divendres, de juny 16, 2006

Young Americans, o "El blanquet ara canta soul"

Doncs sí: durant el descans de la gira de Diamond Dogs, Bowie se n'anà a Philadelphia a gravar un disc de soul, un estil del que cada dia estava més enamorat. Tanmateix, voluntat no és igual que resultat i, la veritat, a mi no em convenç massa. Sí que és de veres que en general ix prou ben parat de l'experiència (o millor dit, del capritx), però que voleu que vos diga; Bowie no serà mai Marvin Gaye, ni res que se li parega.

Però sigam objectius. NO és un mal disc: té un so compacte, sòlid, i una producció també efectiva. Ara bé, caldria vore a qui s'hauria de felicitar: la producció i mescla és de la seua eterna mà dreta, Tony Visconti, i els músics eren músics d'estudi de Sygma Studios, la prestigiosa factoria d'R'B de l'est i, per tant, eren més que solvents. Què falla, doncs? Per a mi, en primer lloc, la veu: Bowie, com és evident, no és negre, i no té veu negra; per molt que domine les inflexions vocals pròpies de la música negra, mai aconseguirà eixe "color" que tenen les veus del soul (hi ha vegades que fa una mica el ridícul, la veritat). Per tant, al final les que fallen són les cançons: llevat de dos o tres, no hi ha cap que acabe de llevar-me el sopor de damunt; i és que el soul és una cosa delicada, que si no és fa amb sentiment, pot conduir a l'avorriment total.

Però bé, hi ha cançons que són prou notables: la titular, Young Americans m'agrada molt (no se si felicitar o odiar a Lars Von Trier, per utilitzar eixa cançó en els títols de crèdit de Dogville i Manderlay). També, Fame (coescrita amb John Lennon, que passava eixe dia per ahí) és prou efectiva, amb eixe riff tan funk-minimal, o Fascination; però Win, o Somebody up There Likes Me són molt insulses. Per no parlar de la versió incomprensible d'Across the Universe dels Beatles...Tanmateix, hi ha una cosa que sí que va ser positiva: en eixes sessions va conéixer a Carlos Alomar, un jove guitarrista negre de funk que l'acompanyaria i col·laboraria en tots els discos dels 70 i 80, substituint el paper de Ronno dels Spiders.


Resumint, que és un disc que em va decepcionar (tal volta perquè esperava alguna cosa més, de la conjunció d'un mite i una música que a mi m'agrada molt): encara que hi haja algun tema notable, el disc falla perquè li manca sentiment. Però això era una cosa que en eixos moments (el ara dandy) Bowie ni s'enrecordava de què era: la cocaïna l'estava aïllant cada cop més de la humanitat, i l'estava alienant cada dia més.

I això, es vorà en l'altre, ara sí, magistral disc.

Cap comentari: