En fi, ja he acabat el meu "magne projecte" (rises): he comentat tots els discos de Bowie des del primer fins al 13é, que són els que corresponen a la seua millor etapa o, millor dit, als anys on realment va valdre la pena. Per què? Doncs perquè a partir d'ací, com vaig dir en la introducció: Bowie, en comptes de ser un signe dels temps, com deia Prince, es va quedar enrera, i va ser directament mediocre. I mira que ho he intentat, eh? He escoltat discos i cançons dels 80 i dels 90, i res, no hi ha manera: totalment inòqües...si de cas, salvaria el següent disc, Let's Dance, perquè encara que va ser el disc que el va catapultar cap al pop més previsible,i de masses (èxit brutal de vendes) no està tan mal encara: és musica disco prou digna, i està produït per Nigel Rogers, de Chic (productor també del primer disc de Madonna; poca broma). Però ja partir d'ahí, es va convertir en un esperpent, no per ser extravagant, sinó per cutre: ahí estan la gira Glass Spider, seguint totalment l'estela de grandiloqüència de les velles estrelles del rock, o l'intent dels 90 de ser Nine Inch Nails, a vore si així se li borraven les arrugues. Per no parlar, encara que se d'alguna que em durà la contrària, de la infàmia que es va fer a ell mateix en la pel·lícula Labyrinth, on pareixia una paròdia huitantera de la seua època glam (a mí la pel·li sempre m'ha agradat, no ho negue; però és que el veig, i em fa una pena...). Però bé, tanmateix, i això és incontestable, la influència de Bowie en els 70, 80 i 90 es pot rastrejar per multitud de grups. Au, i ja està. Per tal d'acabar, volia fer, com una mena de servei públic, una proposta d'antologia; de cada disc, pose les cançons imprescindibles si es vol fer aquesta per cançons i, a banda, destaque en roig els àlbums que més m'agraden, si el que li agrada tindre a un, com a mi, són àlbums i no cançons soltes.
-Space Oddity: Space Oddity, Letter for Hermione, Cygnet Committee, The Wild Eyed Boy From Freecloud.
-The Man Who Sold the World: The Width of a Circle, All the Madmen, The Man Who Sold the World.
-Hunky Dory: Changes, Oh! You, Pretty Things, Life on Mars?, Quicksand, Queen Bitch, Bewlay Brothers.
-Ziggy Stardust: Five Years, Moonage Daydream, Starman, Lady Stardust, Hang on to Yourself, Ziggy Stardust, Sufraggette City, Rock'n'Roll Suicide.
-Aladdin Sane: Watch that Man, Aladdin Sane, Cracked Actor, Jean Genie, Lady grinning Soul:
-Pin Ups: Sorrow, See Emily Play.
-Diamond Dogs: Diamond Dogs, Candidate, Rebel Rebel, 1984, Big Brother.
-Young Americans: Young Americans, Fame.
-Station to Station: Station to Station, Golden Years, TV15.
-Low: Breaking Glass, Sound and Vision, Be my Wife, Warszawa.
-"Heroes": Beauty and the Beast, Joe the Lion, "Heroes".
-Lodger: DJ, Boys Keep Swinging, Look Back in Anger.
-Scary Monsters: It's No Game (Part I), Scary Monsters, Ashes to Ashes, Fashion, Kingdome Come.
Let's Dance: Modern Love, Let's Dance.
Ai, què agust m'he quedat!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Joder, eloi, super currat!!!!
Aclaració NINE INCH NAILS, el disc industrial de Bowie no es que se parezca a NIN, es que está producido por Trente reznor, que es el vagabundo que sale en el video de I´M Afraid of americans
ja era hora... perquè fa una temporadeta que no llisc el teu blog pq sols parla de Bowie....
Conta'm algo de tu...o almenys escriu-me.
Q mitómano es mi niño! ai, però de molta categoria...q de colecionar cromos a fer un dossier, pos hi ha una diferència.
OH! gràcies! Si total, açò és una manera de torbar-me entre la desídia i l'enclaustrament dels exàmens...
Neus!! No et penses que Bowie ha ocupat el teu lloc, eh? Però sí, t'escriuré...que fa falta.
