"Em-Recept" (nota a peu de pàgina)

L'altre dia vaig escriure una entrada una mica críptica i, si voleu, una mica banal fora de context (si no s'explica, vaja). Pensava fer-ho de seguida, però el viatge a Barcelona (bressol i far de la catalanitat, nyas) i la meua dispersió natural han fet que no m'enrecordara del tema fins ara. Així que, per una qüestió de fidelitat a mi mateix (a qui, si no?), vaig a explicar què volia dir (tot aquest speech per dir que vaig a fer-ho perquè em dóna la gana. La dispersió...).

El que volia dir, bàsicament és que, tornant al "meravellós" àmbit dels blogs (i per tant, tornant a mi mateix, mal que em pese), sempre m'he sorprés a mi mateix posant-me la barrera del vocatiu. M'explique: m'és molt difícil prémer les tecles adequades per tal d'invocar a l'altra persona, el meu receptor (quina frase més "d'assaig" m'ha quedat) que supose en potència. Em costa posar els verbs en segona persona, malgrat que sàpiga que estan ahí (exemple pràctic: he dit estan en comptes d'esteu), m'ho prohibesc inconscientment. La raó és perquè ho trobe massa orgullós, terriblement pedant (inacceptable per al meu cas, per a la meua persona) el fet de suposar a priori que açò li interessa a algú, tant com per fer-lo partícep del que jo escric, encara que ja sàpiga que és una falàcia.

Jo ho excuse dient que jo escric amb intencions de generalitat, (cosa que també és certa), malgrat el localisme conscient d'aquest espai, i que per tant el to "íntim" no hi cal. Però la veritat és que no se fer-ho d'una altra manera: el tuf pseudoacademicista, "neutre" amb mi mateix (que procura no exposar-se massa a la llum, vull dir), i aparentment deslligat -o despreocupat- de la resta del món (del receptor que em llig, en definitiva) no és més que el resultat d'un caràcter tímid, vergonyós i, per què no dir-ho, d'ego una mica trontollable que te por, malgrat que aquesta és injustificable, de dir "Hi ha algú per ahí?" i, que no responga ningú.

I tot això venia perquè volia explicar allò de l'altre dia.