Diamond Dogs, o "T'estimem, Gran Germà"

Arribem a un disc controvertit en la carrera de Bowie: la crítica sempre l'ha qualificat de disc imperfecte, de transició, o simplement de projecte megalomaniac inconclús. I és cert. Però jo sempre li he tingut molta estima; i té cançons molt bones. Tanmateix, també és cert que no fou un disc fàcil, i que no va tindre massa sort.

He dit que Bowie va acabar esgotat de l'experiència amb els Spiders i, evidentment, no seria fàcil triar el nou pas, allà als Estats Units; per això, de moment, el 1974, el primer que se li acut és fer un àlbum conceptual (un altre de tants seus) sobre 1984, molt en sintonia amb la seua idea de societats postmodernes i degradades. Tanmateix, la vídua de George Orwell no li va cedir els drets, i el seu magne projecte es va quedar a mitjes: així, Diamond Dogs és un àlbum que desprén els temes que volia tractar Bowie en un principi (eixa portada és de les millors que té!), però també queda molt despersonalitzat, i sense coherència interna.

Comença amb la introducció narrada a una societat apocalíptica en Future Legend, per a tot seguit entrar en el riff inconfusible de Diamond Dogs. Continua amb la crònica paranoide i amarga de les urbs del segle XX en les dues parts de Sweet Thing i la seua part central, Candidate: una balada amarga i èpica i una cançó amb tocs negres, respectivament. El tema central,, tanmateix, es talla bruscament amb el single Rebel Rebel, una deixalla -gens despreciable: tot un himne glam- de l'epoca que acabava de deixar, i que no se sap massa bé què fa ahí. Les dues següents, Rock and Roll with me, i We are the Dead, segueixen la tònica de balada rock (a mi la segona em posa la carn de gallina) i acaba amb les dues millors cançons del disc, les referides al llibre d'Orwell, 1984, i Big Brother. A mi em pareixen genials en la seua teatralitat, i una síntesi molt interessant de pop, soul, i melodrama sense perdre l'estil de Bowie. Per últim, el disc s'apaga amb el loop final de la coda simpàtica però verinosa de Chant of the Ever Circling Skeletal Family.

Com es veu, és un disc que amb les cançons per separat, o per parts, és molt notable (jo sempre el defendré: excepte dues o tres, em pareixen totes fantàstiques) però és eixa manca d'unitat, i una certa indefinició estilística també de manera individual, les que llasten el disc; a banda les seues pretensions eren potser massa elevades per al mateix Bowie: volia fer el disc més personal, i no ho va aconseguir. A més, eixa sensació augmentà durant els concerts en els Estats Units, un dels primers grans montatges de rock, a l'estil dels que es farien en els 70: un decorat immens d'una megalópolis decadent al fons, una grua on cantava Space Oddity per un telèfon, una mà gegant des d'on eixia al principi (per fi, amb els cabells d'home, i amb pantalons de pinça, oh!)...tot un espectacle musical i teatral caríssim que no va acabar de convéncer, i que damunt a meitat tour es va trencar. Tanmateix, a Bowie potser li va donar igual, perquè ell ja estava en un altre lloc: durant el descans de la gira (de la qual va deixar constància amb l'àlbum en directe David Live, molt recomanable) va aprofitar per a anar a Philadelphia, als famosos Sygma Studios de soul, a gravar un nou àlbum.