Ai, Nacho Vegas, Nacho Vegas...! Trobador de les misèries més obscures, cirurgià capaç d'obrir zones de la ment que un no voldria vore en un mateix, i que tanmateix, estan sempre ahí ...jo crec que, si haguera de culpar un disc d'haver-me fet pensar coses que no devia pensar seria, a banda de (...), sobretot, Cajas de música difíciles de parar. Aquell va ser el disc que li donà forma, a base de paraules, a la massa informe que era el meu cap, i em va ajudar a construir l'espill concau des d'on vaig veure la realitat durant temps, deformant-la i creant monstres terribles, començant per mi mateix. Com diu ell, jugué a ser malo y di de bruces con el mal.
Ara, però, ja fa temps que vaig escapar de La sed Mortal, amb eixa lletania que em repetia constantment ("...perdón, perdón por el amor de Dios!/ por la gran decadencia de una vida pidiendo perdón/ perdón por existir"), i l'espill ja s'ha tornat recte, i ja veig les coses amb més claredat -o menys, segons es mire; millor diguem-ne "objectivitat". I ara, he tornat a escoltar aquest disc, i he vist amb sorpresa, i amb alleugeriment, que ja no tinc eixa sensació d'esbudellament emocional que sentia cada vegada que premia el play (com si ell sapigués la meua "veritat terrible", perquè era la mateixa de les seues cançons), que fins i tot me l'agafe amb ironia (que és com s'ha d'escoltar, d'altra banda).
Ara ja fa temps que no m'afectes, Nacho Vegas. Però, per totes les coses que em passat junt, et seguisc estimant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada