The Man Who Sold The World, o "No, eixa cançó no era de Nirvana"

El segon àlbum de Bowie és, potser, un dels més difícils. Publicat el 1970, és un disc de, podriem dir-ne, folk-hard-rock, amb producció de Tony Visconti, i on apareixen ja els Spiders From Mars quasi en la seva totalitat. I això és nota: la guitarra paranoide de Mick Ronson acompanya a un Bowie també al·lucinat, amb la veu aguda que el caracteritzarà durant aquesta època, en unes cançons gens amables, però on el so de "banda de rock" ja està assentada; no de bades, era fan de Iggy and The Stooges, i un dels pocs que coneixia The Velvet Underground. El dics comença, de fet, amb un tema de huit minuts, The With of a Circle, on narra un malson psicoanalític, seguit de All the Madmen o, més endavant, The Savior Machine, The Man Who Sold the World i The Supermen. En aquestes cançons Bowie explora temes com la bogeria, l'autoconsciència, l'esquizofrènia (el seu germa ho era, d'esquizofrènic: ell sempre va tindre por d'acabar com ell) i, oh! la teoria del superhome de Nietzsche. Efectivament, en les darreres cançons esmentades apareixen, de manera subtil o evident, els temes de la soledat i rebel·lia del Creador, de la dependència de les seues criatures, o dels Superhòmens, amb un llenguatge també apocalíptic i èpic.

Podria dir-se que aquest disc és una continuació de l'Space Oddity, però amb format de rock fibrós i paranòic, i deixant ja enrera les despulles del Flower Power. Ja dic que no és un disc fàcil, i llevat de, potser, la cançó Black Country Rock, i la que dóna títol a l'álbum, no hi ha cap single potencial. A mi és dels que menys m'agraden, potser per eixa aridesa i eixos versos que lliguen amb la bogeria. Tanmateix, sí que m'agrada com anava en eixa època: eixe man's dress de laportada m'encanta...

Nota: com que eixe disc no va tindre l'èxit que esperava, va canviar una mica l'estratègia...i compte, que ja arriba la mascletà.