dissabte, de juny 24, 2006

Martí i Pol no s'ha tirat mai un pet, o què?

Estava llegint ara mateix uns poemes de la Teresa de Calcuta catalana, i notava com el gest se m'anava torcent cada vegada més...i és que, jo crec que allò que em fastigeja -o em repeleix, no vaig a ser tan taxatiu- del artistes que basen la seua obra en fer proselitisme polític -d'eixos que la progressia més o menys girada cap a la correcta direcció (i això no és cap ironia) adoren tant-, no és que siguen quasi sempre tan evidents, tan simples i tan mesiànics ("aquest és el camí correcte, xiquets"). Ni que mai m'haja agradat que em diguen què he de pensar, i com. Allò que més ràbia em fa és que, implícitament, o explícita, amb això demostren una actitud prepotent d'innocència, de manca de pecat: no sols ells saben el camí (jo també, si ens posem, i tu), sinó que a més, no se n'han eixit mai d'ell.

2 comentaris:

dAvidet ha dit...

és que fa tan de fred fora d'ell... i si ens perdem? què pensarem si ixim del cami?
qui anirà dabant? hi haurà que caminar per els nostres sendes?....
ais no sé no sé...
a mi que me digan qué pensar, asi tengo más timpo pa mirar modelitos jiji...
Eloi sempre amb la raó a les teves mans! cagon! i quina ràbia q fa!!!

Sandra ha dit...

Sé que ja ho em xarrat i cadascú s'ha quedat amb el seu pensar, tampoc no és tracta de convencer ningú. Però més que simple, que no ho crec, es limita o dedica a reflectir una part, de les moltes que hi ha, de les realitats de la vida. I que colló, a tots en agrada disfrutar de les coses simples i belles per elles mateixa, i si damunt t'ho dibuixen amb paraules boniques, millor que millor. El que desprès a cada ú li traga de profit o sols li la bufe o no li desper-te res, doncs és això, de cada ú...
A mi m'agrada i el defense, sense caure en mitificacions, de les que mai he sigut amiga.

I tanmateix, la calor que fa a València, persisteix!