Sempre que pense amb açò, m'enrecorde d'un amic, que fa temps que no veig, i que va ser qui va fer que me n'adonara d'aquest estrany fenomen: sempre, per molta calor, i molt de sol que hi faça, a migdia bufa vent fresc. És un moment, unes hores, però que a mi m'agraden molt; si és un dia "perfecte", veig el cel blau retallant el paisatge, contra les cases, contra els arbres (i una mica menys nítidament, les muntanyes), mentres eixe airet tan bo, que no se d'on ix, em pega a la cara. I llavors, per algun mecanisme inconscient, torne a sentir la meva infància, de pantalons curts i samarreta bruta (una mica com ara, si ho pense). Però no és un record, és més una sensació melangiosa que m'amara, pròpia dels moments de pau i silenci (sempre hi ha silenci en eixos moments, per molt de soroll que hi haja: les veus se senten com més llunyanes i apagades, i et separes una mica del món).
I m'agrada, ja dic que m'agraden eixes hores a migdia en què un ventet fresc, que apareix de repent, em pega a la cara.
4 comentaris:
eixa brisa, segurament és el vent de Garbí... es dona cap al migdia a les platges... i es deu al diferent escalfament de l'aigua i la terra: pel matí el terra s'escalfa més ràpid i l'aire que hi ha al damunt puja... aleshores el buit que deixa s'omple d'aire més fred (el que està al damunt del mar)... es genera una corrent d'aire més fred, que és el garbí. Supose que és això del que parles. A manar.
tumbaos sin hacer nada... sin prisas, sin ruidos estridentes en una playa sin edificios... I el ventet bufant-te a la cara...
Gràcies, senyor anònim!!!
M'has llevat un d'eixos dubtes que carregues durant anys...i que tampoc et preocupes per resoldre, tot s'ha de dir.
xD
Tanmateix, a mi m'agrada pensar que arriba sense cap raó, perquè sí...
de res, sent haver-li trencat l'encant a l'assumpte.
Publica un comentari a l'entrada