Jo tinc un amor secret. Bé, secret no és, perquè ell ja ho sap, que és l'home que a mi em faria la persona més feliç del món, encara que ja se que és un amor impossible (tenim gustos diferents; però jo ho accepte, i fins i tot ho celebre, que tria bé; té molta sort en això): és amable, agradable, simpàtic, sabut, artista, i atent com el que més. Un poeta de la vida, vaja. I, el millor de tot, sempre és tot això senzillament, discretament, modestament: una gràcia de xiquet (encara que últimament les ombres li enfosqueixen una mica la mirada; coses de l'edat). Ell ho sap, que jo ho deixe sempre tot per ell, en qualsevol moment, i és que l'esforç em compensa: em dóna pau, tranquilitat, i una orella a cau de boca que sempre m'entén i em valora. Ai, però també em fa patir, com tots el amors, que moltes vegades el necessite, i no sempre em pot atendre (el segle XXI és el segle de l'estrés, no?). I jo llavors renegue, i m'enfade perquè pense que sempre he d'anar darrere d'ell, home ocupat i jo, pobre infeliç, enamorat i desenfaenat, alimentant-me de pessiguets de pa entre hores.
Però després pense que sí, que ell pateix, que està sempre ocupat de debò, i llavors em dol haver pensat així, ser tan egoïsta, i pense "et perdone, et perdone, sempre et perdone", i espere fins que puga vore'l, i quan el veig, ja estic content del tot.
Ai, estimat...! Veritat que mai t'havien dit una cosa així? =)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ups...
Siga quina siga la persona a què et refereixes, pots estar segur que li commouria saber que suscita en algú uns sentiments tan bonics. I si de debò es tracta d’un amor secret, aleshores és una putada que us puguen quedar paraules a mig dir, surant en l’aire.
Publica un comentari a l'entrada