dilluns, de maig 15, 2006

Un plat d'arròs amb bledes no és cap tonteria

Crec que ja he parlat d'una cosa i altra, però hi ha dies que (em) costa lluitar contra el tedi: trobar l'al·licient, allò important, allò CABDAL en una conversa, en una cervessa, en una pel·lícula, en un paisatge. D'altres, en canvi, tot és epifania (pagana, és clar) per a mi: el carrer, una casa, una font, una amistat, un plat d'arròs amb bledes, se'm presenta com una cosa nova que no havia vist mai, i em sorprén de no haver-me'n adonat abans com de meravellós, com n'era, de CABDAL, allò que abans percevia com la cosa més banal. Fins i tot arriba a ofegar-me com un Stendhal davant Florència, o com jo mirant un quadre de Kandinsky, perquè em costa d'assolir tota la magnitud essencial d'eixe carrer, d'eixa conversa, d'eixa amistat, d'eixe plat d'arròs amb bledes.

No se (i vaja, per resumir-ho), m'agrada eixa sensació de renovar les mateixes sensacions de tant en tant, i això em va passar l'altre dia amb un moment de retrobament, i amb la ciutat de València quan li l'ensenyàvem a un del nord, però ja no vull estendre'm més.

3 comentaris:

Mareta ha dit...

A mi a Madrid últimament em costa trobar l'al·licient... miento, a la Cuarta Pared és on em costa, el tedi s'ha apoderat de mi, o igual és que m'he afartat, no ho sé, però si no passa ja aquest mes igual acabe cremant la Sala...

Mareta ha dit...

Ah! I amb el de Veu dins, a poder ser!

EEC ha dit...

Va carinyo, que et queden dos dies...i després, quatre fins a Mozz!!!!

I love you!

=))