No es pot parlar del Ziggy Stardust i no fer-ho tot seguit de l'Aladdin Sane: és una segona part, l' altre costat, una continuació del joc d'identitats. De fet, aquest disc el va gravar en plena gira del Ziggy, el 1972 (encara que el va publicar l'any següent): mentres trobava temps entre els concerts per Estats Units, i la producció amb Mick Ronson del Transformer de Lou Reed, Bowie va publicar un nou àlbum sota unes directrius semblants a les del disc anterior. Tanmateix, hi havia diferències: encara que seguia amb els Spiders, en aquest disc el saxo i el piano del músic de jazz Mick Garson prenen el protagonisme, i factura un so més net i, per contra, menys sòlid. De fet, ara també s'hi deixen entreveure entre els temes certs tocs d'avantguardisme i, sobretot, el jazz i el soul que començaven a interessar-li (de fet, es podria dir que Aladdin Sane és el Ziggy americà). Així, les cançons més glam, com la inicial Watch that Man, Drive-In Saturday, Cracked Actor, o Jean Genie acompanyen a temes com la titular de l'àlbum, Lady Grinning Soul i The Prettiest Star, unes precioses cançons sustentades sobre cascades de piano a mig temps, o la cavaretesca, de nou, Time. En definitiva, el que estava fent Bowie era intentar seguir avançant i investigant dins la música, però encara lligat per les cohordenades del disc anterior. De fet, si he de ser sincer, a mi, les que més m'agraden són les que NO són glam, perquè les trobe massa histriòniques, massa estridents. I aquests dos adjectius també valen per a la seua imatge: ara el personatge Aladdin Sane (ja vaig explicar-ho una vegada, quan vaig donar la raó del títol d'aquest blog: pot llegir-se com està escrit, com un nom i cognoms, o es pot llegir A Lad Insane, que vol dir "un tio boig") ja no està tan definit, tan marcat: té una personalitat més abstracta, i la seua androginia i extravagància va augmentant; ara el seu maquillatge i la seua roba està basada lleugerament en el teatre Kabuki, i hi és evident la marca de la bogeria (el raig que creua la seua cara és una altra referència a la por d'acabar com el seu germà). Tanmateix, malgrat que no és un disc tan redó o unitari, com el Ziggy, serà eixa imatge, igual que la portada del disc amb eixa gota de lefa (perquè és lefa, senyors) en el pit, la que quedarà marcada en l'imaginari col·lectiu per a sempre.
Així doncs, tenim un germà menut del Ziggy, que paradoxalment tindrà menys èxit que la imatge que el sustenta...de tota manera, faltava poc per què s'acabaren els Spiders, Ziggy i Aladdin Sane (el darrer concert que van fer en el Hammersmith de Londres), però aguantaria eixe paper -i eixos cabells- dos discos més, igualment publicats un darrere de l'altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada