The Rise and Fall of Ziggy Stardust and The Spiders from Mars, o "Adoreu al Mesies Leprós"

Arribem a la perla de la seua discografia: al disc més important de Bowie, un dels més importants dels 70, i un dels més importants també de la història del rock i del pop (i això no es pot discutir). I el meu preferit, evidentment.

Amb els àlbums històrics és difícil esbrinar fins a quin punt són causa o conseqüència del moviment del qual és símbol, o de l'època, fins i tot. Per això, no és fàcil de dir si el Ziggy va inventar el glam, li va donar rellevància només, o simplement és un producte del seu temps. Igualment, en mi, potser no és la causa de moltes coses (la purpurina ja l'havia descobert amb Brian Eno i la pel·lícula Velvet Goldmine, i ja tenia el Space Oddity), però sí que ha sigut el més decissiu: sense ell, el meu interés pel glam i per Bowie no haguera sigut tan llarg ni tan intens. I és normal, perquè és un disc quasi "perfecte", amb cançons genials i que, a més, s'escapa dels seus límits i és un retrat de moltes coses: uns anys, un estil, una imatge, un concepte...Perquè a més, la història de Ziggy és complexa, i per això, crec que serà l'àlbum més difícil de comentar...

Comencem pel concepte.El glam i l'androgínia ja havia despuntat per ahí (T.Rex feia poc que s'havia electritzat, i els New York Dolls ja anaven per les clavegueres vestits de putons), però és Bowie qui l'agafa i l'espenta cap a l'èxit i, sobretot, cap a una idea: ja he dit que en aquesta època, almenys, a banda de l'èxit, a Bowie li interessava la música com un mitjà d'expressió artística, conceptual. Per això, conjuga la seua recerca de la fama amb un joc teòric: es transforma en ídol, fent el paper d'un ídol (senzill, o complicat?). Agafant idees d'ací i d'allà, s'inventa un personatge, Ziggy Stardust, del qual parla en el disc i, a més, es comporta, ÉS ZIGGY STARDUST en públic. D'aquesta manera, amb aquest joc d'identitats, d'una banda posava al descobert la falàcia que deia des dels 60 que el rock era sinònim de siceritat i expressió personal (mentida que encara perdura, no sols en la música, sinó en totes les arts). De l'altra, i encara més important, era un model a seguir per a aquells que se sentien "diferents", foren gais o no: Bowie,a través de Ziggy, i eixe aspecte andrògin, espacial (i que comença fitant en certa manera amb el punk, però que progressivament va fent-se més histriònic i femení), defenia l'expressió personal, el dret a l'extravagància (acabaven d'eixir dels 60).

Això era el costat concetpual; ara, el musical. Tot el que he dit abans no és de bades, i té a veure directament amb el disc: Bowie pretén contar la història d'un mesies vingut de l'espai per a salvar el jovent amb el rock'n'roll, i que acaba sent devorat pel seu propi èxit. Aquesta història no era tan boja, perquè es basa en el cas vertader d'un cantant de rock que va acabar els seus dies creient-se Jesús: un cas més dels efectes secundaris de la fama...
Així doncs, aquest és un disc de rock: de jugar a ser cantant de rock. I ho aconsegueix. Primer, li dóna nom a la banda de músics que portava, amb el gran Mick Ronson al seu costat (falla, això sí, Tony Visconti, que estava massa ocupat amb Marc Bolan): The Spiders From Mars. Després, graba onze cançons que publica en juny de 1972, que són una meravella una per una, i que totes juntes li dónen sentit al conjunt; tenen un so cru, immeditat, velvetià. Res a vore amb The Man Who Sold the World: ací el rock és només per a convéncer.

