Són les tres del matí, i acabe d'arribar a casa. No tenia gens de ganes, però he cregut necessari fer-ho abans que s'ampastrara més la cosa; que la setmana que ve tinc dos exàmens, i he d'acabar la carrera...però hi ha un altre motiu, estimat diari, pel qual he tornat a casa més d'hora del que caldria. I el motiu és aquest: just cap al final de la manifestació m'ha saludat Ell. Sí, Ell, el meu amor platònic adolescent; aquell amb el qual vaig fer aquella tonteria totalment pubescent, i que em va durar tan de temps i,alhora, em va fer madurar tan ràpid (ho va fer indirectament, i sense saber-ho; a més, més tard o més prompte hauria tingut la mateixa actitud -hauria eixit de l'armari, vaja-, però per cirumstàncies de la vida, li va tocar a ell, o a la seua "idea", ser el detonant). Hem estat xarrant cin minuts, i ahí ha estat el meu error: em sembla, i no m'equivoque, que Ell tenia ganes de tindre una conversa (normal, no?), per banal que fora, amb l'excusa de no tornar a perdre'ns entre la massa; i això com a mínim. I jo, covard de mi, he inventat l'excusa més vella -però real, no com quan me l'he trobat (dos o tres vegades en sis anys, reduïdes a una salutació formal i que no arribaria a la categoria d'anecdòtica, però de les quals puc fer recompte i repàs), que feia com si no el vegera-, i me n'he anat tontament...i, efectivament, excepte un segon fugisser, no l'he tornat a vore. I m'ha fet molta ràbia, i per això, a banda dels exàmens, i de la coentor del concert -per favor...-me n'he tornat abans.
Això sí, benvolgut diari mental, no et cregues ni una mínima suggestió literària, ni pena ni malenconia, que et pugen dictar la tradició dels "doctes"...no tindré cap seqüela "to see you grow up": jo em se curar a soles, i a més, no fotem, ha passat ja mitja vida (ja ha passat tot, no?) Tanmateix...m'ha afectat, molt o poc, ací estic, en casa, dient-te açò: com a mínim vol dir alguna cosa, no?
En fi, que demà serà un altre dia, i com a mínim, no ha afectat als altres...quedarà com una cosa entre tu, i jo. Au, bona nit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Eloi, Eloi! això passa en les millor famílies, però poca broma, ja vas veure ahir el percal. El tema està dificil, i qui s'encanta no les tasta!!!
auuuu
:P
bé xiquet... ara ja estàs fora... ja ha passat, donant per fet que ja està més passat que passat.
Aixina que a viure.
ale besets
ai eloi, és que la figor és molt mala i molt difícil de llevar...però com a minim...un bateg al cor, un calfred...dóna vidilla
que tingues sort i tel tornes a trobar
un beset
en veiem MOLT pronte
Publica un comentari a l'entrada