=)
Hola xiquet. M'encanta saber que hi ha un altre fan de Bowie per les terretes nostres. No m'ofén gens, la veritat: i et comente ací tots els comentaris que has deixat per ahí. He dit que no m'ofén, simplement perquè tots els teus arguments ja els he sentit moltes vegades, i els entenc: en un artista com Bowie, que va tractar tants estils, és evident que tindrà fans d'un època i de l'altra, segons les preferències de cadascú. En el meu cas, jo he sigut fan del glam, i del rock velvetià des de fa temps, i per tant, és normal que ell m'entrara pel Ziggy. I no crec que estiga sobrevalorat: és un magnífic disc per ser "solvent": el que t'ofereix és simplement un disc de rock-pop directe i punt, i les melodies i els temes que tracta m'encanten. Per no parlar del sentit que defensa Alaska de que un artista de rock ho és tot, i des d'eixe punt de vista, tot l'espectacle que porta darrere d'eixa època a mi em pareix fantàstic; i el pes que va tindre en eixa època és indiscutible.
El TMWSTW, ja dic que se que és un dels seus millors discos, però a mi eixe rock dur i paranoide no m'acaba, que hem de fer.
També, m'estranya que no comentes res dels altres àlbums com el Low, o Station to Station, dos dels més difícils per a mi, i dels que més m'agraden d'ell (encara que he de reconéixer que em va costar d'entrar: ja dic que per a mi el glam era allò que m'agradava).
Per últim, deixant de banda foteses com si Teenage Wildlife és la millor cançó del disc o no (pot ser, però a mi me n'agraden altres), he de deixar clar, arran d'algun comentari que has fet, que Bowie és el meu artista preferit, o almenys, és el que més em fascina. Ara bé, quan vaig pensar fer açò, vaig pensar que havia de ser també una mica l'advocat del diable, i una mica de crítica constructiva mai va malament. Però tranquil, ja he dit que Diamond Dogs, malgrat que seguisc pensant que és un disc molt de transició, em pareix fantàstic, i és un dels que més escolte, curiosament. I allò de la genialitat...doncs el que he dit més amunt: que havia de ser una mica imparcial, però no lleva que Bowie em parega un dels millors.
Per últim, sí: sóc fan del Bowie dels 70. Ho he intentat moltes vegades, de veres (per no paréixer tan sectari), però no puc: em senbla vulgar i despersonalitzat, quan no directament vergonyós, sobretot en els 80. De tota manera, promet donar-li una altra oportunitat als àlbums dels 90, sobretot a l'Outside i al Earthless: que no es diga.
Cordialment, i amb molts besos =)
PD: allò del nom del blog és perquè sempre m'ha fet gràcia, no perquè siga el meu disc preferit: jo també és un dels que menys escolte.
Buf, aladí, sóc lapuça, ara resulta que et retrobo, repescant adreces d'interès d'internet del meu ordinador, i veig que has respost en un sol missatge (el precedent a aquest) els meus missatges desperdigats per aquí i per allà dels teus interessants comentaris a la discografia de Bowie. Bé, sí, sóc fan d'ell des de fa la tira d'anys, la primera cançó que vaig escoltar-ne va ser 'Lady Stardust', se'm va glaçar la sang a les venes, va ser escoltar aquesta cançó, una mica per error (la tenia gravada un amic que vaig anar a veure a l'hospital, fixa't tu, i la vaig sentir allí, amb ell estirat al llit, ha ha), i estirar el fil i anar-ho escoltant tot. La seva imatge a les fotos de les revistes de música em tenia del tot captivat, déu meu, quin ésser més especial, més, ara diríem, friqui (però un friqui amb classe). 'Diamond dogs' em va tenir enganxadíssim anys i panys, i igualment 'Hunky Dory', i, després, 'Lodger' (no he entès mai que es digui que està per sota dels altres dos de la trilogia; simplement és diferent, inclassificable, un ovni). Ara (des de fa alguns anys) em tenen enganxat 'Station to Station', 'Low', 'Scary Monsters' (un disc que quan va sortir no vaig saber apreciar en absolut), 'Outside' i 'Earthling' (aquests dos quan van sortir els vaig odiar, vaig pensar que Bowie s'havia begut l'enteniment, no l'hi veia ni l'hi sentia, aquí, però ara els escolto molt sovint, sobretot 'Earthling', que té una sonoritat absolutament única). Bé, maco, he estat molt content de retrobar-te. Petonets!
Publica un comentari a l'entrada