"Heroes", o "Podem ser herois, encara que només siga per un dia"

El segon disc en col·laboració amb Eno, publicat el mateix any, el 1977, segueix la línia de Low, però amb -notables- diferències...d'una banda, manté l'estructura de dues parts: una de cançons, i una part instrumental. Tanmateix, en primer lloc, mostra un so més dens, més treballat: els instruments se solapen en una mena de wall of sound, a la manera de Phil Spector. També, les cançons són una mica més humanes; ja no hi ha el "so" Kraftwerk, almenys a primera vista. De fet, "Heroes" té un so més analògic que electrònic, i les guitarres ara són el protagonista, gràcies sobretot a la presència de Robert Fripp (el líder de King Crimson) com a guitarra solista. A més, ara, encara que manté eixe gest de despreci constant, sembla estar més assentat en el món: ara eixa actitud és més una pose arty que altra cosa, i això també es nota en les lletres; allí eren en certa manera confessionals (o evidents), i ací són críptíques, indesxibrables.

A mi, si he de ser sincer, mai m'ha acabat de convéncer el "Heroes", i no se per què: tal volta perquè encara que aquest àlbum seguisca uns patrons més reconeixibles, melòdicament no el trobe efectiu: eixes teranyines de guitarres, i eixe so de vegades molt spacerock no van acompanyats d'una melodia que s'apegue. Relativament, és clar: ahí està, per exemple, la cançó titular, un des seus majors èxits de sempre, amb eixos loops de guitarra tractades en l'estudi per Eno, molt en la línia del que havia fet -moltíssim millor- amb Here Come the Warm Jets (mai em cansaré de recomanar eixe disc, i eixa cançó). La resta, evidentment, tampoc estan gens malament: Joe the Lion, amb eixe vers tan tonto Joe the Lion, made of iron cantat desafinant; la primera, Beauty and the Beast, la més wall of sound; Blackout, una cançó on es junten postpunk, disco i spoken word, i queda bé. I, per supost, Sounds of the Silent Age, molt bonica.

En la segona part, tornem a l'ambient en Moss Garden, composada per al koto (un instrument de corda japonés) Neköln i Sense of Doubt. Destaquen, sobretot, V-2 Schneider, o la versió de Bowie de l'Autobhan de Kraftwerk
(per dir-ho finament, i no dir plagi), i the Secret Life of Arabia, molt disco-funk i, per tant, la més accesible -i inòqua- del disc

Resumint: que sí, que està molt bé, i quant a producció és fins i tot millor que el disc anterior (més homogeni i cohesionat). Però no m'ha acabat de convéncer mai, supose que per eixa èpica i aire arty tan alemany...

Ja dic, però, que "Heroes" va tindre més èxit que Low, i això el va animar a fer una gira, Stage, on va presentar els tres discos anteriors; en aquesta ocasió, el directe es va plantejar com un espectacle expressionista, dominat per una llum blanca omnipresent que eixia de darrere, i on Bowie mantenia una actitud rígida, distant, i intel·lectual (seguint amb el paper de the Thin White Duke): vaja, com un espectacle conceptual, i tot molt europeu (en els concerts alternava els hits -va recuperar Five Years, i Ziggy Stardust, amb les parts instrumentals). Sembla ser que va tindre moltes bones crítiques, i prou d'èxit: un es pot fer una idea amb el disc en directe Stage, que a mi m'agrada bastant. Un cop acabada la gira, a tancar-se en l'estudi amb Eno, Alomar i Tony Visconti, i a fer un nou disc, una mica diferent.