El disc es divideix en dues parts: en la primera, es presenta l'entorn, la idea i, en la segona, entra ja a parlar-nos de Ziggy. Així, el disc comença, amb Five Years, amb una bateria que surt del no res, per tal de mostrar-nos un present apoclíptic i deshumanitzat: a mi encara, i mira que l'he sentit voltes, m'impressionen els crits finals d'angoixa. I tal i com apareix, la bateria s'esfuma per donar pas a Soul Love, un mig temps calentet que podria haver entrat en el disc anterior. Després, una altra meravella: Moonage Daydream, la cançó que va ser el principi de la Ziggymania...si haguera de triar una, només una del disc...potser agafaria aquesta. I'm an alligator, I'm a mama-papa coming for you...I'm a space invader, I'll be a rock'n'rolling bitch for you i ja està resumit el disc, tant en la lletra com en la música: Bowie desbarra en la veu, i Mick Ronson demostra que es poden fer solos de guitarra que no semblen que són solos (jo crec que és un dels pocs que suporte, sobretot per eixe aire espacial que té). La següent anava destinada a ser una crida també a la joventut, ara sota una forma més pop: Starman és un single incontestable on reflexa eixe moment, tan conegut pels adolescents de l'Angleterra de l'època, en què un sent per la radio alguna cançó que et fa canviar, que et fa vore't diferent dels teus pares retrògrads (Don't tell your poppa or he'll get us locked up in fright. There's a Starman waiting in the sky, he'd like to come and meet us, but he thinks he'd blow our minds). Per últim, It ain't easy, una versió de Ron Davies, que parla de l'oscil·lació de la fama, i entrem ja en el món Ziggy: Lady Stardust és una balada verinosa (basada, segons diuen, en Marc Bolan) sobre el magnetisme -masculí i femení- de l'estrella de rock, i alhora de la seua soledat dalt de l'escenari. Les següents, Star, Hang on to yourself, i Ziggy stardust (on Ziggy acaba sent devorat pels propis fans), segueixen explorant el personatge, ara des de tres singles de rock immediat, però són les dues darreres les que més èxit tenen: riffs inconfusibles, i actitud provocativa i quasi eròtica (eixos gemecs...): tant una com l'altra servien, per raons òbvies, per obrir els concerts de la gira. Per últim, queden Sufraggette City, on torna a parlar de societats distòpiques, i que és un exemple del rock vitamínic que va patentar (la primera, en realitat, diva del glam) Little Richard i, oh! finalment, l'anticlimax perfecte: Rock'n'roll Suicide. Evidentment, aquesta era la cançó amb la qual acabava els concerts: els versos final, amb Bowie sobreactuant en el seu paper mesiànic, i cridant Your not alone, gimme your hands, 'cause your beautiful! deixaven a eixos adolescents que se sentien apartats de la resta amb les bragues i braguetes fetes aigüeta. El darrer segon, una corda de cello que clou el disc, i s'acaba un dels àlbums que més vegades he escoltat (de moment, és l'únic que no m'ha calgut posar per a escriure, perquè me'l se de memòria).

Ara bé, que és un disc magnífic ja se sap però, quines conseqüències va tindre? Doncs en principi, l'èxit massiu, i una gira de quasi un any per mig món; la consolidació del glam rock (no és glam pop), i la coronació de Bowie com a reina d'aquest moviment forever and ever; també, el cabreig de Marc Bolan, de T.Rex, que veia que li furtava en dos minuts el seu moment de glòria en un estil que ell considerava -amb molta raó- que havia inventat; la imatge de Ziggy com una de les icones dels 70; un exemple per als gais i altres rarets de l'època, i sobretot, una eixida a l'ensopiment musical de l'època; també, que els cabells de Ziggy foren copiats per molts i, sobretot, moltes; i, en el seu cas, que el joc de ser un ídol del rock acabara sent massa seriós, i que el personatge acabara menjant-se la persona: Bowie acabaria devorat per la fama i per les drogues. De moment, però, la primera conseqüència fou un següent disc que no tardaria gens en arribar.

Nota: aquesta entrada és desmesurada, ja ho se; però ben bé que s'ho mereix aquest disc. Tanmateix, no ho he dit tot: ací hi ha una pàgina on sí que ho explica quasi tot i on, a més, hi ha una extensíssima galeria i estudi dels modelets que portava (jo no he volgut estendre'm en això perquè era ja excessiu, però jo m'he passat hores mirant eixes fotos). També, es pot vore el directe Ziggy Stardust. The Motion Picture, on D. A. Pennebaker, retrata el concert de juliol de 1973 on Bowie/Ziggy anuncia, abans de cantar Rock'n'roll Suicide, que és el darrer que farà mai, per a desesperació del públic. És ideal per a fer-te una idea de com era una actuació d'eixa gira; impressionants Bowie, les cançons, Mick Ronson, els canvis de vestuari i, sobretot, els fans. Uf!

Ah! Se m'oblidava: com diu en el mateix àlbum, aquest disc s'ha d'escoltar al màxim volum.