És curiós, açò dels blogs (iep, que hui no vaig a fer una meta-entrada, no panic): he estat llegint últimament el que he escrit fins ara, i he sentit una cosa cosa extranya, i positiva: normalment mai m'agrada el que escric només fer-ho perquè, malgrat tot, sempre deixe massa de mi ací dins, ni que siga el treball de reflexionar, i de saber com dir-ho.
Tanmateix, quan passa el temps, quan puc crear la perspectiva necessària, i que la immediatesa del blog impedeix d'exercir, em trobe que puc llegir el que he escrit sense la fatiga i els nervis que sent només publique (i que fa que senta la tentació d'esborrar no només la darrera entrada, sinó tot el blog sencer). Així, torne a recordar allò que em va impulsar a escriure, siga bo o dolent, profund o fantàsticament estúpid, i ja puc valorar el que vaig dir, el com ho vaig fer, i els comentaris que va suscitar (també bons o dolents, útils o anecdòtics; sempre benvinguts), amb esperit nou, amb la tranquilitat de la distància, i amb un somriure. A més, "descobrisc", de tant en tant, espurnes de volada poètica (sí, fins i tot això), i sentits que no havia previst, a banda, es clar, dels errors, que també els mire amb afecte.
També he estat veient els blogs dels demés, i he sentit una mica el mateix: eixe dia, eixe conflicte, eixe debat que ens menjava les converses, eixa dèria que vos tenia capficats i de quina manera tan apropiada les vau expresssar, així com les seves reaccions, les torne a reviure, també, amb un somriure.
És curiós, tot plegat. I bonic, xe.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Sí que és curiós, sí... jo també faig aquestes repasaes de tant en tant, i m'encanta recordar què sentia o pensava amb cada cosa publicada, meua o dels altres... açò dels blogs està requetebé, xè!
Publica un comentari a l'entrada