans, no pel gir que puga fer a cada disc, sinó per la mediocritat del seus nou àlbums. De fet, a partir d'ahí, i paradoxalment, serà quan vaja perdent adeptes i s'anirà quedant enrera musicalment, fins a despropòsits com el projecte Tin Machine, o la trilogia dels 90 seguint els pasos de la música industrial. Una pena.

Però, en fi; sempre queda l'època daurada dels 70, on Bowie, en una estat d'hipercreativitat (14 àlbums d'estudi en 10 anys), va fer de cada disc una troballa, i diferent un de l'altre. Per això, repetisc, m'agrada (i aquest ja és un argument personal): perquè em fascina la seua imatge, els seus canvis, les seues contradiccions, la seua voluntat de juntar pretensió i accesibilitat i perquè, i sobretot, el seu món és el pop, i té moltes, moltíssimes cançons brillants.

Ah, se m'oblidava: parlant del Bowie d'ara, i del d'abans, ací teniu un exemple de com és pot embrutar la carrera d'un mateix per diners (o tindre mooooolt de sentint de l'humor sobre un mateix); i de pas, estrene jo també la moda dels youtubes. Au, un altre dia, el primer disc.