dissabte, de juny 10, 2006

The Man Who Sold The World, o "No, eixa cançó no era de Nirvana"


El segon àlbum de Bowie és, potser, un dels més difícils. Publicat el 1970, és un disc de, podriem dir-ne, folk-hard-rock, amb producció de Tony Visconti, i on apareixen ja els Spiders From Mars quasi en la seva totalitat. I això és nota: la guitarra paranoide de Mick Ronson acompanya a un Bowie també al·lucinat, amb la veu aguda que el caracteritzarà durant aquesta època, en unes cançons gens amables, però on el so de "banda de rock" ja està assentada; no de bades, era fan de Iggy and The Stooges, i un dels pocs que coneixia The Velvet Underground. El dics comença, de fet, amb un tema de huit minuts, The With of a Circle, on narra un malson psicoanalític, seguit de All the Madmen o, més endavant, The Savior Machine, The Man Who Sold the World i The Supermen. En aquestes cançons Bowie explora temes com la bogeria, l'autoconsciència, l'esquizofrènia (el seu germa ho era, d'esquizofrènic: ell sempre va tindre por d'acabar com ell) i, oh! la teoria del superhome de Nietzsche. Efectivament, en les darreres cançons esmentades apareixen, de manera subtil o evident, els temes de la soledat i rebel·lia del Creador, de la dependència de les seues criatures, o dels Superhòmens, amb un llenguatge també apocalíptic i èpic.

Podria dir-se que aquest disc és una continuació de l'Space Oddity, però amb format de rock fibrós i paranòic, i deixant ja enrera les despulles del Flower Power. Ja dic que no és un disc fàcil, i llevat de, potser, la cançó Black Country Rock, i la que dóna títol a l'álbum, no hi ha cap single potencial. A mi és dels que menys m'agraden, potser per eixa aridesa i eixos versos que lliguen amb la bogeria. Tanmateix, sí que m'agrada com anava en eixa època: eixe man's dress de laportada m'encanta...

Nota: com que eixe disc no va tindre l'èxit que esperava, va canviar una mica l'estratègia...i compte, que ja arriba la mascletà.

3 comentaris:

Cent ha dit...

doncs a mi este disc m'agrada més que el de aladdin sane, por ejemplo...

EEC ha dit...

Saps què? Jo també crec que aquest disc és millor que l'Aladdin, però sempre m'ha paregut massa pedant, no se per què.

Ansie vore't!

lapuça ha dit...

TMWSTW és un dels millors discos de Bowie. És tan original, tan inaccessible, tan homogeni... M'encanta! 'Ziggy Stardust' està sobrevalorat, i ja no diguem 'Aladdin Sane' (quasi no sonen mai al meu tocata).