Bigger than life

(...)
-El teu problema és que volies que la teva vida fos un melodrama d'eixos clàssics.
-Home, tant com això...sí que és de veres que sempre he tingut la mania de voler donar-li
"profunditat" a la meva existència, però tant com voler ser Meryl Streep...
-Va home, va.
-És veritat! A vore, ja se que sembla una mica absurd, però sempre he pretés, no se, donar-li alguna entitat a tot allò que em passava, una mena de dignitat a la meva vida, com en la ficció.
-Ja, tu pensaves que les experiències vitals del protagonista d'un llibre, per exemple, tal i com tu ho llegeixes, tenen una grandesa que a tu et mancava, no?
-Mmm...home, el que passa és que, per a mi, jo no he tingut cap experiència "literària", si vols dir-ho així. Quan m'he enamorat, per exemple, ha sigut molt cutre tot. O quan em pegaven de xicotet. Aleshores, el que feia era plantejar-m'ho com un drama on jo, per supost, era el protagonista que patia, amb eixa grandesa mística que tenen eixos personatges; llavors, ja no patia tanta vergonya pel que em passava.
-El que jo deia: tu tens una malaltia que es diu bigger than life. Tu volies ser un personatge de les germanes Brönte, com a mínim.
-Hehe, eixa malaltia te l'has inventat ara, no?
-Sí, què passa?.
-Que tens molta mala favà. Tota la raó, però molta mala favà.
-Ai, les coses com són, xiquet.
-És que, a vore...d'una banda, si veia les coses "externes a mi", com si jo fos el narrador de la meva pròpia vida, diguem-ho així, em pareixia que el que em passava tenia importància. A més, a mi m'agrada (ho necessite, de fet), que tot el que m'envolta, tot el que em passa (una festa, una conversa, una amistat, un dinar, una cagà, per què no), siga transcendent; que tot siga un capítol important de la meva història, amb sentit i significat. Si no, l'absurditat i el patetisme, la vulgaritat, vaja, de la vida se'm menja...per això buscava "inventar-me" fets importants, perquè si no, la meva vida em semblava avorrida i anodina.
-Això ja ho has dit, xiquet. Que sí, que ja ho he entés...si jo et conec, home! Però això no és massa sa, saps? Vull dir: per un costat, si busques el "drama", per dir-ho així, pot ser que acabes deformant-te la realitat de manera que ja no puges eixir d'ahí (és a dir, que pots creure que estàs més mal del que realment estàs, o pitjor encara: que busques tu mateix estar mal per a creure't Scarlett O'Hara. I no vaig a donar-te exemples...).
-Mira...ara et repeteixes tu, no?.
-Xe, calla, que m'estic explicant. D'altra banda...tu perdona, però allò transcendental és allò que tu vulgues. No cal que tot ho intentes interpretar de manera significativa, perquè ja ho és: és important tot el que tu faces, pel sol fet que et passa a tu, no? O no tens prou amb la teva vida, que és la teva?
-Que sí, home, que sí...que ja m'estic llevant d'eixos vicis...
-Bé, espere que sí. I ara, anem a fer una cosa de les coses més poètiques, "transcendents" i importants en la vida d'una persona: anem a fer-nos un cervessot cara al Sol.
-Hehe, home, "cara al Sol" sona mal, però sí: és la cosa més intel·ligent que has dit en tota l'estona. Què bé: cervesa!
- Què punyetero eres, i què mal estàs del cap...va anem-hi, i et seguiré parlant de...